Carles Sindreu. L'aposta per la modernitat

Divendres 22 de maig, Auditori de l’Escola de Música

Després que el 2005 el Festival produís l’obra Match Ball Sindreu, la figura de Carles Sindreu (1900-1974) retorna al Festival. Una bona ocasió per acostar-nos al personatge va ser veure el documental “Carles Sindreu. L’aposta per la modernitat” (Carles Riobó, 2002), enregistrat per Granollers TV durant el centenari de l’escriptor i poeta. El documental traça un itinerari vital que posa en context la seva figura en relació amb el bullici cultural dels anys vint i trenta del segle passat, moment en què les avantguardes puixants tenen l’ambició d’homologar el país a d’altres semblants europeus. L’inquietud de Sindreu, que com a Foix l’exaltava el nou i l’enamorava el vell, es palesa en la seva poesia i en l’afany per superar alguns models estètics. Així, en l’àmbit de la crònica esportiva –especialitat periodística de Sindreu- introduirà els cal·ligrames, aquesta fórmula mixta entre dibuix i text importada de l’avantguarda francesa d’Apollinaire. Les connexions de Sindreu amb l’ambient burgès de l’època i amb les ments (ben)pensants es reflecteixen en les col·laboracions que obté en alguns dels seus llibres (dibuixos de Miró, pròlegs de Sagarra, epílegs de Foix...) i en multitud d’iniciatives on Sindreu pren part, com la creació dels Amics del Circ o de l’Adlan, els Amics de l’Art Nou.

Provinent d’una família d’industrials cotoners, el jove Sindreu transita la joventut entre les pistes de tennis, les sales d’art i les biblioteques. Tota l’aura cosmopolita, moderna i avantguardista d’aquells temps s’ensorra amb la guerra civil, i Sindreu rep un cop duríssim amb la mort violenta del seu pare el darrer dia de la guerra. La família, allotjada durant aquells anys a la casa que tenien a l’Ametlla del Vallès, al mas Xammar –casa natal d’un altre il·lustre vallesà- torna a Barcelona i Sindreu no trepitjarà el Vallès fins a inicis de la dècada dels cinquanta. Amb la repressió franquista, l’activitat creativa de Sindreu experimenta un gir considerable mantenint, tanmateix, el punt de frescor, originalitat i humorisme que el caracteritzà al llarg de la seva vida. Al Vallès Sindreu retroba el paisatge de la seva infantesa i s’implica en tota mena d’iniciatives. Al documental hi desfilen veus que el conegueren i apreciaren: entre d’altres, els periodistes Jaume Maspons i Paco Mora, l’escriptor Martí Sunyol, la filòloga i estudiosa de la seva obra Carme Arenas, l’amiga Rosa Llimargas, de can Perris, el pintor Ramon Bufí, o Agnès Vendrell i Anna Garcia, vídues d’Antoni Cumella, ceramista, i d’Amador Garrell, ninotaire i músic, respectivament.

La dimensió humana de Carles Sindreu hi queda ben ponderada. Després de les imatges, moltes de les quals desconegudes pel públic –el documental només s’havia transmès per Granollers TV i projectat al centenari– els actors Glòria Font i Antoni Pardo van llegir alguns fragments del llibre La klàxon i el camí (1931), que l’editorial Acontravent reeditarà a la tardor. En aquest llibre Sindreu continua assajant les seves radiacions, aquestes proses concises, d’imatges preciosistes i líriques, espurnejades d’humor i sensibilitat, d’una transcendència lleugera i alhora juganera. I també els contes faceciosos de traç costumista i fantasiós, com el dels Xeles de la Garrig a, que va delectar l’auditori.

Us pot interessar: Carles Sindreu a Lletra i l'exposició virtual de retrats d'infants.

Magisteri de poesia

Fotografies de Dani Soler

Dissabte 16 de maig, Fundació Maurí

“Saps la terra on floreix el llimoner?” és el títol del volum de traduccions al català dels versos de Dant, Petrarca i Miquel Àngel . Per fer-ho fàcil és el títol amb què vam batejar el recital de poesia italiana de l’Edat Mitjana i del Renaixement que va fer dissabte passat Miquel Desclot, el seu traductor, també poeta. I ara, després d’escoltar-lo a la Fundació Maurí –unes 40 persones, embadalides totes– tenim la resposta metafòrica a la pregunta-títol. La terra on floreix el llimoner és qualsevol terra trepitjada per un vers de Dant, Petrarca o Miquel Àngel que parlin “lo pus bell catalanesc del món”. O dit d’una altra manera, és la terra primaveralment poètica de la Garriga que dissabte va acollir una autèntica classe magistral de poesia italiana, gentilesa d’en Desclot.
Didàctica pura, explicacions que lligaven autor, obra i tasca traductora, un recitat –ara en italià, ara en català- que era una bressolada al públic, i intercalacions musicals amb peces renaixentistes. I més pedagogia natural i delicada. Ara un diàleg de poemes entre Guido Cavalcanti i Dante, ara una lliçó del que significa el petrarquisme i com arriba a Catalunya. “El cançoner de Petrarca és el llibre més influent de tot Occident”. I Petrarca és el primer filòleg modern, el primer recuperador del llatí clàssic i el primer alpinista. I a sobre, resulta que tota la poesia amorosa en italià que va dedicar a Laura, Petrarca la tenia per vulgar. I seguim embadalits.

“El Cançoner és un llibre amb una forma molt complexa i molt travada”. En un tres i no res, aprenem la història d’Apolo i Dafne i trobem el desllorigador d’uns versos ara ja suaus. Sentim el poema desllorigat amb música renaixentista de l’època, però és que, a més a més, és cantat pels madrigalistes, que “estaven obsessionats per traduir les paraules del poema”. I seguim embadalits. Vindran encara més sonets de Petrarca, on Desclot argumenta –i l’encerta, segur! – per què utilitza la paraula “pensós” en un vers, una paraula ja documentada de fa segles en la literatura catalana. Vindran peces de música monòdica, i algunes mostres de poemes de Miquel Àngel, que quan “ja no tenia esma per picar pedra, escrivia versos”. Tot això durant més d’una hora. I seguim embadalits.

I per acabar de fer el fet i sentir-nos plenament immersos en la lírica italiana, la cirereta al pastís és el tastet de productes italians que ens explica i acosta en Joan, de la botiga Adrià – Prodotti Napoletani, de la Garriga. Entre el vi, el salami, el formatge i el pa i el comentar la jugada, l’agradable vetllada s’allarga a la Fundació Maurí. Gràcies, Miquel Desclot! I gràcies, Joan!

El Calders més màgic

"La màgia d'en Calders", divendres 15 de maig, Auditori de l'Escola de Música

Contes que parteixen de pretextos quotidians i concrets, enlairats a través d’una prosa d’aparent senzillesa però d’una finor i ironia perfectament calculades i eficients. L’autoria d’aquestes característiques literàries és Pere Calders (1912-1994), un dels grans referents de l’humor afuat de la generació d’abans de la guerra, i divendres al vespre, la seixantena de persones que es van acostar a l’escola de música van poder comprovar la fortalesa, la vigència i la poètica –aquest darrer element el reivindicava el director del festival, l’Albert Benzekry– dels contes de Calders. Però és clar, com acostar Calders al públic, en forma de recital, i no perdre ni un cèntim del seu magnetisme? Doncs la resposta la té Imma Colomer (pels ventdelplanians, la Dora), actriu de trajectòria dilatadíssima, que divendres va oferir el muntatge “La màgia d’en Calders”. Agafant el màxim sentit de l’acció de relatar, de contar, va explicar-nos quinze contes de Calders. Una delícia.

Acompanyada de la Dioni Chico, a l’acordió, Colomer va traslladar-nos la literatura de Calders gairebé amb la seva mateixa recepta, aplicada a l’escenari: senzillesa –cap micròfon, cap amplificador–, ironia i una proximitat natural a l’hora de narrar, entonant, en cada moment, el gir necessari, surrealista o inusitat, per causar l’efecte desitjat. Per completar-ho, una enorme presència escènica i anys i anys de teatre que feien que ens hagués pogut tenir una llarga estona escoltant-la i escoltant a Calders. Els contes, pertanyents als llibres Cròniques de la veritat oculta i L’honor a la deriva, sortien de sota el paraigües imaginari instal·lat a l’escenari i voleiaven per tot l’auditori fins arribar a tots els racons de la sala. Rialles entre la concurrència, que va gaudir amb l’home a qui li neix un arbre al menjador de casa, amb el japonès que ningú diria que fos japonès o el lloro de Cadaqués que va acabar a l’Orient. Gràcies, Imma i Dioni! Gràcies, Pere!

Fotografies de Dani Soler

Itinerari de paraules, amb Montserrat Carulla

“Itinerari de paraules”, amb Montserrat Carulla. Teatre de la Garriga – El Patronat. Diumenge 10 de maig

La gran dama del teatre català surt a l’escenari entre violins, saluda amb un “bona tarda”, i el públic aplaudeix. Lamenta la coincidència amb un partit de futbol televisat –intranscendent, a la fi–, “sempre em passa el mateix, no ens posem mai d’acord”, i diu que ve sovint pel poble, que és “com vostès, una més”. Cal destensar el públic, doncs, amoixar-lo per les lectures, i per això el preàmbul és distès. Explica que la tria de textos ha estat feta al seu gust, que no és transcendent ni filosòfica, però que té una gran qualitat literària. Si això és ben cert, és parcialment fals que la tria no sigui transcendent ni filosòfica. Margarit, Palau i Fabre, Martí i Pol, per exemple, entre els poetes. Entre els narradors, contes de Rodoreda –la minyona papissota–, de Monzó –el gnom i el boletaire–, Simó –i la cleptomania infantil–, Fernández Cubas –una vella inquietant–, de Calders –una de vampirs– o Pàmies. Però també Maria Mercè Marçal, Salvat-Papasseit o León Felipe. Sense més interludi que una breu música de corda, Montserrat Carulla va anar llegint els contes i poemes un rere l’altre, sense cap comentari a més del títol. Les lectures aguanten bé, perquè la dicció és clara, cap moviment exagerat. Del faristol a la taula, i de la taula al faristol. L’austeritat és màxima perquè el que preval és la paraula nua del text, sense additius. Només el gest, la mirada i el timbre de la veu. La qualitat actoral. Gràcies Montserrat!

Fotografies de Dani Soler

Poesia i pintura d'Albert Ràfols Casamada

“Escrites en blau…” Pintura i poesia en l’obra d’Albert Ràfols Casamada, amb Àlex Mitrani

Dissabte 9 de maig, sala municipal d’exposicions

En el marc de l’exposició “El traç i la paraula”, l’historiador de l’art Àlex Mitrani va oferir una esplèndida conferència on va explorar els punts de contacte entre la poètica i la pintura en l’obra Albert Ràfols Casamada. Amb llenguatge amè i entenedor, Mitrani va destacar com el mateix pintor s’ha preocupat de destacar, en moltes ocasions, les afinitats que té en ambdues disciplines. Així, ja en l’antologia Signe d’aire (2000) cita Leonardo da Vinci, el qual defensa la preponderància de la pintura per sobre de la poesia perquè en la primera hi intervé la vista com a sentit preponderant.

La simbiosi entre poesia i pintura, que havien agombolat les avantguardes artístiques de la primera meitat del segle XX, es dissol a la segona meitat del segle. Ràfols Casamada, segons Mitrani, serà un dels primers pintors catalans que des de postulats contemporanis intentarà recuperar la complicitat entre pintors i poetes. I és que la relació de Ràfols amb la poesia ja s’inicia amb l’anomenat Grup dels 8, que integra, entre d’altres artistes plàstics, el poeta Jordi Sarsanedas. De la història d’aquest grup, predecessor de Dau al Set, se’n sap ben poca cosa. Una exposició el 1946 i un guinyol sobre el Retablillo de San Cristóbal, de García Lorca, representat el mateix any.

Ràfols viatja a París durant la dècada dels cinquanta i allí contacta amb l’avantguarda francesa. Picasso i Matisse seran els pintors que inspiraran el seu optimisme avantguardista d’arrel figurativa. La seva obra, després d’uns inicis d’influència postimpressionista va derivar aviat cap a l’abstracció, amb una clara tendència a poetitzar els objectes de la vida quotidiana. Malgrat l’avantguardisme, Mitrani va assenyalar un important pòsit noucentista, en la poètica de Ràfols, i aventurà la possibilitat que fos un rastre d’enyorança del noucentisme optimista estroncat per les agitacions socials i la dictadura de Primo de Rivera.

Ràfols Casamada inicia l’aventura poètica el 1975 amb el llibre Notes nocturnes, un recull de poemes visuals. Aquest mateix any comença els dietaris, publicats el 1984, L’escorça dels dies: fulls de dietari 1975-1977, seguit D’un mateix traç: fulls de dietari (1978-1982), publicat el 1994. Després de diversos llibres de poesia, com Episodi (1982), Angle de llum (1984) o El color de les pedres (1989), entre altres, va reunir la seva obra en vers l’any 2000 a Signe d’aire: obra poètica, 1939-1999.

Fotografies de Dani Soler

A través d’una lectura comentada de poemes, Àlex Mitrani va destacar que l’obra poètica de Ràfols Casamada és plena de referències pictòriques, coloristes –per sobre de tots, el blau– i paisatgístiques, com si el llenç del poema en fos també un cavallet. El record de Brossa era massa evident com per no citar-lo: “Després d’escriure el poema, els límits de la pàgina ja no són on va ser tallat el paper”. L’essencialitat discursiva, gens narrativa, i una reflexió sobre el pas del temps –amb derivades a la infantesa– són, a parer de Mitrani, les línies força de la seva poètica escrita. Encara podeu veure l’exposició “El traç i la paraula” fins el dia 17. Moltes gràcies, Àlex!

