Recordant Palau i Fabre (i II)

Oriol Izquierdo dirigint unes paraules als assistents

Acabada la intervenció dels sis ponents, va venir el privilegi d’escoltar Palau, en pròpia veu, recitar els seus poemes. Va ser a través de la projecció del documental “L’alquimista”, de Pere Vilà, que mostrava imatges del poeta a Guifreu, al mar nedant –tant com li agradava-, a Barcelona o a la Fundació Palau de Caldetes, durant l’execució de les obres i el dia de la inauguració. La veu de Palau, segura, impertorbable, arribava a estremir.
Entre el públic, ens acompanyava el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, que va obrir l'acte amb unes paraules i que ja abans havia sopat amb tota la colla de participants. “El director” ofereix les seves impressions de la nit en el seu bloc recentment estrenat. Moltes gràcies! I gràcies també al director de la Fundació Palau, Josep Sampera, que amb la seva presència donava suport a l'acte.

PS.- Quan ja érem a punt de tancar l'auditori de l’escola de música, a fora quedàvem quatre gats, i Oriol Ponsatí-Murlà, pres de la rauxa gironina, es va enfilar en un dels bancals de ciment que hi ha i va recitar “La rosa”. Petita reivindació del Palau més estripat i fosc que calia anotar. “...Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!”

Recordant Palau i Fabre (I)

Dissabte 3 de maig, auditori de l'escola de música

D'esquerra a dreta, a la taula, Broch, Ponsatí-Murlà,

Pi de Cabanyes, Nofre, Costa-Gramunt i Solà

L’interès per la figura de Palau i Fabre es va imposar, deixeu-nos dir per golejada, al cap de setmana de pont. I dissabte a la la nit una setantena de persones es van acostar a l’acte d’homenatge al gran alquimista de la literatura catalana, a l’auditori de l’escola de música. L’acte aplegava, en una mateixa taula, sis persones que l’han conegut, estudiat, analitzat i editat. Cadascú va oferir un esbós de la seva visió de Palau i Fabre o d’algun aspecte destacat, i en va llegir algunes peces.
Amb recitar solemne, el poeta i dramaturg Lluís Solà, l’encarregat d’obrir el foc, va recalcar la defensa de "la nostra paraula" que significa la literatura de Palau: es va referir al pròleg dels Poemes de l’Alquimista, al "text excepcional" del Cant Espiritual i també va llegir algun fragment teatral. La poeta Teresa Costa-Gramunt va destacar "la influència de la poesia oriental" en l’obra del poeta per dibuixar el pas "de la física a la metafísica".

L'homenatge a Palau va aplegar una setantena de persones

El binomi genial Picasso-Palau és el que va explicar Tomàs Nofre, vicepresident de la Fundació Palau, que va llegir i comentar alguns fragments del Vides de Picasso. "Per Palau, Picasso és el vèrtex on va a parar tot", concloïa. Va continuar l'escriptor i periodista Oriol Pi de Cabanyes, amb tot d’anècdotes al voltant de l’escriptor: va parlar de la seva "devoció per Greta Garbo", de "la psicologia de la seducció" que impregnava cada moviment del poeta o de la seva "obsessió per fer salut".
Oriol Ponsatí-Murlà, editor de La claredat d’Heràclit (Accent Editorial), va proposar "revisitar l’obra de Palau" des del prisma de la influència del filòsof presocràtic, que hi ressona en més d’una ocasió i de diferents maneres. Entre un i l’altre, els paral.lelismes que es poden establir són nombrosos i sovint Palau entaula un joc de contraris respecte Heràclit, segons va comentar. El darrer en intervenir va ser Àlex Broch, que va exposar els principals trets dels cinc llibres que integren Poemes de l’alquimista: L’aprenent de poeta és "l’erotisme blanc, no torturat"; L’alienat és "la recerca de l’altre, del doble, l’operació de desdoblament"; Càncer suposa "el poemari aturmentat, d’un erotisme negre, pervers", Laberint, "la recerca del camí de sortida"; i finalment, Atzucac, "l’afirmació pública de tancament de l’escriptura poètic". Precisament pertanyents a Laberint, i per culminar l’explicació de Broch, Charo Martínez va llegir la versió en francès de "L’étranger" (Baudelaire) i "Sénsation" (Rimbaud), i tot seguit la versió catalana que en va fer Palau.