Montserrat Abelló i Laia Noguera

Dissabte 30 de maig, Fundació Maurí

Oriol Izquierdo presentant l'acte

A la sala de la Fundació Maurí, agombolades pel sol radiant de primavera poètica i el dringar de l’aigua del jardinet, van fer cap dues amigues, dues activistes i dues generacions poètiques en confluència: Montserrat Abelló, de 91 anys, i Laia Noguera, de 26, van agafar-se de les mans, van agafar-nos de les mans per oferir un viatge poètic que creua un segle sencer. De cap a cap. De l’aplom, la robustesa de l’ànima de la veu física i poètica de la Montserrat a la capacitat de sorpresa i emotivitat de la Laia. En el recital que van oferir dissabte a la Fundació Maurí davant unes 40 persones, en el que era l’últim dels duets de poetes programat dins el festival, les dues convidades van oferir tres blocs de poemes cadascuna.
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, va presentar el recital. I es pot dir que en el seu parlament ja va avançar i resumir tot el que ens oferirien després la Montserrat i la Laia. “Les dues són poetes, activistes i traductores, no només han treballat per la seva pròpia obra, sinó també per l’obra dels altres”. I Izquierdo traçava més lligams entre les dues: “tot i la distància generacional, el que tenim aquí és la poesia catalana jove”. Va explicar el perquè de l’expressió i ho vam entendre perfectament, tot seguit, en constatar l’energia que escampa quan recita, quan s’explica, a tort i a dret, la Montserrat. “El fet que la Montserrat tingui 91 anys és anecdòtic, perquè és una persona enormement jovial, amb una gran capacitat per aplegar al seu voltant, amb discreció, poetes, persones de totes les edats”. És, va concloure Izquierdo, un autèntic “pont generacional”. I un darrer element encara uneix les dues poetes: “reciten molt bé, tenen una gran capacitat de comunicar”.

Va obrir foc la Laia –agraïment, primer de tot, “m’agrada molt recitar amb la Montserrat” – amb poemes del llibre No et puc dir res. Interpel·lant el públic sense por, va parlar de la por, de les coses esquifides i de la impossibilitat de dir res que no sapigueu. I ara li toca a la Montserrat, comença juganera –on són els 91 anys? – referint-se a la seva obra completa, Al cor de les paraules, i regraciant a Izquierdo que l’edités. “Jo us la recomano”. “Hi ha poemes de fa 50 anys”. I comença amb el que dóna títol al llibre, i li segueix “Voler dormir” i les vibracions que impregnen la seva veu es tornen encara més emotives quan recita el colpidor “Retorn”, que va escriure en retornar de l’exili. “...per això, com que sóc filla d’aquesta terra tan trepitjada, he sortit rebel...”, diu un vers. Aplaudiments espontanis. I després recitarà el que tanca el llibre, i tant sols haurem acabat un primer bloc exultant. N’hi seguiran, com una seda, dos més. Les dues poetes assumeixen un rol propi, autèntic, sense grinyols ni impostacions.

La Laia oferirà algunes reflexions a partir de les quals s’enlairen els poemes, identificarà ressonàncies de Vinyoli i de la pròpia Montserrat en els seus versos, ens explicarà la seva “història d’amor amb la sorra d’Empúries”, ens regalarà poemes pertanyents als llibres inèdits –primícia garriguenca! – de L’intrús i Parets, i ens farà variacions de triomfs. La Montserrat explicarà que troba una limitació titular els poemes, i que per això evita l’acció, “50 anys de fer poesia són bastants anys”, i bastants poemes d’un vitalisme a raig, i d’aquest llarg viatge triarà el poema dedicat al fill, farà un “elogi a la veritat de la poesia” a “No mitiga la duresa del capvespre”, “I aprenc a dir que no”, guardarà Memòria de tu i de mi, el llibre en record del seu marit, i oferirà poemes encara del seu últim llibre, publicat tot just el 2008 –algú deia 91 anys? – El fred íntim del silenci.
Abans de començar Izquierdo augurava que el públic sortiria de la Fundació Maurí amb ganes de rellegir el que havien dit les poetes. Doncs Montserrat, Laia, objectiu acomplert! Gràcies!