Fotografies de Dani SolerDissabte 16 de maig, Fundació Maurí
“Saps la terra on floreix el llimoner?” és el títol del volum de traduccions al català dels versos de Dant, Petrarca i Miquel Àngel . Per fer-ho fàcil és el títol amb què vam batejar el recital de poesia italiana de l’Edat Mitjana i del Renaixement que va fer dissabte passat Miquel Desclot, el seu traductor, també poeta. I ara, després d’escoltar-lo a la Fundació Maurí –unes 40 persones, embadalides totes– tenim la resposta metafòrica a la pregunta-títol. La terra on floreix el llimoner és qualsevol terra trepitjada per un vers de Dant, Petrarca o Miquel Àngel que parlin “lo pus bell catalanesc del món”. O dit d’una altra manera, és la terra primaveralment poètica de la Garriga que dissabte va acollir una autèntica classe magistral de poesia italiana, gentilesa d’en Desclot.
Didàctica pura, explicacions que lligaven autor, obra i tasca traductora, un recitat –ara en italià, ara en català- que era una bressolada al públic, i intercalacions musicals amb peces renaixentistes. I més pedagogia natural i delicada. Ara un diàleg de poemes entre Guido Cavalcanti i Dante, ara una lliçó del que significa el petrarquisme i com arriba a Catalunya. “El cançoner de Petrarca és el llibre més influent de tot Occident”. I Petrarca és el primer filòleg modern, el primer recuperador del llatí clàssic i el primer alpinista. I a sobre, resulta que tota la poesia amorosa en italià que va dedicar a Laura, Petrarca la tenia per vulgar. I seguim embadalits.
“El Cançoner és un llibre amb una forma molt complexa i molt travada”. En un tres i no res, aprenem la història d’Apolo i Dafne i trobem el desllorigador d’uns versos ara ja suaus. Sentim el poema desllorigat amb música renaixentista de l’època, però és que, a més a més, és cantat pels madrigalistes, que “estaven obsessionats per traduir les paraules del poema”. I seguim embadalits. Vindran encara més sonets de Petrarca, on Desclot argumenta –i l’encerta, segur! – per què utilitza la paraula “pensós” en un vers, una paraula ja documentada de fa segles en la literatura catalana. Vindran peces de música monòdica, i algunes mostres de poemes de Miquel Àngel, que quan “ja no tenia esma per picar pedra, escrivia versos”. Tot això durant més d’una hora. I seguim embadalits.
I per acabar de fer el fet i sentir-nos plenament immersos en la lírica italiana, la cirereta al pastís és el tastet de productes italians que ens explica i acosta en Joan, de la botiga Adrià – Prodotti Napoletani, de la Garriga. Entre el vi, el salami, el formatge i el pa i el comentar la jugada, l’agradable vetllada s’allarga a la Fundació Maurí. Gràcies, Miquel Desclot! I gràcies, Joan!
Didàctica pura, explicacions que lligaven autor, obra i tasca traductora, un recitat –ara en italià, ara en català- que era una bressolada al públic, i intercalacions musicals amb peces renaixentistes. I més pedagogia natural i delicada. Ara un diàleg de poemes entre Guido Cavalcanti i Dante, ara una lliçó del que significa el petrarquisme i com arriba a Catalunya. “El cançoner de Petrarca és el llibre més influent de tot Occident”. I Petrarca és el primer filòleg modern, el primer recuperador del llatí clàssic i el primer alpinista. I a sobre, resulta que tota la poesia amorosa en italià que va dedicar a Laura, Petrarca la tenia per vulgar. I seguim embadalits.
“El Cançoner és un llibre amb una forma molt complexa i molt travada”. En un tres i no res, aprenem la història d’Apolo i Dafne i trobem el desllorigador d’uns versos ara ja suaus. Sentim el poema desllorigat amb música renaixentista de l’època, però és que, a més a més, és cantat pels madrigalistes, que “estaven obsessionats per traduir les paraules del poema”. I seguim embadalits. Vindran encara més sonets de Petrarca, on Desclot argumenta –i l’encerta, segur! – per què utilitza la paraula “pensós” en un vers, una paraula ja documentada de fa segles en la literatura catalana. Vindran peces de música monòdica, i algunes mostres de poemes de Miquel Àngel, que quan “ja no tenia esma per picar pedra, escrivia versos”. Tot això durant més d’una hora. I seguim embadalits.
I per acabar de fer el fet i sentir-nos plenament immersos en la lírica italiana, la cirereta al pastís és el tastet de productes italians que ens explica i acosta en Joan, de la botiga Adrià – Prodotti Napoletani, de la Garriga. Entre el vi, el salami, el formatge i el pa i el comentar la jugada, l’agradable vetllada s’allarga a la Fundació Maurí. Gràcies, Miquel Desclot! I gràcies, Joan!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada