Poesia i pintura d'Albert Ràfols Casamada

“Escrites en blau…” Pintura i poesia en l’obra d’Albert Ràfols Casamada, amb Àlex Mitrani

Dissabte 9 de maig, sala municipal d’exposicions

En el marc de l’exposició “El traç i la paraula”, l’historiador de l’art Àlex Mitrani va oferir una esplèndida conferència on va explorar els punts de contacte entre la poètica i la pintura en l’obra Albert Ràfols Casamada. Amb llenguatge amè i entenedor, Mitrani va destacar com el mateix pintor s’ha preocupat de destacar, en moltes ocasions, les afinitats que té en ambdues disciplines. Així, ja en l’antologia Signe d’aire (2000) cita Leonardo da Vinci, el qual defensa la preponderància de la pintura per sobre de la poesia perquè en la primera hi intervé la vista com a sentit preponderant.

La simbiosi entre poesia i pintura, que havien agombolat les avantguardes artístiques de la primera meitat del segle XX, es dissol a la segona meitat del segle. Ràfols Casamada, segons Mitrani, serà un dels primers pintors catalans que des de postulats contemporanis intentarà recuperar la complicitat entre pintors i poetes. I és que la relació de Ràfols amb la poesia ja s’inicia amb l’anomenat Grup dels 8, que integra, entre d’altres artistes plàstics, el poeta Jordi Sarsanedas. De la història d’aquest grup, predecessor de Dau al Set, se’n sap ben poca cosa. Una exposició el 1946 i un guinyol sobre el Retablillo de San Cristóbal, de García Lorca, representat el mateix any.

Ràfols viatja a París durant la dècada dels cinquanta i allí contacta amb l’avantguarda francesa. Picasso i Matisse seran els pintors que inspiraran el seu optimisme avantguardista d’arrel figurativa. La seva obra, després d’uns inicis d’influència postimpressionista va derivar aviat cap a l’abstracció, amb una clara tendència a poetitzar els objectes de la vida quotidiana. Malgrat l’avantguardisme, Mitrani va assenyalar un important pòsit noucentista, en la poètica de Ràfols, i aventurà la possibilitat que fos un rastre d’enyorança del noucentisme optimista estroncat per les agitacions socials i la dictadura de Primo de Rivera.

Ràfols Casamada inicia l’aventura poètica el 1975 amb el llibre Notes nocturnes, un recull de poemes visuals. Aquest mateix any comença els dietaris, publicats el 1984, L’escorça dels dies: fulls de dietari 1975-1977, seguit D’un mateix traç: fulls de dietari (1978-1982), publicat el 1994. Després de diversos llibres de poesia, com Episodi (1982), Angle de llum (1984) o El color de les pedres (1989), entre altres, va reunir la seva obra en vers l’any 2000 a Signe d’aire: obra poètica, 1939-1999.

Fotografies de Dani Soler

A través d’una lectura comentada de poemes, Àlex Mitrani va destacar que l’obra poètica de Ràfols Casamada és plena de referències pictòriques, coloristes –per sobre de tots, el blau– i paisatgístiques, com si el llenç del poema en fos també un cavallet. El record de Brossa era massa evident com per no citar-lo: “Després d’escriure el poema, els límits de la pàgina ja no són on va ser tallat el paper”. L’essencialitat discursiva, gens narrativa, i una reflexió sobre el pas del temps –amb derivades a la infantesa– són, a parer de Mitrani, les línies força de la seva poètica escrita. Encara podeu veure l’exposició “El traç i la paraula” fins el dia 17. Moltes gràcies, Àlex!

ELEGIA

Orfes de llum estrictament precisa
quan ja no és l’hivern però encara
la primavera no dibuixa escales
de color a les finestres

.

no sabria què dir-te si em preguntes
per què els mobles tenen avui
aquest aire tan ple d'indiferència

.

damunt la taula estenc
un full de paper blanc
esperant que les flors hi projectin
llur ombra

.

la seva resplendor és massa feble
deixa un polsim només
impalpable