30 d’abr. 2008

Lliçó de poesia: "Quan dic jo, vull dir nosaltres"

Conferència del professor Pere Ballart, 29-4-2008


En una magnífica conferència –esplèndida classe magistral– davant un centenar de persones, el professor de Teoria de la Literatura a la UAB, Pere Ballart, autor d’assajos imprescindibles per als amants i neòfits de la poesia com ara “El contorn del poema” o “El riure de la màscara”, va desglossar, a partir de la lectura de diferents poemes, alguns dels aspectes més destacables per a comprendre el gènere.

Va enumerar, d’entrada, aquells aspectes que poden generar prevenció a qui no s’hagi acostat mai a un poema: la brevetat (enfront de la narrativitat o la premsa ràpida); una veu desconeguda, descontextualitzada, que ens parla per si mateixa; l’absència d’acció o conflicte en contrast amb la novel·la (o la inutilitat de preguntar com acaba un poema); la disposició del text tipogràfic (ja ho deia Brossa: després d’escriure el poema, els límits de la pàgina ja no són on va ser tallat el paper); o la musicalitat i ritme estètics del text en ser llegit en veu alta, una actitud diferent a l’hora d’encarar la lectura d’una altra tipologia de text.

Enfront dels qui assenyalen la inutilitat de la poesia, el professor Ballart va contraposar i reivindicar la seva “perfecció diamantina” a l’hora de buscar les cotes més altes d’expressivitat i l’esforç invertit pels poetes en aquesta tasca. Una tasca, va reiterar, que en situacions de risc personal o col·lectiu, en contextos bèl·lics o en altres situacions de xoc, ha esdevingut altament simbòlica a través de cançons, himnes i poemes popularitzats a bastament. També va assenyalar que el poema invita a una reflexió amb un mateix –tasca no sempre grata d’assumir–, posant sovint al descobert intimitats que a vegades no són fàcils d’encarar o de reconèixer.




Acte seguit, a partir del comentari dels nou poemes repartits a mode de guia de lectura entre el públic, el professor Ballart va desgranar, poema a poema, algunes de les particularitats del gènere. Per exemple, que malgrat la incomprensió aparent apel·la al nostre sentit de la realitat i requereix una “cooperació imaginativa” sobre el llenguatge que projecta –també va recordar que existeixen diccionaris– i que hom té la llibertat de construir un significat simbòlic per compartir l’experiència que transporta el poema. També va remarcar que és el lector qui ha de reconstruir el context del poema, ja que la poesia és un gènere el·líptic amb molts sobreentesos.

En el terreny del llenguatge va assenyalar que el poema intenta exhaurir-ne els sentits (els mots “comptes”, “contes” i “compte” en el poema “Desengany” de Jordi Julià) i crear metàfores per a distanciar-se de la realitat referencial, en una forma de correlat o narració paral·lela en la qual l’experiència del jo (narratiu) poètic és reconeixible per tercers encara que no l’hagin viscut personalment (poema “Runa”, de Joan Vinyoli, sobre la vellesa). Però el llenguatge, va prosseguir, no només crea realitats paral·leles sinó també noves realitats, a vegades metafísiques (poema “Gràcia”, de Màrius Sampere, sobre el final de la vida) i també construeix imatges a través de les quals el lector veu reflectida una realitat incòmode (poema “El glaç”, de Jordi Llavina, sobre la fredor en una parella). El recurs a la ironia, per part de la poesia, com a distanciament d’una realitat problemàtica (poema “Vindrà la mort, i jo no seré al llit”, de V. A. Estellés) és, precisament, un dels temes que Ballart desenvolupa al llibre “El riure de la màscara”. A la fi, Pere Ballart va assenyalar la capacitat del poema per a transportar emocions, o més ben dit, per a generar emocions en el lector (poema “Piscina”, de Joan Margarit) a través d’un gir inesperat en el poema o en la descripció d’una experiència individual que vol ser col·lectiva (poema “Nét”, de Txema Martínez, sobre fills, pares i néts).

És aquesta, afegim, la dimensió solidària de la poesia, el “quan dic jo, vull dir nosaltres”, cita extreta per Ballart d’un fragment de Víctor Hugo. La capacitat de la poesia per a parlar-nos de nosaltres mateixos sense que quasi ni ens n’adonem d’aquest adonar-nos-en, sense que necessàriament calgui haver experimentat l’emoció que ens duu el poema. Moltes gràcies per les teves reflexions, Pere Ballart!

PISCINA

No tenia por de l’aigua, sinó de tu,
era la teva por que em feia por,
i el lloc fondo on no es veien les rajoles.
M’hi vas arrossegar, recordo encara
la força dels teus braços obligant-me
mentre intentava abraçar-me a tu.
Vaig aprendre a nedar, però més tard,
i molt de temps vaig oblidar aquell dia.
Ara que ja no nedaràs mai més,
veig l’aigua blava immòbil davant meu.
I comprenc que eres tu el qui t’abraçaves
a mi per intentar creuar aquells dies.

Joan Margarit, Estació de França (1999)

27 d’abr. 2008

Sarabandajant la poesia

Sarabandajant la poesia

Cor Sarabanda
Cinta Massip - rapsode
Tona Comas - piano
Mariona Castelar - direcció


PROGRAMA

1-Cançó del fruiter – Josep Vila / Miquel Desclot
2-L’arrel de l’aigua – Mariona Castelar / Montserrat Abelló
3-Diuen: la mar és trista – Jorge Sarraute / Marià Manent
4-Eugènia – Mariona Castelar / Carles Riba
5-Cançó de faroner - Josep Vila / Miquel Desclot
6-Fregall d’espart – Mariona Castelar / Maria-Mercè Marçal
7-Capvespre – Mariona Castelar / Anna Boldú
8-Tres acuarelas aragonesas – Antón García Abril / Magdalena Lasala
9-Sermó – Mariona Castelar / Enric Casasses
10-Cançó de bressol – Toti Soler / Cinta Massip
11-Passa Vent - Xavier Riba / Clementina Arderiu
12-Cançó del pescador de llunes – Josep Vila / Miquel Desclot
13-For us – Javier Busto



Tradicionalment el cant coral ha servit per a popularitzar poemes d’allò més variats quant a autors i tendències. A casa nostra ho sabem bé, i més a la Garriga, on actualment comptem amb set agrupacions corals. L’espectacle del cor Sarabanda, ahir a la nit, en va ser una bona mostra durant l’obertura de la quarta edició del Festival Primavera Poètica. Davant de les més de cent-cinquanta persones que es van aplegar a l’Auditori de l’Escola de Música –portes obertes i gent a fora– el cor va demostrar unes sorprenents i creatives coreografies, senzilles i efectistes, gens forçades, que es traduïen, en cada cançó, en moviments d’espai i cos, fins i tot del mateix piano. La delicadesa de l’espectacle, però, no hagués estat el mateix sense la intervenció de la rapsode Cinta Massip –devessall de somriures i energia–, que introduïa, recitant-lo, cada poema, i participava, amb el seu moviment o la manipulació d’objectes –una llanterna a Cançó del faroner o un mirall a Cançó del pescador de llunes– de les coreografies generals.

El cor interpretant el poema Fregall d'espart, de M. Mercè Marçal.


Cançó del faroner, de M. Desclot.

Cal ressenyar, també, que la majoria de les cançons que ahir es van escoltar van ser estrenes mundials absolutes (2, 3, 4, 6, 7, 9, 10 i 11), moltes d’elles composades per la directora del cor, Mariona Castelar, i responsable, en darrer terme, del conjunt d’un espectacle excel·lent de cant coral, que trenca tòpics enquistats per l’ortodòxia i que suposa una posada en escena d’una frescor absoluta, agraïdíssima, d’altra banda, en una vesprada calorosa com la d’ahir.
L’espectacle, que durà menys d’una hora, sovint va ser interromput pels indecisos aplaudiments del públic, ja que la successió de peces i moviments no acabava de deixar cap buit visible a un respectable que es va poder esplaiar al final del concert amb generosos i merescuts aplaudiments.
Sarabandajant la poesia és el segon espectacle que el Festival organitza en col·laboració amb una entitat cultural local -el primer va ser l'any passat, amb un tast de poesia àrab amb membres de l'Associació Cultural Asilah-La Garriga-, un precedent, sens dubte, esperançador quant a futures col·laboracions amb aquest i d’altres cors o entitats.
Felicitats i gràcies, sarabandes!!


Agraïment del nombrós públic assistent.

El cor Sarabanda agraïnt la presència dels compositors Jorge Sarraute i Xavier Riba.

18 d’abr. 2008

Escalfant motors

A partir del 23 d'abril i fins el 14 de juny la Garriga es convertirà, novament i per quart any consecutiu, en un privilegiat focus d'atenció cultural per als amants de la literatura en general i de la poesia en particular. El Festival Primavera Poètica –coorganitzat per Òmnium Cultural, l'Ajuntament de la Garriga i la Institució de les Lletres Catalanes–, amb més de vint propostes repartides en vuit escenaris, ens torna a posar a l'abast la veu de poetes que vindran a oferir-nos un tast dels seus versos (Montserrat Abelló, Antoni Clapés, Feliu Formosa, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Jaume Subirana, Josep Pedrals, Joan Vinuesa, Xavier d’Edimburg, Ivette Nadal, Francesc Garriga, Josep Francesc Delgado...), i d'altres propostes que a partir de diferents formats –lectures dramatitzades, concerts, performance o recitals– ens acostaran als universos de Montserrat Roig, Agustí Bartra, Pere Quart o Màrius Sampere.

Aquest any, però, volem destacar el fet que el Festival ha encarregat tres espectacles per a l'ocasió. El primer serà el concert del Cor Sarabanda, amb una original proposta coral que suposarà la rigorosa estrena de diferents poemes cantats (Abelló, Riba, Cassases, Marçal...) i musicats (la majoria per Mariona Castelar), amb la col·laboració especial de la poeta i rapsode Cinta Massip. En segon lloc, l'actriu Mariona Casanovas ens dramatitzarà uns fragments periodístics de l'escriptora Montserrat Roig, en un tast del que encara és un treball en curs. Finalment, tindrem ocasió d'endinsar-nos en la poesia llatina (Horaci, Ovidi, Catul...) de la mà i veu d'Albert Vilar i Txus Martínez a partir d'una selecció feta per la filòloga Núria Gómez Llauger. En l’endemig, podrem escoltar la poesia sensual de l'algerià Salem Zenia, poeta refugiat a Barcelona i acollit pel PEN Català, en una lectura bilingüe, amazic i català; recordarem, de nou, a Josep Palau i Fabre a partir de lectures personals, escollides i comentades per amics i autors que l’han tractat i estudiat, o descobrirem, durant la festa de cloenda, les gloses i els cants improvisats típics d’arreu de la geografia de parla catalana.

Altres actes, en fi, acabaran de completar un cartell que durant un mes i mig situarà la Garriga com a capital poètica catalana, amb l’objectiu darrer d’acostar i descobrir la poesia en distints formats i propostes, reivindicant, en definitiva, “contra la mediocritat i l’estultícia, l’excel·lència del so feta paraula.”

14 d’abr. 2008

Invitació

Amb l’edició d’enguany, el Festival arriba a la seva quarta edició. El que va començar com un experiment ha anat consolidant el seu camí malgrat les dificultats que comporta organitzar, durant un mes i mig, més d’una vintena d’activitats relacionades amb la poesia.

Una bona dosi d’il·lusió i certa perseverança semblarien, d’entrada, bastar, però també calen certes voluntats i complicitats. Voluntats polítiques –tant de l’Ajuntament com de la Institució de les Lletres Catalanes– que passen per continuar donant suport a una iniciativa que situa la Garriga en una posició privilegiada dins el mapa cultural català; complicitats d’entitats locals i patrocinadors privats que amb la seva aportació altruista fan possible la celebració el Festival. Actituds, totes, que donen continuïtat a una sòlida tradició de manifestacions culturals concretades en el teatre –les desaparegudes i modernistes Festes del Bosc–, en el cant coral –actualment amb set formacions–, en la música –de Sancho Marraco o Manuel Blancafort a la rumba i fusió actuals– o amb un Corpus cada volta més lluït i amb més empenta.

El creixement de la Garriga ha comportat la multiplicació d’entitats i iniciatives, totes amb el denominador comú de seguir essent mostra de com n’és d’actiu el teixit social garriguenc, obert a diferents inquietuds i tendències. El Festival Primavera Poètica participa d’aquesta agitació, d’aquest procés, d’aquest progrés. Del 23 d’abril al 14 de juny, en vuit escenaris diferents, el Festival hi aporta el valor de la paraula dita en boca dels seus poetes, en forma de recordatori i homenatge als qui ens han salvat els mots, de veus que ens recorden d’on venim, de veus que ens avisen que no a tot arreu la paraula és lliure, de veus que, en definitiva, aposten per una radicalitat individual inserida en una determinada tradició i compromís.

En un temps en què el sentit les paraules sembla erosionar-se, quan no corrompre’s, reivindiquem, “contra la mediocritat i l’estultícia, l’excel·lència del so feta paraula”. Des de la Garriga, oberts a la comarca i al país, us convidem a participar-hi.