Fi del Festival

Dissabte 5 de juny

Us deixem amb unes quantes fotografies del fi de festa del Festival. Bon sopar i bon concert, amb ballada inclosa, dels Tirant lo Folk.

Empelts de nuesa sonora

Dissabte 5 de juny, 22h

Auditori de l'Escola de Música

Concert de Carles Belda, "Sang i fetge"

Fotografia de Dani Soler

Si un efecte té el festival Primavera Poètica de la Garriga és la recuperació de paraules. Amb tanta bioingenyeria i transgènics oblidem el mot 'empelt', breu i eufònic, que ens faria bon servei en anomenar moltes realitats actuals. L'acordionista Carles Belda el va fer brotar a la penúltima trobada del festival, divendres a l'auditori Josep Aymerich.
L'empelt de poesia amb formes de danses dels Països Catalans és el fil conductor de 'Fetge i sang', programa basat en poemes sorgits de fenòmens violents (entengui's el feixisme en la nostra història recent), tot i que també inclou honroses concessions a l'amor. Sense cap suport electrònic, el sabadellenc va posar damunt l'escenari la seva veu i el seu acordió: un nu sonor que va potenciar els textos triats. Pels que coneixen Carles Belda en projectes més 'canyeros' com Mesclat, Blat Segat, Ensaladilla So Insistent o Pomada, va servir per gaudir dels registres discrets i íntims d'un dels virtuosos de l'actual revifalla de l'acordió diatònic.
L'instrument emulava la simbomba mallorquina per airejar versos del sabadellenc Xavier Grimal, o escarnia les articulacions d'un saxòfon per recrear 'Vares venir fins on jo dormia', popularitzada per Maria del Mar Bonet. El fandango mallorquí emfasitzava la ironia de 'L'estraperlisme prospera' de Josep Maria de Segarra i unes 'albaes' valencianes -no mancades d'exhibició de tècnica- embolicaven 'Tinc una oda començada' de Joan Maragall. Al punt central de la vetllada, Belda posava la pell de gallina amb els versos de Koldo Izaguirre dedicats a Salvador Puig i Antich.
Les 'Corrandes d'exili' de Pere Quart tancaven el programa, però la insistència del públic va impulsar garrotins sobre els 'Coltells' d'Enric Casassas, així com el 'País Petit' de Lluís Llach (empeltat de 'Santa Espina') i el 'Rossinyol', cantat per tothom.

(Font: El9Nou)

Uns pocs mots! Ei, si pot ser!

Diumenge 30 de maig, 18,30h
Auditori de l’Escola de Música

(Fotografies de Dani Soler).

Amb aquests versos de la tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart va començar el recital dels alumnes de l’IES Manuel Blancafort i IES Vil·la Romana, de la Garriga, i de l’Escola Pia de Sabadell. Produït pel Festival Primavera Poètica, amb la direcció professional del director Joan Monells i la coordinació de Sílvia Garcia, Eulàlia Purtí i Oriol Ramon, l’espectacle haurà estat una de les agradables sorpreses de l’edició d’enguany. Amb una posada en escena sòbria –una trentena de rapsodes i músics no permetien gaire mobilitat d’espai en un auditori que es va quedar petit–, l’espectacle va ser un diàleg constant no només de veus i poemes entrellaçats per la música i la cançó –van ser esplèndides les interpretacions de Cançó a Mahalta i Homenatge a Teresa d’Iris Vila i Mar Juyent–, sinó també per una senzilla però efectiva dramatúrgia que propiciava un diàleg de moviments i de mirades de complicitat entre els rapsodes.

Poemes de la literatura catalana de tots els temps, des de Guillem de Berguedà fins a Enric Casasses passant per Ausiàs March, Bartra, Parcerisas, Espriu, Brossa, Martí i Pol, Estellés –gran fragment Coral romput–, Comadira, Foix, Torner, Marçal, Maragall, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor.
Va ser un plaer escoltar aquest poemes que els alumnes han treballat a l’aula i una satisfacció veure’n el resultat després de tres mesos d’assaig intens. No hi ha fórmules màgiques per acostar la poesia al jovent, però si que hi ha jovent que de la poesia n’extreu una fórmula màgica per fer-la arribar al públic d’una manera fresca, intensa, efectiva i emotiva. Que per molts anys.

