Després que el 2005 el Festival produís l’obra Match Ball Sindreu, la figura de Carles Sindreu (1900-1974) retorna al Festival. Una bona ocasió per acostar-nos al personatge va ser veure el documental “Carles Sindreu. L’aposta per la modernitat” (Carles Riobó, 2002), enregistrat per Granollers TV durant el centenari de l’escriptor i poeta. El documental traça un itinerari vital que posa en context la seva figura en relació amb el bullici cultural dels anys vint i trenta del segle passat, moment en què les avantguardes puixants tenen l’ambició d’homologar el país a d’altres semblants europeus. L’inquietud de Sindreu, que com a Foix l’exaltava el nou i l’enamorava el vell, es palesa en la seva poesia i en l’afany per superar alguns models estètics. Així, en l’àmbit de la crònica esportiva –especialitat periodística de Sindreu- introduirà els cal·ligrames, aquesta fórmula mixta entre dibuix i text importada de l’avantguarda francesa d’Apollinaire. Les connexions de Sindreu amb l’ambient burgès de l’època i amb les ments (ben)pensants es reflecteixen en les col·laboracions que obté en alguns dels seus llibres (dibuixos de Miró, pròlegs de Sagarra, epílegs de Foix...) i en multitud d’iniciatives on Sindreu pren part, com la creació dels Amics del Circ o de l’Adlan, els Amics de l’Art Nou.
Provinent d’una família d’industrials cotoners, el jove Sindreu transita la joventut entre les pistes de tennis, les sales d’art i les biblioteques. Tota l’aura cosmopolita, moderna i avantguardista d’aquells temps s’ensorra amb la guerra civil, i Sindreu rep un cop duríssim amb la mort violenta del seu pare el darrer dia de la guerra. La família, allotjada durant aquells anys a la casa que tenien a l’Ametlla del Vallès, al mas Xammar –casa natal d’un altre il·lustre vallesà- torna a Barcelona i Sindreu no trepitjarà el Vallès fins a inicis de la dècada dels cinquanta. Amb la repressió franquista, l’activitat creativa de Sindreu experimenta un gir considerable mantenint, tanmateix, el punt de frescor, originalitat i humorisme que el caracteritzà al llarg de la seva vida. Al Vallès Sindreu retroba el paisatge de la seva infantesa i s’implica en tota mena d’iniciatives. Al documental hi desfilen veus que el conegueren i apreciaren: entre d’altres, els periodistes Jaume Maspons i Paco Mora, l’escriptor Martí Sunyol, la filòloga i estudiosa de la seva obra Carme Arenas, l’amiga Rosa Llimargas, de can Perris, el pintor Ramon Bufí, o Agnès Vendrell i Anna Garcia, vídues d’Antoni Cumella, ceramista, i d’Amador Garrell, ninotaire i músic, respectivament.
La dimensió humana de Carles Sindreu hi queda ben ponderada. Després de les imatges, moltes de les quals desconegudes pel públic –el documental només s’havia transmès per Granollers TV i projectat al centenari– els actors Glòria Font i Antoni Pardo van llegir alguns fragments del llibre La klàxon i el camí (1931), que l’editorial Acontravent reeditarà a la tardor. En aquest llibre Sindreu continua assajant les seves radiacions, aquestes proses concises, d’imatges preciosistes i líriques, espurnejades d’humor i sensibilitat, d’una transcendència lleugera i alhora juganera. I també els contes faceciosos de traç costumista i fantasiós, com el dels Xeles de la Garrig a, que va delectar l’auditori.
Us pot interessar: Carles Sindreu a Lletra i l'exposició virtual de retrats d'infants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada