Josep Francesc Delgado i Francesc GarrigaA vegades, dues poètiques diferents et poden arruinar una trobada, fer que la lectura s'encalli i que els vasos comunicants entre els poetes siguin mínims, o nuls, o, en el pitjor dels casos, manifestament contradictoris. Quan això ocorre cal demanar disculpes, primer als poetes, i després al públic, perquè si l'acte, que té per objectiu descobrir-ne l'estètica i esperonar-ne la lectura, no funciona, ja em diràs. Bé, no va ser el cas de divendres, per si algú intuïa morbositats.
Tot i partir d'estímuls prou diferents, Delgado i Garriga van descobrir-se mútuament la passió pel sincretisme de la poesia xinesa i japonesa, per la capacitat de dir molt amb el mínim de recursos. La depuració formal, en aquest sentit, molt més evident en els poemes de Francesc Garriga, el duu a assajar formes breus que cerquen l'impacte a través d'imatges metafòriques, sovint quasi oníriques, que deixen marge al lector -a l'oient- per reconstruir-ne el sentit.
Tanmateix, Garriga advertia que ell era incapaç d'usar en els seus versos paraules com "alegria", "amor", "felicitat"... que preferia parlar d'aquests conceptes per altres viaranys, talment, afegim, mostrant la imatge a través del seu negatiu fotogràfic. Del cert, i el poeta ho advertia, la seva no és una poesia alegre o vitalista, és, més, un plany del temps perdut -a voltes un plany amb acidesa, d'altres amb escepticisme, sempre amb un rerefons de desengany i soledat que es vol redimir a través de les paraules. Potser per aquest mateix motiu, Garriga -que en tot moment va exhibir un sentit de l'humor molt particular-, demanava al públic no ser pres massa seriosament: "No em facin cas", advertia.
Delgado es va mostrar més explícit -en el sentit de menys sintètic- a l'hora de mostrar la seva poètica a partir de composicions d'una estructura més narrativa, amb un recurs del llenguatge més referencial que no pas Garriga. Poemes que igualment palesen el pas del temps a través de la creixença dels fills o dels records familiars i les morts que es succeeixen. Acompanyat d'un ordinador que al final li féu la guitza i no el deixà projectar les imatges que duia preparades, el poeta, establert a la Garriga des de fa una colla d'anys, també va llegir poemes referits al poble, en un exercici interessant per transformar literàriament paratges en paisatges, provatura ja assolida i reeixida en el volum col·lectiu "La Garriga submergida" -i que amb una mateixa intencionalitat reuneix poemes de Núria Albó. El canvi d'impressions i el diàleg entre ambdós poetes fou constant, aspecte que va enriquir una trobada que reuní unes vint-i-cinc persones a La Mila en una altra nit plujosa de Festival.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada