Malgrat el títol, Terròs! no és un espectacle de secà, sinó de regadiu. I no només per l’aiguat i la pedregada que es va acarnissar amb l’Auditori mentre celebràvem el darrer concert del Festival, sinó per la temàtica eminentment fluvial de l’espectacle.
Andreu Rifé, Raül Lorenzo i Pau Romero
Terròs! és un treball preciosista d’orfebreria musical perpetrat per l’Artista cantactor Andreu Rifé a partir dels versos que, com granets d’arròs, David Monllau ha anat escrivint i acumulant, amb discreció, al llarg dels anys. La història d’aquest disc, editat el desembre de 2008, és emotiva i singular. Arran d’una estada de l’Artista en una de les barraques del delta de l’Ebre, on fugint del brogit metropolità hi trobaria un recer per composar noves cançons, Rifé entra casualment en contacte amb David Monllau, “homenot” ribereny i factòtum decisiu i decisori a l’hora de recuperar l’arquitectura tradicional de les barraques, antigament destinades a vivenda i a magatzem de les tasques de la pesca i el camp, i avui reconvertides, moltes, en allotjaments vacacionals.
La mútua simpatia que va néixer entre els dos aviat es transformaria en amistat i admiració. Havent de partir, l’Artista, com a mostra d’agraïment, va musicar el poema “Les mans” (“Què seria dels humans / si no tinguéssim les mans? / La qüestió és molt delicada / i està plena de paranys. / Les mans ens ajuden sempre / a fer tot el que sentim, / des de les coses més boniques / fins l’extorsió i el crim”, etc.), una gravació gairebé improvisada que de seguida va tenir el beneplàcit del poeta i l’èxit entre els qui en van fer còpies de còpies... Tant és així que diu l’Artista que la cançó fins va sonar repetidament en les ràdios municipals de la zona. I vet aquí que sorgí la idea de musicar altres poemes, propòsit que fou apadrinat –literalment i de manera entusiasta– per una colla de mecenes locals, alguns dels quals ben visibles a la caràtula del disc.
David Monllau no té obra publicada. De fet, ésser poeta no comporta tenir obra publicada. Deia Vinyoli, en el poema Manobre: “Ésser poeta: bastir/ sempre en el buit, sense fi,/ paraula a paraula una obra/ que es perd endins de l’espai;/ ser-ne tan sols un manobre/ i no sentir-se mai pobre,/ ni no desistir-ne mai.” Doncs això és el que és Monllau, un manobre de la paraula, un artesà en la construcció de les barraques. Tanmateix, ell ho diu d’una altra manera: “No sóc home de lletres,/ no escric mai per concursar,/ simplement dic el que penso/ del mode que em sé expressar.”
I Monllau expressa bé i de manera senzilla el que és la seva vida al Delta i el que el riu Ebre significa i ha significat en la conformació d’un dels paratges més singulars de Catalunya. Des d’evocacions rurals (“Lo Delta”, “Lo temor”, “Lo nostre riu”, “La barraca”) amb fuetades molt crítiques amb la construcció i especulació polítiques del territori, fins a la descripció costumista de tradicions gastronòmiques (“Arròs, col i fesols”, “La matança del porc”), passant per lirismes més introspectius (“Les mans”, “Poema d’amor”), juganers (“Els peus”) o purament biogràfics (“Seixanta-cinc anys i jo”, “Vaig néixer a l’any quaranta”, “Mon pare i ma mare”).
I, naturalment, la música i la veu de l’Andreu, que fan d’aquest treball una aproximació quasi antropològica a l’experiència de viure el Delta a través dels sons i les paraules, des de la distància, però amb tot l’esperit honest i autèntic que tenen les coses senzilles –i no és gens senzill de fer un disc com aquest– quan són fetes amb estima i devoció. I és això el que es percep a l’espectacle Terròs!, un alter ego de l’Andreu anomenat l’Artista que lliga les cançons a partir de les peripècies que les envolten i de la relació establerta amb el poeta. Un espectacle, doncs, que lliga poesia, música i cançó. Sensibilitat, qualitat i emotivitat. Una manera ben rodona de cloure el Festival Primavera Poètica. Moltes gràcies Andreu Rifé, moltes gràcies David Monllau! Llarga vida a Terròs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada