Com en altres ocasions anteriors, la cafeteria la Mila es suma al Festival acollint algun dels actes. El local, situat al barri de can Illa, organitza amb regularitat activitats culturals com ara exposicions, xerrades i concerts.
El recital va ser presentat per Miquel-Lluís Muntané, poeta amic de Checa i Sànchez-Mústich, el qual va glossar algunes afinitats entre els dos. Així, Muntané va destacar que compartien una “poètica de pacte amb la vida” a través d’uns poemes que conviden a la reflexió moral i que suggereixen més que no expliciten. Tanmateix, es tracta, segons Muntané, de dues veus que no defugen els aspectes durs de la realitat, com ara el pas del temps, la pèrdua o la mort, sinó que el plantejament poètic és vital i bandeja les desolacions. Des de l’àmbit més simbòlic i tendint a la metàfora –en el cas de Checa- o des d’un despullament més essencial –en el cas de Sànchez Mústich–, Muntané incidí en l’acurat treball amb la llengua dels dos poetes, fet que es corroborà amb la lectura. En qualsevol cas, però, el seu discurs poètic no és hermètic ni críptic, com es va comprovar, sinó que es basa en elements molt quotidians, sovint naturals, com en el cas de Checa, que va basar la seva lectura en un itinerari personal a partir dels llibres publicats (“Tots els teus noms”, “Què vols que et porti”, o el darrer “30 orquídies”). Checa, que també és organitzador del cicle Versos Bisaura que té lloc cada any a Sant Quirze de Besora, entre finals d’agost i principis de setembre, presenta una poesia neta d’artificis, centrada sobretot en la temàtica amorosa però també amb constants referències al món natural –la feina i la geografia impregnen els seus poemes. En aquest sentir, recorda, a vegades, l’obra de Josep Riera, el poeta d’Oristà.
La poesia de Cèlia Sànchez-Mústich, en canvi, és més burgesa perquè l’àmbit domèstic –la diguem-ne urbanitat– hi és més present. La seva lectura es va centrar en poemes inèdits del seu proper llibre, “A la taula del mig”, que publicarà l’editorial Moll, centrats, precisament, en les converses d’un cafè. Sànchez-Mústich, instigadora de la Festa de la Poesia de Sitges, va reivindicar el gènere com a correlat d’una vida on les paraules prenen un sentit diferent al col·loquial. Poemes com el que evocava el Carnaval a través de la contemplació d’una processó de Dijous Sant o el de “La trampa”, d’un matís clarament metaliterari, en són exemples, però potser cap com el que us transcrivim a continuació, del llibre inèdit “A la taula del mig”:
Casa meva és petita però confortant. Portes de faig,
terra de gres català... La sala és ambientada
per un oli que figura una tassa fumejant de cafè,
i al sostre hi ha bigues de fusta que sempre em
recorden les vies del tren. Hi ha un gat
de mentida –fet a consciència, perquè tothom
hi caigui– sobre un bagul al rebedor. La cuina
és funcional i alegre, i dóna a un pati que algun dia
–ho tinc pensat– serà andalús. I la terrassa amb
barana de pedra té unes vistes al mar que et poden
fondre del gust si descorres la cortina com qui
esquinça cel·lofanes d’un regal.
De tots els que ens hi estem, alguns som vius,
d’altres no.
De tot el que he descrit, hi ha coses que són certes,
n’hi ha que no.
És així, casa meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada