VII Festival Primavera Poètica - La Garriga 2011

2011-06-06T16:00:00.006+02:00

Dissabte 4 de juny, 21h

Sopar festa de cloenda

Amb l’actuació d’Amics del Jazz de la Garriga

Plaça del Silenci

La pluja no va ser excusa per reunir-nos, un any més, a l'auditori de l'Escola de Música i celebrar la cloenda del VII Festival Primavera Poètica. En aquesta ocasió, els convidats van ser membres de l'associació Amics del Jazz de la Garriga, que, després de sopar, ens van oferir part del seu repertori. Entre tema i tema, el públic va poder llegir poemes d'entre una selecció bibliogràfica: Margarit, Carner, Màrius Sampere...

Fotografies de Dani Soler

Actuació dels Amics del Jazz

Joan Brossa dels Ventalls

2011-06-06T15:46:00.007+02:00

Divendres 3 de juny, 22h

Joan Brossa dels Ventalls

Amb Carme Callol. Direcció de Moisès Maicas. Dramatúrgia de Glòria Bordons

Auditori Escola de Música

Fotografies de Dani Soler. Glòria Bordons presentant l'acte.

Joan Brossa era un gran intuïtiu però no nasqué del no res. L’any 1941, acabat d’arribar del servei militar a Salamanca i delerós de demanar consell per a l’aventura poètica que havia tot just iniciat tingué la sort de topar amb els puntals de l’art d’avantguarda català: J. V. Foix, Joan Miró, Joan Prats, Sebastià Gasch, Josep Llorens Artigas, Josep Lluís Sert, Carles Sindreu, Josep Carbonell, etc.
Joan Brossa dels ventalls és un recital que vol fer memòria de la relació que Brossa establí amb la generació anterior i de la consideració en què els tenia. Des de l’evocació global d’aquells pioners i del record pel que significà Salvat-Papasseit, diverses proses, poemes i una acció ens mostraran les diferents cares d’aquests personatges.

Joan Brossa ens hi acompanyarà personalment explicant-nos anècdotes i records sobre Foix, Miró i Prats. Amb els seus ventalls i paraules revifarem el missatge d’aquells autors cabdals per a la Catalunya del segle XX: “Obriu totes les finestres a ple sol de l’homenatge! Pinteu les taules! Renoveu l’aire clos!” A més, en moments puntuals de l'espectacle, és Brossa mateix qui ens parla dels seus gustos, dels seus amics, de les seves influències. Les imatges, projectades a la paret, són extretes del programa Stromboli, enregistrat per Tv3 el 1994.

Ruta poètico-modernista (II)

2011-06-01T12:54:00.005+02:00

Diumenge 29 de maig, 11,30h

Ruta poètico-modernista (II)

Versos entre pedres, forjats, vitralls i trencadís

Plaça del Silenci

Col·labora Fundació Fornells Pla-Conxa Sisquella i Amics del Jazz de la Garriga

Conduïts per l'arquitecte Lluís Cuspinera, i amb les lectures d'Albert Vilar i els comentaris d'Oriol Ramon, la segona ruta ens va portar fins la Ronda del Carril, via paral·lela al ferrocarril i on es concentren bona part de les primeres torres que es construïren a la Garriga a finals del segle XIX. Es va fer parada i fonda a l'antiga torre Suñol, també coneguda per can Cottet -sí, els de l'òptica-, avui seu de la Fundació Privada Congost Autisme i que acull a persones afectades d'autisme.

Fotografies de Dani Soler. Interior de can Cottet

La torre, d'estil modernista, va ser la residència d'Ildefons Suñol, prohom de la Lliga Regionalista i president de l'Ateneu, el qual estiuejava amb la seva família a la Garriga. Durant el primer quart del segle XX la Garriga fou un nucli important de l'estiueig burgès barceloní. El termalisme fou un pol d'atracció per a les classes benestants i moltes famílies s'hi construïren segones residències.

Al Balneari Blancafort, potser el de major anomenada, hi feren, també personalitats i literats diversos, entre els quals Josep Carner. Carner era amic de Suñol, i es deixà seduir pel paisatge de la Garriga i també de l'Ametlla -l'Atenes del Vallès, com l'anomenava- i també per les seves noies. El jove Carner, de vint-i-pocs anys, composà alguns poemes durant les seves estades a la Garriga, un dels quals, "Cançó d'un doble amor", fa referència a dues noies, Teresa Bartomeu Granell "Tissy" i Pilar Sunyol Musterós, una de les tres filles d'Ildefons Suñol -poema que Guillermina Motta musicà als anys setanta. És el següent:

Cançó d’un doble amor

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Estimo l’una, oh gai atzar!

Estimo l’altra, oh meravella!

Bella com l’una no m’apar,

fora de l’altra, cap donzella.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Ho fan l’airet o la claror:

estenc els braços per ma via:

va cadascuna pel seu cantó,

du cadascun qui jo volia.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi

i ja mos dits les agombolen,

sota les túniques de lli

hi ha dues vides que tremolen.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

La ruta es va acabar a la plaça del Silenci, amb un vermut i un concert de jazz ofert pels Amics del Jazz de la Garriga.

Juguem amb els poetes

2011-06-01T12:51:00.002+02:00

Dissabte 28 de maig, 12h

Juguem amb els poetes

Activitat infantil amb Rosa Fité

Biblioteca Núria Albó

Fotografies de Dani Soler

Dissabte al matí, a la Biblioteca, Rosa Fité proposa una activitat per als més menuts a partir de jocs de paraules i de poemes de diversos autors, com Miquel Martí i Pol o Olga Xirinacs. Es tracta de descobrir la màgia de les paraules i d’estimular la imaginació amb la descoberta de la poesia.

Pàgines de poesia

2011-06-01T12:44:00.004+02:00

Divendres 27 de maig, 19,30h

Pàgines de poesia

Lectures de Miquel-Lluís Muntané i Jordi Pàmias

Llibreria Àgora

Fotografies de Dani Soler

Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) és poeta, novel·lista i assagista. El 1980, amb un grup de joves companys, funda la revista Saba Poètica, de la qual fou editor i director al llarg dels dotze anys que la publicació va existir. Col·labora, des de fa anys, als mitjans de comunicació, entre els quals, Cultura, Catalònia, Avui, El 9 Nou, El Temps, Revista de Catalunya, Serra d'Or i Caràcters, i les emissores Ràdio Nacional d'Espanya a Barcelona, Catalunya Cultura i Onda Rambla. Muntané ha estat president de la Federació Catalana d'Associacions UNESCO, i en l'actualitat ho és de l'Associació de Crítics i Comentaristes Musicals en Llengua Catalana. Així mateix, és vicepresident de la Penya Literària Joan Santamaria, patró de la Fundació Miquel Arimany i membre del Consell de la Cultura de Barcelona.

Té una vintena de títols publicats. Els seus darrers llibres de poemes són Migdia a l’obrador (2003) i El tomb de les batalles (2009).

Jordi Pàmias (Guissona, 1938) és un poeta de llarga i consolidada trajectòria. És Creu de Sant Jordi i entre d’altres ha obtingut els premis Carles Riba (1978), Jocs Florals de Barcelona (1984), Vicent Andrés Estellés (1985), Ciutat de Palma (1991), Miquel de Palol (2001) o el Crítica Serra d’Or (2005).

La qualitat i la constància de la seva escriptura l'han convertit en una de les veus més representatives de la seva generació, i en un referent per als nous autors. Tant és així que l'any 2002 va guanyar el premi Josep Ma. Llompart al millor llibre de l'any, pel seu recull de poemes Narcís i l'altre.

També ha conreat, fruit de la seva recerca contínua i de la seva curiositat literària, altres gèneres, com ara el teatre (Camí de mort, 1979) i l'assaig (Quadern de tres estius, 1986). Durant trenta anys va exercir com a professor de Llengua i Literatura a l'Institut Màrius Torres de Lleida. Actualment està editant la seva obra completa.

Banys de poesia

2011-05-23T16:26:00.006+02:00

Dissabte 21 de maig, 19,30h

Banys de poesia

Recital de Lluís Solà i Carles Miralles

Termes la Garriga

Carles Miralles i Lluís Solà. Fotografies de Dani Soler

Paraules en la claror groga

Dissabte a l’hora “minvant”, en un “moment únic de claror groga”, com va dir Lluís Solà, no van minvar les paraules. A quarts de vuit del vespre en un saló de les Termes la Garriga, ell i un altre poeta de la mateixa generació però d’estil i preocupacions altres, Carles Miralles, van dir la seva poesia. No havien recitat mai plegats, i van estar contents de l’oportunitat que els va oferir el festival Primavera Poètica.

Lluís Solà (Vic, 1940), capblanc però ben cellanegra, va començar amb un poema de primavera, un cant a l’arbre fruiter, a la pomera. “Al capdamunt de la branca reposen / les pomes clares, les pomes dorments”, aquests fruits que vénen “de les arrels del poc” i que són “els sucres del futur”. A continuació, la urgència de l’amor: “Més enllà de nosaltres ens besàrem, / lentament, voraçment, com si la boca / cerqués una altra boca dins la boca / i les mans altres mans dins de les mans.”

Després van venir versos més aspres: “en el ritual de l’aigua no hi ha set sense turment”. Un vers que ja aniria de bracet amb el vers amb què es va presentar Carles Miralles (Barcelona, 1944), manllevat d’un poeta grec del segle XX, Nikos Engonopoulos: “És pesant a causa del dolor el món”. Tocat per la desgràcia i les guerres, per les notícies que “demà seran les mateixes de sempre”, Miralles va dir poesies de dolor i desesperança extretes del poemari L’ombra dels dies roja. Versos que queden: “No hi ha cisternes i la pluja es perd”; “s’ha fet de pedra la vida s’ha fet de pedra”. I tanmateix, com va reflexionar Miralles, “podem ser feliços i ho devem a la mort”.

Entre els dos poetes, un inevitable punt de trobada: l’elogi de la llengua, de la nostra. “Les nostres paraules vénen de tan lluny! Encara són les d’aquells mariners que van travessar la Mediterrània... Pertanyem a les paraules o ens pertanyen?”, va dir, pensant en veu alta, Solà. Miralles, recitant el poema El nostre pa de mots de cada dia, ja havia dit: “Les paraules, / persevera a estimar-les: són divines / i diuen sempre el que és”.

No hi va haver col·loqui, sols aplaudiments perquè els poetes encara no ens deixessin. A fora la claror reculava fort i ja no era groga.

Carme Badia i Puig

Triplet mortal poètic

2011-05-23T15:58:00.007+02:00

Divendres 20 de maig, 22h

Triplet mortal poètic

Pau Gener, Jordi Garcia, Misael Alerm

Bar la Calma

Coorganitzat amb la Bordalla

Fotografies de Dani Soler

Darrer dels recitals coorganitzats amb l'Assemblea de Joves la Bordalla.
Després de la l'aparició dels poetes Pau Gener Galin, Misael Alerm i Jordi Garcia al programa de televisió Poemes al pentagrama, de VOTV, els tres autors es van reunir en un recital conjunt per a donar a conèixer la seva poesia.

Jordi Garcia, de Granollers, amorosament transplantat al Maresme, poeta de destil·lació lenta, de lirismes quotidians. Escriu quan té coses a dir, i té a dir coses que encara calla. Va retre homenatge a la desapareguda poeta de Granollers Gavina Sastre. Bàlsam i ganivet.

Misael Alerm, de la Garriga. La imatgeria al poder, la narració poètica, la textura que guanya pes i cos en cada vers. Entre el somni i la realitat. Entre l'abans i el després de la poesia. De saber què és la poesia. D'escriure-la a poc a poc i de pensar-la cada dia.

Pau Gener Galin, del Baix Montseny santceloní. És en Jep o en Fidel? La complicitat juganera amb el públic, la carretada de recitals a l'esquena, activista de la poesia. Històries d'amor perdut, d'amor guanyat, d'existència individual i col·lectiva.

Les bones companyies

2011-05-19T11:53:00.004+02:00

Dimarts 17 de maig, 18,30h
Les bones companyies
Un itinerari poètic amb l’editor i poeta Jordi Cornudella
Cinema Alhambra
En col·laboració amb l’AUA

Fotografies de Dani Soler

Jordi Cornudella (Barcelona, 1962) és poeta i editor. Ha publicat “Felí encès” (1985) i “El germà de Catul i més coses” (1997), amb el qual va guanyar el Premi Nacional de la Crítica. També és premi Cavall Verd-Rafael Jaume de traducció poètica per la coordinació del volum “Maleïdes les guerres” i Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre 2010 amb el llibre “Les bones companyies”. És coautor de l’“Àlbum Ferrater” (1992) i ha fet estudis literaris sobre Carner.

“Les bones companyies” és una invitació a un itinerari poètic a través d’autors i poemes que han seduït Jordi Cornudella. Es fixa en la manera com la tradició afecta tant els poemes mateixos com els lectors que els llegeixen, de vegades a una distància de molts segles. Ens convida a llegir des dels lírics grecs arcaics i els poetes romans (amb Horaci al capdavant) fins als poetes catalans del vint (Carner, Riba, Ferrater), passant pels medievals (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March) i per alguns dels grans noms de la poesia internacional (Petrarca, Goethe, Byron, Baudelaire o Frost).

Cornudella comparteix amb els lectors la seva experiència poètica i lectora a través d’una mirada atenta i rigorosa sobre els versos.

El cor de les paraules - Núria Albó

2011-05-19T11:42:00.005+02:00

Diumenge 15 de maig, 19h

El cor de les paraules

Recital d’homenatge a Núria Albó

Reciten Antoni Pardo, Neus Vilaró, Glòria Font i Anna Crusats. Acompanyament musical de Pere Mateu, Oriol Garcia i Eduard Acedo. Amb la col·laboració de Viqui Amador.

