28 d’abr. 2010

Poesia russa


Dissabte 24 d'abril
Fundació Maurí, 19,30h
Helena Vidal i Xènia Dyakonova
Allò important és el resultat de la traducció. Aquesta és la conclusió que compartiren Helena Vidal, traductora, i Xènia Dyakonova, poeta, el dissabte passat a la Fundació Maurí davant d’una quarantena de persones.
Totes dues van repassar breument la biografia de cinc veus clàssiques del segle XX rus: Anna Akhmàtova (1889-1960), Marina Tsvetàieva (1892-1941), Ossip Mandelstam (1891-1938), Boris Pasternak (1890-1960) i Joseph Brodsky (1940-1996). Amb l’excepció d’aquest darrer, l’obra literària de tots ells va estar profundament marcada per la revolució de 1917. I no només l’obra, sinó també la vida, com van assenyalar Vidal i Dyakonova, ja que en tots els casos van ser perseguits per les seves idees contràries o poc fidels als principis de la revolució comunista. Mendelstam, per exemple, va morir en un camp de concentració i Tsvetàieva es va suïcidar. L’obra de Mandelstam -la seva vídua la va memoritzar per preservar-la-, va començar a ser coneguda entre nosaltres a partir dels anys seixanta. Tsvetàieva va emigrar a Praga i a partir del 39 volgué tornar. La seva lírica és una visió tràgica de la vida expressada amb un apassionament i un virtuosisme lingüístic.
Brodsky, l’únic dels ressenyats que va néixer després del 1917 també fou depurat i empresonat en diverses ocasions, fins que emigrà als Estats Units i mai més no tornà a Rússia. El 1986 va obtenir el premi Nobel. També Pasternak hauria d’haver rebut el Nobel el 1958, però les pressions del govern rus ho van impedir. Adscrit en un principi a l’avantguarda, el seu estil es va anar depurant i es distancià aviat de la revolució.
La lectura dels seus poemes –traduïts per Jaume Creus, Monika Zgustová, Maria Mercè Marçal, Ricard San Vicente, Júlia Ferrer, Helena Vidal, Xènia Dyakonova, Esteve Miralles, Guillem Nadal, Joan Cornudella i Oriol Prat-, tot i evidenciar unes vicissituds complexes i, en el pitjor dels casos, irresolubles, va deixar entre el públic una vivíssima impressió.
Recentment s’ha editat la poesia completa d’Akhmàtova (Edicions de 1984), traduïda per Jaume Creus, i una antologia de Mandelstam (Quaderns Crema) seleccionada i traduïda per Helena Vidal.

Helena Vidal i Xènia Dyakonova. Fotografies de Dani Soler.


Al final de l’acte, a mode d’epíleg distès, Vidal va llegir alguns poemes de poetes russos contemporanis, dedicats als infants, i Dyakonova va llegir poemes propis corresponents als llibres “La meva vida sense mi” (2003), “Vacances” (2007) i d’altres d’inèdits que conformaran un nou volum.

25 d’abr. 2010

Exposició plàstica per homenatjar Núria Albó o un “acte de justícia poètica”

Divendres 23 d'abril
Sala Municipal d'exposicions, 20h

Totes les fotografies són de Dani Soler

L’Any Núria Albó, una programació que celebrarà el 80è aniversari de l’escriptora de la Garriga, es va encetar divendres, amb un acte inclòs dins del Festival Primavera Poètica. Onze artistes es donen cita en l’exposició “Bosc de mots”, que es va inaugurar divendres a la sala Municipal d’Exposicions, ben plena. Marta Castelar, Bàrbara Partegàs, Ester Partegàs, Jaime Moroldo, Sílvia Navarri, Miquel Sebastià, Stefano Puddu, Rosa Iglesias, Bruno Fournée, Jordi Musquera i Jaume Guardis han creat una peça plàstica a partir d’un poema de Núria Albó. De fet, Francesc Viñas, portaveu de la comissió ciutadana que impulsa els actes per festejar el 80è aniversari de l’autora, va destacar que l’Any Albó vol posar el focus sobre el seu aspecte “més creatiu i literari”.

La mostra “Bosc de mots”, organitzada conjuntament per la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella i el Festival Primavera Poètica, de la mà de la comissió ciutadana de l’Any Albó, tindrà continuïtat l’any que ve, amb una segona exposició que seguirà el mateix fil conductor d’aquesta primera. Aleshores, s’editarà el catàleg de les dues exposicions. Núria Albó, emocionada, va tenir paraules d’agraïment: “no hi ha res més bonic per una persona que sentir-se estimada”. “Estic molt satisfeta que la meva obra inspiri d’altres arts”, afegia. “És un moment que m’omplirà de claror tota la vida”. Això sí, va deixar una escletxa per l’humor, en donar les gràcies “perquè feu això abans no sigui morta”.

Núria Albó, asseguda, escoltant les presentacions

Va tancar l’acte l’actuació del Cor Sarabanda, que va interpretar una adaptació musical d’un poema de Núria Albó. L’exposició dóna l’oportunitat d’arribar a una petita mostra de la producció poètica d’Albó, i també de veure les interpretacions i inspiracions més diverses que n’han fet i tret els artistes participants a l’exposició. En aquest sentit, i com va dir el director del Festival Primavera Poètica, Albert Benzekry, l’acte era també “un acte de justícia poètica” vers Albó i la seva obra, la major part de la qual ara resulta introbable. Per això el portaveu de la comissió de l’Any Albó, Francesc Viñas, va demanar a l’alcaldessa de la Garriga, Neus Bulbena, la reedició de l’obra de l’escriptora. L’alcaldessa va respondre-hi que ho estudiaran.

Núria Albó, al centre, amb alguns dels artistes

Aquest no és l’únic acte de l’Any Albó dins la Primavera Poètica. El 8 de maig es farà una taula rodona al voltant de l’obra literària d’Albó. Mentrestant, us transcrivim alguns poemes d’Albó, inclosos en l’exposició i que han servit per inspirar els artistes. Per veure’n els resultats pictòrics, haureu d’anar a la Sala Municipal d’Exposicions. Teniu de temps fins al 16 de maig!


“La meva nit” (dins de Díptic, 1972)

Em sentiràs ardent
com terra assedegada,
però abraça’m ben fort
i encén-te amb el meu foc.

No veuràs el meu fons
de mar que res no calma,
però solca’m ardit
i encén la meva nit.


“Tu eres el món” (dins de Díptic, 1972)

Tu eres el món. A cada punxa esvelta
hi volava el teu nom.
Cada glopada fresca del vent i de la pluja
era la teva mà llarga i suau.
Tu eres la gran rialla dels camins sempre oberts
que menaven de dret fins al cor de la vida.
I ara que has arrencat uns quants fulls del teu llibre
d’una sola grapada m’has fet buida la terra.


“Aigua secreta” (inèdit)

Mirall abandonat,
aigua secreta.
Regal inesperat
d’una tempesta.
Vindrà un rupit meravellat
a envermellir el bassal il·luminat
i, tot voltant, l’ombrejarà
el xiscle agut d’una oreneta.
Goig d’un instant. El sol se t’endurà
xuclant cap al cel clar.


“El mateix camí”
(dins de M’ho ha dit el vent, El Roure de Can Roca, 2009. Poemes il·lustrats per a infants)
Cada dia faig
el mateix camí.
Passant pels jardins
sento cantar ocells
que han de sentir un nom
però no sé quin.
Quan plou hi ha bassals
per ficar-hi els peus.
Però no plou gaire.
El meu poble és sec.
Més aviat fa sol
i un airet que talla.
Hi ha sauló als camins
dels boscos de pins
i tot de records
penjats a les branques.


“Cosa viva” (dins de La mà pel front, 1962)

Com que no ens ha fet por estimar la gent
Ara que estem tan sols hem sofert una mica
Però el dolor és joiós com un infantament
Perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril.

Tots els que hem estimat ara passen de llarg
I corren pels camins sense voler-nos veure
Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls
Nosaltres somriurem.
Tornarem a donar les mans i el cor
a cada nou amic que ens ho demani
sense escoltar la por d’un nou esqueixament
i de trobar-nos sols altra vegada.

Perquè a cada racó ens hi espera un record
d’alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida.
Perquè a cada revolt caminarem més buits
i sentirem l’olor de cosa viva
que deixem al darrere.

Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem
i hem descobert que viure és el gran goig
i aquest petit dolor ens farà adonarque encara no som morts

22 d’abr. 2010

Màrius Torres

Dimarts 20 d'abril
Teatre de la Garriga-El Patronat, 18,30h
Centenari Màrius Torres. Conferència recital
Amb Antoni Clapés, poeta, i Montserrat Vellvehí, actriu.
.

En el centenari del naixement de Màrius Torres el Festival se n’ha volgut fer ressò. Dins les activitats que setmanalment organitza l’Aula de la Universitat a l’Abast, el dimarts passat el poeta Antoni Clapés i la rapsode Montserrat Vellvehí van escenificar una conferència recital sobre l’obra del poeta. A partir d’un repàs biogràfic de la seva vida, la conferència va anar intercalant fragments de textos de Torres –poemes, fragments de dietari i cartes (a Joan Sales, Carles Riba o Mercè Figueres).
En paraules de Margarita Prats (curadora de la recent edició de
Poesies de Màrius Torres), la seva obra poètica "es constitueix a partir d'una constant indagació en la pròpia vida emocional i moral. Segurament Torres és el poeta català modern que s'ha pres a si mateix com a objecte de poesia d'una manera més constant, intensa i lúcida. En la seva obra poètica la farga humana –sofriments, desigs no acomplerts, passions construïdes en somnis, sentiments tendrament viscuts, esperança de sobreviure a l'absurd, al caos i a l'anorreament com a individu i com a membre d'una nació– ens és presentada en una disposició artística que revela un profund domini del llenguatge literari.” Els poemes mostren una obra poètica que es nodrí de farga humana deslligada de referents particulars i, simultàniament, revelen la traça de qui ha fet seus aquells trets de la tradició literària que, més enllà de modes i d'ismes, s'adiuen amb el propòsit dels seus poemes.”
Màrius Torres va néixer el 1910 a Lleida i va morir a Puig d’Olena el 29 de desembre de 1942, després de 7 anys de malaltia i d’estar internat. “La poesia de Màrius Torres és indestriable de les circumstàncies –personals i col·lectives- que la veuen néixer. I, tanmateix, en un cert sentit, cap poesia no és tan intemporal.” Són paraules de Pere Gimferrer al pròleg de Poesies (Ariel, 1977). Les circumstàncies personals es redueixen a una: la tuberculosi a partir de finals del 1935, que l’obliga a l’internament. Màrius Torres, ja aleshores amb fortes inquietuds artístiques i literàries, es refugia en la poesia i escriu la major part de la seva obra a Puig d’Olena. La guerra trenca els llaços familiars i la família s’exilia a Ossejà, Lió i Montpeller. La casa de Barcelona és expropiada. En Màrius escriu i tradueix (Verlaine, Ronsard, Shelley, Keats, Burns...) i alhora comença un dietari arran de la partida del seu germà Víctor: “Hi anotaré els meus sentiments mentre durarà aquesta guerra. Així, quan tornaràs, si Déu vol que tornis, podràs tenir una idea de la meva campanya”. I va tornar, però no es van poder veure. Després d’una agonia de 48 hores, amb diverses crisis cardíaques, Màrius moria a l’edat de trenta-dos anys. El 30 de desembre de 1942 el seu cos va ser enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental), nínxol 54.
.
Més sobre Màrius Torres

Espriu i Fina Rius camaleònics

Dissabte 17 d'abril
Teatre de la Garriga-El Patronat, 21h
Amor hermètic
Amb Fina Rius. Direcció de Teresa Vilardell. Selecció de textos de Rosa Delor

"Amor hermètic" és un monòleg teatral a partir d’una acurada tria de textos de Salvador Espriu. I és aquest relat xocant de diverses vies de viure amors punyents, tancats a pany i clau i que s’obrien mentre els descabdellava l’actriu Fina Rius, el que es va poder veure dissabte passat a El Patronat de la Garriga. "Amor hermètic" va donar el tret de sortida al sisè Festival Primavera Poètica mostrant, amb la tria de textos de Rosa Delor i la direcció de Teresa Vilardell, cinc miralls ben diferents de l’amor en l’univers d’Espriu. Un amor punxegut com les puntes del triangle pitagòric que una Fina Rius més que camaleònica anava dibuixant sobre l’escenari. Un triangle i un escenari que l’actriu va saber omplir i situar-s’hi just al bell mig, al centre.
Dissabte passat, com a alternativa al gasiu matx Espanyol Barça, els espectadors que es van acostar al Patronat i fins i tot hi van entrar –una trentena– van poder degustar un Espriu intel·ligible i cru (fora, d’una vegada, tots els mites al voltant d’aquest autor cabdal de la literatura catalana) i van poder apreciar una actriu que es llevava la pell, com les serps i com volia, per ser ara Letízia, ara Laia, ara Fedra o ara Carlota. Per colpir i per fer arribar Espriu.
.
(Més informació aquí)