Perejaume en estat pur

Dissabte 29 de maig, 22h

Auditori de l'Escola de Música

Perejaume

Perejaume i Ruth Galve. (Fotografia de Dani Soler)

Escoltar Perejaume ja és una cosa especial i singular de per sí. I més si Perejaume ve a presentar un curt –una peça de videoart de 23 minuts– que no es pot veure. Això, i una experiència ben única, és el que va passar dissabte passat a l’auditori de l’Escola de Música de la Garriga. En un acte coorganitzat pel Festival Primavera Poètica i pel col·lectiu El Ganxo, s’havia de projectar el curt “Assaig de mimologia forestal” de Perejaume. Uns problemes tècnics de darrera hora ho van impedir –la reproducció alentida del curt l’allargava fins als cinquanta minuts–, però, en canvi, van servir per veure i degustar un Perejaume en estat pur, multiplicant-se en explicacions, reflexions i lligams d’idees i jugant i donant la volta al petit contratemps: “aquesta obra que presentarem no hi és, però ja està bé, explicar una obra i no veure-la sí que té sentit”.
Prèviament, Ruth Galve havia presentat a Perejaume d’una manera didàctica, dient que la seva vida i obra constitueix una “obreda”, en el sentit que hi transcorre “una fusió de paisatge, territori, obra plàstica i literària fins a configurar tot un seguit de camins i rutes”. Barreja de “modern i ancestral”, Galve va incidir, davant la seixantena d’assistents, en “la dimensió pòetica” de la seva obra no poètica, posant d’exemple tres quadres que es van poder visionar a través del projector de la sala. I després va venir el vendaval Perejaume: seguint el fil del curt, va explicar el seu treball sobre el diàleg amb “totes les coses del món” no humanes i l’intent d’oir, connectar-se amb aquestes altres veus i traduir-les. L’artista va acabar la seva intervenció amb un regal: la invitació a escoltar, amb els llums apagats, tres enregistraments de la lectura de tres poemes: una lectura de Ruyra dita per Borja Moll, Foix dient Foix i un fragment de Coral Romput, d’Estellés, recitat per Ovidi Montllor.
La darrera part de l’acte va consistir en un diàleg de Perejaume amb el públic, el qual es va interessar per la seva obra i pels límits expressius tant del llenguatge verbal com de la pintura.

I dues poètiques van encaixar

Divendres 28 de maig, 22h

Copes de poesia al bar l'Illot

Víctor Obiols i Marc Romera

Marc Romera i Víctor Obiols. (Fotografies de Dani Soler)

Quan ja portaven una estona de recital, al bar l'Illot, Víctor Obiols (1961) va deixar anar: “oi que sembla que ho haguem fet tota la vida? Anirem a recitar a duo fins als 80 anys”. I certament, tots vam assentir. Les Copes de Poesia que van oferir divendres passat Obiols i Marc Romera (1966) van resultar un mostrari de poètiques contundents, amb una personalitat molt pròpia i marcada, que, tot i no conèixer-se d'abans, es van saber paral·leles. Aquesta mena de correlats invisibles es van fer presents al llarg del recital: una curtíssima hora i mitja generosa. I si diem curtíssima és perquè, entre vers i vers, i copa i copa, tot plegat va passar en un obrir i tancar d'ulls. Els dos poetes es van anar intercalant i jugant, al mateix temps, entre ells, bo i mantenint el seu discurs propi.
Va obrir foc Obiols amb El croc de l'esfera, un llibre publicat fa onze anys i escrit durant deu anys, que es pot descarregar a la pàgina web de l'autor (http://www.victorbocanegra.com/elcroc/elcrocdelesfera_victorobiols.pdf). Es tracta d'un llibre “que sorgeix de la persecució del pianista i músic Cecil Taylor”, i que està constituït per una mena de “notes de dietari”. Amb una lectura pausada però ferma i comentaris de subtilesa irònica, Obiols va desgranar algunes de les peces que formen “aquest llibre estrany”, segons ell mateix en parlava.

Després Marc Romera ens va presentar, explicar la gènesi i recitar amb contundència La pau del cranc (2002), on s'hi reflecteix la pau del psicòpata –talment un cranc que recula–, que després d'”El sonet de l'esbudellador”, recomença una vida pretesament normal. Aparentment normal perquè a través del sedàs poètic implacable de Romera les estridències i les tensions no passen per alt, sinó més aviat el contrari, ocupen còmodament una primera fila que sobta l’oient.
I tot seguit Obiols prenia la paraula a Romera amb un poema “on també hi surten crancs”, del seu poemari inèdit “Un juny dur”, encara en procés, i que “consta de tants poemes com dies té el juny”. Amb una marcada manera juganera amb les paraules i la semàntica, sense separar-se, però, de la reflexió –a pesar que “de vegades la poesia ve d’altres llocs de la lògica”, segons proclamava– Obiols ens deixava anar versos contorsionats: “no som al servei de cap petit déu maligne”.
I Romera reprenia el psicòpata per acabar deixant-lo per normal o per perdut, i ens acostava a La mel i L’aigua –dos altres poemaris seus–, girant el mitjó de suposades dolçors, de misses de Rèquiem i fins de paisatges del Delta. Com podeu veure, només per la quantitat d’imatges, d’idees i versos potentíssims que van desfilar per l’Illot aquella nit, Obiols i Romera ens van oferir un festí. I tots plegats, embolcallats, ens vam deixar portar.

Tot Sisterna

Diumenge 23 de maig, 18,30h
Hi ha dies que comencen amb el vent
Miquel-Lluís Muntané llegeix poemes de Jaume Sisterna
Cafeteria la Mila

A través d’una lectura neta, sense concessions, que deixava clar que el centre i el més important eren els versos i la paraula, l’escriptor Miquel-Lluís Muntané ens va acostar els poemes de Jaume Sisterna (1930), poeta barceloní i home de teatre, que ha treballat de bracet amb autors com Jordi Pope, Enric Casasses i Joan Vinuesa. La tria de poemes que va fer Muntané per al recital va permetre donar una idea de la diversitat d’imatges, referències i reflexions vitals que poblen l’univers de Sisterna, carregat d’una ironia espurnejant.
En el recital, que es va fer diumenge a la tarda a la cafeteria La Mila i on s’hi van aplegar una vintena de persones, es van veure circular autobusos i més autobusos “que porten a l’infinit”, que porten a enamorar-nos o a enamorar-se dels poemes, autobusos que en realitat som nosaltres mateixos, parades on baixar i parades evitades i autobusos perduts. També es va veure passejar “un març de l’any que vaig néixer en el meu fill”, i un altre “finalment encenc el llum de demanar socors”. I tot i que el recital va ser passats dos quarts de set de la tarda, a tots ens va semblar que passava com ocorre “a les 5 de la tarda”, que “una multitud de poemes s’escampa per la ciutat”. El contrast entre l’element ínfim, proper, que forma part de la vida més quotidiana, rutinària i rutilant, i alguna idea del Tot, amb l’abisme de la humanitat sencera, és una constant en els poemes de Sisterna.

Jaume Sisterna i Miquel-Lluís Muntané

La ironia es va sentir bategar en alguns dels versos, com “jo que no sóc aficionat de cap culte” o el clam “sóc el poeta del transport públic” o el poema dedicat al paper, al paper perdut, “si tothom fa el seu paper”, quin paper faig jo que he perdut el paper? Aquest joc presentava un Sisterna que després va demostrar, ja en tertúlia amb el públic, la seva ironia personal i una singular visió del món i de la poesia. Aquí, tot seguit, algunes de les frases que va deixar anar, gairebé a guisa de titular: “Tot el món copia dels que ha llegit o sentit”; “Sí, això dels autobusos que fan l’amor amb els poemes (en referència a un dels poemes recitats per Muntané), bé, s’han dit coses més estranyes”; “abans que tot, em preocupa el llenguatge”; “he arribat a aprendre com no haig d’escriure”; “s’han d’evitar molts adjectius i evitar les comparacions...”, per què? “perquè és molt fàcil”; “tota la vida és una crisi”.

Papers de Versàlia

Dissabte 22 de maig, 19,30h
Llibreria Àgora

Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez i Josep Maria Ripoll

El col·lectiu sabadallenc Papers de Versàlia va passar pel Festival per presentar la seva collita de llibres i plaquettes. En una tarda excessiva –també d’activitats arreu–, Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez i Josep Maria Ripoll ens van parlar de l’activitat de Versàlia. El grup va néixer a Sabadell a partir d’unes lectures poètiques que van propiciar l’encontre entre poetes. És a partir del 2004 que comencen a editar plaquettes amb temes monogràfics i emprant títols que són versos que els agraden. Les plaquettes –totes il·lustrades–, estan numerades amb lletres, i ben aviat editaran el “número” Z. Alhora, tenen la col·lecció Zona Blanca, amb deu títols editats fins al moment.
Si entreu al web www.papersdeversalia.com podreu veure’n els títols i l’activitat desplegada per aquest col·lectiu que ha fet del rigor i la pulcritud a l’hora d’editar la seva divisa. No en va van ser seleccionats a l’exposició que el FAD va dedicar a les petites editorials el desembre del 2009. Les plaquettes sovint es reparteixen (gratuïtament) en els actes on intervenen –sigui als cicle estable de l’Aliança Francesa de Sabadell o a la Garriga– en una mostra no només de divulgació de la feina ben feta sinó també de generositat desacostumada. A les plaquettes s’hi poden trobar autors consolidats i d’altres de novells.
Després de les presentacions, els quatre versàlics van entrar en matèria. Cadascú va llegir alguns poemes propis i va traçar una ràpida panoràmica de la seva trajectòria. Josep Gerona –que també escriu en castellà– va llegir poemes dels llibres que té publicats des del 2001. Des de l’evocació de la infantesa fins a la sàtira, Gerona es va descobrir com un poeta de diferents registres, obert a l’experimentació textual. Més contingut, en canvi, i amb un to més reflexiu, Marcel Ayats va llegir uns pocs poemes en els quals la veu interior hi tenia un paper preponderant. Va prosseguir la lectura Esteban Martínez, de veu sòlida i discurs clar, el qual va llegir poemes dels seus dos darrers llibres, un dels quals –“Las luces nómadas”– centrat en la dolorosa pèrdua de la memòria que dóna identitat i en la pèrdua d’aquesta mateixa identitat. Va cloure l’acte la lectura Josep Maria Ripoll, el qual va llegir poemes dels reculls “Dels marges” i “Dir”.

La Catedral de Joglaria

Divendres 21 de maig, 22h

Auditori de l'Escola de Música

La Catedral de Joglaria, amb Xavier Baró

Amb barret, enigmàtic, veu i lletres suaus, com aquelles persones que semblen no tenir cap edat, com si fos un follet del bosc, arribat de les terres de Lleida, el cantautor Xavier Baró va oferir divendres al vespre un concert ric en matisos i estils. Perfectament acompanyat per Txabi Àbrego (guitarres i mandolina), Baró ens va parlar i transportar amb cançons fetes “al mig d’un prat emboirat”, que fan veure “falses llars a l’horitzó” i “hermètics déus, reis oblidats”. Davant d’una trentena de persones, el concert en alguns moments va ensenyar potència “guitarrera”, en d’altres sortides musicals més inusuals, juganeres, i en d’altres la intimitat o el surreal d’un cantautor molt propi. “Què fem aquí, oh cor meu, en aquest bosc ple de destrals?”.
“Hem passat una primera fase truculenta, ara faré una cançó d’amor on tot el que es diu és literal”. Deia Baró, en un moment del concert, entre irònic i contingut, per donar pas a una tirallonga de cançons d’un to “més romàntic”, si es pot dir així. O romàntic a la manera Baró. “Aquesta és una cançó nova, molt romàntica, la més romàntica que he sentit mai”. I ens explicava una particular història d’amor, entre un lliri blau i una viola. “Crec que la cançó acaba que s’arreglaran”, precisava, simpàtic, sense abandonar la posició.
Reafirmant a cada pas l’aire eclèctic que caracteritza el seu repertori, del qual en va traçar una antologia, Baró va oferir també un poema musicat de Verdaguer, del llibre pòstul “Al cel”, també “La caiguda de Lleida” –“una cançó que té quatre-cents anys”–, “Matinada de Sant Joan” –“una cançó de salutació a l’estiu”– i algunes cançons del seu darrer disc, “Lluny del camí ral”. Un disc escrit, musicat, creat, enregistrat i produït tot sencer de nit. A partir de les dotze de la nit, ens va dir després. Per què? Per reflectir aquesta foscor “que ens té com agarrotats”. La foscor no es va instal·lar, i va regalar uns bisos repartint, aquí i allà, “flors i violes”.