Can Raspall

Acte programat dins l’Any Núria Albó

Fotografies de Dani Soler

Núria Albó (La Garriga, 1930) és poeta i novel·lista. Va guanyar el seu primer premi al certamen de Cantonigròs el 1958, amb la narració "Perquè veuran Déu". Després va escriure poesia: “La mà pel front” (1961), “Díptic” (1972) i “L'encenedor verd” (1980). Va ser cap a la dècada dels vuitanta que comença la seva època decisiva com a narradora. Novel·les com “Fes-te repicar” (1979), “Agapi mou” (1980), “Desencís” (1980) o “Quan xiula el tren” (1997), van ser saludades per crítics i lectors per la seva sensibilitat i per la precisió del seu llenguatge. Noms com Ma. Àngels Anglada o Josep Faulí destacaren de seguida l'aparició de la nova novel·lista.

També ha excel·lit en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, amb més de deu títols publicats, entre els quals destaquen “El fantasma Santiago” (1979), “Tanit” (1984) o “M’ho ha dit el vent” (2001).

Es va dedicar a l’ensenyament durant molts anys, fins que va guanyar les eleccions municipals de La Garriga. La seva etapa com alcaldessa va durar vuit anys. Després va ser diputada provincial i va escriure alguns assaigs, com ara “Les dones i la política” (1989), a més de conrear una altra de les seves passions, la música, un art que, segons explica sempre, li ha donat grans satisfaccions. Destaquen en aquest camp les seves Cantates, musicades per Antoni Ros-Marbà o Manuel Oltra, entre altres.

L’any 2010 la biblioteca municipal va ser batejada amb el seu nom. La seva obra poètica ha inspirat l’exposició col·lectiva “Bosc de mots”, de la qual se n’han celebrat dues edicions, ambdues presentades dins el Festival Primavera Poètica.

De Ponent, poesia o vent

2011-05-19T11:27:00.002+02:00

Dissabte 14 de maig, 19,30h

De Ponent, poesia o vent

Recital de Jaume Pont i Pere Pena

Fundació Maurí

Jaume Pont (Lleida, 1974) és poeta i professor de literatura a l’Estudi General de Lleida. La seva activitat assagística gira també al voltant de la poesia. El 1976 publica el primer llibre, “Límits”. El 1990 recull la seva poesia al volum “Raó d’atzar. Poesia 1974-1989”, Premi Crítica Serra d’Or. Més tard, amb “Vol de cendres” (1997), també Premi Crítica Serra d’Or, assoleix un dels reculls més intensos de la literatura catalana. El 2000 edita una antologia de poetes apòcrifs aràbigo-lleidatans, “El llibre de la frontera”, que torna a guanyar el Crítica Serra d’Or, i el 2007 el poemari “Enlloc”, amb el qual va obtenir el premi Carles Riba. Jaume Pont també és autor de l’assaig “La nova poesia catalana: estudi i antologia” (1980) i d’un estudi sobre l’obra del poeta Guillem Viladot (1986). La seva poesia ha estat traduïda, entre d’altres, a l’alemany, anglès, castellà, francès, basc, portugès, italià i rus.

Pere Pena i Jové (Seròs, 1962) és poeta i assagista, doctor en Filologia i professor de llengua i literatura a l'institut Màrius Torres (Lleida). Com a poeta ha publicat “Plom a les ales” (premi Vicent Andrés Estellés, 2002), “Fragments del discurs” (premi Joan Teixidor, 2005) i “Digueu el meu nom” (2008). També és seva l'antologia sobre la poesia de José Agustín Goytisolo, “Poeta en Barcelona” (1997), l’assaig “Generació L. Els fills de la reforma educativa” (2005) i el llibret d’òpera “La gàbia daurada”. Presideix el col·lectiu El Temps de les Cireres, moviment literari que comença a Seròs, territori de l’Aiguabarreig, amb l’objectiu de dinamitzar la cultura de l’entorn rural del baix Segre i baix Cinca. El Temps de les Cireres genera, promou i fomenta la literatura catalana, i focalitza la major part de les accions vers la jove creació. Gira al voltant de dos eixos bàsics: El Premi El Temps de les Cireres i la Trobada d’escriptors a l’Aiguabarreig.

Copes de Poesia

2011-05-19T11:19:00.004+02:00

Divendres 13 de maig, 22h

Cafè de poesia

Blanca Llum Vidal i Anna Ballbona (amb la col·laboració musical d'Anna Berruezo)

Cafeteria La Mila

Coorganitzat amb la Bordalla

Fotografies de Dani Soler

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) té publicats dos llibres de poemes: “La cabra que hi havia” (La Cantàrida, 2009) i “Nosaltres i tu” (Lleonard Muntaner, 2011). Ha tingut cura de les edicions dels llibres “Dues Catalunyes” d’Àngel Carmona i “Poesia Completa” d’Àngel Guimerà, juntament amb el poeta Enric Casasses (Editorial 1984). Ha col·laborat a les revistes Enderrock, Pèsol Negre, al volum l’Homenatge Poètic a Joan Ponç, i té poemes publicats als llibres d’antologies “Quàntiques: 10 poetes joves amb diferencial femení”, i a “Pedra Foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans” (Documenta).

Anna Ballbona i Puig (Montmeló,1980) viu a la Garriga i treballa de periodista al diari El Punt / Avui. Té estudis de Periodisme i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. El 2008 va obtenir el premi Amadeu Oller, amb el llibre de poemes "La mare que et renyava era un robot", publicat a Galerada. Té cinc poemes inclosos en l’antologia "Quàntiques: 10 poetes joves amb diferencial femení", publicada el 2008 per l’Aula de Poesia de la UAB. Va obtenir el Premi Salvador Reynaldos de Periodisme, del 2009, dins dels Premis Recull de Blanes, amb l'article “La ironia que ens manca”, que reivindica els escriptors i periodistes dels anys 20 i 30. Columnista setmanal al diari El 9 Nou del Vallès Oriental, també fa crítica literària al suplement de Cultura de l’Avui. Manté el blog “Radiacions”, d’ascendència sindreuenca.

Passeig poètic pel Modernisme

2011-05-10T16:29:00.007+02:00

La Primavera Poètica de la Garriga va fer diumenge la primera ruta poètico-modernista

Fotografies de Dani Soler. Explicacions de Lluís Cuspinera al pati de can Barbey (1911)

La Garriga va celebrar diumenge al migdia la primera ruta poètico-modernista, dins els actes dels festival de poesia Primavera Poètica. Una tast inèdit dels paral·lelismes entre l’arquitectura i la poesia amb la col·laboració de l’arquitecte Lluís Cuspinera, el professor de literatura de batxillerat Oriol Ramon, el president de la Fundació Fornells Pla-Conxa Sisquella Jaume Guardis, i l’actor Albert Vilar, que va recitar els versos de diferents poetes entre ferro forjat i vitralls.

Can Barbey, de l’arquitecte Manuel Raspall, va ser la casa modernista que va inaugurar el passeig poètic, ambientada amb versos de l’escola mallorquina, una tendència que s’emmiralla amb el món mediterrani antic fent més cas a la forma que el fons. El sonet Vila, de Miquel Costa i Llobera; Desolació, de Joan Alcover; i Casa pagesa, de Maria Antònia Salvà, van ser les poesies escollides per recitar als jardins de Can Barbey.

Apel·les Mestres, dins el corrent modernista però agafant l’últim moment del naturalisme i avançant cap a un compromís social i polític, va ser el poeta escollit davant davant la Villa Cristina, al Passeig. Les rentadores i La cançó dels invadits, aquest últim molt compromès políticament, van ser els poemes que es van poder degustar.

Dins el pati de can Barbey

La següent aturada va ser davant el número 39 del Passeig, la primera casa que l’arquitecte Raspall va fer al Passeig després d’haver fet casa seva. També es van conèixer els detalls de la casa situada just davant, el número 38, que conserva una font semblant a la que més tard Raspall faria a Can Barbey i unes tanques de ferro forjat molt treballades, entre d’altres. En aquest punt es va recórrer a Joan Maragall, amb el poema Oda infinita, uns versos amb què el poeta modernista expressa la vida amb espontaneïtat.

La ruta va acabar davant el número 81 del Passeig, una casa amb influència austríaca i situada davant d’una de les sis illes que Raspall va fer a la Garriga. Van tancar la ruta poètico-modernista el sonet Rosa d’infern, de Jeroni Zanné, molt influenciat per l’estètica simbolista; i el poema Xàfec d’estiu, de Joaquim Ruyra.

El dia 29 de maig tindrà lloc la segona part d’aquesta ruta poètico-modernista, que finalitzarà amb un concert vermut a la plaça del Silenci amb els Amics del Jazz.

(Text d'Helena Masó, publicat al diari El9Nou)

Guardis, Cuspinera, Vilar i Ramon

Una música de cavalls negres

2011-05-10T10:55:00.004+02:00

Mònica van Campen i Jordi Gaspar

Dissabte 7 de maig, Teatre de la Garriga – el Patronat, 21h

Fotografies de Dani Soler

Estrena mundial d’aquest espectacle de petit format basat en l’obra de l’escriptor ebrenc i recent premi dels Jocs Florals de Barcelona anomenat Albert Roig. De fet, el premi se li concedí el mateix dissabte. El recital, amb veu, guitarra i contrabaix, va tenir lloc a dalt l’escenari, amb una quarantena de butaques disposades en dos rengles davant dels artistes. De to intimista, durant cinquanta minuts Van Campen i Gaspar alternaven el recitat i la cançó, evocant ambients suggerents amb la natura –el mar i la platja, sobretot– com a teló de fons, entre l’al·legoria i la metàfora.

Segons el mateix Albert Roig, “la tradició catalana es basa en l’experimentació en les arts. Ara, dins el món espanyol la poesia de l’experiència nega l’experimentació. [...] Potser com que no tenim públic, no hi tenim res a perdre. Quan faig poesia, no penso en el públic, perquè tot ja és dit i el quid està a dir la mateixa cosa d’una manera diferent. Per això cal experimentar. Ara, editar és seriós i traumàtic. Hi pateixes molt. Aleshores sí que penses en el lector i, bàsicament, et poses a retallar i a llegir els versos en veu alta, perquè la poesia és oralitat.”

Ho demostraren Van Campen i Gaspar, que sí que van pensar en el públic alhora de bastir aquest petit muntatge. Desitgem un llarg galop als cavalls negres d’Albert Roig.

Devessall verbal

2011-05-09T17:48:00.004+02:00

Pau Vadell i Jaume C. Pons Alorda

Divendres 6 de maig, bar l’Illot, 22h

Just davant del bar l’Illot hi ha un reclau que forma una petita placeta, amb quatre arbres i taules i cadires plenes de gent quan fa bon temps. I com que a l’hora de començar el recital hi havia més gent a fora que a dins, sense pensar-ho massa, Vadell i Pons Alorda van sortir a anunciar la bona nova de les seves lectures. Armats amb una simbomba “improvisaren” unes simpàtiques glosses per convidar la parròquia a entrar al local. Amb aquest inici ja es ficaren el públic a la butxaca i la sessió no va decebre ningú. Alternant-se cada dues o tres lectures, els mallorquins –de Calonge i Caimari, respectivament, al nord i al sud de l’illa– centraren la seva intervenció en la lectura d’obra pròpia, encara que també llegiren Blai Bonet, Miquel Bauçà a ritme de glossa i simbomba o els Homicidis de Joan Palou, expoeta experimental mallorquí dels anys setanta.

El recorregut literari, farcit d’anècdotes, repassà l’extensa bibliografia d’aquests dos poetes nascuts el mateix any, el 1984, actualment afincats a Barcelona i dedicats al conreu de la literatura i a recórrer el país de festival en recital. Amb bon domini de l’escena i un atrezzo que anava des de la màscara a la gorra segons l’ocasió, desplegaren tot el seu enginy verbal davant un públic sorprès i divertit pel tremp i la frescor del recital.

De matinada, diu que encara els veieren ensimbombats a l’altra punta del poble, al bar Tramonto, on sembla que ensinistraren l’atònita parròquia en el molt estimable art de la glossa mallorquina. Idò, no n’esperàvem pas menys.

Fotografies de Dani Soler

Poesia medieval catalana

2011-05-03T16:39:00.004+02:00

Cap home és visible, amb Dolors Miquel i Stefano M. Cingolani

Dissabte 30 d’abril – Església de la Doma

Fotografies de Dani Soler

L’antologia poètica que Dolors Miquel va publicar el 2010, titulada “Cap home és visible”, reuneix més de 60 autors medievals catalans dels segles XIII al XV i d’altres textos anònims. La singularitat d’aquesta antologia rau en el fet que és una traducció directa del català medieval, de manera que el text conserva el vers i la rima sense necessitat d’encarar-lo amb la font original. Textos i autors són presentats successivament, sense notes a peu de pàgina ni apunts biogràfics.

La temàtica i la forma de les composicions antologades són molt variades, des de la poesia devota i religiosa fins al raonament moral o la poesia de tipus amorós, més cortesana en unes ocasions i més “porquissella” en d’altres, tal com ho definia la mateixa Dolors Miquel. I és així com va transcórrer la lectura de poemes. L’historiador medievalista Stefano M. Cingolani, prologuista del llibre, editat per Edicions 62, va posar en context històric i polític les composicions poètiques i va traçar una semblança de les diferents tipologies de literatura medieval catalana, des de la més culte fins a la més popular.

