Marc Romera i Víctor Obiols. (Fotografies de Dani Soler)
Quan ja portaven una estona de recital, al bar l'Illot, Víctor Obiols (1961) va deixar anar: “oi que sembla que ho haguem fet tota la vida? Anirem a recitar a duo fins als 80 anys”. I certament, tots vam assentir. Les Copes de Poesia que van oferir divendres passat Obiols i Marc Romera (1966) van resultar un mostrari de poètiques contundents, amb una personalitat molt pròpia i marcada, que, tot i no conèixer-se d'abans, es van saber paral·leles. Aquesta mena de correlats invisibles es van fer presents al llarg del recital: una curtíssima hora i mitja generosa. I si diem curtíssima és perquè, entre vers i vers, i copa i copa, tot plegat va passar en un obrir i tancar d'ulls. Els dos poetes es van anar intercalant i jugant, al mateix temps, entre ells, bo i mantenint el seu discurs propi.
Va obrir foc Obiols amb El croc de l'esfera, un llibre publicat fa onze anys i escrit durant deu anys, que es pot descarregar a la pàgina web de l'autor (http://www.victorbocanegra.com/elcroc/elcrocdelesfera_victorobiols.pdf). Es tracta d'un llibre “que sorgeix de la persecució del pianista i músic Cecil Taylor”, i que està constituït per una mena de “notes de dietari”. Amb una lectura pausada però ferma i comentaris de subtilesa irònica, Obiols va desgranar algunes de les peces que formen “aquest llibre estrany”, segons ell mateix en parlava.
Després Marc Romera ens va presentar, explicar la gènesi i recitar amb contundència La pau del cranc (2002), on s'hi reflecteix la pau del psicòpata –talment un cranc que recula–, que després d'”El sonet de l'esbudellador”, recomença una vida pretesament normal. Aparentment normal perquè a través del sedàs poètic implacable de Romera les estridències i les tensions no passen per alt, sinó més aviat el contrari, ocupen còmodament una primera fila que sobta l’oient.
I tot seguit Obiols prenia la paraula a Romera amb un poema “on també hi surten crancs”, del seu poemari inèdit “Un juny dur”, encara en procés, i que “consta de tants poemes com dies té el juny”. Amb una marcada manera juganera amb les paraules i la semàntica, sense separar-se, però, de la reflexió –a pesar que “de vegades la poesia ve d’altres llocs de la lògica”, segons proclamava– Obiols ens deixava anar versos contorsionats: “no som al servei de cap petit déu maligne”.
I Romera reprenia el psicòpata per acabar deixant-lo per normal o per perdut, i ens acostava a La mel i L’aigua –dos altres poemaris seus–, girant el mitjó de suposades dolçors, de misses de Rèquiem i fins de paisatges del Delta. Com podeu veure, només per la quantitat d’imatges, d’idees i versos potentíssims que van desfilar per l’Illot aquella nit, Obiols i Romera ens van oferir un festí. I tots plegats, embolcallats, ens vam deixar portar.