ELEGIA

Orfes de llum estrictament precisa
quan ja no és l’hivern però encara
la primavera no dibuixa escales
de color a les finestres

.

no sabria què dir-te si em preguntes
per què els mobles tenen avui
aquest aire tan ple d'indiferència

.

damunt la taula estenc
un full de paper blanc
esperant que les flors hi projectin
llur ombra

.

la seva resplendor és massa feble
deixa un polsim només
impalpable

Senzillament, coses de l'Ovidi

“Senzillament, coses de l’Ovidi”, amb Jordi Vidal i Toni Xuclà. Auditori de l’Escola de Música. Divendres 8 de maig

A la guitarra, un compositor i instrumentista de trajectòria contrastada i consolidadíssima, Toni Xuclà, que havia col·laborat estretament amb l'Ovidi Montllor, i que ha produït una gran quantitat de treballs discrogràfics i col·laborat amb el bo i millor del panorama musical català. Posant-hi una veu perfectament domada per oferir tots els matisos possibles, una bèstia d'escena que es belluga com vol i canta i es mou amb una naturalitat i capacitat comunicativa immenses, Jordi Vidal. Xuclà i Vidal, sota la direcció de Jordi Prat, van oferir divendres a l’Auditori de l'Escola de Música el "Senzillament, coses de l'Ovidi" que, sota la pàtina d’una aparent senzillesa, però amb unes aclaparadores dots de virtuosisme, van entusiasmar les prop de 60 persones que formaven el públic. Diem entusiasmar i encara ens quedem curts, de debò. Amb una empremta pròpia però alhora captant tota l'essència d'Ovidi, van oferir cançons de l'Ovidi, poemes que ell havia musicat i també poemes que havia recitat: des de temes més coneguts, com La fera ferotge, Perquè vull o Homenatge a Teresa, fantàsticament interpretats, fins a poemes de Joan Salvat-Papasseit i Josep Maria de Sagarra, que van deixar el públic garratibat. Cançons i poemes que demostren la vigència del repertori de l'Ovidi Montllor, que manté la força intacte, i el vendaval artístic que són Xuclà i Vidal. No exagerem. Més d'una hora, i amb visos generosos, de cançó i poesia. Aquest muntatge fa quatre anys que gira. I no ens estranya. Que segueixi rodant: Ovidi i tots nosaltres els ho agrairem. Gràcies Jordis, gràcies Toni, gràcies Ovidi!

Fotografies de Dani Soler

Entre Catalunya i Sardenya, el Mediterrani

D'esquerra a dreta, Joan Armangué, director de l'Arxiu de Tradicions de l'Alguer, August Bover, Mariagrazia Dessì, Carles Duarte i Stefano Puddu.

Les illes: poesia sarda, italiana i catalana, dissabte 2 de maig, Fundació Maurí

Les emocions, la síntesi del pensament metafísic i el control de la mètrica van fluir aquest dissabte en un recorregut per la poesia sarda, italiana i catalana. La poetessa sarda Mariagrazia Dessi i els poetes catalans Carles Duarte i August Bover van brindar un passeig poètic per les illes del Mediterrani. Un recorregut en què els assistents van tenir l’oportunitat d’assaborir les sonoritats d’un recital trilingüe que va dibuixar la realitat lingüística sarda i algueresa. Les illes. Moments de poesia italo-catalana va comptar amb la col·laboració del sard i garriguenc Stefano Puddu, que va acostar l’accent italià al públic i va traduir els versos de Mariagrazia Dessi al català. L’acte, dins el marc del Festival de la Primavera Poètica, també va comptar amb el filòleg, escriptor i traductor Joan Armangué, que va conduir la sessió poètica.

Carles Duarte va presentar la traducció del llibre El Silenci (2004) en versió italiana, un llibre inspirat en Plotí i un autèntic refugi dels paisatges i de les referències culturals del Mediterrani. Entre els poemes d’El Silenci, Duarte va oferir “Deso als ulls la tendresa”. El rapsode també va regalar versos del llibre Els Immortals, i en aquest cas, va recitar un poema inspirat amb el mite de l’Au Fènix.

El poeta August Bover va llegir versos de l’antologia Vicino al mare, entre els quals va donar a conèixer poemes com “Cala Llonga”, inspirat amb records d’Eivissa, o “Mohabi”, un haikú nascut de les sensacions del desert de Califòrnia. Bover també va recitar la tanka “Terres de Llicorella”, o un poema independent a l’antologia titulat “Fòssils”. A més, August Bover va avançar algun vers d’un llibre inèdit de poesia experimental que, jugant amb els sons, retorna el lector a l’illa de Menorca.

Mariagrazia Dessi va incorporar el sard al recital del Festival de la Primavera Poètica ho va fer amb poemes de “Torra immoi”, un recull de poesies en llengua sarda. Mariagrazia Dessi també va oferir versos del seu segon llibre, “A perda furriada”.

(Crònica d'Helena Masó per al diari El9Nou)

La sessió va omplir completament la sala d'actes de la Fundació Maurí.