Hi ha dies que comencen amb el vent
Miquel-Lluís Muntané llegeix poemes de Jaume Sisterna
Cafeteria la Mila
A través d’una lectura neta, sense concessions, que deixava clar que el centre i el més important eren els versos i la paraula, l’escriptor Miquel-Lluís Muntané ens va acostar els poemes de Jaume Sisterna (1930), poeta barceloní i home de teatre, que ha treballat de bracet amb autors com Jordi Pope, Enric Casasses i Joan Vinuesa. La tria de poemes que va fer Muntané per al recital va permetre donar una idea de la diversitat d’imatges, referències i reflexions vitals que poblen l’univers de Sisterna, carregat d’una ironia espurnejant.
En el recital, que es va fer diumenge a la tarda a la cafeteria La Mila i on s’hi van aplegar una vintena de persones, es van veure circular autobusos i més autobusos “que porten a l’infinit”, que porten a enamorar-nos o a enamorar-se dels poemes, autobusos que en realitat som nosaltres mateixos, parades on baixar i parades evitades i autobusos perduts. També es va veure passejar “un març de l’any que vaig néixer en el meu fill”, i un altre “finalment encenc el llum de demanar socors”. I tot i que el recital va ser passats dos quarts de set de la tarda, a tots ens va semblar que passava com ocorre “a les 5 de la tarda”, que “una multitud de poemes s’escampa per la ciutat”. El contrast entre l’element ínfim, proper, que forma part de la vida més quotidiana, rutinària i rutilant, i alguna idea del Tot, amb l’abisme de la humanitat sencera, és una constant en els poemes de Sisterna.
Jaume Sisterna i Miquel-Lluís Muntané
La ironia es va sentir bategar en alguns dels versos, com “jo que no sóc aficionat de cap culte” o el clam “sóc el poeta del transport públic” o el poema dedicat al paper, al paper perdut, “si tothom fa el seu paper”, quin paper faig jo que he perdut el paper? Aquest joc presentava un Sisterna que després va demostrar, ja en tertúlia amb el públic, la seva ironia personal i una singular visió del món i de la poesia. Aquí, tot seguit, algunes de les frases que va deixar anar, gairebé a guisa de titular: “Tot el món copia dels que ha llegit o sentit”; “Sí, això dels autobusos que fan l’amor amb els poemes (en referència a un dels poemes recitats per Muntané), bé, s’han dit coses més estranyes”; “abans que tot, em preocupa el llenguatge”; “he arribat a aprendre com no haig d’escriure”; “s’han d’evitar molts adjectius i evitar les comparacions...”, per què? “perquè és molt fàcil”; “tota la vida és una crisi”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada