28 de maig 2009

Cafè i poesia

Josep Checa i Cèlia Sànchez-Mústich. Diumenge 24 de maig, cafeteria La Mila

Com en altres ocasions anteriors, la cafeteria la Mila es suma al Festival acollint algun dels actes. El local, situat al barri de can Illa, organitza amb regularitat activitats culturals com ara exposicions, xerrades i concerts.


El recital va ser presentat per Miquel-Lluís Muntané, poeta amic de Checa i Sànchez-Mústich, el qual va glossar algunes afinitats entre els dos. Així, Muntané va destacar que compartien una “poètica de pacte amb la vida” a través d’uns poemes que conviden a la reflexió moral i que suggereixen més que no expliciten. Tanmateix, es tracta, segons Muntané, de dues veus que no defugen els aspectes durs de la realitat, com ara el pas del temps, la pèrdua o la mort, sinó que el plantejament poètic és vital i bandeja les desolacions. Des de l’àmbit més simbòlic i tendint a la metàfora –en el cas de Checa- o des d’un despullament més essencial –en el cas de Sànchez Mústich–, Muntané incidí en l’acurat treball amb la llengua dels dos poetes, fet que es corroborà amb la lectura. En qualsevol cas, però, el seu discurs poètic no és hermètic ni críptic, com es va comprovar, sinó que es basa en elements molt quotidians, sovint naturals, com en el cas de Checa, que va basar la seva lectura en un itinerari personal a partir dels llibres publicats (“Tots els teus noms”, “Què vols que et porti”, o el darrer “30 orquídies”). Checa, que també és organitzador del cicle Versos Bisaura que té lloc cada any a Sant Quirze de Besora, entre finals d’agost i principis de setembre, presenta una poesia neta d’artificis, centrada sobretot en la temàtica amorosa però també amb constants referències al món natural –la feina i la geografia impregnen els seus poemes. En aquest sentir, recorda, a vegades, l’obra de Josep Riera, el poeta d’Oristà.



La poesia de Cèlia Sànchez-Mústich, en canvi, és més burgesa perquè l’àmbit domèstic –la diguem-ne urbanitat– hi és més present. La seva lectura es va centrar en poemes inèdits del seu proper llibre, “A la taula del mig”, que publicarà l’editorial Moll, centrats, precisament, en les converses d’un cafè. Sànchez-Mústich, instigadora de la Festa de la Poesia de Sitges, va reivindicar el gènere com a correlat d’una vida on les paraules prenen un sentit diferent al col·loquial. Poemes com el que evocava el Carnaval a través de la contemplació d’una processó de Dijous Sant o el de “La trampa”, d’un matís clarament metaliterari, en són exemples, però potser cap com el que us transcrivim a continuació, del llibre inèdit “A la taula del mig”:


Casa meva és petita però confortant. Portes de faig,

terra de gres català... La sala és ambientada

per un oli que figura una tassa fumejant de cafè,

i al sostre hi ha bigues de fusta que sempre em

recorden les vies del tren. Hi ha un gat

de mentida –fet a consciència, perquè tothom

hi caigui– sobre un bagul al rebedor. La cuina

és funcional i alegre, i dóna a un pati que algun dia

–ho tinc pensat– serà andalús. I la terrassa amb

barana de pedra té unes vistes al mar que et poden

fondre del gust si descorres la cortina com qui

esquinça cel·lofanes d’un regal.


De tots els que ens hi estem, alguns som vius,

d’altres no.

De tot el que he descrit, hi ha coses que són certes,

n’hi ha que no.

És així, casa meva.

27 de maig 2009

Poesia bressoladora a les Termes

Dissabte 23 de maig, Termes la Garriga. Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo

Xulio Ricardo Trigo llegint els seus poemes


Tarda agradable, marc immillorable i incomparable i poesia i presència profunda i de tons suaus, bressoladors i emotius, la que ens van oferir dissabte passat Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo, en el recital a la terrassa del balneari Termes la Garriga. Els dos últims anys, els actes programats al Termes s'havien hagut de fer a l'interior per la pluja inoportuna, i aquest dissabte vam poder retornar a l’aire lliure, relaxant i calmós que combina aquesta terrassa, on s'hi van aplegar una quarantena de persones. Primer va començar Vicenç Llorca, que va regalar un recorregut a través dels poemes dels seus dos últims llibres, De les criatures més belles i L'últim nord. Un recorregut que s'endinsava en els camins de "l'amor com a força de donació", i directament entroncat amb aquest leitmotiv, en la "poesia de la paternitat", com a "fet vital amb repercussions humanes i sentimentals". El pretext a partir del qual es descabdellaven bona part dels seus versos era l'adopció d'un infant rus. Llorca ens va mostrar diàlegs poètics amb els avantpassats i també interpel·lacions amb els que ara hi són i amb els que vindran.



Entre algun cant d'ocell primaveral que acompanyava les copes de vi blanc i els ecos d'un concert de música dins la festa del barri de Santa Rita, al carrer de sota, va prendre la paraula Xulio Ricardo Trigo que, de manera original, va regalar un bon grapat de poemes inèdits: eren poemes que formaven part del llibre D'arbre o terra, que encara no ha vist la llum (primícia garriguenca!). Poemes cosits amb un mateix fil, el de traçar un "homenatge a la poesia anglesa". El viatge poètic d'en Xulio ens va menar, des d'"un lloc fronterer, entre la magnitud del mar i la intimitat dels boscos", com és la seva Galícia natal, amb històries de l'àvia i la seva descoberta del món dels llibres, fins a d'altres viaranys que ens feien sentir el cant de l'alosa (ara poèticament) o ens feien fer parada en diverses badies. Va tancar la seva intervenció amb un poema del seu llibre La vida fosca –aquest sí, ja publicat–, que va recitar, a dues veus, amb la seva dona. Dues veus poètiques sòlides i amigues, de llarga trajectòria, i amb un profund bagatge –i equipatge– poètic que emergia a l’instant dels mateixos versos. Un privilegi. Gràcies, Vicenç. Gràcies, Xulio. I gràcies al Termes per acollir-nos.


26 de maig 2009

Carles Sindreu. L'aposta per la modernitat

Divendres 22 de maig, Auditori de l’Escola de Música

Després que el 2005 el Festival produís l’obra Match Ball Sindreu, la figura de Carles Sindreu (1900-1974) retorna al Festival. Una bona ocasió per acostar-nos al personatge va ser veure el documental “Carles Sindreu. L’aposta per la modernitat” (Carles Riobó, 2002), enregistrat per Granollers TV durant el centenari de l’escriptor i poeta. El documental traça un itinerari vital que posa en context la seva figura en relació amb el bullici cultural dels anys vint i trenta del segle passat, moment en què les avantguardes puixants tenen l’ambició d’homologar el país a d’altres semblants europeus. L’inquietud de Sindreu, que com a Foix l’exaltava el nou i l’enamorava el vell, es palesa en la seva poesia i en l’afany per superar alguns models estètics. Així, en l’àmbit de la crònica esportiva –especialitat periodística de Sindreu- introduirà els cal·ligrames, aquesta fórmula mixta entre dibuix i text importada de l’avantguarda francesa d’Apollinaire. Les connexions de Sindreu amb l’ambient burgès de l’època i amb les ments (ben)pensants es reflecteixen en les col·laboracions que obté en alguns dels seus llibres (dibuixos de Miró, pròlegs de Sagarra, epílegs de Foix...) i en multitud d’iniciatives on Sindreu pren part, com la creació dels Amics del Circ o de l’Adlan, els Amics de l’Art Nou.


Provinent d’una família d’industrials cotoners, el jove Sindreu transita la joventut entre les pistes de tennis, les sales d’art i les biblioteques. Tota l’aura cosmopolita, moderna i avantguardista d’aquells temps s’ensorra amb la guerra civil, i Sindreu rep un cop duríssim amb la mort violenta del seu pare el darrer dia de la guerra. La família, allotjada durant aquells anys a la casa que tenien a l’Ametlla del Vallès, al mas Xammar –casa natal d’un altre il·lustre vallesà- torna a Barcelona i Sindreu no trepitjarà el Vallès fins a inicis de la dècada dels cinquanta. Amb la repressió franquista, l’activitat creativa de Sindreu experimenta un gir considerable mantenint, tanmateix, el punt de frescor, originalitat i humorisme que el caracteritzà al llarg de la seva vida. Al Vallès Sindreu retroba el paisatge de la seva infantesa i s’implica en tota mena d’iniciatives. Al documental hi desfilen veus que el conegueren i apreciaren: entre d’altres, els periodistes Jaume Maspons i Paco Mora, l’escriptor Martí Sunyol, la filòloga i estudiosa de la seva obra Carme Arenas, l’amiga Rosa Llimargas, de can Perris, el pintor Ramon Bufí, o Agnès Vendrell i Anna Garcia, vídues d’Antoni Cumella, ceramista, i d’Amador Garrell, ninotaire i músic, respectivament.


La dimensió humana de Carles Sindreu hi queda ben ponderada. Després de les imatges, moltes de les quals desconegudes pel públic –el documental només s’havia transmès per Granollers TV i projectat al centenari– els actors Glòria Font i Antoni Pardo van llegir alguns fragments del llibre La klàxon i el camí (1931), que l’editorial Acontravent reeditarà a la tardor. En aquest llibre Sindreu continua assajant les seves radiacions, aquestes proses concises, d’imatges preciosistes i líriques, espurnejades d’humor i sensibilitat, d’una transcendència lleugera i alhora juganera. I també els contes faceciosos de traç costumista i fantasiós, com el dels Xeles de la Garrig a, que va delectar l’auditori.


Us pot interessar: Carles Sindreu a Lletra i l'exposició virtual de retrats d'infants.


20 de maig 2009

Magisteri de poesia

Fotografies de Dani Soler

Dissabte 16 de maig, Fundació Maurí
“Saps la terra on floreix el llimoner?” és el títol del volum de traduccions al català dels versos de Dant, Petrarca i Miquel Àngel . Per fer-ho fàcil és el títol amb què vam batejar el recital de poesia italiana de l’Edat Mitjana i del Renaixement que va fer dissabte passat Miquel Desclot, el seu traductor, també poeta. I ara, després d’escoltar-lo a la Fundació Maurí –unes 40 persones, embadalides totes– tenim la resposta metafòrica a la pregunta-títol. La terra on floreix el llimoner és qualsevol terra trepitjada per un vers de Dant, Petrarca o Miquel Àngel que parlin “lo pus bell catalanesc del món”. O dit d’una altra manera, és la terra primaveralment poètica de la Garriga que dissabte va acollir una autèntica classe magistral de poesia italiana, gentilesa d’en Desclot.
Didàctica pura, explicacions que lligaven autor, obra i tasca traductora, un recitat –ara en italià, ara en català- que era una bressolada al públic, i intercalacions musicals amb peces renaixentistes. I més pedagogia natural i delicada. Ara un diàleg de poemes entre Guido Cavalcanti i Dante, ara una lliçó del que significa el petrarquisme i com arriba a Catalunya. “El cançoner de Petrarca és el llibre més influent de tot Occident”. I Petrarca és el primer filòleg modern, el primer recuperador del llatí clàssic i el primer alpinista. I a sobre, resulta que tota la poesia amorosa en italià que va dedicar a Laura, Petrarca la tenia per vulgar. I seguim embadalits.

“El Cançoner és un llibre amb una forma molt complexa i molt travada”. En un tres i no res, aprenem la història d’Apolo i Dafne i trobem el desllorigador d’uns versos ara ja suaus. Sentim el poema desllorigat amb música renaixentista de l’època, però és que, a més a més, és cantat pels madrigalistes, que “estaven obsessionats per traduir les paraules del poema”. I seguim embadalits. Vindran encara més sonets de Petrarca, on Desclot argumenta –i l’encerta, segur! – per què utilitza la paraula “pensós” en un vers, una paraula ja documentada de fa segles en la literatura catalana. Vindran peces de música monòdica, i algunes mostres de poemes de Miquel Àngel, que quan “ja no tenia esma per picar pedra, escrivia versos”. Tot això durant més d’una hora. I seguim embadalits.

I per acabar de fer el fet i sentir-nos plenament immersos en la lírica italiana, la cirereta al pastís és el tastet de productes italians que ens explica i acosta en Joan, de la botiga Adrià – Prodotti Napoletani, de la Garriga. Entre el vi, el salami, el formatge i el pa i el comentar la jugada, l’agradable vetllada s’allarga a la Fundació Maurí. Gràcies, Miquel Desclot! I gràcies, Joan!

18 de maig 2009

El Calders més màgic

"La màgia d'en Calders", divendres 15 de maig, Auditori de l'Escola de Música

Contes que parteixen de pretextos quotidians i concrets, enlairats a través d’una prosa d’aparent senzillesa però d’una finor i ironia perfectament calculades i eficients. L’autoria d’aquestes característiques literàries és Pere Calders (1912-1994), un dels grans referents de l’humor afuat de la generació d’abans de la guerra, i divendres al vespre, la seixantena de persones que es van acostar a l’escola de música van poder comprovar la fortalesa, la vigència i la poètica –aquest darrer element el reivindicava el director del festival, l’Albert Benzekry– dels contes de Calders. Però és clar, com acostar Calders al públic, en forma de recital, i no perdre ni un cèntim del seu magnetisme? Doncs la resposta la té Imma Colomer (pels ventdelplanians, la Dora), actriu de trajectòria dilatadíssima, que divendres va oferir el muntatge “La màgia d’en Calders”. Agafant el màxim sentit de l’acció de relatar, de contar, va explicar-nos quinze contes de Calders. Una delícia.

Acompanyada de la Dioni Chico, a l’acordió, Colomer va traslladar-nos la literatura de Calders gairebé amb la seva mateixa recepta, aplicada a l’escenari: senzillesa –cap micròfon, cap amplificador–, ironia i una proximitat natural a l’hora de narrar, entonant, en cada moment, el gir necessari, surrealista o inusitat, per causar l’efecte desitjat. Per completar-ho, una enorme presència escènica i anys i anys de teatre que feien que ens hagués pogut tenir una llarga estona escoltant-la i escoltant a Calders. Els contes, pertanyents als llibres Cròniques de la veritat oculta i L’honor a la deriva, sortien de sota el paraigües imaginari instal·lat a l’escenari i voleiaven per tot l’auditori fins arribar a tots els racons de la sala. Rialles entre la concurrència, que va gaudir amb l’home a qui li neix un arbre al menjador de casa, amb el japonès que ningú diria que fos japonès o el lloro de Cadaqués que va acabar a l’Orient. Gràcies, Imma i Dioni! Gràcies, Pere!

Fotografies de Dani Soler