Exposició plàstica per homenatjar Núria Albó o un “acte de justícia poètica”

Divendres 23 d'abril
Sala Municipal d'exposicions, 20h

Totes les fotografies són de Dani Soler

L’Any Núria Albó, una programació que celebrarà el 80è aniversari de l’escriptora de la Garriga, es va encetar divendres, amb un acte inclòs dins del Festival Primavera Poètica. Onze artistes es donen cita en l’exposició “Bosc de mots”, que es va inaugurar divendres a la sala Municipal d’Exposicions, ben plena. Marta Castelar, Bàrbara Partegàs, Ester Partegàs, Jaime Moroldo, Sílvia Navarri, Miquel Sebastià, Stefano Puddu, Rosa Iglesias, Bruno Fournée, Jordi Musquera i Jaume Guardis han creat una peça plàstica a partir d’un poema de Núria Albó. De fet, Francesc Viñas, portaveu de la comissió ciutadana que impulsa els actes per festejar el 80è aniversari de l’autora, va destacar que l’Any Albó vol posar el focus sobre el seu aspecte “més creatiu i literari”.

La mostra “Bosc de mots”, organitzada conjuntament per la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella i el Festival Primavera Poètica, de la mà de la comissió ciutadana de l’Any Albó, tindrà continuïtat l’any que ve, amb una segona exposició que seguirà el mateix fil conductor d’aquesta primera. Aleshores, s’editarà el catàleg de les dues exposicions. Núria Albó, emocionada, va tenir paraules d’agraïment: “no hi ha res més bonic per una persona que sentir-se estimada”. “Estic molt satisfeta que la meva obra inspiri d’altres arts”, afegia. “És un moment que m’omplirà de claror tota la vida”. Això sí, va deixar una escletxa per l’humor, en donar les gràcies “perquè feu això abans no sigui morta”.

Núria Albó, asseguda, escoltant les presentacions

Va tancar l’acte l’actuació del Cor Sarabanda, que va interpretar una adaptació musical d’un poema de Núria Albó. L’exposició dóna l’oportunitat d’arribar a una petita mostra de la producció poètica d’Albó, i també de veure les interpretacions i inspiracions més diverses que n’han fet i tret els artistes participants a l’exposició. En aquest sentit, i com va dir el director del Festival Primavera Poètica, Albert Benzekry, l’acte era també “un acte de justícia poètica” vers Albó i la seva obra, la major part de la qual ara resulta introbable. Per això el portaveu de la comissió de l’Any Albó, Francesc Viñas, va demanar a l’alcaldessa de la Garriga, Neus Bulbena, la reedició de l’obra de l’escriptora. L’alcaldessa va respondre-hi que ho estudiaran.

Núria Albó, al centre, amb alguns dels artistes

Aquest no és l’únic acte de l’Any Albó dins la Primavera Poètica. El 8 de maig es farà una taula rodona al voltant de l’obra literària d’Albó. Mentrestant, us transcrivim alguns poemes d’Albó, inclosos en l’exposició i que han servit per inspirar els artistes. Per veure’n els resultats pictòrics, haureu d’anar a la Sala Municipal d’Exposicions. Teniu de temps fins al 16 de maig!

“La meva nit” (dins de Díptic, 1972)

Em sentiràs ardent
com terra assedegada,
però abraça’m ben fort
i encén-te amb el meu foc.

No veuràs el meu fons
de mar que res no calma,
però solca’m ardit
i encén la meva nit.

“Tu eres el món” (dins de Díptic, 1972)

Tu eres el món. A cada punxa esvelta
hi volava el teu nom.
Cada glopada fresca del vent i de la pluja
era la teva mà llarga i suau.
Tu eres la gran rialla dels camins sempre oberts
que menaven de dret fins al cor de la vida.
I ara que has arrencat uns quants fulls del teu llibre
d’una sola grapada m’has fet buida la terra.


“Aigua secreta” (inèdit)

Mirall abandonat,
aigua secreta.
Regal inesperat
d’una tempesta.
Vindrà un rupit meravellat
a envermellir el bassal il·luminat
i, tot voltant, l’ombrejarà
el xiscle agut d’una oreneta.
Goig d’un instant. El sol se t’endurà
xuclant cap al cel clar.


“El mateix camí”
(dins de M’ho ha dit el vent, El Roure de Can Roca, 2009. Poemes il·lustrats per a infants)
Cada dia faig
el mateix camí.
Passant pels jardins
sento cantar ocells
que han de sentir un nom
però no sé quin.
Quan plou hi ha bassals
per ficar-hi els peus.
Però no plou gaire.
El meu poble és sec.
Més aviat fa sol
i un airet que talla.
Hi ha sauló als camins
dels boscos de pins
i tot de records
penjats a les branques.


“Cosa viva” (dins de La mà pel front, 1962)

Com que no ens ha fet por estimar la gent
Ara que estem tan sols hem sofert una mica
Però el dolor és joiós com un infantament
Perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril.

Tots els que hem estimat ara passen de llarg
I corren pels camins sense voler-nos veure
Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls
Nosaltres somriurem.
Tornarem a donar les mans i el cor
a cada nou amic que ens ho demani
sense escoltar la por d’un nou esqueixament
i de trobar-nos sols altra vegada.

Perquè a cada racó ens hi espera un record
d’alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida.
Perquè a cada revolt caminarem més buits
i sentirem l’olor de cosa viva
que deixem al darrere.

Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem
i hem descobert que viure és el gran goig
i aquest petit dolor ens farà adonarque encara no som morts