Combat i retrobament amb la paraula

Dissabte 15 de maig, 18,30h

Banys de poesia, amb Montserrat Rodés i Carles Camps Mundó

Balneari Termes la Garriga

Hi va haver combat amb la paraula, per modelar-la i servir-nos-en abans, ella no es tombi, i “punyetera” com és –ho diu en Carles Camps Mundó!– no ens clavi un ganivet a l’esquena. Hi va haver combat i també retrobament. Un duet poètic d’alta volada, de dos poetes de trajectòries, discurs i vers sòlids, que ens van tornar a recordar que en aquest partit en què ens trobem, i a aquestes alçades, no hem d’oblidar que la paraula es troba al centre. En el recital que van oferir Montserrat Rodés i Carles Camps Mundó al balneari Termes la Garriga –a l’interior, perquè a fora el temps boig de primavera tornava a fer la guitza–, els poetes van recitar peces dels seus últims llibres. “Alarma”, en el cas de Rodés. “La mort i la paraula”, Camps Mundó.

Va començar Rodés i de seguida va ser teixir versos, opinions de l’un i de l’altre, sobre l’un i l’altre, i reflexions que arribaven, que es feien properes. “Alarma” és “fruit de la introspecció, alguns versos són durs i tensos, és la poètica amb què em sento més a gust”, deia Rodés. I comprovàrem que l’autodefinició era ajustada. Punyent, tempestejada. “Tinc una gran admiració per la seva poètica i m’hi sento molt identificat”, li responia Camps Mundó, darrer Carles Riba, ribià fins a la medul·la, per seguir: “la poesia de la Montserrat és antiretòrica, s’acosta molt a com actua el pensament”. I després Camps Mundó ens oferia els seus poemes, on la reflexió sobre el que significa la paraula, que ho és tot, el pas del temps i la mort –amb l’experiència, en la pròpia carn, d’un càncer– tenien un paper preponderant. “Tinc un tros de mort viva dintre meu”, diu un vers estremidor de Camps Mundó que es va sentir al Termes. I qui sap com fou, que parlant de la mort vam acabar rient, en una sessió que es va allargar fins a la tertúlia més agraïda. I després el sopar, ai el sopar..., una festa que ens van regalar els dos poetes. I nosaltres que els en donem les gràcies!

Més càntic (i 2)

Més càntic
Homenatge a Salvador Espriu en el 25è aniversari de la seva mort. Amb Misael Alerm i Víctor Sunyol

Un mosaic de xiprers pintats sobre paper i enganxats amb cola sobre l’antiga entrada tapiada d’una pizzeria. Un edifici sentenciat condemnat a ser runa. Una breu interpretació a càrrec del poeta Víctor Sunyol sobre la simbologia del xiprer en la nostra cultura. I una pregunta inquietant: els xiprers dibuixats a la paret ens mostren l’entrada a un cementiri de morts o bé en són la sortida? Una lectura de poemes d’Espriu va il·lustrar i arrodonir la intervenció de Sunyol. Tothom escoltà, ningú demanà explicacions.

Larkin, Philip Larkin

Divendres 14 de maig, 22h
Vins i Caves Merlot

Segurament com en cap altra ocasió un poeta absent s’havia fet tan present. El traductor, editor i poeta Marcel Riera va presentar la persona i obra de Philip Larkin (Coventry, 1922 – Hull, 1985) a través del llibre Finestrals, traduït per ell mateix i publicat el 2009 per Labreu Edicions. El públic assistent no només va poder degustar els vins de la casa, sinó també la poesia de Larkin dita pel mateix poeta. Riera va anar introduint la seva poesia a través d’anècdotes biogràfiques que posaven en context (cultural i polític) el personatge i la seva obra.
Larkin, que treballà de bibliotecari a la petita localitat de Hull, va trobar en aquest racó del nord de la Gran Bretanya un espai propi fet a mida. Aviat va deixar la novel·la perquè, segons deia, és un gènere que parla dels altres, i es refugià en la poesia perquè “els poemes són sobre un mateix”. Bevedor –sobretot gintònics– i bon conservador, Larkin trencà l’estètica canònica del moment –Elliot– amb una poesia rasa, col·loquial i fins i tot cínica que va sacsejar la generació que havia superat els estralls de la segona guerra mundial.

El jazz americà –temàtica inèdita fins aleshores i que Riera va dosificar amb algunes audicions–, la soledat, fer-se gran o la infelicitat són temes recurrents de la seva poètica. En l’entrevista que reprodueix el llibre diu el següent: “(...) és la infelicitat allò que provoca el poema. Ser feliç no el provoca. És molt difícil escriure sobre ser feliç. És molt fàcil escriure sobre ser desgraciat. I penso que haver escrit sobre la infelicitat és probablement la causa de la meva popularitat, si és que en tinc.” I en tenia i en té, perquè alguns dels seus poemes són objecte d’estudi a les aules i ell mateix va ser, inicialment, objecte de tesis els autors de les quals van desistir en no poder contactar amb ell. “M’encanten tots aquests americans que agafen el tren a King’s Cross pensant que vindran a empipar-me i aleshores donen un cop d’ull als enllaços i decideixen anar a Newcastle i molestar en Basil Bunting. Dificulta que la gent et trobi. Em sembla que és assenyat no deixar que la gent sàpiga com ets.” Per sort dels seus lectors, això no és així, i per sort dels privilegiats que un divendres plujós de maig –un divendres Philip Larkin– es van acostar al Merlot, encara més. La biografia de molts poetes és la seva obra. La de Larkin, amb només cinc llibres de poemes –però amb milers de pàgines escrites d’assaig i articles– va prendre veu i cos gràcies a una sessió memorable de bona poesia.

I Sindreu es féu present

Dimarts 11 de maig, 18,30h

Teatre de la Garriga-El Patronat

"Hi ha tres línies d'alta tensió que creuen la vida i obra de Carles Sindreu: el seu humorisme, un barcelonisme com a localisme ben entès i l'avantguardisme". I aquestes tres grans línies són les que va desgranar i en les quals va aprofundir l'historiador Albert Benzekry, director del Festival Primavera Poètica i dramaturg del muntatge “Match Ball Sindreu”, en la conferència que va oferir sobre Sindreu, dimarts passat.

Benzekry va repassar, amb àmplia documentació i sense escatimar detalls, la vida i trajectòria del poeta, periodista i publicista, bo i incidint en com va començar en el món de les lletres, i donant, també, la mesura del caràcter polifacètic que va caracteritzar Sindreu. L'endinsament en les lletres va ser a través del periodisme, i “en concret, de la crònica esportiva”, on va “esmolar aquest estil fi i irònic que li és marca de la casa”. Aquí, segons va remarcar Benzekry, Sindreu introdueix una forma d'avantguarda com és el cal·ligrama, fórmula que va utilitzar repetidament a L'Esport Català per parlar, sobretot, del món del tennis.

El seu compromís amb l'avantguarda “es va concretar amb un primer llibre, Radiacions i poemes, que va tenir molt bones crítiques, de les quals va oferir alguns exemples. Després van venir Darrera el vidre i La klàxon i el camí, llibre que “dóna una visió del món molt particular” i que, segons va recordar Benzekry, Acontravent ha reeditat recentment. De les “radiacions” o abaloris que formen part de La klàxon i el camí, en va llegir alguns exemples, que, una vegada més, i malgrat les gairebé vuit dècades passades, seguien fent somriure el públic aplegat al Teatre del Patronat de la Garriga.

Benzekry va parlar de Sindreu com d'un “home que fa país fent poble”, un escriptor que “no és un avantguardista arrauxat” sinó, en tot cas, un “superrealista, que transforma la realitat, hi afegeix una altra capa”, que deixa “un llegat de revolució estètica contra el pas del temps” que és “un correlat biogràfic d'ell mateix”. Després de la guerra, va indicar, Sindreu va patir, com tants d'altres, un “doble exili interior”.

Per al final, Benzekry es reserva dos autèntics regals sindreuencs. L'ún, la mostra de les il·lustracions que li va dedicar el seu gran amic, el dissenyador Amador Garrell i Soto. L'altra, l'enregistrament sonor de Sindreu recitant uns divertits rodolins a uns amics per les rodalies d'un Nadal de l'any 1968? “Raja Tió”, repetia constantment Sindreu en aquest enregistrament que no s'havia escoltat mai en públic, que va sorprendre i commoure els assistents. Sindreu es féu més present que mai.

Redescobrint Núria Albó

Dissabte 8 de maig

Sala Municipal d'Exposicions, 19h

Taula rodona sobre l'obra literària de Núria Albó

Núria Albó, al centre de la imatge. Fotografies de Ramon Ferrandis

L’acte es va sumar a la celebració del 80è aniversari de l’autora i va reunir tres especialistes en l’obra d’Albó. Francesc Viñas, professor de literatura, va conduir l’acte i va fer una glossa inicial de l’autora tot destacant les línies de força de la seva obra, com ara el vincle entre literatura i música, exemplificat en nombroses cantates per a infants que parteixen de contes i de la literatura popular (En Pere sense por o Tirant lo Blanc) i la vivesa d’un llenguatge present des de la primera novel·la, Fes-te repicar (1979). Viñas també destacà l’evolució del jo poètic en els tres poemaris de l’autora -La mà pel front (1961), Díptic (1972) i L’encenedor verd (1980)-, actualment introbables. Josep Francesc Delgado, poeta i editor, va esbossar una lectura generacional assenyalant punts de contacte entre Albó, Maria Àngels Anglada o Rosa Fabregat. Delgado parlà d’una “generació imprecisa de poetes catalanes arraconada al segle XX” que reivindiquen veus com la de Rosa Leveroni o Clementina Arderiu, anteriors a la guerra, tal com també farien les generacions de Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig. Delgado qualificà la poètica d’Albó “d’estil directe, breu i contundent” i ho justificà per l’ús d’un llenguatge del món rural que n’explica la concisió. Finalment, la crítica i assagista Lluïsa Julià incidí en la “coherència global” de l’obra d’Albó i destacà els nivells de lectura de les seves novel·les, des del més personal fins al correlat polític i social de l’època que retraten, “amb una actitud sovint irònica i mordaç, mai pessimista”. Els tres ponents coincidiren a assenyalar la vigència de l’obra alboniana i a reivindicar-ne la reedició.

Més càntic

Dissabte 8 de maig

c/ Centre, 12h

Intervenció artística en homenatge a Salvador Espriu en el 25è aniversari de la seva mort, a càrrec del poeta i pintor Misael Alerm. El proper dissabte, al mateix lloc i hora, lectura de poemes amb Víctor Sunyol i Misael Alerm. (Fotografies de Miquel Sebastià).

Metrònom Ferrater

Metrònom Ferrater + JamGinPoet Ferrater
Divendres 7 de maig
Auditori Escola de Música, 22h

Dirigit per Enric Juste –és el seu primer documental– es proposa “mostrar una imatge completa i equànime del poeta, lingüista, traductor, crític d'art i literatura i professor universitari, Gabriel Ferrater. Atès l’interès indiscutible de la seva poesia i la relativa deformació amb què algunes anècdotes poden haver malmès la recepció de la seva tasca intel·lectual i artística, el documental consta d’una vintena d’entrevistes i inclou tant les persones més rellevants que el van conèixer com els principals estudiosos de la seva producció pluridisciplinar.”

I és ben bé així, perquè no només hi apareixen estudiosos –Vargas Llosa, Francisco Rico, Castellet, Molas...– sinó també, i sobretot, persones amb qui va tenir un tracte personal i proper, com la seva germana Amàlia o Jill Jarrell, amb qui es va casar. L’interès del documental rau potser més en aquest aspecte personal que no pas en l’acadèmic i que retrata a un Ferrater inquiet i generós. D’altra banda, són molt pocs els documents audiovisuals que es conserven del poeta i el documental té la virtut de reunir tant imatges familiars com la intervenció de Ferrater en el Price de 1970, enregistrat per Pere Portabella.
Una darrera consideració. El documental literari és un gènere poc fressat a les nostres latituds. Que gent que prové del món audiovisual, com és el cas de l’Enric Juste, canalitzin la seva inquietud creativa per plasmar i conservar la memòria d’un dels nostres clàssics, és molt bon senyal. D’altres n’hi hauria d’haver. I més antologies, i més reedicions dels nostres clàssics.
“Metrònom Ferrater” té un bloc, que recomanem visitar, i aviat se’n farà una segona edició amb material complementari. Una part d’aquest ja el vam poder veure en exclusiva a la Garriga: Lou Reed recitant Ferrater a Nova York. El documental, tot i haver-se passat recentment per TV3, no va tenir cap tipus d’ajut públic.

Diàleg poètic de camins paral·lels

Dissabte 1 de maig

Fundació Maurí, 19,30h

Fotografies de Dani Soler

Enric Boluda (1978) és de Granollers però viu a Lleida. Gabriel Pena (1980) és de Seròs però viu a la Garriga. Els dos poetes es coneixen des de fa cinc anys, quan els dos són guardonats en el Premi de Poesia Joan Duch. D’allà neix una amistat que els porta a recórrer camins paral·lels, també poèticament, i a compartir una complicitat que va farcir d’amenitat el recital que van oferir. Era el primer duet poètic de la programació d’enguany, i, amb el títol de “Duel poètic”, en alguns moments va tenir tints de divertit combat, i en d’altres, de diàleg conjuntat i ben travat. Davant la quarantena de persones que omplien la Fundació Maurí, Boluda i Pena van plantejar un diàleg dividit en dues parts, que repassava, a través dels seus poemes, temes com les relacions familiars, intergeneracionals i d’amistat, la infantesa i l’adolescència –i els “dolescents”, com batejava Boluda “els que pateixen”–, l’amor i la mort. Tot plegat, descabdellat d’una manera molt propera: Boluda amb poemes d’un caràcter més conceptual, Pena servint-se de l’anècdota i la imatge potents per enlairar els poemes.

Els dos poetes –vallesans, d’anada o de tornada– van fer circular davant del públic “la olor de 16 anys”, un “diumenge a Hèlsinki”, un “amor breu”, un dia de Pasqua o les bambes Victòria foradades de la tieta (Pena) i també una “catàstrofe” que no ho és del tot, una “cançó de bressol una mica postmoderna”, una “natura morta”, una “nina bonica” o l’“àvia, dona, mare” que “ens has viscut perquè siguem” (Boluda). Entre els poemes que es van escoltar, n’hi havia dels seus últims llibres: en el cas de Pena, Ancoratges de baix cost (Premi Les Talúries) i La revolució del bon gust (Premi Màrius Torres); i en el cas de Boluda, de Com d’una casa (Premi Les Talúries).

Assumiràs la veu d'un poble

Divendres 30 d'abril

Auditori de l’Escola de Música, 22h

Vicent Andrés Estellés (1924-1993) és un poeta enciclopèdic. De les moltes antologies possibles, el col·lectiu Ramat de Pedres (bloc) en va presentar una selecció que recollia les diverses temàtiques que travessen de cap a cap la seva poesia: l’amor arrauxat, el país, València, les relacions humanes, la lluminositat mediterrània...

Amb una escenografia teatralitzada –tres músics van encoixinar la banda sonora– que incloïa uns panells amb pintures i fotografies –amb milicians i el cartell Aixafem el feixisme, de Pere Català Pic–, a més d’un bodegó amb fruita, evident evocació de l’horta valenciana i de les alqueries, el recital va anar enllaçant poemes i música. A més de Jordi Condal i Jaume Sobrevals, el pintor i poeta Misael Alerm s’afegí al recital mentre pintava un quadre –gris blau elèctric a cops i pinzellades de bruc–.

Estellés és considerat un dels més grans lírics de la poesia catalana contemporània. Joan Fuster assenyalava que des d’Ausiàs March no hi havia hagut un poeta que tractés l’amor amb tant d’arravatament. El públic –una cinquantena de persones que quasi omplien l’Auditori– va escoltar atentament alguns poemes clàssics d’Estellés (“No hi havia a València dos amants com nosaltres...”, “Assumiràs la veu d’un poble...”) i d’altres que configuren un dels imaginaris més potents de la poesia catalana del segle XX.

Estellés, que patí com d’altres autors valencians –Sanchis Guarner, Enric Valor, Ovidi Montllor...– la persecució franquista i blavera, dedicà la seva vida professional al periodisme i durant molts anys treballà al diari Las Provincias, fins que el 1978 en fou apartat aprofitant una de les moltes convalescències arran d’una malaltia. Per desig exprés, fou enterrat amb les seves ulleres, però les miopies culturals i polítiques han perviscut a la intempèrie fins avui. El 2007 es van donar les condicions per crear la Fundació Vicent Andrés Estellés a Burjassot, el seu poble. La seva obra completa es pot trobar editada, en diversos volums de butxaca, a l’Editorial 3 i 4. Per iniciativa de la seva filla Isabel, s’edità l’antologia Mort i Pam (Carena Editors, 2004).