La gran dama del teatre català surt a l’escenari entre violins, saluda amb un “bona tarda”, i el públic aplaudeix. Lamenta la coincidència amb un partit de futbol televisat –intranscendent, a la fi–, “sempre em passa el mateix, no ens posem mai d’acord”, i diu que ve sovint pel poble, que és “com vostès, una més”. Cal destensar el públic, doncs, amoixar-lo per les lectures, i per això el preàmbul és distès. Explica que la tria de textos ha estat feta al seu gust, que no és transcendent ni filosòfica, però que té una gran qualitat literària. Si això és ben cert, és parcialment fals que la tria no sigui transcendent ni filosòfica. Margarit, Palau i Fabre, Martí i Pol, per exemple, entre els poetes. Entre els narradors, contes de Rodoreda –la minyona papissota–, de Monzó –el gnom i el boletaire–, Simó –i la cleptomania infantil–, Fernández Cubas –una vella inquietant–, de Calders –una de vampirs– o Pàmies. Però també Maria Mercè Marçal, Salvat-Papasseit o León Felipe. Sense més interludi que una breu música de corda, Montserrat Carulla va anar llegint els contes i poemes un rere l’altre, sense cap comentari a més del títol. Les lectures aguanten bé, perquè la dicció és clara, cap moviment exagerat. Del faristol a la taula, i de la taula al faristol. L’austeritat és màxima perquè el que preval és la paraula nua del text, sense additius. Només el gest, la mirada i el timbre de la veu. La qualitat actoral. Gràcies Montserrat!
Fotografies de Dani Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada