3 de juny 2009

Gorka Knörr: ànima basca i catalana

Divendres 29 de maig, Auditori de l'Escola de Música

Escoltar L’estaca mig en català i mig en basc. Sentir les vibracions d’El setè cel d’en Sisa cantat amb un català basquitzat, i qui sap, potser un basc catalanitzat, i amb uns arranjaments que agombolen la peça i li donen una força nova. I encara un poema de Salvador Espriu, A la vora del mar, cantat en basc. I encara el Paraules d’amor d’en Serrat –i pell de gallina– en basc, i D’un temps, d’un país de Raimon, en català. Són alguns dels privilegis a què van assistir les més de 50 persones que divendres es van donar cita a l’auditori de l’escola de música. L’esquer poètic: el concert de Gorka Knörr, veu de referència de la cançó basca i de la cançó catalana i de la cançó, veu de referència de la cultura d’Euskadi, exvicepresident del Parlament basc i exeurodiputat, acompanyat del seu germà Natxo Knörr, incommensurable al piano.


Els germans Knörr van desgranar bona part de les peces del seu darrer disc, Arimaren Zubiak, Ponts de l’ànima, on conviuen català i basc, adaptacions de clàssics de la cançó catalana al basc, temes propis d’en Gorka elaborats i cantats en català i peces que són un a mig camí buscat i volgut, una simbiosi de les dues llengües i sentiments. Va ser un concert carregat de senzillesa i austeritat. I ens referim a aquella austeritat que neix de la pròpia creença en la força i en la veritat de les coses. Aquella austeritat que parteix del convenciment en allò que defensem i que ens uneix, en el poder supersònic de les paraules –quin gust el dring ferri i tenaç del basc– i en la fortalesa de la pròpia identitat. Tot això traspuava Gorka Knörr, sense necessitat de més justificacions ni florilegis verbals. “Com m’agrada aquesta manera de fer que tenen”, deia l’amic –i escriptor i editor– Josep-Francesc Delgado a l’acabar. Era un sentiment compartit. I la constatació empírica que els ponts de l’ànima havien estat estesos amb la més absoluta de les efectivitats.


De vegades només acompanyat del piano, d’altres piano i guitarra, i d’altres encara sumant-hi unes bases musicals, donant mostres d’una veu gruixuda i prodigiosa, Gorka Knörr va fer desfilar melodies de protesta, com L’estaca, una cançó que “mai perd la seva vigència, sobretot mirant les coses que passen”; d’altres de romàntiques o amoroses, com el Paraules d’amor o un esborrany de cançó –primícia garriguenca­– dedicades a la seva dona. Quan la lletra era en basc, ens en feia cinc cèntims en català. “Veieu com és fàcil, el basc?”. Una cançó deia una cosa així: “en aquesta petita illa que som nosaltres podem ser feliços”. I tant que sí! Eskerrikasko, Gorka i Natxo!