23 de maig 2011

Banys de poesia

Dissabte 21 de maig, 19,30h

Banys de poesia

Recital de Lluís Solà i Carles Miralles

Termes la Garriga


Carles Miralles i Lluís Solà. Fotografies de Dani Soler

Paraules en la claror groga

Dissabte a l’hora “minvant”, en un “moment únic de claror groga”, com va dir Lluís Solà, no van minvar les paraules. A quarts de vuit del vespre en un saló de les Termes la Garriga, ell i un altre poeta de la mateixa generació però d’estil i preocupacions altres, Carles Miralles, van dir la seva poesia. No havien recitat mai plegats, i van estar contents de l’oportunitat que els va oferir el festival Primavera Poètica.

Lluís Solà (Vic, 1940), capblanc però ben cellanegra, va començar amb un poema de primavera, un cant a l’arbre fruiter, a la pomera. “Al capdamunt de la branca reposen / les pomes clares, les pomes dorments”, aquests fruits que vénen “de les arrels del poc” i que són “els sucres del futur”. A continuació, la urgència de l’amor: “Més enllà de nosaltres ens besàrem, / lentament, voraçment, com si la boca / cerqués una altra boca dins la boca / i les mans altres mans dins de les mans.”

Després van venir versos més aspres: “en el ritual de l’aigua no hi ha set sense turment”. Un vers que ja aniria de bracet amb el vers amb què es va presentar Carles Miralles (Barcelona, 1944), manllevat d’un poeta grec del segle XX, Nikos Engonopoulos: “És pesant a causa del dolor el món”. Tocat per la desgràcia i les guerres, per les notícies que “demà seran les mateixes de sempre”, Miralles va dir poesies de dolor i desesperança extretes del poemari L’ombra dels dies roja. Versos que queden: “No hi ha cisternes i la pluja es perd”; “s’ha fet de pedra la vida s’ha fet de pedra”. I tanmateix, com va reflexionar Miralles, “podem ser feliços i ho devem a la mort”.

Entre els dos poetes, un inevitable punt de trobada: l’elogi de la llengua, de la nostra. “Les nostres paraules vénen de tan lluny! Encara són les d’aquells mariners que van travessar la Mediterrània... Pertanyem a les paraules o ens pertanyen?”, va dir, pensant en veu alta, Solà. Miralles, recitant el poema El nostre pa de mots de cada dia, ja havia dit: “Les paraules, / persevera a estimar-les: són divines / i diuen sempre el que és”.

No hi va haver col·loqui, sols aplaudiments perquè els poetes encara no ens deixessin. A fora la claror reculava fort i ja no era groga.

Carme Badia i Puig

Triplet mortal poètic

Divendres 20 de maig, 22h

Triplet mortal poètic

Pau Gener, Jordi Garcia, Misael Alerm

Bar la Calma

Coorganitzat amb la Bordalla


Fotografies de Dani Soler


Darrer dels recitals coorganitzats amb l'Assemblea de Joves la Bordalla.
Després de la l'aparició dels poetes Pau Gener Galin, Misael Alerm i Jordi Garcia al programa de televisió Poemes al pentagrama, de VOTV, els tres autors es van reunir en un recital conjunt per a donar a conèixer la seva poesia.

Jordi Garcia, de Granollers, amorosament transplantat al Maresme, poeta de destil·lació lenta, de lirismes quotidians. Escriu quan té coses a dir, i té a dir coses que encara calla. Va retre homenatge a la desapareguda poeta de Granollers Gavina Sastre. Bàlsam i ganivet.

Misael Alerm, de la Garriga. La imatgeria al poder, la narració poètica, la textura que guanya pes i cos en cada vers. Entre el somni i la realitat. Entre l'abans i el després de la poesia. De saber què és la poesia. D'escriure-la a poc a poc i de pensar-la cada dia.

Pau Gener Galin, del Baix Montseny santceloní. És en Jep o en Fidel? La complicitat juganera amb el públic, la carretada de recitals a l'esquena, activista de la poesia. Històries d'amor perdut, d'amor guanyat, d'existència individual i col·lectiva.

19 de maig 2011

Les bones companyies

Dimarts 17 de maig, 18,30h
Les bones companyies

Un itinerari poètic amb l’editor i poeta Jordi Cornudella

Cinema Alhambra

En col·laboració amb l’AUA

Fotografies de Dani Soler

Jordi Cornudella (Barcelona, 1962) és poeta i editor. Ha publicat “Felí encès” (1985) i “El germà de Catul i més coses” (1997), amb el qual va guanyar el Premi Nacional de la Crítica. També és premi Cavall Verd-Rafael Jaume de traducció poètica per la coordinació del volum “Maleïdes les guerres” i Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre 2010 amb el llibre “Les bones companyies”. És coautor de l’“Àlbum Ferrater” (1992) i ha fet estudis literaris sobre Carner.

“Les bones companyies” és una invitació a un itinerari poètic a través d’autors i poemes que han seduït Jordi Cornudella. Es fixa en la manera com la tradició afecta tant els poemes mateixos com els lectors que els llegeixen, de vegades a una distància de molts segles. Ens convida a llegir des dels lírics grecs arcaics i els poetes romans (amb Horaci al capdavant) fins als poetes catalans del vint (Carner, Riba, Ferrater), passant pels medievals (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March) i per alguns dels grans noms de la poesia internacional (Petrarca, Goethe, Byron, Baudelaire o Frost).

Cornudella comparteix amb els lectors la seva experiència poètica i lectora a través d’una mirada atenta i rigorosa sobre els versos.


El cor de les paraules - Núria Albó

Diumenge 15 de maig, 19h

El cor de les paraules

Recital d’homenatge a Núria Albó

Reciten Antoni Pardo, Neus Vilaró, Glòria Font i Anna Crusats. Acompanyament musical de Pere Mateu, Oriol Garcia i Eduard Acedo. Amb la col·laboració de Viqui Amador.

Can Raspall

Acte programat dins l’Any Núria Albó

Fotografies de Dani Soler


Núria Albó (La Garriga, 1930) és poeta i novel·lista. Va guanyar el seu primer premi al certamen de Cantonigròs el 1958, amb la narració "Perquè veuran Déu". Després va escriure poesia: “La mà pel front” (1961), “Díptic” (1972) i “L'encenedor verd” (1980). Va ser cap a la dècada dels vuitanta que comença la seva època decisiva com a narradora. Novel·les com “Fes-te repicar” (1979), “Agapi mou” (1980), “Desencís” (1980) o “Quan xiula el tren” (1997), van ser saludades per crítics i lectors per la seva sensibilitat i per la precisió del seu llenguatge. Noms com Ma. Àngels Anglada o Josep Faulí destacaren de seguida l'aparició de la nova novel·lista.



També ha excel·lit en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, amb més de deu títols publicats, entre els quals destaquen “El fantasma Santiago” (1979), “Tanit” (1984) o “M’ho ha dit el vent” (2001).

Es va dedicar a l’ensenyament durant molts anys, fins que va guanyar les eleccions municipals de La Garriga. La seva etapa com alcaldessa va durar vuit anys. Després va ser diputada provincial i va escriure alguns assaigs, com ara “Les dones i la política” (1989), a més de conrear una altra de les seves passions, la música, un art que, segons explica sempre, li ha donat grans satisfaccions. Destaquen en aquest camp les seves Cantates, musicades per Antoni Ros-Marbà o Manuel Oltra, entre altres.

L’any 2010 la biblioteca municipal va ser batejada amb el seu nom. La seva obra poètica ha inspirat l’exposició col·lectiva “Bosc de mots”, de la qual se n’han celebrat dues edicions, ambdues presentades dins el Festival Primavera Poètica.



De Ponent, poesia o vent

Dissabte 14 de maig, 19,30h

De Ponent, poesia o vent

Recital de Jaume Pont i Pere Pena

Fundació Maurí

Jaume Pont (Lleida, 1974) és poeta i professor de literatura a l’Estudi General de Lleida. La seva activitat assagística gira també al voltant de la poesia. El 1976 publica el primer llibre, “Límits”. El 1990 recull la seva poesia al volum “Raó d’atzar. Poesia 1974-1989”, Premi Crítica Serra d’Or. Més tard, amb “Vol de cendres” (1997), també Premi Crítica Serra d’Or, assoleix un dels reculls més intensos de la literatura catalana. El 2000 edita una antologia de poetes apòcrifs aràbigo-lleidatans, “El llibre de la frontera”, que torna a guanyar el Crítica Serra d’Or, i el 2007 el poemari “Enlloc”, amb el qual va obtenir el premi Carles Riba. Jaume Pont també és autor de l’assaig “La nova poesia catalana: estudi i antologia” (1980) i d’un estudi sobre l’obra del poeta Guillem Viladot (1986). La seva poesia ha estat traduïda, entre d’altres, a l’alemany, anglès, castellà, francès, basc, portugès, italià i rus.

Pere Pena i Jové (Seròs, 1962) és poeta i assagista, doctor en Filologia i professor de llengua i literatura a l'institut Màrius Torres (Lleida). Com a poeta ha publicat “Plom a les ales” (premi Vicent Andrés Estellés, 2002), “Fragments del discurs” (premi Joan Teixidor, 2005) i “Digueu el meu nom” (2008). També és seva l'antologia sobre la poesia de José Agustín Goytisolo, “Poeta en Barcelona” (1997), l’assaig “Generació L. Els fills de la reforma educativa” (2005) i el llibret d’òpera “La gàbia daurada”. Presideix el col·lectiu El Temps de les Cireres, moviment literari que comença a Seròs, territori de l’Aiguabarreig, amb l’objectiu de dinamitzar la cultura de l’entorn rural del baix Segre i baix Cinca. El Temps de les Cireres genera, promou i fomenta la literatura catalana, i focalitza la major part de les accions vers la jove creació. Gira al voltant de dos eixos bàsics: El Premi El Temps de les Cireres i la Trobada d’escriptors a l’Aiguabarreig.

Copes de Poesia

Divendres 13 de maig, 22h

Cafè de poesia

Blanca Llum Vidal i Anna Ballbona (amb la col·laboració musical d'Anna Berruezo)

Cafeteria La Mila

Coorganitzat amb la Bordalla

Fotografies de Dani Soler

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) té publicats dos llibres de poemes: “La cabra que hi havia” (La Cantàrida, 2009) i “Nosaltres i tu” (Lleonard Muntaner, 2011). Ha tingut cura de les edicions dels llibresDues Catalunyes” d’Àngel Carmona i “Poesia Completa” d’Àngel Guimerà, juntament amb el poeta Enric Casasses (Editorial 1984). Ha col·laborat a les revistes Enderrock, Pèsol Negre, al volum l’Homenatge Poètic a Joan Ponç, i té poemes publicats als llibres d’antologies “Quàntiques: 10 poetes joves amb diferencial femení”, i a “Pedra Foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans” (Documenta).

Anna Ballbona i Puig (Montmeló,1980) viu a la Garriga i treballa de periodista al diari El Punt / Avui. Té estudis de Periodisme i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. El 2008 va obtenir el premi Amadeu Oller, amb el llibre de poemes "La mare que et renyava era un robot", publicat a Galerada. Té cinc poemes inclosos en l’antologia "Quàntiques: 10 poetes joves amb diferencial femení", publicada el 2008 per l’Aula de Poesia de la UAB. Va obtenir el Premi Salvador Reynaldos de Periodisme, del 2009, dins dels Premis Recull de Blanes, amb l'article “La ironia que ens manca”, que reivindica els escriptors i periodistes dels anys 20 i 30. Columnista setmanal al diari El 9 Nou del Vallès Oriental, també fa crítica literària al suplement de Cultura de l’Avui. Manté el blog “Radiacions”, d’ascendència sindreuenca.

10 de maig 2011

Passeig poètic pel Modernisme

La Primavera Poètica de la Garriga va fer diumenge la primera ruta poètico-modernista

Fotografies de Dani Soler. Explicacions de Lluís Cuspinera al pati de can Barbey (1911)

La Garriga va celebrar diumenge al migdia la primera ruta poètico-modernista, dins els actes dels festival de poesia Primavera Poètica. Una tast inèdit dels paral·lelismes entre l’arquitectura i la poesia amb la col·laboració de l’arquitecte Lluís Cuspinera, el professor de literatura de batxillerat Oriol Ramon, el president de la Fundació Fornells Pla-Conxa Sisquella Jaume Guardis, i l’actor Albert Vilar, que va recitar els versos de diferents poetes entre ferro forjat i vitralls.

Can Barbey, de l’arquitecte Manuel Raspall, va ser la casa modernista que va inaugurar el passeig poètic, ambientada amb versos de l’escola mallorquina, una tendència que s’emmiralla amb el món mediterrani antic fent més cas a la forma que el fons. El sonet Vila, de Miquel Costa i Llobera; Desolació, de Joan Alcover; i Casa pagesa, de Maria Antònia Salvà, van ser les poesies escollides per recitar als jardins de Can Barbey.

Apel·les Mestres, dins el corrent modernista però agafant l’últim moment del naturalisme i avançant cap a un compromís social i polític, va ser el poeta escollit davant davant la Villa Cristina, al Passeig. Les rentadores i La cançó dels invadits, aquest últim molt compromès políticament, van ser els poemes que es van poder degustar.

Dins el pati de can Barbey

La següent aturada va ser davant el número 39 del Passeig, la primera casa que l’arquitecte Raspall va fer al Passeig després d’haver fet casa seva. També es van conèixer els detalls de la casa situada just davant, el número 38, que conserva una font semblant a la que més tard Raspall faria a Can Barbey i unes tanques de ferro forjat molt treballades, entre d’altres. En aquest punt es va recórrer a Joan Maragall, amb el poema Oda infinita, uns versos amb què el poeta modernista expressa la vida amb espontaneïtat.

La ruta va acabar davant el número 81 del Passeig, una casa amb influència austríaca i situada davant d’una de les sis illes que Raspall va fer a la Garriga. Van tancar la ruta poètico-modernista el sonet Rosa d’infern, de Jeroni Zanné, molt influenciat per l’estètica simbolista; i el poema Xàfec d’estiu, de Joaquim Ruyra.

El dia 29 de maig tindrà lloc la segona part d’aquesta ruta poètico-modernista, que finalitzarà amb un concert vermut a la plaça del Silenci amb els Amics del Jazz.

(Text d'Helena Masó, publicat al diari El9Nou)

Guardis, Cuspinera, Vilar i Ramon

Una música de cavalls negres

Mònica van Campen i Jordi Gaspar

Dissabte 7 de maig, Teatre de la Garriga – el Patronat, 21h

Fotografies de Dani Soler

Estrena mundial d’aquest espectacle de petit format basat en l’obra de l’escriptor ebrenc i recent premi dels Jocs Florals de Barcelona anomenat Albert Roig. De fet, el premi se li concedí el mateix dissabte. El recital, amb veu, guitarra i contrabaix, va tenir lloc a dalt l’escenari, amb una quarantena de butaques disposades en dos rengles davant dels artistes. De to intimista, durant cinquanta minuts Van Campen i Gaspar alternaven el recitat i la cançó, evocant ambients suggerents amb la natura –el mar i la platja, sobretot– com a teló de fons, entre l’al·legoria i la metàfora.

Segons el mateix Albert Roig, “la tradició catalana es basa en l’experimentació en les arts. Ara, dins el món espanyol la poesia de l’experiència nega l’experimentació. [...] Potser com que no tenim públic, no hi tenim res a perdre. Quan faig poesia, no penso en el públic, perquè tot ja és dit i el quid està a dir la mateixa cosa d’una manera diferent. Per això cal experimentar. Ara, editar és seriós i traumàtic. Hi pateixes molt. Aleshores sí que penses en el lector i, bàsicament, et poses a retallar i a llegir els versos en veu alta, perquè la poesia és oralitat.”

Ho demostraren Van Campen i Gaspar, que sí que van pensar en el públic alhora de bastir aquest petit muntatge. Desitgem un llarg galop als cavalls negres d’Albert Roig.

9 de maig 2011

Devessall verbal

Pau Vadell i Jaume C. Pons Alorda

Divendres 6 de maig, bar l’Illot, 22h

Just davant del bar l’Illot hi ha un reclau que forma una petita placeta, amb quatre arbres i taules i cadires plenes de gent quan fa bon temps. I com que a l’hora de començar el recital hi havia més gent a fora que a dins, sense pensar-ho massa, Vadell i Pons Alorda van sortir a anunciar la bona nova de les seves lectures. Armats amb una simbomba “improvisaren” unes simpàtiques glosses per convidar la parròquia a entrar al local. Amb aquest inici ja es ficaren el públic a la butxaca i la sessió no va decebre ningú. Alternant-se cada dues o tres lectures, els mallorquins –de Calonge i Caimari, respectivament, al nord i al sud de l’illa– centraren la seva intervenció en la lectura d’obra pròpia, encara que també llegiren Blai Bonet, Miquel Bauçà a ritme de glossa i simbomba o els Homicidis de Joan Palou, expoeta experimental mallorquí dels anys setanta.

El recorregut literari, farcit d’anècdotes, repassà l’extensa bibliografia d’aquests dos poetes nascuts el mateix any, el 1984, actualment afincats a Barcelona i dedicats al conreu de la literatura i a recórrer el país de festival en recital. Amb bon domini de l’escena i un atrezzo que anava des de la màscara a la gorra segons l’ocasió, desplegaren tot el seu enginy verbal davant un públic sorprès i divertit pel tremp i la frescor del recital.

De matinada, diu que encara els veieren ensimbombats a l’altra punta del poble, al bar Tramonto, on sembla que ensinistraren l’atònita parròquia en el molt estimable art de la glossa mallorquina. Idò, no n’esperàvem pas menys.

Fotografies de Dani Soler

3 de maig 2011

Poesia medieval catalana

Cap home és visible, amb Dolors Miquel i Stefano M. Cingolani

Dissabte 30 d’abril – Església de la Doma

Fotografies de Dani Soler

L’antologia poètica que Dolors Miquel va publicar el 2010, titulada “Cap home és visible”, reuneix més de 60 autors medievals catalans dels segles XIII al XV i d’altres textos anònims. La singularitat d’aquesta antologia rau en el fet que és una traducció directa del català medieval, de manera que el text conserva el vers i la rima sense necessitat d’encarar-lo amb la font original. Textos i autors són presentats successivament, sense notes a peu de pàgina ni apunts biogràfics.

La temàtica i la forma de les composicions antologades són molt variades, des de la poesia devota i religiosa fins al raonament moral o la poesia de tipus amorós, més cortesana en unes ocasions i més “porquissella” en d’altres, tal com ho definia la mateixa Dolors Miquel. I és així com va transcórrer la lectura de poemes. L’historiador medievalista Stefano M. Cingolani, prologuista del llibre, editat per Edicions 62, va posar en context històric i polític les composicions poètiques i va traçar una semblança de les diferents tipologies de literatura medieval catalana, des de la més culte fins a la més popular.

La lectura dels versos no va decebre les expectatives i, majoritàriament, Dolors Miquel va centrar l’atenció en composicions jocoses que, junt amb explicacions i comentaris, arrodonien el seu significat. El sexe, l’enveja, els diners, els viatges, la vida quotidiana (dins i fora dels monestirs), la religió... són temes recurrents en els poemes.

Desfilaren Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Anselm Turmeda o Pere Torruella, entre els més coneguts, però també diferents anònims i Berenguer de Masdovelles o els divertits versos del Capellà de Bolquera, entre d’altres.

Vista des del cor, amb el retaule de Sant Esteve Protomàrtir, de finals del segle XV, obra atribuïda al taller dels germans Vergós.

Sobrevolant Verdaguer

Lectura dramatitzada de Canigó, amb Martí Peraferrer

Divendres 29 d’abril – Auditori de l’Escola de Música

Fotografies de Dani Soler

Canigó és el principal poema èpic de Jacint Verdaguer. Publicat per primera vegada el 1886, la seva gestació, però, és molt anterior. Començà a treballar-hi l’estiu de 1880, en l’estada que va fer al Vallespir acompanyant el marquès de Comillas, Claudi López. Els estius següents Verdaguer va recórrer tot el Pirineu –són els anys daurats de l’excursionisme científic–, anotant toponímia, vocabulari, llegendes, que, paral·lelament li serviren per a d’altres obres.

Canigó, segons l’estudiós Ricard Torrents expressa “les aspiracions d’un poble que emergia d’una fonda desnaturalització política, cultural i social”. Quan Verdaguer començava Canigó es celebrava el mil·lenari de Montserrat i tenia lloc el primer Congrés Catalanista. Uns anys després, el 1885, Verdaguer formava part de la comissió de representants que anaven a Madrid a entregar el “Memorial de greuges” a Alfons XII.

Poema format per més de 4.000 versos, Canigó “aconsegueix de construir un teixit enlluernador d’història i de llegenda, de geografia i d’imaginació”, amb un “fons romàntic amarat d’enyorament de l’esplendor pretèrita, imaginada o real, no ve d’aquí.”

La Companyia Teatre Blau, dirigida per Martí Peraferrer, ja havia fet una adaptació teatral del poema. Ara, en solitari, Peraferrer centra la dramatització de Canigó en els personatges de Gentil, Guifré, Bernat de Tallaferro, Oliba, Griselda i la fada Flordeneu. L’argument de la lectura es centra en la deserció de Gentil, la seva mort a mans del seu oncle Guifré de Cerdanya, l’intent de venjança del seu pare Tallaferro, la intervenció del tercer germà, l’abat Oliba, i l’expiació del crim amb la fundació del monestir de Sant Martí del Canigó.

Amb l’ajut d’uns mínims elements escenogràfics i d’una banda sonora que va del gregorià a la sardana, Peraferrer aconsegueix fer entrar l’espectador dins el poema i transportar-lo fins aquest entorn llegendari, barreja d’història i fe, d’èpica i al·legoria, que enfonsa les arrels en les beceroles del país.