Copes de Poesia

Divendres 13 de maig, 22h

Cafè de poesia

Blanca Llum Vidal i Anna Ballbona (amb la col·laboració musical d'Anna Berruezo)

Cafeteria La Mila

Coorganitzat amb la Bordalla

Fotografies de Dani Soler

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) té publicats dos llibres de poemes: “La cabra que hi havia” (La Cantàrida, 2009) i “Nosaltres i tu” (Lleonard Muntaner, 2011). Ha tingut cura de les edicions dels llibres “Dues Catalunyes” d’Àngel Carmona i “Poesia Completa” d’Àngel Guimerà, juntament amb el poeta Enric Casasses (Editorial 1984). Ha col·laborat a les revistes Enderrock, Pèsol Negre, al volum l’Homenatge Poètic a Joan Ponç, i té poemes publicats als llibres d’antologies “Quàntiques: 10 poetes joves amb diferencial femení”, i a “Pedra Foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans” (Documenta).

Anna Ballbona i Puig (Montmeló,1980) viu a la Garriga i treballa de periodista al diari El Punt / Avui. Té estudis de Periodisme i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. El 2008 va obtenir el premi Amadeu Oller, amb el llibre de poemes "La mare que et renyava era un robot", publicat a Galerada. Té cinc poemes inclosos en l’antologia "Quàntiques: 10 poetes joves amb diferencial femení", publicada el 2008 per l’Aula de Poesia de la UAB. Va obtenir el Premi Salvador Reynaldos de Periodisme, del 2009, dins dels Premis Recull de Blanes, amb l'article “La ironia que ens manca”, que reivindica els escriptors i periodistes dels anys 20 i 30. Columnista setmanal al diari El 9 Nou del Vallès Oriental, també fa crítica literària al suplement de Cultura de l’Avui. Manté el blog “Radiacions”, d’ascendència sindreuenca.

Passeig poètic pel Modernisme

La Primavera Poètica de la Garriga va fer diumenge la primera ruta poètico-modernista

Fotografies de Dani Soler. Explicacions de Lluís Cuspinera al pati de can Barbey (1911)

La Garriga va celebrar diumenge al migdia la primera ruta poètico-modernista, dins els actes dels festival de poesia Primavera Poètica. Una tast inèdit dels paral·lelismes entre l’arquitectura i la poesia amb la col·laboració de l’arquitecte Lluís Cuspinera, el professor de literatura de batxillerat Oriol Ramon, el president de la Fundació Fornells Pla-Conxa Sisquella Jaume Guardis, i l’actor Albert Vilar, que va recitar els versos de diferents poetes entre ferro forjat i vitralls.

Can Barbey, de l’arquitecte Manuel Raspall, va ser la casa modernista que va inaugurar el passeig poètic, ambientada amb versos de l’escola mallorquina, una tendència que s’emmiralla amb el món mediterrani antic fent més cas a la forma que el fons. El sonet Vila, de Miquel Costa i Llobera; Desolació, de Joan Alcover; i Casa pagesa, de Maria Antònia Salvà, van ser les poesies escollides per recitar als jardins de Can Barbey.

Apel·les Mestres, dins el corrent modernista però agafant l’últim moment del naturalisme i avançant cap a un compromís social i polític, va ser el poeta escollit davant davant la Villa Cristina, al Passeig. Les rentadores i La cançó dels invadits, aquest últim molt compromès políticament, van ser els poemes que es van poder degustar.

Dins el pati de can Barbey

La següent aturada va ser davant el número 39 del Passeig, la primera casa que l’arquitecte Raspall va fer al Passeig després d’haver fet casa seva. També es van conèixer els detalls de la casa situada just davant, el número 38, que conserva una font semblant a la que més tard Raspall faria a Can Barbey i unes tanques de ferro forjat molt treballades, entre d’altres. En aquest punt es va recórrer a Joan Maragall, amb el poema Oda infinita, uns versos amb què el poeta modernista expressa la vida amb espontaneïtat.

La ruta va acabar davant el número 81 del Passeig, una casa amb influència austríaca i situada davant d’una de les sis illes que Raspall va fer a la Garriga. Van tancar la ruta poètico-modernista el sonet Rosa d’infern, de Jeroni Zanné, molt influenciat per l’estètica simbolista; i el poema Xàfec d’estiu, de Joaquim Ruyra.

El dia 29 de maig tindrà lloc la segona part d’aquesta ruta poètico-modernista, que finalitzarà amb un concert vermut a la plaça del Silenci amb els Amics del Jazz.

(Text d'Helena Masó, publicat al diari El9Nou)

Guardis, Cuspinera, Vilar i Ramon

Una música de cavalls negres

Mònica van Campen i Jordi Gaspar

Dissabte 7 de maig, Teatre de la Garriga – el Patronat, 21h

Fotografies de Dani Soler

Estrena mundial d’aquest espectacle de petit format basat en l’obra de l’escriptor ebrenc i recent premi dels Jocs Florals de Barcelona anomenat Albert Roig. De fet, el premi se li concedí el mateix dissabte. El recital, amb veu, guitarra i contrabaix, va tenir lloc a dalt l’escenari, amb una quarantena de butaques disposades en dos rengles davant dels artistes. De to intimista, durant cinquanta minuts Van Campen i Gaspar alternaven el recitat i la cançó, evocant ambients suggerents amb la natura –el mar i la platja, sobretot– com a teló de fons, entre l’al·legoria i la metàfora.

Segons el mateix Albert Roig, “la tradició catalana es basa en l’experimentació en les arts. Ara, dins el món espanyol la poesia de l’experiència nega l’experimentació. [...] Potser com que no tenim públic, no hi tenim res a perdre. Quan faig poesia, no penso en el públic, perquè tot ja és dit i el quid està a dir la mateixa cosa d’una manera diferent. Per això cal experimentar. Ara, editar és seriós i traumàtic. Hi pateixes molt. Aleshores sí que penses en el lector i, bàsicament, et poses a retallar i a llegir els versos en veu alta, perquè la poesia és oralitat.”

Ho demostraren Van Campen i Gaspar, que sí que van pensar en el públic alhora de bastir aquest petit muntatge. Desitgem un llarg galop als cavalls negres d’Albert Roig.

Devessall verbal

Pau Vadell i Jaume C. Pons Alorda

Divendres 6 de maig, bar l’Illot, 22h

Just davant del bar l’Illot hi ha un reclau que forma una petita placeta, amb quatre arbres i taules i cadires plenes de gent quan fa bon temps. I com que a l’hora de començar el recital hi havia més gent a fora que a dins, sense pensar-ho massa, Vadell i Pons Alorda van sortir a anunciar la bona nova de les seves lectures. Armats amb una simbomba “improvisaren” unes simpàtiques glosses per convidar la parròquia a entrar al local. Amb aquest inici ja es ficaren el públic a la butxaca i la sessió no va decebre ningú. Alternant-se cada dues o tres lectures, els mallorquins –de Calonge i Caimari, respectivament, al nord i al sud de l’illa– centraren la seva intervenció en la lectura d’obra pròpia, encara que també llegiren Blai Bonet, Miquel Bauçà a ritme de glossa i simbomba o els Homicidis de Joan Palou, expoeta experimental mallorquí dels anys setanta.

El recorregut literari, farcit d’anècdotes, repassà l’extensa bibliografia d’aquests dos poetes nascuts el mateix any, el 1984, actualment afincats a Barcelona i dedicats al conreu de la literatura i a recórrer el país de festival en recital. Amb bon domini de l’escena i un atrezzo que anava des de la màscara a la gorra segons l’ocasió, desplegaren tot el seu enginy verbal davant un públic sorprès i divertit pel tremp i la frescor del recital.

De matinada, diu que encara els veieren ensimbombats a l’altra punta del poble, al bar Tramonto, on sembla que ensinistraren l’atònita parròquia en el molt estimable art de la glossa mallorquina. Idò, no n’esperàvem pas menys.

Fotografies de Dani Soler

Poesia medieval catalana

Cap home és visible, amb Dolors Miquel i Stefano M. Cingolani

Dissabte 30 d’abril – Església de la Doma

Fotografies de Dani Soler

L’antologia poètica que Dolors Miquel va publicar el 2010, titulada “Cap home és visible”, reuneix més de 60 autors medievals catalans dels segles XIII al XV i d’altres textos anònims. La singularitat d’aquesta antologia rau en el fet que és una traducció directa del català medieval, de manera que el text conserva el vers i la rima sense necessitat d’encarar-lo amb la font original. Textos i autors són presentats successivament, sense notes a peu de pàgina ni apunts biogràfics.

La temàtica i la forma de les composicions antologades són molt variades, des de la poesia devota i religiosa fins al raonament moral o la poesia de tipus amorós, més cortesana en unes ocasions i més “porquissella” en d’altres, tal com ho definia la mateixa Dolors Miquel. I és així com va transcórrer la lectura de poemes. L’historiador medievalista Stefano M. Cingolani, prologuista del llibre, editat per Edicions 62, va posar en context històric i polític les composicions poètiques i va traçar una semblança de les diferents tipologies de literatura medieval catalana, des de la més culte fins a la més popular.

La lectura dels versos no va decebre les expectatives i, majoritàriament, Dolors Miquel va centrar l’atenció en composicions jocoses que, junt amb explicacions i comentaris, arrodonien el seu significat. El sexe, l’enveja, els diners, els viatges, la vida quotidiana (dins i fora dels monestirs), la religió... són temes recurrents en els poemes.

Desfilaren Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Anselm Turmeda o Pere Torruella, entre els més coneguts, però també diferents anònims i Berenguer de Masdovelles o els divertits versos del Capellà de Bolquera, entre d’altres.

Vista des del cor, amb el retaule de Sant Esteve Protomàrtir, de finals del segle XV, obra atribuïda al taller dels germans Vergós.

Sobrevolant Verdaguer

Lectura dramatitzada de Canigó, amb Martí Peraferrer

Divendres 29 d’abril – Auditori de l’Escola de Música

Fotografies de Dani Soler

Canigó és el principal poema èpic de Jacint Verdaguer. Publicat per primera vegada el 1886, la seva gestació, però, és molt anterior. Començà a treballar-hi l’estiu de 1880, en l’estada que va fer al Vallespir acompanyant el marquès de Comillas, Claudi López. Els estius següents Verdaguer va recórrer tot el Pirineu –són els anys daurats de l’excursionisme científic–, anotant toponímia, vocabulari, llegendes, que, paral·lelament li serviren per a d’altres obres.

Canigó, segons l’estudiós Ricard Torrents expressa “les aspiracions d’un poble que emergia d’una fonda desnaturalització política, cultural i social”. Quan Verdaguer començava Canigó es celebrava el mil·lenari de Montserrat i tenia lloc el primer Congrés Catalanista. Uns anys després, el 1885, Verdaguer formava part de la comissió de representants que anaven a Madrid a entregar el “Memorial de greuges” a Alfons XII.

Poema format per més de 4.000 versos, Canigó “aconsegueix de construir un teixit enlluernador d’història i de llegenda, de geografia i d’imaginació”, amb un “fons romàntic amarat d’enyorament de l’esplendor pretèrita, imaginada o real, no ve d’aquí.”

La Companyia Teatre Blau, dirigida per Martí Peraferrer, ja havia fet una adaptació teatral del poema. Ara, en solitari, Peraferrer centra la dramatització de Canigó en els personatges de Gentil, Guifré, Bernat de Tallaferro, Oliba, Griselda i la fada Flordeneu. L’argument de la lectura es centra en la deserció de Gentil, la seva mort a mans del seu oncle Guifré de Cerdanya, l’intent de venjança del seu pare Tallaferro, la intervenció del tercer germà, l’abat Oliba, i l’expiació del crim amb la fundació del monestir de Sant Martí del Canigó.

Amb l’ajut d’uns mínims elements escenogràfics i d’una banda sonora que va del gregorià a la sardana, Peraferrer aconsegueix fer entrar l’espectador dins el poema i transportar-lo fins aquest entorn llegendari, barreja d’història i fe, d’èpica i al·legoria, que enfonsa les arrels en les beceroles del país.

Inauguració del VII Festival Primavera Poètica

(Fotografies de Dani Soler)

El passat dimecres 20 d’abril, a les 20h, a la sala d’exposicions Andreu Dameson, es va inaugurar el VII Festival Primavera Poètica amb l’exposició “Bosc de Mots” basada en l’obra de l’escriptora Núria Albó. L’acte, emmarcat en l’any Núria Albó, que celebra els 80 anys de l’escriptora, va reunir obres de Miquel Andreu, Alba Ballús, Misael Alerm, Pau Gasol, Mercè Iglesias, Ester Peris, Francesca Riu, Eugeni Sans, Dani Portavella, Núria Segura, Meritxell Soler, Esteve Teixidó i Fina Tuneu.

L’exposició parteix de poemes d’Albó, també exposats, i d’una recreació plàstica lliure –en distints formats: fotografia, dibuix, pintura, escultura, vídeo– de cada artista. El resultat, extraordinàriament suggerent, és la segona part de l’exposició inaugurada l’any passat. Ara, aquesta segona part, després de veure’s al Temple Romà de Vic, arriba a la Garriga. L’exposició és coordinada per la Fundació Fornells Pla i Conxa Sisquella.

Intervingueren en l’acte de presentació Jaume Guardis, de l’esmentada Fundació, Albert Benzekry, director del Festival, i Núria Albó, acompanyada per la regidora de Cultura, Meritxell Rochina.

D’altra banda, aquest divendres 29 d’abril, a les 19,30h, la periodista Bibiana Ballbè, néta de Núria Albó, recitarà poemes de l’homenatjada a la mateixa sala d’exposicions.

Cartell i programació del Festival 2011

www.primaverapoetica.com

Fi del Festival

Dissabte 5 de juny

Us deixem amb unes quantes fotografies del fi de festa del Festival. Bon sopar i bon concert, amb ballada inclosa, dels Tirant lo Folk.

Empelts de nuesa sonora

Dissabte 5 de juny, 22h

Auditori de l'Escola de Música

Concert de Carles Belda, "Sang i fetge"

Fotografia de Dani Soler

Si un efecte té el festival Primavera Poètica de la Garriga és la recuperació de paraules. Amb tanta bioingenyeria i transgènics oblidem el mot 'empelt', breu i eufònic, que ens faria bon servei en anomenar moltes realitats actuals. L'acordionista Carles Belda el va fer brotar a la penúltima trobada del festival, divendres a l'auditori Josep Aymerich.
L'empelt de poesia amb formes de danses dels Països Catalans és el fil conductor de 'Fetge i sang', programa basat en poemes sorgits de fenòmens violents (entengui's el feixisme en la nostra història recent), tot i que també inclou honroses concessions a l'amor. Sense cap suport electrònic, el sabadellenc va posar damunt l'escenari la seva veu i el seu acordió: un nu sonor que va potenciar els textos triats. Pels que coneixen Carles Belda en projectes més 'canyeros' com Mesclat, Blat Segat, Ensaladilla So Insistent o Pomada, va servir per gaudir dels registres discrets i íntims d'un dels virtuosos de l'actual revifalla de l'acordió diatònic.
L'instrument emulava la simbomba mallorquina per airejar versos del sabadellenc Xavier Grimal, o escarnia les articulacions d'un saxòfon per recrear 'Vares venir fins on jo dormia', popularitzada per Maria del Mar Bonet. El fandango mallorquí emfasitzava la ironia de 'L'estraperlisme prospera' de Josep Maria de Segarra i unes 'albaes' valencianes -no mancades d'exhibició de tècnica- embolicaven 'Tinc una oda començada' de Joan Maragall. Al punt central de la vetllada, Belda posava la pell de gallina amb els versos de Koldo Izaguirre dedicats a Salvador Puig i Antich.
Les 'Corrandes d'exili' de Pere Quart tancaven el programa, però la insistència del públic va impulsar garrotins sobre els 'Coltells' d'Enric Casassas, així com el 'País Petit' de Lluís Llach (empeltat de 'Santa Espina') i el 'Rossinyol', cantat per tothom.

(Font: El9Nou)

Uns pocs mots! Ei, si pot ser!

Diumenge 30 de maig, 18,30h
Auditori de l’Escola de Música

(Fotografies de Dani Soler).

Amb aquests versos de la tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart va començar el recital dels alumnes de l’IES Manuel Blancafort i IES Vil·la Romana, de la Garriga, i de l’Escola Pia de Sabadell. Produït pel Festival Primavera Poètica, amb la direcció professional del director Joan Monells i la coordinació de Sílvia Garcia, Eulàlia Purtí i Oriol Ramon, l’espectacle haurà estat una de les agradables sorpreses de l’edició d’enguany. Amb una posada en escena sòbria –una trentena de rapsodes i músics no permetien gaire mobilitat d’espai en un auditori que es va quedar petit–, l’espectacle va ser un diàleg constant no només de veus i poemes entrellaçats per la música i la cançó –van ser esplèndides les interpretacions de Cançó a Mahalta i Homenatge a Teresa d’Iris Vila i Mar Juyent–, sinó també per una senzilla però efectiva dramatúrgia que propiciava un diàleg de moviments i de mirades de complicitat entre els rapsodes.

Poemes de la literatura catalana de tots els temps, des de Guillem de Berguedà fins a Enric Casasses passant per Ausiàs March, Bartra, Parcerisas, Espriu, Brossa, Martí i Pol, Estellés –gran fragment Coral romput–, Comadira, Foix, Torner, Marçal, Maragall, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor.
Va ser un plaer escoltar aquest poemes que els alumnes han treballat a l’aula i una satisfacció veure’n el resultat després de tres mesos d’assaig intens. No hi ha fórmules màgiques per acostar la poesia al jovent, però si que hi ha jovent que de la poesia n’extreu una fórmula màgica per fer-la arribar al públic d’una manera fresca, intensa, efectiva i emotiva. Que per molts anys.

Perejaume en estat pur

Dissabte 29 de maig, 22h

Auditori de l'Escola de Música

Perejaume

Perejaume i Ruth Galve. (Fotografia de Dani Soler)

Escoltar Perejaume ja és una cosa especial i singular de per sí. I més si Perejaume ve a presentar un curt –una peça de videoart de 23 minuts– que no es pot veure. Això, i una experiència ben única, és el que va passar dissabte passat a l’auditori de l’Escola de Música de la Garriga. En un acte coorganitzat pel Festival Primavera Poètica i pel col·lectiu El Ganxo, s’havia de projectar el curt “Assaig de mimologia forestal” de Perejaume. Uns problemes tècnics de darrera hora ho van impedir –la reproducció alentida del curt l’allargava fins als cinquanta minuts–, però, en canvi, van servir per veure i degustar un Perejaume en estat pur, multiplicant-se en explicacions, reflexions i lligams d’idees i jugant i donant la volta al petit contratemps: “aquesta obra que presentarem no hi és, però ja està bé, explicar una obra i no veure-la sí que té sentit”.
Prèviament, Ruth Galve havia presentat a Perejaume d’una manera didàctica, dient que la seva vida i obra constitueix una “obreda”, en el sentit que hi transcorre “una fusió de paisatge, territori, obra plàstica i literària fins a configurar tot un seguit de camins i rutes”. Barreja de “modern i ancestral”, Galve va incidir, davant la seixantena d’assistents, en “la dimensió pòetica” de la seva obra no poètica, posant d’exemple tres quadres que es van poder visionar a través del projector de la sala. I després va venir el vendaval Perejaume: seguint el fil del curt, va explicar el seu treball sobre el diàleg amb “totes les coses del món” no humanes i l’intent d’oir, connectar-se amb aquestes altres veus i traduir-les. L’artista va acabar la seva intervenció amb un regal: la invitació a escoltar, amb els llums apagats, tres enregistraments de la lectura de tres poemes: una lectura de Ruyra dita per Borja Moll, Foix dient Foix i un fragment de Coral Romput, d’Estellés, recitat per Ovidi Montllor.
La darrera part de l’acte va consistir en un diàleg de Perejaume amb el públic, el qual es va interessar per la seva obra i pels límits expressius tant del llenguatge verbal com de la pintura.

I dues poètiques van encaixar

Divendres 28 de maig, 22h

Copes de poesia al bar l'Illot

Víctor Obiols i Marc Romera

Marc Romera i Víctor Obiols. (Fotografies de Dani Soler)

Quan ja portaven una estona de recital, al bar l'Illot, Víctor Obiols (1961) va deixar anar: “oi que sembla que ho haguem fet tota la vida? Anirem a recitar a duo fins als 80 anys”. I certament, tots vam assentir. Les Copes de Poesia que van oferir divendres passat Obiols i Marc Romera (1966) van resultar un mostrari de poètiques contundents, amb una personalitat molt pròpia i marcada, que, tot i no conèixer-se d'abans, es van saber paral·leles. Aquesta mena de correlats invisibles es van fer presents al llarg del recital: una curtíssima hora i mitja generosa. I si diem curtíssima és perquè, entre vers i vers, i copa i copa, tot plegat va passar en un obrir i tancar d'ulls. Els dos poetes es van anar intercalant i jugant, al mateix temps, entre ells, bo i mantenint el seu discurs propi.
Va obrir foc Obiols amb El croc de l'esfera, un llibre publicat fa onze anys i escrit durant deu anys, que es pot descarregar a la pàgina web de l'autor (http://www.victorbocanegra.com/elcroc/elcrocdelesfera_victorobiols.pdf). Es tracta d'un llibre “que sorgeix de la persecució del pianista i músic Cecil Taylor”, i que està constituït per una mena de “notes de dietari”. Amb una lectura pausada però ferma i comentaris de subtilesa irònica, Obiols va desgranar algunes de les peces que formen “aquest llibre estrany”, segons ell mateix en parlava.

Després Marc Romera ens va presentar, explicar la gènesi i recitar amb contundència La pau del cranc (2002), on s'hi reflecteix la pau del psicòpata –talment un cranc que recula–, que després d'”El sonet de l'esbudellador”, recomença una vida pretesament normal. Aparentment normal perquè a través del sedàs poètic implacable de Romera les estridències i les tensions no passen per alt, sinó més aviat el contrari, ocupen còmodament una primera fila que sobta l’oient.
I tot seguit Obiols prenia la paraula a Romera amb un poema “on també hi surten crancs”, del seu poemari inèdit “Un juny dur”, encara en procés, i que “consta de tants poemes com dies té el juny”. Amb una marcada manera juganera amb les paraules i la semàntica, sense separar-se, però, de la reflexió –a pesar que “de vegades la poesia ve d’altres llocs de la lògica”, segons proclamava– Obiols ens deixava anar versos contorsionats: “no som al servei de cap petit déu maligne”.
I Romera reprenia el psicòpata per acabar deixant-lo per normal o per perdut, i ens acostava a La mel i L’aigua –dos altres poemaris seus–, girant el mitjó de suposades dolçors, de misses de Rèquiem i fins de paisatges del Delta. Com podeu veure, només per la quantitat d’imatges, d’idees i versos potentíssims que van desfilar per l’Illot aquella nit, Obiols i Romera ens van oferir un festí. I tots plegats, embolcallats, ens vam deixar portar.

Tot Sisterna

Diumenge 23 de maig, 18,30h
Hi ha dies que comencen amb el vent
Miquel-Lluís Muntané llegeix poemes de Jaume Sisterna
Cafeteria la Mila

A través d’una lectura neta, sense concessions, que deixava clar que el centre i el més important eren els versos i la paraula, l’escriptor Miquel-Lluís Muntané ens va acostar els poemes de Jaume Sisterna (1930), poeta barceloní i home de teatre, que ha treballat de bracet amb autors com Jordi Pope, Enric Casasses i Joan Vinuesa. La tria de poemes que va fer Muntané per al recital va permetre donar una idea de la diversitat d’imatges, referències i reflexions vitals que poblen l’univers de Sisterna, carregat d’una ironia espurnejant.
En el recital, que es va fer diumenge a la tarda a la cafeteria La Mila i on s’hi van aplegar una vintena de persones, es van veure circular autobusos i més autobusos “que porten a l’infinit”, que porten a enamorar-nos o a enamorar-se dels poemes, autobusos que en realitat som nosaltres mateixos, parades on baixar i parades evitades i autobusos perduts. També es va veure passejar “un març de l’any que vaig néixer en el meu fill”, i un altre “finalment encenc el llum de demanar socors”. I tot i que el recital va ser passats dos quarts de set de la tarda, a tots ens va semblar que passava com ocorre “a les 5 de la tarda”, que “una multitud de poemes s’escampa per la ciutat”. El contrast entre l’element ínfim, proper, que forma part de la vida més quotidiana, rutinària i rutilant, i alguna idea del Tot, amb l’abisme de la humanitat sencera, és una constant en els poemes de Sisterna.

Jaume Sisterna i Miquel-Lluís Muntané

La ironia es va sentir bategar en alguns dels versos, com “jo que no sóc aficionat de cap culte” o el clam “sóc el poeta del transport públic” o el poema dedicat al paper, al paper perdut, “si tothom fa el seu paper”, quin paper faig jo que he perdut el paper? Aquest joc presentava un Sisterna que després va demostrar, ja en tertúlia amb el públic, la seva ironia personal i una singular visió del món i de la poesia. Aquí, tot seguit, algunes de les frases que va deixar anar, gairebé a guisa de titular: “Tot el món copia dels que ha llegit o sentit”; “Sí, això dels autobusos que fan l’amor amb els poemes (en referència a un dels poemes recitats per Muntané), bé, s’han dit coses més estranyes”; “abans que tot, em preocupa el llenguatge”; “he arribat a aprendre com no haig d’escriure”; “s’han d’evitar molts adjectius i evitar les comparacions...”, per què? “perquè és molt fàcil”; “tota la vida és una crisi”.

Papers de Versàlia

Dissabte 22 de maig, 19,30h
Llibreria Àgora

Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez i Josep Maria Ripoll

El col·lectiu sabadallenc Papers de Versàlia va passar pel Festival per presentar la seva collita de llibres i plaquettes. En una tarda excessiva –també d’activitats arreu–, Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez i Josep Maria Ripoll ens van parlar de l’activitat de Versàlia. El grup va néixer a Sabadell a partir d’unes lectures poètiques que van propiciar l’encontre entre poetes. És a partir del 2004 que comencen a editar plaquettes amb temes monogràfics i emprant títols que són versos que els agraden. Les plaquettes –totes il·lustrades–, estan numerades amb lletres, i ben aviat editaran el “número” Z. Alhora, tenen la col·lecció Zona Blanca, amb deu títols editats fins al moment.
Si entreu al web www.papersdeversalia.com podreu veure’n els títols i l’activitat desplegada per aquest col·lectiu que ha fet del rigor i la pulcritud a l’hora d’editar la seva divisa. No en va van ser seleccionats a l’exposició que el FAD va dedicar a les petites editorials el desembre del 2009. Les plaquettes sovint es reparteixen (gratuïtament) en els actes on intervenen –sigui als cicle estable de l’Aliança Francesa de Sabadell o a la Garriga– en una mostra no només de divulgació de la feina ben feta sinó també de generositat desacostumada. A les plaquettes s’hi poden trobar autors consolidats i d’altres de novells.
Després de les presentacions, els quatre versàlics van entrar en matèria. Cadascú va llegir alguns poemes propis i va traçar una ràpida panoràmica de la seva trajectòria. Josep Gerona –que també escriu en castellà– va llegir poemes dels llibres que té publicats des del 2001. Des de l’evocació de la infantesa fins a la sàtira, Gerona es va descobrir com un poeta de diferents registres, obert a l’experimentació textual. Més contingut, en canvi, i amb un to més reflexiu, Marcel Ayats va llegir uns pocs poemes en els quals la veu interior hi tenia un paper preponderant. Va prosseguir la lectura Esteban Martínez, de veu sòlida i discurs clar, el qual va llegir poemes dels seus dos darrers llibres, un dels quals –“Las luces nómadas”– centrat en la dolorosa pèrdua de la memòria que dóna identitat i en la pèrdua d’aquesta mateixa identitat. Va cloure l’acte la lectura Josep Maria Ripoll, el qual va llegir poemes dels reculls “Dels marges” i “Dir”.