15 de juny 2010

Fi del Festival

Dissabte 5 de juny

Us deixem amb unes quantes fotografies del fi de festa del Festival. Bon sopar i bon concert, amb ballada inclosa, dels Tirant lo Folk.

9 de juny 2010

Empelts de nuesa sonora


Dissabte 5 de juny, 22h
Auditori de l'Escola de Música
Concert de Carles Belda, "Sang i fetge"

Fotografia de Dani Soler
Si un efecte té el festival Primavera Poètica de la Garriga és la recuperació de paraules. Amb tanta bioingenyeria i transgènics oblidem el mot 'empelt', breu i eufònic, que ens faria bon servei en anomenar moltes realitats actuals. L'acordionista Carles Belda el va fer brotar a la penúltima trobada del festival, divendres a l'auditori Josep Aymerich.
L'empelt de poesia amb formes de danses dels Països Catalans és el fil conductor de 'Fetge i sang', programa basat en poemes sorgits de fenòmens violents (entengui's el feixisme en la nostra història recent), tot i que també inclou honroses concessions a l'amor. Sense cap suport electrònic, el sabadellenc va posar damunt l'escenari la seva veu i el seu acordió: un nu sonor que va potenciar els textos triats. Pels que coneixen Carles Belda en projectes més 'canyeros' com Mesclat, Blat Segat, Ensaladilla So Insistent o Pomada, va servir per gaudir dels registres discrets i íntims d'un dels virtuosos de l'actual revifalla de l'acordió diatònic.
L'instrument emulava la simbomba mallorquina per airejar versos del sabadellenc Xavier Grimal, o escarnia les articulacions d'un saxòfon per recrear 'Vares venir fins on jo dormia', popularitzada per Maria del Mar Bonet. El fandango mallorquí emfasitzava la ironia de 'L'estraperlisme prospera' de Josep Maria de Segarra i unes 'albaes' valencianes -no mancades d'exhibició de tècnica- embolicaven 'Tinc una oda començada' de Joan Maragall. Al punt central de la vetllada, Belda posava la pell de gallina amb els versos de Koldo Izaguirre dedicats a Salvador Puig i Antich.
Les 'Corrandes d'exili' de Pere Quart tancaven el programa, però la insistència del públic va impulsar garrotins sobre els 'Coltells' d'Enric Casassas, així com el 'País Petit' de Lluís Llach (empeltat de 'Santa Espina') i el 'Rossinyol', cantat per tothom.
(Font: El9Nou)

1 de juny 2010

Uns pocs mots! Ei, si pot ser!

Diumenge 30 de maig, 18,30h
Auditori de l’Escola de Música

(Fotografies de Dani Soler).

Amb aquests versos de la tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart va començar el recital dels alumnes de l’IES Manuel Blancafort i IES Vil·la Romana, de la Garriga, i de l’Escola Pia de Sabadell. Produït pel Festival Primavera Poètica, amb la direcció professional del director Joan Monells i la coordinació de Sílvia Garcia, Eulàlia Purtí i Oriol Ramon, l’espectacle haurà estat una de les agradables sorpreses de l’edició d’enguany. Amb una posada en escena sòbria –una trentena de rapsodes i músics no permetien gaire mobilitat d’espai en un auditori que es va quedar petit–, l’espectacle va ser un diàleg constant no només de veus i poemes entrellaçats per la música i la cançó –van ser esplèndides les interpretacions de Cançó a Mahalta i Homenatge a Teresa d’Iris Vila i Mar Juyent–, sinó també per una senzilla però efectiva dramatúrgia que propiciava un diàleg de moviments i de mirades de complicitat entre els rapsodes.


Poemes de la literatura catalana de tots els temps, des de Guillem de Berguedà fins a Enric Casasses passant per Ausiàs March, Bartra, Parcerisas, Espriu, Brossa, Martí i Pol, Estellés –gran fragment Coral romput–, Comadira, Foix, Torner, Marçal, Maragall, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor.
Va ser un plaer escoltar aquest poemes que els alumnes han treballat a l’aula i una satisfacció veure’n el resultat després de tres mesos d’assaig intens. No hi ha fórmules màgiques per acostar la poesia al jovent, però si que hi ha jovent que de la poesia n’extreu una fórmula màgica per fer-la arribar al públic d’una manera fresca, intensa, efectiva i emotiva. Que per molts anys.

Perejaume en estat pur

Dissabte 29 de maig, 22h
Auditori de l'Escola de Música
Perejaume

Perejaume i Ruth Galve. (Fotografia de Dani Soler)

Escoltar Perejaume ja és una cosa especial i singular de per sí. I més si Perejaume ve a presentar un curt –una peça de videoart de 23 minuts– que no es pot veure. Això, i una experiència ben única, és el que va passar dissabte passat a l’auditori de l’Escola de Música de la Garriga. En un acte coorganitzat pel Festival Primavera Poètica i pel col·lectiu El Ganxo, s’havia de projectar el curt “Assaig de mimologia forestal” de Perejaume. Uns problemes tècnics de darrera hora ho van impedir –la reproducció alentida del curt l’allargava fins als cinquanta minuts–, però, en canvi, van servir per veure i degustar un Perejaume en estat pur, multiplicant-se en explicacions, reflexions i lligams d’idees i jugant i donant la volta al petit contratemps: “aquesta obra que presentarem no hi és, però ja està bé, explicar una obra i no veure-la sí que té sentit”.
Prèviament, Ruth Galve havia presentat a Perejaume d’una manera didàctica, dient que la seva vida i obra constitueix una “obreda”, en el sentit que hi transcorre “una fusió de paisatge, territori, obra plàstica i literària fins a configurar tot un seguit de camins i rutes”. Barreja de “modern i ancestral”, Galve va incidir, davant la seixantena d’assistents, en “la dimensió pòetica” de la seva obra no poètica, posant d’exemple tres quadres que es van poder visionar a través del projector de la sala. I després va venir el vendaval Perejaume: seguint el fil del curt, va explicar el seu treball sobre el diàleg amb “totes les coses del món” no humanes i l’intent d’oir, connectar-se amb aquestes altres veus i traduir-les. L’artista va acabar la seva intervenció amb un regal: la invitació a escoltar, amb els llums apagats, tres enregistraments de la lectura de tres poemes: una lectura de Ruyra dita per Borja Moll, Foix dient Foix i un fragment de Coral Romput, d’Estellés, recitat per Ovidi Montllor.
La darrera part de l’acte va consistir en un diàleg de Perejaume amb el públic, el qual es va interessar per la seva obra i pels límits expressius tant del llenguatge verbal com de la pintura.

I dues poètiques van encaixar

Divendres 28 de maig, 22h
Copes de poesia al bar l'Illot
Víctor Obiols i Marc Romera

Marc Romera i Víctor Obiols. (Fotografies de Dani Soler)

Quan ja portaven una estona de recital, al bar l'Illot, Víctor Obiols (1961) va deixar anar: “oi que sembla que ho haguem fet tota la vida? Anirem a recitar a duo fins als 80 anys”. I certament, tots vam assentir. Les Copes de Poesia que van oferir divendres passat Obiols i Marc Romera (1966) van resultar un mostrari de poètiques contundents, amb una personalitat molt pròpia i marcada, que, tot i no conèixer-se d'abans, es van saber paral·leles. Aquesta mena de correlats invisibles es van fer presents al llarg del recital: una curtíssima hora i mitja generosa. I si diem curtíssima és perquè, entre vers i vers, i copa i copa, tot plegat va passar en un obrir i tancar d'ulls. Els dos poetes es van anar intercalant i jugant, al mateix temps, entre ells, bo i mantenint el seu discurs propi.
Va obrir foc Obiols amb El croc de l'esfera, un llibre publicat fa onze anys i escrit durant deu anys, que es pot descarregar a la pàgina web de l'autor (
http://www.victorbocanegra.com/elcroc/elcrocdelesfera_victorobiols.pdf). Es tracta d'un llibre “que sorgeix de la persecució del pianista i músic Cecil Taylor”, i que està constituït per una mena de “notes de dietari”. Amb una lectura pausada però ferma i comentaris de subtilesa irònica, Obiols va desgranar algunes de les peces que formen “aquest llibre estrany”, segons ell mateix en parlava.


Després Marc Romera ens va presentar, explicar la gènesi i recitar amb contundència La pau del cranc (2002), on s'hi reflecteix la pau del psicòpata –talment un cranc que recula–, que després d'”El sonet de l'esbudellador”, recomença una vida pretesament normal. Aparentment normal perquè a través del sedàs poètic implacable de Romera les estridències i les tensions no passen per alt, sinó més aviat el contrari, ocupen còmodament una primera fila que sobta l’oient.
I tot seguit Obiols prenia la paraula a Romera amb un poema “on també hi surten crancs”, del seu poemari inèdit “Un juny dur”, encara en procés, i que “consta de tants poemes com dies té el juny”. Amb una marcada manera juganera amb les paraules i la semàntica, sense separar-se, però, de la reflexió –a pesar que “de vegades la poesia ve d’altres llocs de la lògica”, segons proclamava– Obiols ens deixava anar versos contorsionats: “no som al servei de cap petit déu maligne”.
I Romera reprenia el psicòpata per acabar deixant-lo per normal o per perdut, i ens acostava a La mel i L’aigua –dos altres poemaris seus–, girant el mitjó de suposades dolçors, de misses de Rèquiem i fins de paisatges del Delta. Com podeu veure, només per la quantitat d’imatges, d’idees i versos potentíssims que van desfilar per l’Illot aquella nit, Obiols i Romera ens van oferir un festí. I tots plegats, embolcallats, ens vam deixar portar.