La lectura dels versos no va decebre les expectatives i, majoritàriament, Dolors Miquel va centrar l’atenció en composicions jocoses que, junt amb explicacions i comentaris, arrodonien el seu significat. El sexe, l’enveja, els diners, els viatges, la vida quotidiana (dins i fora dels monestirs), la religió... són temes recurrents en els poemes.

Desfilaren Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Anselm Turmeda o Pere Torruella, entre els més coneguts, però també diferents anònims i Berenguer de Masdovelles o els divertits versos del Capellà de Bolquera, entre d’altres.

Vista des del cor, amb el retaule de Sant Esteve Protomàrtir, de finals del segle XV, obra atribuïda al taller dels germans Vergós.

Sobrevolant Verdaguer

2011-05-03T16:12:00.004+02:00

Lectura dramatitzada de Canigó, amb Martí Peraferrer

Divendres 29 d’abril – Auditori de l’Escola de Música

Fotografies de Dani Soler

Canigó és el principal poema èpic de Jacint Verdaguer. Publicat per primera vegada el 1886, la seva gestació, però, és molt anterior. Començà a treballar-hi l’estiu de 1880, en l’estada que va fer al Vallespir acompanyant el marquès de Comillas, Claudi López. Els estius següents Verdaguer va recórrer tot el Pirineu –són els anys daurats de l’excursionisme científic–, anotant toponímia, vocabulari, llegendes, que, paral·lelament li serviren per a d’altres obres.

Canigó, segons l’estudiós Ricard Torrents expressa “les aspiracions d’un poble que emergia d’una fonda desnaturalització política, cultural i social”. Quan Verdaguer començava Canigó es celebrava el mil·lenari de Montserrat i tenia lloc el primer Congrés Catalanista. Uns anys després, el 1885, Verdaguer formava part de la comissió de representants que anaven a Madrid a entregar el “Memorial de greuges” a Alfons XII.

Poema format per més de 4.000 versos, Canigó “aconsegueix de construir un teixit enlluernador d’història i de llegenda, de geografia i d’imaginació”, amb un “fons romàntic amarat d’enyorament de l’esplendor pretèrita, imaginada o real, no ve d’aquí.”

La Companyia Teatre Blau, dirigida per Martí Peraferrer, ja havia fet una adaptació teatral del poema. Ara, en solitari, Peraferrer centra la dramatització de Canigó en els personatges de Gentil, Guifré, Bernat de Tallaferro, Oliba, Griselda i la fada Flordeneu. L’argument de la lectura es centra en la deserció de Gentil, la seva mort a mans del seu oncle Guifré de Cerdanya, l’intent de venjança del seu pare Tallaferro, la intervenció del tercer germà, l’abat Oliba, i l’expiació del crim amb la fundació del monestir de Sant Martí del Canigó.

Amb l’ajut d’uns mínims elements escenogràfics i d’una banda sonora que va del gregorià a la sardana, Peraferrer aconsegueix fer entrar l’espectador dins el poema i transportar-lo fins aquest entorn llegendari, barreja d’història i fe, d’èpica i al·legoria, que enfonsa les arrels en les beceroles del país.

Inauguració del VII Festival Primavera Poètica

2011-04-26T12:00:00.006+02:00

(Fotografies de Dani Soler)

El passat dimecres 20 d’abril, a les 20h, a la sala d’exposicions Andreu Dameson, es va inaugurar el VII Festival Primavera Poètica amb l’exposició “Bosc de Mots” basada en l’obra de l’escriptora Núria Albó. L’acte, emmarcat en l’any Núria Albó, que celebra els 80 anys de l’escriptora, va reunir obres de Miquel Andreu, Alba Ballús, Misael Alerm, Pau Gasol, Mercè Iglesias, Ester Peris, Francesca Riu, Eugeni Sans, Dani Portavella, Núria Segura, Meritxell Soler, Esteve Teixidó i Fina Tuneu.

L’exposició parteix de poemes d’Albó, també exposats, i d’una recreació plàstica lliure –en distints formats: fotografia, dibuix, pintura, escultura, vídeo– de cada artista. El resultat, extraordinàriament suggerent, és la segona part de l’exposició inaugurada l’any passat. Ara, aquesta segona part, després de veure’s al Temple Romà de Vic, arriba a la Garriga. L’exposició és coordinada per la Fundació Fornells Pla i Conxa Sisquella.

Intervingueren en l’acte de presentació Jaume Guardis, de l’esmentada Fundació, Albert Benzekry, director del Festival, i Núria Albó, acompanyada per la regidora de Cultura, Meritxell Rochina.

D’altra banda, aquest divendres 29 d’abril, a les 19,30h, la periodista Bibiana Ballbè, néta de Núria Albó, recitarà poemes de l’homenatjada a la mateixa sala d’exposicions.

Cartell i programació del Festival 2011

2011-04-13T15:11:00.003+02:00

www.primaverapoetica.com

Fi del Festival

2010-06-15T23:50:00.007+02:00

Dissabte 5 de juny

Us deixem amb unes quantes fotografies del fi de festa del Festival. Bon sopar i bon concert, amb ballada inclosa, dels Tirant lo Folk.

Empelts de nuesa sonora

2010-06-09T17:35:00.003+02:00

Dissabte 5 de juny, 22h

Auditori de l'Escola de Música

Concert de Carles Belda, "Sang i fetge"

Fotografia de Dani Soler

Si un efecte té el festival Primavera Poètica de la Garriga és la recuperació de paraules. Amb tanta bioingenyeria i transgènics oblidem el mot 'empelt', breu i eufònic, que ens faria bon servei en anomenar moltes realitats actuals. L'acordionista Carles Belda el va fer brotar a la penúltima trobada del festival, divendres a l'auditori Josep Aymerich.
L'empelt de poesia amb formes de danses dels Països Catalans és el fil conductor de 'Fetge i sang', programa basat en poemes sorgits de fenòmens violents (entengui's el feixisme en la nostra història recent), tot i que també inclou honroses concessions a l'amor. Sense cap suport electrònic, el sabadellenc va posar damunt l'escenari la seva veu i el seu acordió: un nu sonor que va potenciar els textos triats. Pels que coneixen Carles Belda en projectes més 'canyeros' com Mesclat, Blat Segat, Ensaladilla So Insistent o Pomada, va servir per gaudir dels registres discrets i íntims d'un dels virtuosos de l'actual revifalla de l'acordió diatònic.
L'instrument emulava la simbomba mallorquina per airejar versos del sabadellenc Xavier Grimal, o escarnia les articulacions d'un saxòfon per recrear 'Vares venir fins on jo dormia', popularitzada per Maria del Mar Bonet. El fandango mallorquí emfasitzava la ironia de 'L'estraperlisme prospera' de Josep Maria de Segarra i unes 'albaes' valencianes -no mancades d'exhibició de tècnica- embolicaven 'Tinc una oda començada' de Joan Maragall. Al punt central de la vetllada, Belda posava la pell de gallina amb els versos de Koldo Izaguirre dedicats a Salvador Puig i Antich.
Les 'Corrandes d'exili' de Pere Quart tancaven el programa, però la insistència del públic va impulsar garrotins sobre els 'Coltells' d'Enric Casassas, així com el 'País Petit' de Lluís Llach (empeltat de 'Santa Espina') i el 'Rossinyol', cantat per tothom.

(Font: El9Nou)

Uns pocs mots! Ei, si pot ser!

2010-06-01T09:38:00.003+02:00

Diumenge 30 de maig, 18,30h
Auditori de l’Escola de Música

(Fotografies de Dani Soler).

Amb aquests versos de la tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart va començar el recital dels alumnes de l’IES Manuel Blancafort i IES Vil·la Romana, de la Garriga, i de l’Escola Pia de Sabadell. Produït pel Festival Primavera Poètica, amb la direcció professional del director Joan Monells i la coordinació de Sílvia Garcia, Eulàlia Purtí i Oriol Ramon, l’espectacle haurà estat una de les agradables sorpreses de l’edició d’enguany. Amb una posada en escena sòbria –una trentena de rapsodes i músics no permetien gaire mobilitat d’espai en un auditori que es va quedar petit–, l’espectacle va ser un diàleg constant no només de veus i poemes entrellaçats per la música i la cançó –van ser esplèndides les interpretacions de Cançó a Mahalta i Homenatge a Teresa d’Iris Vila i Mar Juyent–, sinó també per una senzilla però efectiva dramatúrgia que propiciava un diàleg de moviments i de mirades de complicitat entre els rapsodes.

Poemes de la literatura catalana de tots els temps, des de Guillem de Berguedà fins a Enric Casasses passant per Ausiàs March, Bartra, Parcerisas, Espriu, Brossa, Martí i Pol, Estellés –gran fragment Coral romput–, Comadira, Foix, Torner, Marçal, Maragall, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor.
Va ser un plaer escoltar aquest poemes que els alumnes han treballat a l’aula i una satisfacció veure’n el resultat després de tres mesos d’assaig intens. No hi ha fórmules màgiques per acostar la poesia al jovent, però si que hi ha jovent que de la poesia n’extreu una fórmula màgica per fer-la arribar al públic d’una manera fresca, intensa, efectiva i emotiva. Que per molts anys.

Perejaume en estat pur

2010-06-01T09:32:00.006+02:00

Dissabte 29 de maig, 22h

Auditori de l'Escola de Música

Perejaume

Perejaume i Ruth Galve. (Fotografia de Dani Soler)

Escoltar Perejaume ja és una cosa especial i singular de per sí. I més si Perejaume ve a presentar un curt –una peça de videoart de 23 minuts– que no es pot veure. Això, i una experiència ben única, és el que va passar dissabte passat a l’auditori de l’Escola de Música de la Garriga. En un acte coorganitzat pel Festival Primavera Poètica i pel col·lectiu El Ganxo, s’havia de projectar el curt “Assaig de mimologia forestal” de Perejaume. Uns problemes tècnics de darrera hora ho van impedir –la reproducció alentida del curt l’allargava fins als cinquanta minuts–, però, en canvi, van servir per veure i degustar un Perejaume en estat pur, multiplicant-se en explicacions, reflexions i lligams d’idees i jugant i donant la volta al petit contratemps: “aquesta obra que presentarem no hi és, però ja està bé, explicar una obra i no veure-la sí que té sentit”.
Prèviament, Ruth Galve havia presentat a Perejaume d’una manera didàctica, dient que la seva vida i obra constitueix una “obreda”, en el sentit que hi transcorre “una fusió de paisatge, territori, obra plàstica i literària fins a configurar tot un seguit de camins i rutes”. Barreja de “modern i ancestral”, Galve va incidir, davant la seixantena d’assistents, en “la dimensió pòetica” de la seva obra no poètica, posant d’exemple tres quadres que es van poder visionar a través del projector de la sala. I després va venir el vendaval Perejaume: seguint el fil del curt, va explicar el seu treball sobre el diàleg amb “totes les coses del món” no humanes i l’intent d’oir, connectar-se amb aquestes altres veus i traduir-les. L’artista va acabar la seva intervenció amb un regal: la invitació a escoltar, amb els llums apagats, tres enregistraments de la lectura de tres poemes: una lectura de Ruyra dita per Borja Moll, Foix dient Foix i un fragment de Coral Romput, d’Estellés, recitat per Ovidi Montllor.
La darrera part de l’acte va consistir en un diàleg de Perejaume amb el públic, el qual es va interessar per la seva obra i pels límits expressius tant del llenguatge verbal com de la pintura.

I dues poètiques van encaixar

2010-06-01T09:11:00.004+02:00

Divendres 28 de maig, 22h

Copes de poesia al bar l'Illot

Víctor Obiols i Marc Romera

Marc Romera i Víctor Obiols. (Fotografies de Dani Soler)

Quan ja portaven una estona de recital, al bar l'Illot, Víctor Obiols (1961) va deixar anar: “oi que sembla que ho haguem fet tota la vida? Anirem a recitar a duo fins als 80 anys”. I certament, tots vam assentir. Les Copes de Poesia que van oferir divendres passat Obiols i Marc Romera (1966) van resultar un mostrari de poètiques contundents, amb una personalitat molt pròpia i marcada, que, tot i no conèixer-se d'abans, es van saber paral·leles. Aquesta mena de correlats invisibles es van fer presents al llarg del recital: una curtíssima hora i mitja generosa. I si diem curtíssima és perquè, entre vers i vers, i copa i copa, tot plegat va passar en un obrir i tancar d'ulls. Els dos poetes es van anar intercalant i jugant, al mateix temps, entre ells, bo i mantenint el seu discurs propi.
Va obrir foc Obiols amb El croc de l'esfera, un llibre publicat fa onze anys i escrit durant deu anys, que es pot descarregar a la pàgina web de l'autor (http://www.victorbocanegra.com/elcroc/elcrocdelesfera_victorobiols.pdf). Es tracta d'un llibre “que sorgeix de la persecució del pianista i músic Cecil Taylor”, i que està constituït per una mena de “notes de dietari”. Amb una lectura pausada però ferma i comentaris de subtilesa irònica, Obiols va desgranar algunes de les peces que formen “aquest llibre estrany”, segons ell mateix en parlava.

Després Marc Romera ens va presentar, explicar la gènesi i recitar amb contundència La pau del cranc (2002), on s'hi reflecteix la pau del psicòpata –talment un cranc que recula–, que després d'”El sonet de l'esbudellador”, recomença una vida pretesament normal. Aparentment normal perquè a través del sedàs poètic implacable de Romera les estridències i les tensions no passen per alt, sinó més aviat el contrari, ocupen còmodament una primera fila que sobta l’oient.
I tot seguit Obiols prenia la paraula a Romera amb un poema “on també hi surten crancs”, del seu poemari inèdit “Un juny dur”, encara en procés, i que “consta de tants poemes com dies té el juny”. Amb una marcada manera juganera amb les paraules i la semàntica, sense separar-se, però, de la reflexió –a pesar que “de vegades la poesia ve d’altres llocs de la lògica”, segons proclamava– Obiols ens deixava anar versos contorsionats: “no som al servei de cap petit déu maligne”.
I Romera reprenia el psicòpata per acabar deixant-lo per normal o per perdut, i ens acostava a La mel i L’aigua –dos altres poemaris seus–, girant el mitjó de suposades dolçors, de misses de Rèquiem i fins de paisatges del Delta. Com podeu veure, només per la quantitat d’imatges, d’idees i versos potentíssims que van desfilar per l’Illot aquella nit, Obiols i Romera ens van oferir un festí. I tots plegats, embolcallats, ens vam deixar portar.

Tot Sisterna

2010-05-25T20:09:00.004+02:00

Diumenge 23 de maig, 18,30h
Hi ha dies que comencen amb el vent
Miquel-Lluís Muntané llegeix poemes de Jaume Sisterna
Cafeteria la Mila

A través d’una lectura neta, sense concessions, que deixava clar que el centre i el més important eren els versos i la paraula, l’escriptor Miquel-Lluís Muntané ens va acostar els poemes de Jaume Sisterna (1930), poeta barceloní i home de teatre, que ha treballat de bracet amb autors com Jordi Pope, Enric Casasses i Joan Vinuesa. La tria de poemes que va fer Muntané per al recital va permetre donar una idea de la diversitat d’imatges, referències i reflexions vitals que poblen l’univers de Sisterna, carregat d’una ironia espurnejant.
En el recital, que es va fer diumenge a la tarda a la cafeteria La Mila i on s’hi van aplegar una vintena de persones, es van veure circular autobusos i més autobusos “que porten a l’infinit”, que porten a enamorar-nos o a enamorar-se dels poemes, autobusos que en realitat som nosaltres mateixos, parades on baixar i parades evitades i autobusos perduts. També es va veure passejar “un març de l’any que vaig néixer en el meu fill”, i un altre “finalment encenc el llum de demanar socors”. I tot i que el recital va ser passats dos quarts de set de la tarda, a tots ens va semblar que passava com ocorre “a les 5 de la tarda”, que “una multitud de poemes s’escampa per la ciutat”. El contrast entre l’element ínfim, proper, que forma part de la vida més quotidiana, rutinària i rutilant, i alguna idea del Tot, amb l’abisme de la humanitat sencera, és una constant en els poemes de Sisterna.

Jaume Sisterna i Miquel-Lluís Muntané

La ironia es va sentir bategar en alguns dels versos, com “jo que no sóc aficionat de cap culte” o el clam “sóc el poeta del transport públic” o el poema dedicat al paper, al paper perdut, “si tothom fa el seu paper”, quin paper faig jo que he perdut el paper? Aquest joc presentava un Sisterna que després va demostrar, ja en tertúlia amb el públic, la seva ironia personal i una singular visió del món i de la poesia. Aquí, tot seguit, algunes de les frases que va deixar anar, gairebé a guisa de titular: “Tot el món copia dels que ha llegit o sentit”; “Sí, això dels autobusos que fan l’amor amb els poemes (en referència a un dels poemes recitats per Muntané), bé, s’han dit coses més estranyes”; “abans que tot, em preocupa el llenguatge”; “he arribat a aprendre com no haig d’escriure”; “s’han d’evitar molts adjectius i evitar les comparacions...”, per què? “perquè és molt fàcil”; “tota la vida és una crisi”.

Papers de Versàlia

2010-05-25T20:06:00.001+02:00

Dissabte 22 de maig, 19,30h
Llibreria Àgora

Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez i Josep Maria Ripoll

El col·lectiu sabadallenc Papers de Versàlia va passar pel Festival per presentar la seva collita de llibres i plaquettes. En una tarda excessiva –també d’activitats arreu–, Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez i Josep Maria Ripoll ens van parlar de l’activitat de Versàlia. El grup va néixer a Sabadell a partir d’unes lectures poètiques que van propiciar l’encontre entre poetes. És a partir del 2004 que comencen a editar plaquettes amb temes monogràfics i emprant títols que són versos que els agraden. Les plaquettes –totes il·lustrades–, estan numerades amb lletres, i ben aviat editaran el “número” Z. Alhora, tenen la col·lecció Zona Blanca, amb deu títols editats fins al moment.
Si entreu al web www.papersdeversalia.com podreu veure’n els títols i l’activitat desplegada per aquest col·lectiu que ha fet del rigor i la pulcritud a l’hora d’editar la seva divisa. No en va van ser seleccionats a l’exposició que el FAD va dedicar a les petites editorials el desembre del 2009. Les plaquettes sovint es reparteixen (gratuïtament) en els actes on intervenen –sigui als cicle estable de l’Aliança Francesa de Sabadell o a la Garriga– en una mostra no només de divulgació de la feina ben feta sinó també de generositat desacostumada. A les plaquettes s’hi poden trobar autors consolidats i d’altres de novells.
Després de les presentacions, els quatre versàlics van entrar en matèria. Cadascú va llegir alguns poemes propis i va traçar una ràpida panoràmica de la seva trajectòria. Josep Gerona –que també escriu en castellà– va llegir poemes dels llibres que té publicats des del 2001. Des de l’evocació de la infantesa fins a la sàtira, Gerona es va descobrir com un poeta de diferents registres, obert a l’experimentació textual. Més contingut, en canvi, i amb un to més reflexiu, Marcel Ayats va llegir uns pocs poemes en els quals la veu interior hi tenia un paper preponderant. Va prosseguir la lectura Esteban Martínez, de veu sòlida i discurs clar, el qual va llegir poemes dels seus dos darrers llibres, un dels quals –“Las luces nómadas”– centrat en la dolorosa pèrdua de la memòria que dóna identitat i en la pèrdua d’aquesta mateixa identitat. Va cloure l’acte la lectura Josep Maria Ripoll, el qual va llegir poemes dels reculls “Dels marges” i “Dir”.

La Catedral de Joglaria

2010-05-25T19:57:00.002+02:00

Divendres 21 de maig, 22h

Auditori de l'Escola de Música

La Catedral de Joglaria, amb Xavier Baró

Amb barret, enigmàtic, veu i lletres suaus, com aquelles persones que semblen no tenir cap edat, com si fos un follet del bosc, arribat de les terres de Lleida, el cantautor Xavier Baró va oferir divendres al vespre un concert ric en matisos i estils. Perfectament acompanyat per Txabi Àbrego (guitarres i mandolina), Baró ens va parlar i transportar amb cançons fetes “al mig d’un prat emboirat”, que fan veure “falses llars a l’horitzó” i “hermètics déus, reis oblidats”. Davant d’una trentena de persones, el concert en alguns moments va ensenyar potència “guitarrera”, en d’altres sortides musicals més inusuals, juganeres, i en d’altres la intimitat o el surreal d’un cantautor molt propi. “Què fem aquí, oh cor meu, en aquest bosc ple de destrals?”.
“Hem passat una primera fase truculenta, ara faré una cançó d’amor on tot el que es diu és literal”. Deia Baró, en un moment del concert, entre irònic i contingut, per donar pas a una tirallonga de cançons d’un to “més romàntic”, si es pot dir així. O romàntic a la manera Baró. “Aquesta és una cançó nova, molt romàntica, la més romàntica que he sentit mai”. I ens explicava una particular història d’amor, entre un lliri blau i una viola. “Crec que la cançó acaba que s’arreglaran”, precisava, simpàtic, sense abandonar la posició.
Reafirmant a cada pas l’aire eclèctic que caracteritza el seu repertori, del qual en va traçar una antologia, Baró va oferir també un poema musicat de Verdaguer, del llibre pòstul “Al cel”, també “La caiguda de Lleida” –“una cançó que té quatre-cents anys”–, “Matinada de Sant Joan” –“una cançó de salutació a l’estiu”– i algunes cançons del seu darrer disc, “Lluny del camí ral”. Un disc escrit, musicat, creat, enregistrat i produït tot sencer de nit. A partir de les dotze de la nit, ens va dir després. Per què? Per reflectir aquesta foscor “que ens té com agarrotats”. La foscor no es va instal·lar, i va regalar uns bisos repartint, aquí i allà, “flors i violes”.

Combat i retrobament amb la paraula

2010-05-20T11:50:00.004+02:00

Dissabte 15 de maig, 18,30h

Banys de poesia, amb Montserrat Rodés i Carles Camps Mundó

Balneari Termes la Garriga

Hi va haver combat amb la paraula, per modelar-la i servir-nos-en abans, ella no es tombi, i “punyetera” com és –ho diu en Carles Camps Mundó!– no ens clavi un ganivet a l’esquena. Hi va haver combat i també retrobament. Un duet poètic d’alta volada, de dos poetes de trajectòries, discurs i vers sòlids, que ens van tornar a recordar que en aquest partit en què ens trobem, i a aquestes alçades, no hem d’oblidar que la paraula es troba al centre. En el recital que van oferir Montserrat Rodés i Carles Camps Mundó al balneari Termes la Garriga –a l’interior, perquè a fora el temps boig de primavera tornava a fer la guitza–, els poetes van recitar peces dels seus últims llibres. “Alarma”, en el cas de Rodés. “La mort i la paraula”, Camps Mundó.

Va començar Rodés i de seguida va ser teixir versos, opinions de l’un i de l’altre, sobre l’un i l’altre, i reflexions que arribaven, que es feien properes. “Alarma” és “fruit de la introspecció, alguns versos són durs i tensos, és la poètica amb què em sento més a gust”, deia Rodés. I comprovàrem que l’autodefinició era ajustada. Punyent, tempestejada. “Tinc una gran admiració per la seva poètica i m’hi sento molt identificat”, li responia Camps Mundó, darrer Carles Riba, ribià fins a la medul·la, per seguir: “la poesia de la Montserrat és antiretòrica, s’acosta molt a com actua el pensament”. I després Camps Mundó ens oferia els seus poemes, on la reflexió sobre el que significa la paraula, que ho és tot, el pas del temps i la mort –amb l’experiència, en la pròpia carn, d’un càncer– tenien un paper preponderant. “Tinc un tros de mort viva dintre meu”, diu un vers estremidor de Camps Mundó que es va sentir al Termes. I qui sap com fou, que parlant de la mort vam acabar rient, en una sessió que es va allargar fins a la tertúlia més agraïda. I després el sopar, ai el sopar..., una festa que ens van regalar els dos poetes. I nosaltres que els en donem les gràcies!

Més càntic (i 2)

2010-05-19T20:02:00.003+02:00

Més càntic
Homenatge a Salvador Espriu en el 25è aniversari de la seva mort. Amb Misael Alerm i Víctor Sunyol

Un mosaic de xiprers pintats sobre paper i enganxats amb cola sobre l’antiga entrada tapiada d’una pizzeria. Un edifici sentenciat condemnat a ser runa. Una breu interpretació a càrrec del poeta Víctor Sunyol sobre la simbologia del xiprer en la nostra cultura. I una pregunta inquietant: els xiprers dibuixats a la paret ens mostren l’entrada a un cementiri de morts o bé en són la sortida? Una lectura de poemes d’Espriu va il·lustrar i arrodonir la intervenció de Sunyol. Tothom escoltà, ningú demanà explicacions.

Larkin, Philip Larkin

2010-05-19T19:55:00.002+02:00

Divendres 14 de maig, 22h
Vins i Caves Merlot

Segurament com en cap altra ocasió un poeta absent s’havia fet tan present. El traductor, editor i poeta Marcel Riera va presentar la persona i obra de Philip Larkin (Coventry, 1922 – Hull, 1985) a través del llibre Finestrals, traduït per ell mateix i publicat el 2009 per Labreu Edicions. El públic assistent no només va poder degustar els vins de la casa, sinó també la poesia de Larkin dita pel mateix poeta. Riera va anar introduint la seva poesia a través d’anècdotes biogràfiques que posaven en context (cultural i polític) el personatge i la seva obra.
Larkin, que treballà de bibliotecari a la petita localitat de Hull, va trobar en aquest racó del nord de la Gran Bretanya un espai propi fet a mida. Aviat va deixar la novel·la perquè, segons deia, és un gènere que parla dels altres, i es refugià en la poesia perquè “els poemes són sobre un mateix”. Bevedor –sobretot gintònics– i bon conservador, Larkin trencà l’estètica canònica del moment –Elliot– amb una poesia rasa, col·loquial i fins i tot cínica que va sacsejar la generació que havia superat els estralls de la segona guerra mundial.

El jazz americà –temàtica inèdita fins aleshores i que Riera va dosificar amb algunes audicions–, la soledat, fer-se gran o la infelicitat són temes recurrents de la seva poètica. En l’entrevista que reprodueix el llibre diu el següent: “(...) és la infelicitat allò que provoca el poema. Ser feliç no el provoca. És molt difícil escriure sobre ser feliç. És molt fàcil escriure sobre ser desgraciat. I penso que haver escrit sobre la infelicitat és probablement la causa de la meva popularitat, si és que en tinc.” I en tenia i en té, perquè alguns dels seus poemes són objecte d’estudi a les aules i ell mateix va ser, inicialment, objecte de tesis els autors de les quals van desistir en no poder contactar amb ell. “M’encanten tots aquests americans que agafen el tren a King’s Cross pensant que vindran a empipar-me i aleshores donen un cop d’ull als enllaços i decideixen anar a Newcastle i molestar en Basil Bunting. Dificulta que la gent et trobi. Em sembla que és assenyat no deixar que la gent sàpiga com ets.” Per sort dels seus lectors, això no és així, i per sort dels privilegiats que un divendres plujós de maig –un divendres Philip Larkin– es van acostar al Merlot, encara més. La biografia de molts poetes és la seva obra. La de Larkin, amb només cinc llibres de poemes –però amb milers de pàgines escrites d’assaig i articles– va prendre veu i cos gràcies a una sessió memorable de bona poesia.

I Sindreu es féu present

2010-05-18T23:24:00.003+02:00

Dimarts 11 de maig, 18,30h

Teatre de la Garriga-El Patronat

"Hi ha tres línies d'alta tensió que creuen la vida i obra de Carles Sindreu: el seu humorisme, un barcelonisme com a localisme ben entès i l'avantguardisme". I aquestes tres grans línies són les que va desgranar i en les quals va aprofundir l'historiador Albert Benzekry, director del Festival Primavera Poètica i dramaturg del muntatge “Match Ball Sindreu”, en la conferència que va oferir sobre Sindreu, dimarts passat.

Benzekry va repassar, amb àmplia documentació i sense escatimar detalls, la vida i trajectòria del poeta, periodista i publicista, bo i incidint en com va començar en el món de les lletres, i donant, també, la mesura del caràcter polifacètic que va caracteritzar Sindreu. L'endinsament en les lletres va ser a través del periodisme, i “en concret, de la crònica esportiva”, on va “esmolar aquest estil fi i irònic que li és marca de la casa”. Aquí, segons va remarcar Benzekry, Sindreu introdueix una forma d'avantguarda com és el cal·ligrama, fórmula que va utilitzar repetidament a L'Esport Català per parlar, sobretot, del món del tennis.

El seu compromís amb l'avantguarda “es va concretar amb un primer llibre, Radiacions i poemes, que va tenir molt bones crítiques, de les quals va oferir alguns exemples. Després van venir Darrera el vidre i La klàxon i el camí, llibre que “dóna una visió del món molt particular” i que, segons va recordar Benzekry, Acontravent ha reeditat recentment. De les “radiacions” o abaloris que formen part de La klàxon i el camí, en va llegir alguns exemples, que, una vegada més, i malgrat les gairebé vuit dècades passades, seguien fent somriure el públic aplegat al Teatre del Patronat de la Garriga.

Benzekry va parlar de Sindreu com d'un “home que fa país fent poble”, un escriptor que “no és un avantguardista arrauxat” sinó, en tot cas, un “superrealista, que transforma la realitat, hi afegeix una altra capa”, que deixa “un llegat de revolució estètica contra el pas del temps” que és “un correlat biogràfic d'ell mateix”. Després de la guerra, va indicar, Sindreu va patir, com tants d'altres, un “doble exili interior”.

Per al final, Benzekry es reserva dos autèntics regals sindreuencs. L'ún, la mostra de les il·lustracions que li va dedicar el seu gran amic, el dissenyador Amador Garrell i Soto. L'altra, l'enregistrament sonor de Sindreu recitant uns divertits rodolins a uns amics per les rodalies d'un Nadal de l'any 1968? “Raja Tió”, repetia constantment Sindreu en aquest enregistrament que no s'havia escoltat mai en públic, que va sorprendre i commoure els assistents. Sindreu es féu més present que mai.

Redescobrint Núria Albó

2010-05-10T23:43:00.004+02:00

Dissabte 8 de maig

Sala Municipal d'Exposicions, 19h

Taula rodona sobre l'obra literària de Núria Albó

Núria Albó, al centre de la imatge. Fotografies de Ramon Ferrandis

L’acte es va sumar a la celebració del 80è aniversari de l’autora i va reunir tres especialistes en l’obra d’Albó. Francesc Viñas, professor de literatura, va conduir l’acte i va fer una glossa inicial de l’autora tot destacant les línies de força de la seva obra, com ara el vincle entre literatura i música, exemplificat en nombroses cantates per a infants que parteixen de contes i de la literatura popular (En Pere sense por o Tirant lo Blanc) i la vivesa d’un llenguatge present des de la primera novel·la, Fes-te repicar (1979). Viñas també destacà l’evolució del jo poètic en els tres poemaris de l’autora -La mà pel front (1961), Díptic (1972) i L’encenedor verd (1980)-, actualment introbables. Josep Francesc Delgado, poeta i editor, va esbossar una lectura generacional assenyalant punts de contacte entre Albó, Maria Àngels Anglada o Rosa Fabregat. Delgado parlà d’una “generació imprecisa de poetes catalanes arraconada al segle XX” que reivindiquen veus com la de Rosa Leveroni o Clementina Arderiu, anteriors a la guerra, tal com també farien les generacions de Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig. Delgado qualificà la poètica d’Albó “d’estil directe, breu i contundent” i ho justificà per l’ús d’un llenguatge del món rural que n’explica la concisió. Finalment, la crítica i assagista Lluïsa Julià incidí en la “coherència global” de l’obra d’Albó i destacà els nivells de lectura de les seves novel·les, des del més personal fins al correlat polític i social de l’època que retraten, “amb una actitud sovint irònica i mordaç, mai pessimista”. Els tres ponents coincidiren a assenyalar la vigència de l’obra alboniana i a reivindicar-ne la reedició.

Més càntic

2010-05-10T23:34:00.005+02:00

Dissabte 8 de maig

c/ Centre, 12h

Intervenció artística en homenatge a Salvador Espriu en el 25è aniversari de la seva mort, a càrrec del poeta i pintor Misael Alerm. El proper dissabte, al mateix lloc i hora, lectura de poemes amb Víctor Sunyol i Misael Alerm. (Fotografies de Miquel Sebastià).

Metrònom Ferrater

2010-05-10T23:25:00.005+02:00

Metrònom Ferrater + JamGinPoet Ferrater
Divendres 7 de maig
Auditori Escola de Música, 22h

Dirigit per Enric Juste –és el seu primer documental– es proposa “mostrar una imatge completa i equànime del poeta, lingüista, traductor, crític d'art i literatura i professor universitari, Gabriel Ferrater. Atès l’interès indiscutible de la seva poesia i la relativa deformació amb què algunes anècdotes poden haver malmès la recepció de la seva tasca intel·lectual i artística, el documental consta d’una vintena d’entrevistes i inclou tant les persones més rellevants que el van conèixer com els principals estudiosos de la seva producció pluridisciplinar.”

I és ben bé així, perquè no només hi apareixen estudiosos –Vargas Llosa, Francisco Rico, Castellet, Molas...– sinó també, i sobretot, persones amb qui va tenir un tracte personal i proper, com la seva germana Amàlia o Jill Jarrell, amb qui es va casar. L’interès del documental rau potser més en aquest aspecte personal que no pas en l’acadèmic i que retrata a un Ferrater inquiet i generós. D’altra banda, són molt pocs els documents audiovisuals que es conserven del poeta i el documental té la virtut de reunir tant imatges familiars com la intervenció de Ferrater en el Price de 1970, enregistrat per Pere Portabella.
Una darrera consideració. El documental literari és un gènere poc fressat a les nostres latituds. Que gent que prové del món audiovisual, com és el cas de l’Enric Juste, canalitzin la seva inquietud creativa per plasmar i conservar la memòria d’un dels nostres clàssics, és molt bon senyal. D’altres n’hi hauria d’haver. I més antologies, i més reedicions dels nostres clàssics.
“Metrònom Ferrater” té un bloc, que recomanem visitar, i aviat se’n farà una segona edició amb material complementari. Una part d’aquest ja el vam poder veure en exclusiva a la Garriga: Lou Reed recitant Ferrater a Nova York. El documental, tot i haver-se passat recentment per TV3, no va tenir cap tipus d’ajut públic.

Diàleg poètic de camins paral·lels

2010-05-04T13:34:00.003+02:00

Dissabte 1 de maig

Fundació Maurí, 19,30h

Fotografies de Dani Soler

Enric Boluda (1978) és de Granollers però viu a Lleida. Gabriel Pena (1980) és de Seròs però viu a la Garriga. Els dos poetes es coneixen des de fa cinc anys, quan els dos són guardonats en el Premi de Poesia Joan Duch. D’allà neix una amistat que els porta a recórrer camins paral·lels, també poèticament, i a compartir una complicitat que va farcir d’amenitat el recital que van oferir. Era el primer duet poètic de la programació d’enguany, i, amb el títol de “Duel poètic”, en alguns moments va tenir tints de divertit combat, i en d’altres, de diàleg conjuntat i ben travat. Davant la quarantena de persones que omplien la Fundació Maurí, Boluda i Pena van plantejar un diàleg dividit en dues parts, que repassava, a través dels seus poemes, temes com les relacions familiars, intergeneracionals i d’amistat, la infantesa i l’adolescència –i els “dolescents”, com batejava Boluda “els que pateixen”–, l’amor i la mort. Tot plegat, descabdellat d’una manera molt propera: Boluda amb poemes d’un caràcter més conceptual, Pena servint-se de l’anècdota i la imatge potents per enlairar els poemes.

Els dos poetes –vallesans, d’anada o de tornada– van fer circular davant del públic “la olor de 16 anys”, un “diumenge a Hèlsinki”, un “amor breu”, un dia de Pasqua o les bambes Victòria foradades de la tieta (Pena) i també una “catàstrofe” que no ho és del tot, una “cançó de bressol una mica postmoderna”, una “natura morta”, una “nina bonica” o l’“àvia, dona, mare” que “ens has viscut perquè siguem” (Boluda). Entre els poemes que es van escoltar, n’hi havia dels seus últims llibres: en el cas de Pena, Ancoratges de baix cost (Premi Les Talúries) i La revolució del bon gust (Premi Màrius Torres); i en el cas de Boluda, de Com d’una casa (Premi Les Talúries).

Assumiràs la veu d'un poble

2010-05-04T13:24:00.003+02:00

Divendres 30 d'abril

Auditori de l’Escola de Música, 22h

Vicent Andrés Estellés (1924-1993) és un poeta enciclopèdic. De les moltes antologies possibles, el col·lectiu Ramat de Pedres (bloc) en va presentar una selecció que recollia les diverses temàtiques que travessen de cap a cap la seva poesia: l’amor arrauxat, el país, València, les relacions humanes, la lluminositat mediterrània...

Amb una escenografia teatralitzada –tres músics van encoixinar la banda sonora– que incloïa uns panells amb pintures i fotografies –amb milicians i el cartell Aixafem el feixisme, de Pere Català Pic–, a més d’un bodegó amb fruita, evident evocació de l’horta valenciana i de les alqueries, el recital va anar enllaçant poemes i música. A més de Jordi Condal i Jaume Sobrevals, el pintor i poeta Misael Alerm s’afegí al recital mentre pintava un quadre –gris blau elèctric a cops i pinzellades de bruc–.

Estellés és considerat un dels més grans lírics de la poesia catalana contemporània. Joan Fuster assenyalava que des d’Ausiàs March no hi havia hagut un poeta que tractés l’amor amb tant d’arravatament. El públic –una cinquantena de persones que quasi omplien l’Auditori– va escoltar atentament alguns poemes clàssics d’Estellés (“No hi havia a València dos amants com nosaltres...”, “Assumiràs la veu d’un poble...”) i d’altres que configuren un dels imaginaris més potents de la poesia catalana del segle XX.

Estellés, que patí com d’altres autors valencians –Sanchis Guarner, Enric Valor, Ovidi Montllor...– la persecució franquista i blavera, dedicà la seva vida professional al periodisme i durant molts anys treballà al diari Las Provincias, fins que el 1978 en fou apartat aprofitant una de les moltes convalescències arran d’una malaltia. Per desig exprés, fou enterrat amb les seves ulleres, però les miopies culturals i polítiques han perviscut a la intempèrie fins avui. El 2007 es van donar les condicions per crear la Fundació Vicent Andrés Estellés a Burjassot, el seu poble. La seva obra completa es pot trobar editada, en diversos volums de butxaca, a l’Editorial 3 i 4. Per iniciativa de la seva filla Isabel, s’edità l’antologia Mort i Pam (Carena Editors, 2004).

Poesia russa

2010-04-28T17:11:00.004+02:00

Dissabte 24 d'abril

Fundació Maurí, 19,30h
Helena Vidal i Xènia Dyakonova

Allò important és el resultat de la traducció. Aquesta és la conclusió que compartiren Helena Vidal, traductora, i Xènia Dyakonova, poeta, el dissabte passat a la Fundació Maurí davant d’una quarantena de persones.
Totes dues van repassar breument la biografia de cinc veus clàssiques del segle XX rus: Anna Akhmàtova (1889-1960), Marina Tsvetàieva (1892-1941), Ossip Mandelstam (1891-1938), Boris Pasternak (1890-1960) i Joseph Brodsky (1940-1996). Amb l’excepció d’aquest darrer, l’obra literària de tots ells va estar profundament marcada per la revolució de 1917. I no només l’obra, sinó també la vida, com van assenyalar Vidal i Dyakonova, ja que en tots els casos van ser perseguits per les seves idees contràries o poc fidels als principis de la revolució comunista. Mendelstam, per exemple, va morir en un camp de concentració i Tsvetàieva es va suïcidar. L’obra de Mandelstam -la seva vídua la va memoritzar per preservar-la-, va començar a ser coneguda entre nosaltres a partir dels anys seixanta. Tsvetàieva va emigrar a Praga i a partir del 39 volgué tornar. La seva lírica és una visió tràgica de la vida expressada amb un apassionament i un virtuosisme lingüístic.
Brodsky, l’únic dels ressenyats que va néixer després del 1917 també fou depurat i empresonat en diverses ocasions, fins que emigrà als Estats Units i mai més no tornà a Rússia. El 1986 va obtenir el premi Nobel. També Pasternak hauria d’haver rebut el Nobel el 1958, però les pressions del govern rus ho van impedir. Adscrit en un principi a l’avantguarda, el seu estil es va anar depurant i es distancià aviat de la revolució.
La lectura dels seus poemes –traduïts per Jaume Creus, Monika Zgustová, Maria Mercè Marçal, Ricard San Vicente, Júlia Ferrer, Helena Vidal, Xènia Dyakonova, Esteve Miralles, Guillem Nadal, Joan Cornudella i Oriol Prat-, tot i evidenciar unes vicissituds complexes i, en el pitjor dels casos, irresolubles, va deixar entre el públic una vivíssima impressió.
Recentment s’ha editat la poesia completa d’Akhmàtova (Edicions de 1984), traduïda per Jaume Creus, i una antologia de Mandelstam (Quaderns Crema) seleccionada i traduïda per Helena Vidal.

Helena Vidal i Xènia Dyakonova. Fotografies de Dani Soler.

Al final de l’acte, a mode d’epíleg distès, Vidal va llegir alguns poemes de poetes russos contemporanis, dedicats als infants, i Dyakonova va llegir poemes propis corresponents als llibres “La meva vida sense mi” (2003), “Vacances” (2007) i d’altres d’inèdits que conformaran un nou volum.

Exposició plàstica per homenatjar Núria Albó o un “acte de justícia poètica”

2010-04-25T18:36:00.007+02:00

Divendres 23 d'abril
Sala Municipal d'exposicions, 20h

Totes les fotografies són de Dani Soler

L’Any Núria Albó, una programació que celebrarà el 80è aniversari de l’escriptora de la Garriga, es va encetar divendres, amb un acte inclòs dins del Festival Primavera Poètica. Onze artistes es donen cita en l’exposició “Bosc de mots”, que es va inaugurar divendres a la sala Municipal d’Exposicions, ben plena. Marta Castelar, Bàrbara Partegàs, Ester Partegàs, Jaime Moroldo, Sílvia Navarri, Miquel Sebastià, Stefano Puddu, Rosa Iglesias, Bruno Fournée, Jordi Musquera i Jaume Guardis han creat una peça plàstica a partir d’un poema de Núria Albó. De fet, Francesc Viñas, portaveu de la comissió ciutadana que impulsa els actes per festejar el 80è aniversari de l’autora, va destacar que l’Any Albó vol posar el focus sobre el seu aspecte “més creatiu i literari”.

La mostra “Bosc de mots”, organitzada conjuntament per la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella i el Festival Primavera Poètica, de la mà de la comissió ciutadana de l’Any Albó, tindrà continuïtat l’any que ve, amb una segona exposició que seguirà el mateix fil conductor d’aquesta primera. Aleshores, s’editarà el catàleg de les dues exposicions. Núria Albó, emocionada, va tenir paraules d’agraïment: “no hi ha res més bonic per una persona que sentir-se estimada”. “Estic molt satisfeta que la meva obra inspiri d’altres arts”, afegia. “És un moment que m’omplirà de claror tota la vida”. Això sí, va deixar una escletxa per l’humor, en donar les gràcies “perquè feu això abans no sigui morta”.

Núria Albó, asseguda, escoltant les presentacions

Va tancar l’acte l’actuació del Cor Sarabanda, que va interpretar una adaptació musical d’un poema de Núria Albó. L’exposició dóna l’oportunitat d’arribar a una petita mostra de la producció poètica d’Albó, i també de veure les interpretacions i inspiracions més diverses que n’han fet i tret els artistes participants a l’exposició. En aquest sentit, i com va dir el director del Festival Primavera Poètica, Albert Benzekry, l’acte era també “un acte de justícia poètica” vers Albó i la seva obra, la major part de la qual ara resulta introbable. Per això el portaveu de la comissió de l’Any Albó, Francesc Viñas, va demanar a l’alcaldessa de la Garriga, Neus Bulbena, la reedició de l’obra de l’escriptora. L’alcaldessa va respondre-hi que ho estudiaran.

Núria Albó, al centre, amb alguns dels artistes

Aquest no és l’únic acte de l’Any Albó dins la Primavera Poètica. El 8 de maig es farà una taula rodona al voltant de l’obra literària d’Albó. Mentrestant, us transcrivim alguns poemes d’Albó, inclosos en l’exposició i que han servit per inspirar els artistes. Per veure’n els resultats pictòrics, haureu d’anar a la Sala Municipal d’Exposicions. Teniu de temps fins al 16 de maig!

“La meva nit” (dins de Díptic, 1972)

Em sentiràs ardent
com terra assedegada,
però abraça’m ben fort
i encén-te amb el meu foc.

No veuràs el meu fons
de mar que res no calma,
però solca’m ardit
i encén la meva nit.

“Tu eres el món” (dins de Díptic, 1972)

Tu eres el món. A cada punxa esvelta
hi volava el teu nom.
Cada glopada fresca del vent i de la pluja
era la teva mà llarga i suau.
Tu eres la gran rialla dels camins sempre oberts
que menaven de dret fins al cor de la vida.
I ara que has arrencat uns quants fulls del teu llibre
d’una sola grapada m’has fet buida la terra.

“Aigua secreta” (inèdit)

Mirall abandonat,
aigua secreta.
Regal inesperat
d’una tempesta.
Vindrà un rupit meravellat
a envermellir el bassal il·luminat
i, tot voltant, l’ombrejarà
el xiscle agut d’una oreneta.
Goig d’un instant. El sol se t’endurà
xuclant cap al cel clar.

“El mateix camí”
(dins de M’ho ha dit el vent, El Roure de Can Roca, 2009. Poemes il·lustrats per a infants)
Cada dia faig
el mateix camí.
Passant pels jardins
sento cantar ocells
que han de sentir un nom
però no sé quin.
Quan plou hi ha bassals
per ficar-hi els peus.
Però no plou gaire.
El meu poble és sec.
Més aviat fa sol
i un airet que talla.
Hi ha sauló als camins
dels boscos de pins
i tot de records
penjats a les branques.

“Cosa viva” (dins de La mà pel front, 1962)

Com que no ens ha fet por estimar la gent
Ara que estem tan sols hem sofert una mica
Però el dolor és joiós com un infantament
Perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril.

Tots els que hem estimat ara passen de llarg
I corren pels camins sense voler-nos veure
Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls
Nosaltres somriurem.
Tornarem a donar les mans i el cor
a cada nou amic que ens ho demani
sense escoltar la por d’un nou esqueixament
i de trobar-nos sols altra vegada.

Perquè a cada racó ens hi espera un record
d’alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida.
Perquè a cada revolt caminarem més buits
i sentirem l’olor de cosa viva
que deixem al darrere.

Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem
i hem descobert que viure és el gran goig
i aquest petit dolor ens farà adonarque encara no som morts

Màrius Torres

2010-04-22T15:05:00.003+02:00

Dimarts 20 d'abril

Teatre de la Garriga-El Patronat, 18,30h

Centenari Màrius Torres. Conferència recital

Amb Antoni Clapés, poeta, i Montserrat Vellvehí, actriu.

En el centenari del naixement de Màrius Torres el Festival se n’ha volgut fer ressò. Dins les activitats que setmanalment organitza l’Aula de la Universitat a l’Abast, el dimarts passat el poeta Antoni Clapés i la rapsode Montserrat Vellvehí van escenificar una conferència recital sobre l’obra del poeta. A partir d’un repàs biogràfic de la seva vida, la conferència va anar intercalant fragments de textos de Torres –poemes, fragments de dietari i cartes (a Joan Sales, Carles Riba o Mercè Figueres).
En paraules de Margarita Prats (curadora de la recent edició de Poesies de Màrius Torres), la seva obra poètica "es constitueix a partir d'una constant indagació en la pròpia vida emocional i moral. Segurament Torres és el poeta català modern que s'ha pres a si mateix com a objecte de poesia d'una manera més constant, intensa i lúcida. En la seva obra poètica la farga humana –sofriments, desigs no acomplerts, passions construïdes en somnis, sentiments tendrament viscuts, esperança de sobreviure a l'absurd, al caos i a l'anorreament com a individu i com a membre d'una nació– ens és presentada en una disposició artística que revela un profund domini del llenguatge literari.” Els poemes mostren una obra poètica que es nodrí de farga humana deslligada de referents particulars i, simultàniament, revelen la traça de qui ha fet seus aquells trets de la tradició literària que, més enllà de modes i d'ismes, s'adiuen amb el propòsit dels seus poemes.”
Màrius Torres va néixer el 1910 a Lleida i va morir a Puig d’Olena el 29 de desembre de 1942, després de 7 anys de malaltia i d’estar internat. “La poesia de Màrius Torres és indestriable de les circumstàncies –personals i col·lectives- que la veuen néixer. I, tanmateix, en un cert sentit, cap poesia no és tan intemporal.” Són paraules de Pere Gimferrer al pròleg de Poesies (Ariel, 1977). Les circumstàncies personals es redueixen a una: la tuberculosi a partir de finals del 1935, que l’obliga a l’internament. Màrius Torres, ja aleshores amb fortes inquietuds artístiques i literàries, es refugia en la poesia i escriu la major part de la seva obra a Puig d’Olena. La guerra trenca els llaços familiars i la família s’exilia a Ossejà, Lió i Montpeller. La casa de Barcelona és expropiada. En Màrius escriu i tradueix (Verlaine, Ronsard, Shelley, Keats, Burns...) i alhora comença un dietari arran de la partida del seu germà Víctor: “Hi anotaré els meus sentiments mentre durarà aquesta guerra. Així, quan tornaràs, si Déu vol que tornis, podràs tenir una idea de la meva campanya”. I va tornar, però no es van poder veure. Després d’una agonia de 48 hores, amb diverses crisis cardíaques, Màrius moria a l’edat de trenta-dos anys. El 30 de desembre de 1942 el seu cos va ser enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental), nínxol 54.

Més sobre Màrius Torres

-http://www.escriptors.com/autors/torresm/index.php

-http://lletra.uoc.edu/ca/autor/marius-torres

-http://www.endrets.cat/autor/85/torres-marius.html

Espriu i Fina Rius camaleònics

2010-04-22T14:57:00.004+02:00

Dissabte 17 d'abril
Teatre de la Garriga-El Patronat, 21h
Amor hermètic
Amb Fina Rius. Direcció de Teresa Vilardell. Selecció de textos de Rosa Delor

"Amor hermètic" és un monòleg teatral a partir d’una acurada tria de textos de Salvador Espriu. I és aquest relat xocant de diverses vies de viure amors punyents, tancats a pany i clau i que s’obrien mentre els descabdellava l’actriu Fina Rius, el que es va poder veure dissabte passat a El Patronat de la Garriga. "Amor hermètic" va donar el tret de sortida al sisè Festival Primavera Poètica mostrant, amb la tria de textos de Rosa Delor i la direcció de Teresa Vilardell, cinc miralls ben diferents de l’amor en l’univers d’Espriu. Un amor punxegut com les puntes del triangle pitagòric que una Fina Rius més que camaleònica anava dibuixant sobre l’escenari. Un triangle i un escenari que l’actriu va saber omplir i situar-s’hi just al bell mig, al centre.
Dissabte passat, com a alternativa al gasiu matx Espanyol Barça, els espectadors que es van acostar al Patronat i fins i tot hi van entrar –una trentena– van poder degustar un Espriu intel·ligible i cru (fora, d’una vegada, tots els mites al voltant d’aquest autor cabdal de la literatura catalana) i van poder apreciar una actriu que es llevava la pell, com les serps i com volia, per ser ara Letízia, ara Laia, ara Fedra o ara Carlota. Per colpir i per fer arribar Espriu.

(Més informació aquí)

Primavera que ja ve

2010-03-29T14:54:00.004+02:00

Ja tenim a punt una nova edició del Festival, la sisena, plena de sorpreses, de poemes, música, teatre, cançó... Com sempre, tot plegat ho podreu anar consultant a través d'aquest bloc, on penjarem fotografies i cròniques dels actes. De moment -i no és pas poc-, us deixem amb el nou cartell, obra del nostre col·laborador i artista internacional Jordi Musquera, que, com sempre, sap recollir -i mai millor dit en aquest cas- l'esperit del Festival. Esperem que us agradi, tant el cartell com la programació. Fins d'aquí a una estona.

www.primaverapoetica.com

Cloenda del Festival

2009-06-11T19:56:00.005+02:00

Com sempre, acabem el Festival amb el sopar de cloenda i aquest any amb la companyia del duet "U", amb la Coloma Bertran i en Marc del Pino, que ens van oferir el seu repertori de musiques tradicionals d'arreu i d'aquí. Us deixem amb unes quantes fotografies del sopar. Fins l'any que ve! Salut i versos!

Terròs! de terra i arròs

2009-06-08T19:43:00.005+02:00

Divendres 5 de juny, Auditori de l'Escola de Música

Malgrat el títol, Terròs! no és un espectacle de secà, sinó de regadiu. I no només per l’aiguat i la pedregada que es va acarnissar amb l’Auditori mentre celebràvem el darrer concert del Festival, sinó per la temàtica eminentment fluvial de l’espectacle.

Andreu Rifé, Raül Lorenzo i Pau Romero

Terròs! és un treball preciosista d’orfebreria musical perpetrat per l’Artista cantactor Andreu Rifé a partir dels versos que, com granets d’arròs, David Monllau ha anat escrivint i acumulant, amb discreció, al llarg dels anys. La història d’aquest disc, editat el desembre de 2008, és emotiva i singular. Arran d’una estada de l’Artista en una de les barraques del delta de l’Ebre, on fugint del brogit metropolità hi trobaria un recer per composar noves cançons, Rifé entra casualment en contacte amb David Monllau, “homenot” ribereny i factòtum decisiu i decisori a l’hora de recuperar l’arquitectura tradicional de les barraques, antigament destinades a vivenda i a magatzem de les tasques de la pesca i el camp, i avui reconvertides, moltes, en allotjaments vacacionals.

La mútua simpatia que va néixer entre els dos aviat es transformaria en amistat i admiració. Havent de partir, l’Artista, com a mostra d’agraïment, va musicar el poema “Les mans” (“Què seria dels humans / si no tinguéssim les mans? / La qüestió és molt delicada / i està plena de paranys. / Les mans ens ajuden sempre / a fer tot el que sentim, / des de les coses més boniques / fins l’extorsió i el crim”, etc.), una gravació gairebé improvisada que de seguida va tenir el beneplàcit del poeta i l’èxit entre els qui en van fer còpies de còpies... Tant és així que diu l’Artista que la cançó fins va sonar repetidament en les ràdios municipals de la zona. I vet aquí que sorgí la idea de musicar altres poemes, propòsit que fou apadrinat –literalment i de manera entusiasta– per una colla de mecenes locals, alguns dels quals ben visibles a la caràtula del disc.

David Monllau no té obra publicada. De fet, ésser poeta no comporta tenir obra publicada. Deia Vinyoli, en el poema Manobre: “Ésser poeta: bastir/ sempre en el buit, sense fi,/ paraula a paraula una obra/ que es perd endins de l’espai;/ ser-ne tan sols un manobre/ i no sentir-se mai pobre,/ ni no desistir-ne mai.” Doncs això és el que és Monllau, un manobre de la paraula, un artesà en la construcció de les barraques. Tanmateix, ell ho diu d’una altra manera: “No sóc home de lletres,/ no escric mai per concursar,/ simplement dic el que penso/ del mode que em sé expressar.”

I Monllau expressa bé i de manera senzilla el que és la seva vida al Delta i el que el riu Ebre significa i ha significat en la conformació d’un dels paratges més singulars de Catalunya. Des d’evocacions rurals (“Lo Delta”, “Lo temor”, “Lo nostre riu”, “La barraca”) amb fuetades molt crítiques amb la construcció i especulació polítiques del territori, fins a la descripció costumista de tradicions gastronòmiques (“Arròs, col i fesols”, “La matança del porc”), passant per lirismes més introspectius (“Les mans”, “Poema d’amor”), juganers (“Els peus”) o purament biogràfics (“Seixanta-cinc anys i jo”, “Vaig néixer a l’any quaranta”, “Mon pare i ma mare”).

I, naturalment, la música i la veu de l’Andreu, que fan d’aquest treball una aproximació quasi antropològica a l’experiència de viure el Delta a través dels sons i les paraules, des de la distància, però amb tot l’esperit honest i autèntic que tenen les coses senzilles –i no és gens senzill de fer un disc com aquest– quan són fetes amb estima i devoció. I és això el que es percep a l’espectacle Terròs!, un alter ego de l’Andreu anomenat l’Artista que lliga les cançons a partir de les peripècies que les envolten i de la relació establerta amb el poeta. Un espectacle, doncs, que lliga poesia, música i cançó. Sensibilitat, qualitat i emotivitat. Una manera ben rodona de cloure el Festival Primavera Poètica. Moltes gràcies Andreu Rifé, moltes gràcies David Monllau! Llarga vida a Terròs!

Montserrat Abelló i Laia Noguera

2009-06-03T09:35:00.009+02:00

Dissabte 30 de maig, Fundació Maurí

Oriol Izquierdo presentant l'acte

A la sala de la Fundació Maurí, agombolades pel sol radiant de primavera poètica i el dringar de l’aigua del jardinet, van fer cap dues amigues, dues activistes i dues generacions poètiques en confluència: Montserrat Abelló, de 91 anys, i Laia Noguera, de 26, van agafar-se de les mans, van agafar-nos de les mans per oferir un viatge poètic que creua un segle sencer. De cap a cap. De l’aplom, la robustesa de l’ànima de la veu física i poètica de la Montserrat a la capacitat de sorpresa i emotivitat de la Laia. En el recital que van oferir dissabte a la Fundació Maurí davant unes 40 persones, en el que era l’últim dels duets de poetes programat dins el festival, les dues convidades van oferir tres blocs de poemes cadascuna.
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, va presentar el recital. I es pot dir que en el seu parlament ja va avançar i resumir tot el que ens oferirien després la Montserrat i la Laia. “Les dues són poetes, activistes i traductores, no només han treballat per la seva pròpia obra, sinó també per l’obra dels altres”. I Izquierdo traçava més lligams entre les dues: “tot i la distància generacional, el que tenim aquí és la poesia catalana jove”. Va explicar el perquè de l’expressió i ho vam entendre perfectament, tot seguit, en constatar l’energia que escampa quan recita, quan s’explica, a tort i a dret, la Montserrat. “El fet que la Montserrat tingui 91 anys és anecdòtic, perquè és una persona enormement jovial, amb una gran capacitat per aplegar al seu voltant, amb discreció, poetes, persones de totes les edats”. És, va concloure Izquierdo, un autèntic “pont generacional”. I un darrer element encara uneix les dues poetes: “reciten molt bé, tenen una gran capacitat de comunicar”.

Va obrir foc la Laia –agraïment, primer de tot, “m’agrada molt recitar amb la Montserrat” – amb poemes del llibre No et puc dir res. Interpel·lant el públic sense por, va parlar de la por, de les coses esquifides i de la impossibilitat de dir res que no sapigueu. I ara li toca a la Montserrat, comença juganera –on són els 91 anys? – referint-se a la seva obra completa, Al cor de les paraules, i regraciant a Izquierdo que l’edités. “Jo us la recomano”. “Hi ha poemes de fa 50 anys”. I comença amb el que dóna títol al llibre, i li segueix “Voler dormir” i les vibracions que impregnen la seva veu es tornen encara més emotives quan recita el colpidor “Retorn”, que va escriure en retornar de l’exili. “...per això, com que sóc filla d’aquesta terra tan trepitjada, he sortit rebel...”, diu un vers. Aplaudiments espontanis. I després recitarà el que tanca el llibre, i tant sols haurem acabat un primer bloc exultant. N’hi seguiran, com una seda, dos més. Les dues poetes assumeixen un rol propi, autèntic, sense grinyols ni impostacions.

La Laia oferirà algunes reflexions a partir de les quals s’enlairen els poemes, identificarà ressonàncies de Vinyoli i de la pròpia Montserrat en els seus versos, ens explicarà la seva “història d’amor amb la sorra d’Empúries”, ens regalarà poemes pertanyents als llibres inèdits –primícia garriguenca! – de L’intrús i Parets, i ens farà variacions de triomfs. La Montserrat explicarà que troba una limitació titular els poemes, i que per això evita l’acció, “50 anys de fer poesia són bastants anys”, i bastants poemes d’un vitalisme a raig, i d’aquest llarg viatge triarà el poema dedicat al fill, farà un “elogi a la veritat de la poesia” a “No mitiga la duresa del capvespre”, “I aprenc a dir que no”, guardarà Memòria de tu i de mi, el llibre en record del seu marit, i oferirà poemes encara del seu últim llibre, publicat tot just el 2008 –algú deia 91 anys? – El fred íntim del silenci.
Abans de començar Izquierdo augurava que el públic sortiria de la Fundació Maurí amb ganes de rellegir el que havien dit les poetes. Doncs Montserrat, Laia, objectiu acomplert! Gràcies!

Gorka Knörr: ànima basca i catalana

2009-06-03T09:18:00.006+02:00

Divendres 29 de maig, Auditori de l'Escola de Música

Escoltar L’estaca mig en català i mig en basc. Sentir les vibracions d’El setè cel d’en Sisa cantat amb un català basquitzat, i qui sap, potser un basc catalanitzat, i amb uns arranjaments que agombolen la peça i li donen una força nova. I encara un poema de Salvador Espriu, A la vora del mar, cantat en basc. I encara el Paraules d’amor d’en Serrat –i pell de gallina– en basc, i D’un temps, d’un país de Raimon, en català. Són alguns dels privilegis a què van assistir les més de 50 persones que divendres es van donar cita a l’auditori de l’escola de música. L’esquer poètic: el concert de Gorka Knörr, veu de referència de la cançó basca i de la cançó catalana i de la cançó, veu de referència de la cultura d’Euskadi, exvicepresident del Parlament basc i exeurodiputat, acompanyat del seu germà Natxo Knörr, incommensurable al piano.

Els germans Knörr van desgranar bona part de les peces del seu darrer disc, Arimaren Zubiak, Ponts de l’ànima, on conviuen català i basc, adaptacions de clàssics de la cançó catalana al basc, temes propis d’en Gorka elaborats i cantats en català i peces que són un a mig camí buscat i volgut, una simbiosi de les dues llengües i sentiments. Va ser un concert carregat de senzillesa i austeritat. I ens referim a aquella austeritat que neix de la pròpia creença en la força i en la veritat de les coses. Aquella austeritat que parteix del convenciment en allò que defensem i que ens uneix, en el poder supersònic de les paraules –quin gust el dring ferri i tenaç del basc– i en la fortalesa de la pròpia identitat. Tot això traspuava Gorka Knörr, sense necessitat de més justificacions ni florilegis verbals. “Com m’agrada aquesta manera de fer que tenen”, deia l’amic –i escriptor i editor– Josep-Francesc Delgado a l’acabar. Era un sentiment compartit. I la constatació empírica que els ponts de l’ànima havien estat estesos amb la més absoluta de les efectivitats.

De vegades només acompanyat del piano, d’altres piano i guitarra, i d’altres encara sumant-hi unes bases musicals, donant mostres d’una veu gruixuda i prodigiosa, Gorka Knörr va fer desfilar melodies de protesta, com L’estaca, una cançó que “mai perd la seva vigència, sobretot mirant les coses que passen”; d’altres de romàntiques o amoroses, com el Paraules d’amor o un esborrany de cançó –primícia garriguenca– dedicades a la seva dona. Quan la lletra era en basc, ens en feia cinc cèntims en català. “Veieu com és fàcil, el basc?”. Una cançó deia una cosa així: “en aquesta petita illa que som nosaltres podem ser feliços”. I tant que sí! Eskerrikasko, Gorka i Natxo!

Cafè i poesia

2009-05-28T15:13:00.003+02:00

Josep Checa i Cèlia Sànchez-Mústich. Diumenge 24 de maig, cafeteria La Mila

Com en altres ocasions anteriors, la cafeteria la Mila es suma al Festival acollint algun dels actes. El local, situat al barri de can Illa, organitza amb regularitat activitats culturals com ara exposicions, xerrades i concerts.

El recital va ser presentat per Miquel-Lluís Muntané, poeta amic de Checa i Sànchez-Mústich, el qual va glossar algunes afinitats entre els dos. Així, Muntané va destacar que compartien una “poètica de pacte amb la vida” a través d’uns poemes que conviden a la reflexió moral i que suggereixen més que no expliciten. Tanmateix, es tracta, segons Muntané, de dues veus que no defugen els aspectes durs de la realitat, com ara el pas del temps, la pèrdua o la mort, sinó que el plantejament poètic és vital i bandeja les desolacions. Des de l’àmbit més simbòlic i tendint a la metàfora –en el cas de Checa- o des d’un despullament més essencial –en el cas de Sànchez Mústich–, Muntané incidí en l’acurat treball amb la llengua dels dos poetes, fet que es corroborà amb la lectura. En qualsevol cas, però, el seu discurs poètic no és hermètic ni críptic, com es va comprovar, sinó que es basa en elements molt quotidians, sovint naturals, com en el cas de Checa, que va basar la seva lectura en un itinerari personal a partir dels llibres publicats (“Tots els teus noms”, “Què vols que et porti”, o el darrer “30 orquídies”). Checa, que també és organitzador del cicle Versos Bisaura que té lloc cada any a Sant Quirze de Besora, entre finals d’agost i principis de setembre, presenta una poesia neta d’artificis, centrada sobretot en la temàtica amorosa però també amb constants referències al món natural –la feina i la geografia impregnen els seus poemes. En aquest sentir, recorda, a vegades, l’obra de Josep Riera, el poeta d’Oristà.

La poesia de Cèlia Sànchez-Mústich, en canvi, és més burgesa perquè l’àmbit domèstic –la diguem-ne urbanitat– hi és més present. La seva lectura es va centrar en poemes inèdits del seu proper llibre, “A la taula del mig”, que publicarà l’editorial Moll, centrats, precisament, en les converses d’un cafè. Sànchez-Mústich, instigadora de la Festa de la Poesia de Sitges, va reivindicar el gènere com a correlat d’una vida on les paraules prenen un sentit diferent al col·loquial. Poemes com el que evocava el Carnaval a través de la contemplació d’una processó de Dijous Sant o el de “La trampa”, d’un matís clarament metaliterari, en són exemples, però potser cap com el que us transcrivim a continuació, del llibre inèdit “A la taula del mig”:

Casa meva és petita però confortant. Portes de faig,

terra de gres català... La sala és ambientada

per un oli que figura una tassa fumejant de cafè,

i al sostre hi ha bigues de fusta que sempre em

recorden les vies del tren. Hi ha un gat

de mentida –fet a consciència, perquè tothom

hi caigui– sobre un bagul al rebedor. La cuina

és funcional i alegre, i dóna a un pati que algun dia

–ho tinc pensat– serà andalús. I la terrassa amb

barana de pedra té unes vistes al mar que et poden

fondre del gust si descorres la cortina com qui

esquinça cel·lofanes d’un regal.

De tots els que ens hi estem, alguns som vius,

d’altres no.

De tot el que he descrit, hi ha coses que són certes,

n’hi ha que no.

És així, casa meva.

Poesia bressoladora a les Termes

2009-05-27T11:23:00.005+02:00

Dissabte 23 de maig, Termes la Garriga. Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo

Xulio Ricardo Trigo llegint els seus poemes

Tarda agradable, marc immillorable i incomparable i poesia i presència profunda i de tons suaus, bressoladors i emotius, la que ens van oferir dissabte passat Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo, en el recital a la terrassa del balneari Termes la Garriga. Els dos últims anys, els actes programats al Termes s'havien hagut de fer a l'interior per la pluja inoportuna, i aquest dissabte vam poder retornar a l’aire lliure, relaxant i calmós que combina aquesta terrassa, on s'hi van aplegar una quarantena de persones. Primer va començar Vicenç Llorca, que va regalar un recorregut a través dels poemes dels seus dos últims llibres, De les criatures més belles i L'últim nord. Un recorregut que s'endinsava en els camins de "l'amor com a força de donació", i directament entroncat amb aquest leitmotiv, en la "poesia de la paternitat", com a "fet vital amb repercussions humanes i sentimentals". El pretext a partir del qual es descabdellaven bona part dels seus versos era l'adopció d'un infant rus. Llorca ens va mostrar diàlegs poètics amb els avantpassats i també interpel·lacions amb els que ara hi són i amb els que vindran.

Entre algun cant d'ocell primaveral que acompanyava les copes de vi blanc i els ecos d'un concert de música dins la festa del barri de Santa Rita, al carrer de sota, va prendre la paraula Xulio Ricardo Trigo que, de manera original, va regalar un bon grapat de poemes inèdits: eren poemes que formaven part del llibre D'arbre o terra, que encara no ha vist la llum (primícia garriguenca!). Poemes cosits amb un mateix fil, el de traçar un "homenatge a la poesia anglesa". El viatge poètic d'en Xulio ens va menar, des d'"un lloc fronterer, entre la magnitud del mar i la intimitat dels boscos", com és la seva Galícia natal, amb històries de l'àvia i la seva descoberta del món dels llibres, fins a d'altres viaranys que ens feien sentir el cant de l'alosa (ara poèticament) o ens feien fer parada en diverses badies. Va tancar la seva intervenció amb un poema del seu llibre La vida fosca –aquest sí, ja publicat–, que va recitar, a dues veus, amb la seva dona. Dues veus poètiques sòlides i amigues, de llarga trajectòria, i amb un profund bagatge –i equipatge– poètic que emergia a l’instant dels mateixos versos. Un privilegi. Gràcies, Vicenç. Gràcies, Xulio. I gràcies al Termes per acollir-nos.

Carles Sindreu. L'aposta per la modernitat

2009-05-26T12:22:00.006+02:00

Divendres 22 de maig, Auditori de l’Escola de Música

Després que el 2005 el Festival produís l’obra Match Ball Sindreu, la figura de Carles Sindreu (1900-1974) retorna al Festival. Una bona ocasió per acostar-nos al personatge va ser veure el documental “Carles Sindreu. L’aposta per la modernitat” (Carles Riobó, 2002), enregistrat per Granollers TV durant el centenari de l’escriptor i poeta. El documental traça un itinerari vital que posa en context la seva figura en relació amb el bullici cultural dels anys vint i trenta del segle passat, moment en què les avantguardes puixants tenen l’ambició d’homologar el país a d’altres semblants europeus. L’inquietud de Sindreu, que com a Foix l’exaltava el nou i l’enamorava el vell, es palesa en la seva poesia i en l’afany per superar alguns models estètics. Així, en l’àmbit de la crònica esportiva –especialitat periodística de Sindreu- introduirà els cal·ligrames, aquesta fórmula mixta entre dibuix i text importada de l’avantguarda francesa d’Apollinaire. Les connexions de Sindreu amb l’ambient burgès de l’època i amb les ments (ben)pensants es reflecteixen en les col·laboracions que obté en alguns dels seus llibres (dibuixos de Miró, pròlegs de Sagarra, epílegs de Foix...) i en multitud d’iniciatives on Sindreu pren part, com la creació dels Amics del Circ o de l’Adlan, els Amics de l’Art Nou.

Provinent d’una família d’industrials cotoners, el jove Sindreu transita la joventut entre les pistes de tennis, les sales d’art i les biblioteques. Tota l’aura cosmopolita, moderna i avantguardista d’aquells temps s’ensorra amb la guerra civil, i Sindreu rep un cop duríssim amb la mort violenta del seu pare el darrer dia de la guerra. La família, allotjada durant aquells anys a la casa que tenien a l’Ametlla del Vallès, al mas Xammar –casa natal d’un altre il·lustre vallesà- torna a Barcelona i Sindreu no trepitjarà el Vallès fins a inicis de la dècada dels cinquanta. Amb la repressió franquista, l’activitat creativa de Sindreu experimenta un gir considerable mantenint, tanmateix, el punt de frescor, originalitat i humorisme que el caracteritzà al llarg de la seva vida. Al Vallès Sindreu retroba el paisatge de la seva infantesa i s’implica en tota mena d’iniciatives. Al documental hi desfilen veus que el conegueren i apreciaren: entre d’altres, els periodistes Jaume Maspons i Paco Mora, l’escriptor Martí Sunyol, la filòloga i estudiosa de la seva obra Carme Arenas, l’amiga Rosa Llimargas, de can Perris, el pintor Ramon Bufí, o Agnès Vendrell i Anna Garcia, vídues d’Antoni Cumella, ceramista, i d’Amador Garrell, ninotaire i músic, respectivament.

La dimensió humana de Carles Sindreu hi queda ben ponderada. Després de les imatges, moltes de les quals desconegudes pel públic –el documental només s’havia transmès per Granollers TV i projectat al centenari– els actors Glòria Font i Antoni Pardo van llegir alguns fragments del llibre La klàxon i el camí (1931), que l’editorial Acontravent reeditarà a la tardor. En aquest llibre Sindreu continua assajant les seves radiacions, aquestes proses concises, d’imatges preciosistes i líriques, espurnejades d’humor i sensibilitat, d’una transcendència lleugera i alhora juganera. I també els contes faceciosos de traç costumista i fantasiós, com el dels Xeles de la Garrig a, que va delectar l’auditori.

Us pot interessar: Carles Sindreu a Lletra i l'exposició virtual de retrats d'infants.

Magisteri de poesia

2009-05-20T09:57:00.005+02:00

Fotografies de Dani Soler

Dissabte 16 de maig, Fundació Maurí

“Saps la terra on floreix el llimoner?” és el títol del volum de traduccions al català dels versos de Dant, Petrarca i Miquel Àngel . Per fer-ho fàcil és el títol amb què vam batejar el recital de poesia italiana de l’Edat Mitjana i del Renaixement que va fer dissabte passat Miquel Desclot, el seu traductor, també poeta. I ara, després d’escoltar-lo a la Fundació Maurí –unes 40 persones, embadalides totes– tenim la resposta metafòrica a la pregunta-títol. La terra on floreix el llimoner és qualsevol terra trepitjada per un vers de Dant, Petrarca o Miquel Àngel que parlin “lo pus bell catalanesc del món”. O dit d’una altra manera, és la terra primaveralment poètica de la Garriga que dissabte va acollir una autèntica classe magistral de poesia italiana, gentilesa d’en Desclot.
Didàctica pura, explicacions que lligaven autor, obra i tasca traductora, un recitat –ara en italià, ara en català- que era una bressolada al públic, i intercalacions musicals amb peces renaixentistes. I més pedagogia natural i delicada. Ara un diàleg de poemes entre Guido Cavalcanti i Dante, ara una lliçó del que significa el petrarquisme i com arriba a Catalunya. “El cançoner de Petrarca és el llibre més influent de tot Occident”. I Petrarca és el primer filòleg modern, el primer recuperador del llatí clàssic i el primer alpinista. I a sobre, resulta que tota la poesia amorosa en italià que va dedicar a Laura, Petrarca la tenia per vulgar. I seguim embadalits.

“El Cançoner és un llibre amb una forma molt complexa i molt travada”. En un tres i no res, aprenem la història d’Apolo i Dafne i trobem el desllorigador d’uns versos ara ja suaus. Sentim el poema desllorigat amb música renaixentista de l’època, però és que, a més a més, és cantat pels madrigalistes, que “estaven obsessionats per traduir les paraules del poema”. I seguim embadalits. Vindran encara més sonets de Petrarca, on Desclot argumenta –i l’encerta, segur! – per què utilitza la paraula “pensós” en un vers, una paraula ja documentada de fa segles en la literatura catalana. Vindran peces de música monòdica, i algunes mostres de poemes de Miquel Àngel, que quan “ja no tenia esma per picar pedra, escrivia versos”. Tot això durant més d’una hora. I seguim embadalits.

I per acabar de fer el fet i sentir-nos plenament immersos en la lírica italiana, la cirereta al pastís és el tastet de productes italians que ens explica i acosta en Joan, de la botiga Adrià – Prodotti Napoletani, de la Garriga. Entre el vi, el salami, el formatge i el pa i el comentar la jugada, l’agradable vetllada s’allarga a la Fundació Maurí. Gràcies, Miquel Desclot! I gràcies, Joan!

El Calders més màgic

2009-05-18T09:13:00.006+02:00

"La màgia d'en Calders", divendres 15 de maig, Auditori de l'Escola de Música

Contes que parteixen de pretextos quotidians i concrets, enlairats a través d’una prosa d’aparent senzillesa però d’una finor i ironia perfectament calculades i eficients. L’autoria d’aquestes característiques literàries és Pere Calders (1912-1994), un dels grans referents de l’humor afuat de la generació d’abans de la guerra, i divendres al vespre, la seixantena de persones que es van acostar a l’escola de música van poder comprovar la fortalesa, la vigència i la poètica –aquest darrer element el reivindicava el director del festival, l’Albert Benzekry– dels contes de Calders. Però és clar, com acostar Calders al públic, en forma de recital, i no perdre ni un cèntim del seu magnetisme? Doncs la resposta la té Imma Colomer (pels ventdelplanians, la Dora), actriu de trajectòria dilatadíssima, que divendres va oferir el muntatge “La màgia d’en Calders”. Agafant el màxim sentit de l’acció de relatar, de contar, va explicar-nos quinze contes de Calders. Una delícia.

Acompanyada de la Dioni Chico, a l’acordió, Colomer va traslladar-nos la literatura de Calders gairebé amb la seva mateixa recepta, aplicada a l’escenari: senzillesa –cap micròfon, cap amplificador–, ironia i una proximitat natural a l’hora de narrar, entonant, en cada moment, el gir necessari, surrealista o inusitat, per causar l’efecte desitjat. Per completar-ho, una enorme presència escènica i anys i anys de teatre que feien que ens hagués pogut tenir una llarga estona escoltant-la i escoltant a Calders. Els contes, pertanyents als llibres Cròniques de la veritat oculta i L’honor a la deriva, sortien de sota el paraigües imaginari instal·lat a l’escenari i voleiaven per tot l’auditori fins arribar a tots els racons de la sala. Rialles entre la concurrència, que va gaudir amb l’home a qui li neix un arbre al menjador de casa, amb el japonès que ningú diria que fos japonès o el lloro de Cadaqués que va acabar a l’Orient. Gràcies, Imma i Dioni! Gràcies, Pere!

Fotografies de Dani Soler

Itinerari de paraules, amb Montserrat Carulla

2009-05-12T18:15:00.006+02:00

“Itinerari de paraules”, amb Montserrat Carulla. Teatre de la Garriga – El Patronat. Diumenge 10 de maig

La gran dama del teatre català surt a l’escenari entre violins, saluda amb un “bona tarda”, i el públic aplaudeix. Lamenta la coincidència amb un partit de futbol televisat –intranscendent, a la fi–, “sempre em passa el mateix, no ens posem mai d’acord”, i diu que ve sovint pel poble, que és “com vostès, una més”. Cal destensar el públic, doncs, amoixar-lo per les lectures, i per això el preàmbul és distès. Explica que la tria de textos ha estat feta al seu gust, que no és transcendent ni filosòfica, però que té una gran qualitat literària. Si això és ben cert, és parcialment fals que la tria no sigui transcendent ni filosòfica. Margarit, Palau i Fabre, Martí i Pol, per exemple, entre els poetes. Entre els narradors, contes de Rodoreda –la minyona papissota–, de Monzó –el gnom i el boletaire–, Simó –i la cleptomania infantil–, Fernández Cubas –una vella inquietant–, de Calders –una de vampirs– o Pàmies. Però també Maria Mercè Marçal, Salvat-Papasseit o León Felipe. Sense més interludi que una breu música de corda, Montserrat Carulla va anar llegint els contes i poemes un rere l’altre, sense cap comentari a més del títol. Les lectures aguanten bé, perquè la dicció és clara, cap moviment exagerat. Del faristol a la taula, i de la taula al faristol. L’austeritat és màxima perquè el que preval és la paraula nua del text, sense additius. Només el gest, la mirada i el timbre de la veu. La qualitat actoral. Gràcies Montserrat!

Fotografies de Dani Soler