Cloenda del Festival

Com sempre, acabem el Festival amb el sopar de cloenda i aquest any amb la companyia del duet "U", amb la Coloma Bertran i en Marc del Pino, que ens van oferir el seu repertori de musiques tradicionals d'arreu i d'aquí. Us deixem amb unes quantes fotografies del sopar. Fins l'any que ve! Salut i versos!

Terròs! de terra i arròs

Divendres 5 de juny, Auditori de l'Escola de Música

Malgrat el títol, Terròs! no és un espectacle de secà, sinó de regadiu. I no només per l’aiguat i la pedregada que es va acarnissar amb l’Auditori mentre celebràvem el darrer concert del Festival, sinó per la temàtica eminentment fluvial de l’espectacle.

Andreu Rifé, Raül Lorenzo i Pau Romero

Terròs! és un treball preciosista d’orfebreria musical perpetrat per l’Artista cantactor Andreu Rifé a partir dels versos que, com granets d’arròs, David Monllau ha anat escrivint i acumulant, amb discreció, al llarg dels anys. La història d’aquest disc, editat el desembre de 2008, és emotiva i singular. Arran d’una estada de l’Artista en una de les barraques del delta de l’Ebre, on fugint del brogit metropolità hi trobaria un recer per composar noves cançons, Rifé entra casualment en contacte amb David Monllau, “homenot” ribereny i factòtum decisiu i decisori a l’hora de recuperar l’arquitectura tradicional de les barraques, antigament destinades a vivenda i a magatzem de les tasques de la pesca i el camp, i avui reconvertides, moltes, en allotjaments vacacionals.

La mútua simpatia que va néixer entre els dos aviat es transformaria en amistat i admiració. Havent de partir, l’Artista, com a mostra d’agraïment, va musicar el poema “Les mans” (“Què seria dels humans / si no tinguéssim les mans? / La qüestió és molt delicada / i està plena de paranys. / Les mans ens ajuden sempre / a fer tot el que sentim, / des de les coses més boniques / fins l’extorsió i el crim”, etc.), una gravació gairebé improvisada que de seguida va tenir el beneplàcit del poeta i l’èxit entre els qui en van fer còpies de còpies... Tant és així que diu l’Artista que la cançó fins va sonar repetidament en les ràdios municipals de la zona. I vet aquí que sorgí la idea de musicar altres poemes, propòsit que fou apadrinat –literalment i de manera entusiasta– per una colla de mecenes locals, alguns dels quals ben visibles a la caràtula del disc.

David Monllau no té obra publicada. De fet, ésser poeta no comporta tenir obra publicada. Deia Vinyoli, en el poema Manobre: “Ésser poeta: bastir/ sempre en el buit, sense fi,/ paraula a paraula una obra/ que es perd endins de l’espai;/ ser-ne tan sols un manobre/ i no sentir-se mai pobre,/ ni no desistir-ne mai.” Doncs això és el que és Monllau, un manobre de la paraula, un artesà en la construcció de les barraques. Tanmateix, ell ho diu d’una altra manera: “No sóc home de lletres,/ no escric mai per concursar,/ simplement dic el que penso/ del mode que em sé expressar.”

I Monllau expressa bé i de manera senzilla el que és la seva vida al Delta i el que el riu Ebre significa i ha significat en la conformació d’un dels paratges més singulars de Catalunya. Des d’evocacions rurals (“Lo Delta”, “Lo temor”, “Lo nostre riu”, “La barraca”) amb fuetades molt crítiques amb la construcció i especulació polítiques del territori, fins a la descripció costumista de tradicions gastronòmiques (“Arròs, col i fesols”, “La matança del porc”), passant per lirismes més introspectius (“Les mans”, “Poema d’amor”), juganers (“Els peus”) o purament biogràfics (“Seixanta-cinc anys i jo”, “Vaig néixer a l’any quaranta”, “Mon pare i ma mare”).

I, naturalment, la música i la veu de l’Andreu, que fan d’aquest treball una aproximació quasi antropològica a l’experiència de viure el Delta a través dels sons i les paraules, des de la distància, però amb tot l’esperit honest i autèntic que tenen les coses senzilles –i no és gens senzill de fer un disc com aquest– quan són fetes amb estima i devoció. I és això el que es percep a l’espectacle Terròs!, un alter ego de l’Andreu anomenat l’Artista que lliga les cançons a partir de les peripècies que les envolten i de la relació establerta amb el poeta. Un espectacle, doncs, que lliga poesia, música i cançó. Sensibilitat, qualitat i emotivitat. Una manera ben rodona de cloure el Festival Primavera Poètica. Moltes gràcies Andreu Rifé, moltes gràcies David Monllau! Llarga vida a Terròs!

Montserrat Abelló i Laia Noguera

Dissabte 30 de maig, Fundació Maurí

Oriol Izquierdo presentant l'acte

A la sala de la Fundació Maurí, agombolades pel sol radiant de primavera poètica i el dringar de l’aigua del jardinet, van fer cap dues amigues, dues activistes i dues generacions poètiques en confluència: Montserrat Abelló, de 91 anys, i Laia Noguera, de 26, van agafar-se de les mans, van agafar-nos de les mans per oferir un viatge poètic que creua un segle sencer. De cap a cap. De l’aplom, la robustesa de l’ànima de la veu física i poètica de la Montserrat a la capacitat de sorpresa i emotivitat de la Laia. En el recital que van oferir dissabte a la Fundació Maurí davant unes 40 persones, en el que era l’últim dels duets de poetes programat dins el festival, les dues convidades van oferir tres blocs de poemes cadascuna.
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, va presentar el recital. I es pot dir que en el seu parlament ja va avançar i resumir tot el que ens oferirien després la Montserrat i la Laia. “Les dues són poetes, activistes i traductores, no només han treballat per la seva pròpia obra, sinó també per l’obra dels altres”. I Izquierdo traçava més lligams entre les dues: “tot i la distància generacional, el que tenim aquí és la poesia catalana jove”. Va explicar el perquè de l’expressió i ho vam entendre perfectament, tot seguit, en constatar l’energia que escampa quan recita, quan s’explica, a tort i a dret, la Montserrat. “El fet que la Montserrat tingui 91 anys és anecdòtic, perquè és una persona enormement jovial, amb una gran capacitat per aplegar al seu voltant, amb discreció, poetes, persones de totes les edats”. És, va concloure Izquierdo, un autèntic “pont generacional”. I un darrer element encara uneix les dues poetes: “reciten molt bé, tenen una gran capacitat de comunicar”.

Va obrir foc la Laia –agraïment, primer de tot, “m’agrada molt recitar amb la Montserrat” – amb poemes del llibre No et puc dir res. Interpel·lant el públic sense por, va parlar de la por, de les coses esquifides i de la impossibilitat de dir res que no sapigueu. I ara li toca a la Montserrat, comença juganera –on són els 91 anys? – referint-se a la seva obra completa, Al cor de les paraules, i regraciant a Izquierdo que l’edités. “Jo us la recomano”. “Hi ha poemes de fa 50 anys”. I comença amb el que dóna títol al llibre, i li segueix “Voler dormir” i les vibracions que impregnen la seva veu es tornen encara més emotives quan recita el colpidor “Retorn”, que va escriure en retornar de l’exili. “...per això, com que sóc filla d’aquesta terra tan trepitjada, he sortit rebel...”, diu un vers. Aplaudiments espontanis. I després recitarà el que tanca el llibre, i tant sols haurem acabat un primer bloc exultant. N’hi seguiran, com una seda, dos més. Les dues poetes assumeixen un rol propi, autèntic, sense grinyols ni impostacions.

La Laia oferirà algunes reflexions a partir de les quals s’enlairen els poemes, identificarà ressonàncies de Vinyoli i de la pròpia Montserrat en els seus versos, ens explicarà la seva “història d’amor amb la sorra d’Empúries”, ens regalarà poemes pertanyents als llibres inèdits –primícia garriguenca! – de L’intrús i Parets, i ens farà variacions de triomfs. La Montserrat explicarà que troba una limitació titular els poemes, i que per això evita l’acció, “50 anys de fer poesia són bastants anys”, i bastants poemes d’un vitalisme a raig, i d’aquest llarg viatge triarà el poema dedicat al fill, farà un “elogi a la veritat de la poesia” a “No mitiga la duresa del capvespre”, “I aprenc a dir que no”, guardarà Memòria de tu i de mi, el llibre en record del seu marit, i oferirà poemes encara del seu últim llibre, publicat tot just el 2008 –algú deia 91 anys? – El fred íntim del silenci.
Abans de començar Izquierdo augurava que el públic sortiria de la Fundació Maurí amb ganes de rellegir el que havien dit les poetes. Doncs Montserrat, Laia, objectiu acomplert! Gràcies!

Gorka Knörr: ànima basca i catalana

Divendres 29 de maig, Auditori de l'Escola de Música

Escoltar L’estaca mig en català i mig en basc. Sentir les vibracions d’El setè cel d’en Sisa cantat amb un català basquitzat, i qui sap, potser un basc catalanitzat, i amb uns arranjaments que agombolen la peça i li donen una força nova. I encara un poema de Salvador Espriu, A la vora del mar, cantat en basc. I encara el Paraules d’amor d’en Serrat –i pell de gallina– en basc, i D’un temps, d’un país de Raimon, en català. Són alguns dels privilegis a què van assistir les més de 50 persones que divendres es van donar cita a l’auditori de l’escola de música. L’esquer poètic: el concert de Gorka Knörr, veu de referència de la cançó basca i de la cançó catalana i de la cançó, veu de referència de la cultura d’Euskadi, exvicepresident del Parlament basc i exeurodiputat, acompanyat del seu germà Natxo Knörr, incommensurable al piano.

Els germans Knörr van desgranar bona part de les peces del seu darrer disc, Arimaren Zubiak, Ponts de l’ànima, on conviuen català i basc, adaptacions de clàssics de la cançó catalana al basc, temes propis d’en Gorka elaborats i cantats en català i peces que són un a mig camí buscat i volgut, una simbiosi de les dues llengües i sentiments. Va ser un concert carregat de senzillesa i austeritat. I ens referim a aquella austeritat que neix de la pròpia creença en la força i en la veritat de les coses. Aquella austeritat que parteix del convenciment en allò que defensem i que ens uneix, en el poder supersònic de les paraules –quin gust el dring ferri i tenaç del basc– i en la fortalesa de la pròpia identitat. Tot això traspuava Gorka Knörr, sense necessitat de més justificacions ni florilegis verbals. “Com m’agrada aquesta manera de fer que tenen”, deia l’amic –i escriptor i editor– Josep-Francesc Delgado a l’acabar. Era un sentiment compartit. I la constatació empírica que els ponts de l’ànima havien estat estesos amb la més absoluta de les efectivitats.

De vegades només acompanyat del piano, d’altres piano i guitarra, i d’altres encara sumant-hi unes bases musicals, donant mostres d’una veu gruixuda i prodigiosa, Gorka Knörr va fer desfilar melodies de protesta, com L’estaca, una cançó que “mai perd la seva vigència, sobretot mirant les coses que passen”; d’altres de romàntiques o amoroses, com el Paraules d’amor o un esborrany de cançó –primícia garriguenca­– dedicades a la seva dona. Quan la lletra era en basc, ens en feia cinc cèntims en català. “Veieu com és fàcil, el basc?”. Una cançó deia una cosa així: “en aquesta petita illa que som nosaltres podem ser feliços”. I tant que sí! Eskerrikasko, Gorka i Natxo!

Cafè i poesia

Josep Checa i Cèlia Sànchez-Mústich. Diumenge 24 de maig, cafeteria La Mila

Com en altres ocasions anteriors, la cafeteria la Mila es suma al Festival acollint algun dels actes. El local, situat al barri de can Illa, organitza amb regularitat activitats culturals com ara exposicions, xerrades i concerts.

El recital va ser presentat per Miquel-Lluís Muntané, poeta amic de Checa i Sànchez-Mústich, el qual va glossar algunes afinitats entre els dos. Així, Muntané va destacar que compartien una “poètica de pacte amb la vida” a través d’uns poemes que conviden a la reflexió moral i que suggereixen més que no expliciten. Tanmateix, es tracta, segons Muntané, de dues veus que no defugen els aspectes durs de la realitat, com ara el pas del temps, la pèrdua o la mort, sinó que el plantejament poètic és vital i bandeja les desolacions. Des de l’àmbit més simbòlic i tendint a la metàfora –en el cas de Checa- o des d’un despullament més essencial –en el cas de Sànchez Mústich–, Muntané incidí en l’acurat treball amb la llengua dels dos poetes, fet que es corroborà amb la lectura. En qualsevol cas, però, el seu discurs poètic no és hermètic ni críptic, com es va comprovar, sinó que es basa en elements molt quotidians, sovint naturals, com en el cas de Checa, que va basar la seva lectura en un itinerari personal a partir dels llibres publicats (“Tots els teus noms”, “Què vols que et porti”, o el darrer “30 orquídies”). Checa, que també és organitzador del cicle Versos Bisaura que té lloc cada any a Sant Quirze de Besora, entre finals d’agost i principis de setembre, presenta una poesia neta d’artificis, centrada sobretot en la temàtica amorosa però també amb constants referències al món natural –la feina i la geografia impregnen els seus poemes. En aquest sentir, recorda, a vegades, l’obra de Josep Riera, el poeta d’Oristà.

La poesia de Cèlia Sànchez-Mústich, en canvi, és més burgesa perquè l’àmbit domèstic –la diguem-ne urbanitat– hi és més present. La seva lectura es va centrar en poemes inèdits del seu proper llibre, “A la taula del mig”, que publicarà l’editorial Moll, centrats, precisament, en les converses d’un cafè. Sànchez-Mústich, instigadora de la Festa de la Poesia de Sitges, va reivindicar el gènere com a correlat d’una vida on les paraules prenen un sentit diferent al col·loquial. Poemes com el que evocava el Carnaval a través de la contemplació d’una processó de Dijous Sant o el de “La trampa”, d’un matís clarament metaliterari, en són exemples, però potser cap com el que us transcrivim a continuació, del llibre inèdit “A la taula del mig”:

Casa meva és petita però confortant. Portes de faig,

terra de gres català... La sala és ambientada

per un oli que figura una tassa fumejant de cafè,

i al sostre hi ha bigues de fusta que sempre em

recorden les vies del tren. Hi ha un gat

de mentida –fet a consciència, perquè tothom

hi caigui– sobre un bagul al rebedor. La cuina

és funcional i alegre, i dóna a un pati que algun dia

–ho tinc pensat– serà andalús. I la terrassa amb

barana de pedra té unes vistes al mar que et poden

fondre del gust si descorres la cortina com qui

esquinça cel·lofanes d’un regal.

De tots els que ens hi estem, alguns som vius,

d’altres no.

De tot el que he descrit, hi ha coses que són certes,

n’hi ha que no.

És així, casa meva.

Poesia bressoladora a les Termes

Dissabte 23 de maig, Termes la Garriga. Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo

Xulio Ricardo Trigo llegint els seus poemes

Tarda agradable, marc immillorable i incomparable i poesia i presència profunda i de tons suaus, bressoladors i emotius, la que ens van oferir dissabte passat Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo, en el recital a la terrassa del balneari Termes la Garriga. Els dos últims anys, els actes programats al Termes s'havien hagut de fer a l'interior per la pluja inoportuna, i aquest dissabte vam poder retornar a l’aire lliure, relaxant i calmós que combina aquesta terrassa, on s'hi van aplegar una quarantena de persones. Primer va començar Vicenç Llorca, que va regalar un recorregut a través dels poemes dels seus dos últims llibres, De les criatures més belles i L'últim nord. Un recorregut que s'endinsava en els camins de "l'amor com a força de donació", i directament entroncat amb aquest leitmotiv, en la "poesia de la paternitat", com a "fet vital amb repercussions humanes i sentimentals". El pretext a partir del qual es descabdellaven bona part dels seus versos era l'adopció d'un infant rus. Llorca ens va mostrar diàlegs poètics amb els avantpassats i també interpel·lacions amb els que ara hi són i amb els que vindran.

Entre algun cant d'ocell primaveral que acompanyava les copes de vi blanc i els ecos d'un concert de música dins la festa del barri de Santa Rita, al carrer de sota, va prendre la paraula Xulio Ricardo Trigo que, de manera original, va regalar un bon grapat de poemes inèdits: eren poemes que formaven part del llibre D'arbre o terra, que encara no ha vist la llum (primícia garriguenca!). Poemes cosits amb un mateix fil, el de traçar un "homenatge a la poesia anglesa". El viatge poètic d'en Xulio ens va menar, des d'"un lloc fronterer, entre la magnitud del mar i la intimitat dels boscos", com és la seva Galícia natal, amb històries de l'àvia i la seva descoberta del món dels llibres, fins a d'altres viaranys que ens feien sentir el cant de l'alosa (ara poèticament) o ens feien fer parada en diverses badies. Va tancar la seva intervenció amb un poema del seu llibre La vida fosca –aquest sí, ja publicat–, que va recitar, a dues veus, amb la seva dona. Dues veus poètiques sòlides i amigues, de llarga trajectòria, i amb un profund bagatge –i equipatge– poètic que emergia a l’instant dels mateixos versos. Un privilegi. Gràcies, Vicenç. Gràcies, Xulio. I gràcies al Termes per acollir-nos.

Carles Sindreu. L'aposta per la modernitat

Divendres 22 de maig, Auditori de l’Escola de Música

Després que el 2005 el Festival produís l’obra Match Ball Sindreu, la figura de Carles Sindreu (1900-1974) retorna al Festival. Una bona ocasió per acostar-nos al personatge va ser veure el documental “Carles Sindreu. L’aposta per la modernitat” (Carles Riobó, 2002), enregistrat per Granollers TV durant el centenari de l’escriptor i poeta. El documental traça un itinerari vital que posa en context la seva figura en relació amb el bullici cultural dels anys vint i trenta del segle passat, moment en què les avantguardes puixants tenen l’ambició d’homologar el país a d’altres semblants europeus. L’inquietud de Sindreu, que com a Foix l’exaltava el nou i l’enamorava el vell, es palesa en la seva poesia i en l’afany per superar alguns models estètics. Així, en l’àmbit de la crònica esportiva –especialitat periodística de Sindreu- introduirà els cal·ligrames, aquesta fórmula mixta entre dibuix i text importada de l’avantguarda francesa d’Apollinaire. Les connexions de Sindreu amb l’ambient burgès de l’època i amb les ments (ben)pensants es reflecteixen en les col·laboracions que obté en alguns dels seus llibres (dibuixos de Miró, pròlegs de Sagarra, epílegs de Foix...) i en multitud d’iniciatives on Sindreu pren part, com la creació dels Amics del Circ o de l’Adlan, els Amics de l’Art Nou.

Provinent d’una família d’industrials cotoners, el jove Sindreu transita la joventut entre les pistes de tennis, les sales d’art i les biblioteques. Tota l’aura cosmopolita, moderna i avantguardista d’aquells temps s’ensorra amb la guerra civil, i Sindreu rep un cop duríssim amb la mort violenta del seu pare el darrer dia de la guerra. La família, allotjada durant aquells anys a la casa que tenien a l’Ametlla del Vallès, al mas Xammar –casa natal d’un altre il·lustre vallesà- torna a Barcelona i Sindreu no trepitjarà el Vallès fins a inicis de la dècada dels cinquanta. Amb la repressió franquista, l’activitat creativa de Sindreu experimenta un gir considerable mantenint, tanmateix, el punt de frescor, originalitat i humorisme que el caracteritzà al llarg de la seva vida. Al Vallès Sindreu retroba el paisatge de la seva infantesa i s’implica en tota mena d’iniciatives. Al documental hi desfilen veus que el conegueren i apreciaren: entre d’altres, els periodistes Jaume Maspons i Paco Mora, l’escriptor Martí Sunyol, la filòloga i estudiosa de la seva obra Carme Arenas, l’amiga Rosa Llimargas, de can Perris, el pintor Ramon Bufí, o Agnès Vendrell i Anna Garcia, vídues d’Antoni Cumella, ceramista, i d’Amador Garrell, ninotaire i músic, respectivament.

La dimensió humana de Carles Sindreu hi queda ben ponderada. Després de les imatges, moltes de les quals desconegudes pel públic –el documental només s’havia transmès per Granollers TV i projectat al centenari– els actors Glòria Font i Antoni Pardo van llegir alguns fragments del llibre La klàxon i el camí (1931), que l’editorial Acontravent reeditarà a la tardor. En aquest llibre Sindreu continua assajant les seves radiacions, aquestes proses concises, d’imatges preciosistes i líriques, espurnejades d’humor i sensibilitat, d’una transcendència lleugera i alhora juganera. I també els contes faceciosos de traç costumista i fantasiós, com el dels Xeles de la Garrig a, que va delectar l’auditori.

Us pot interessar: Carles Sindreu a Lletra i l'exposició virtual de retrats d'infants.