Itinerari de paraules, amb Montserrat Carulla

“Itinerari de paraules”, amb Montserrat Carulla. Teatre de la Garriga – El Patronat. Diumenge 10 de maig

La gran dama del teatre català surt a l’escenari entre violins, saluda amb un “bona tarda”, i el públic aplaudeix. Lamenta la coincidència amb un partit de futbol televisat –intranscendent, a la fi–, “sempre em passa el mateix, no ens posem mai d’acord”, i diu que ve sovint pel poble, que és “com vostès, una més”. Cal destensar el públic, doncs, amoixar-lo per les lectures, i per això el preàmbul és distès. Explica que la tria de textos ha estat feta al seu gust, que no és transcendent ni filosòfica, però que té una gran qualitat literària. Si això és ben cert, és parcialment fals que la tria no sigui transcendent ni filosòfica. Margarit, Palau i Fabre, Martí i Pol, per exemple, entre els poetes. Entre els narradors, contes de Rodoreda –la minyona papissota–, de Monzó –el gnom i el boletaire–, Simó –i la cleptomania infantil–, Fernández Cubas –una vella inquietant–, de Calders –una de vampirs– o Pàmies. Però també Maria Mercè Marçal, Salvat-Papasseit o León Felipe. Sense més interludi que una breu música de corda, Montserrat Carulla va anar llegint els contes i poemes un rere l’altre, sense cap comentari a més del títol. Les lectures aguanten bé, perquè la dicció és clara, cap moviment exagerat. Del faristol a la taula, i de la taula al faristol. L’austeritat és màxima perquè el que preval és la paraula nua del text, sense additius. Només el gest, la mirada i el timbre de la veu. La qualitat actoral. Gràcies Montserrat!

Fotografies de Dani Soler

Poesia i pintura d'Albert Ràfols Casamada

“Escrites en blau…” Pintura i poesia en l’obra d’Albert Ràfols Casamada, amb Àlex Mitrani

Dissabte 9 de maig, sala municipal d’exposicions

En el marc de l’exposició “El traç i la paraula”, l’historiador de l’art Àlex Mitrani va oferir una esplèndida conferència on va explorar els punts de contacte entre la poètica i la pintura en l’obra Albert Ràfols Casamada. Amb llenguatge amè i entenedor, Mitrani va destacar com el mateix pintor s’ha preocupat de destacar, en moltes ocasions, les afinitats que té en ambdues disciplines. Així, ja en l’antologia Signe d’aire (2000) cita Leonardo da Vinci, el qual defensa la preponderància de la pintura per sobre de la poesia perquè en la primera hi intervé la vista com a sentit preponderant.

La simbiosi entre poesia i pintura, que havien agombolat les avantguardes artístiques de la primera meitat del segle XX, es dissol a la segona meitat del segle. Ràfols Casamada, segons Mitrani, serà un dels primers pintors catalans que des de postulats contemporanis intentarà recuperar la complicitat entre pintors i poetes. I és que la relació de Ràfols amb la poesia ja s’inicia amb l’anomenat Grup dels 8, que integra, entre d’altres artistes plàstics, el poeta Jordi Sarsanedas. De la història d’aquest grup, predecessor de Dau al Set, se’n sap ben poca cosa. Una exposició el 1946 i un guinyol sobre el Retablillo de San Cristóbal, de García Lorca, representat el mateix any.

Ràfols viatja a París durant la dècada dels cinquanta i allí contacta amb l’avantguarda francesa. Picasso i Matisse seran els pintors que inspiraran el seu optimisme avantguardista d’arrel figurativa. La seva obra, després d’uns inicis d’influència postimpressionista va derivar aviat cap a l’abstracció, amb una clara tendència a poetitzar els objectes de la vida quotidiana. Malgrat l’avantguardisme, Mitrani va assenyalar un important pòsit noucentista, en la poètica de Ràfols, i aventurà la possibilitat que fos un rastre d’enyorança del noucentisme optimista estroncat per les agitacions socials i la dictadura de Primo de Rivera.

Ràfols Casamada inicia l’aventura poètica el 1975 amb el llibre Notes nocturnes, un recull de poemes visuals. Aquest mateix any comença els dietaris, publicats el 1984, L’escorça dels dies: fulls de dietari 1975-1977, seguit D’un mateix traç: fulls de dietari (1978-1982), publicat el 1994. Després de diversos llibres de poesia, com Episodi (1982), Angle de llum (1984) o El color de les pedres (1989), entre altres, va reunir la seva obra en vers l’any 2000 a Signe d’aire: obra poètica, 1939-1999.

Fotografies de Dani Soler

A través d’una lectura comentada de poemes, Àlex Mitrani va destacar que l’obra poètica de Ràfols Casamada és plena de referències pictòriques, coloristes –per sobre de tots, el blau– i paisatgístiques, com si el llenç del poema en fos també un cavallet. El record de Brossa era massa evident com per no citar-lo: “Després d’escriure el poema, els límits de la pàgina ja no són on va ser tallat el paper”. L’essencialitat discursiva, gens narrativa, i una reflexió sobre el pas del temps –amb derivades a la infantesa– són, a parer de Mitrani, les línies força de la seva poètica escrita. Encara podeu veure l’exposició “El traç i la paraula” fins el dia 17. Moltes gràcies, Àlex!

ELEGIA

Orfes de llum estrictament precisa
quan ja no és l’hivern però encara
la primavera no dibuixa escales
de color a les finestres

.

no sabria què dir-te si em preguntes
per què els mobles tenen avui
aquest aire tan ple d'indiferència

.

damunt la taula estenc
un full de paper blanc
esperant que les flors hi projectin
llur ombra

.

la seva resplendor és massa feble
deixa un polsim només
impalpable

Senzillament, coses de l'Ovidi

“Senzillament, coses de l’Ovidi”, amb Jordi Vidal i Toni Xuclà. Auditori de l’Escola de Música. Divendres 8 de maig

A la guitarra, un compositor i instrumentista de trajectòria contrastada i consolidadíssima, Toni Xuclà, que havia col·laborat estretament amb l'Ovidi Montllor, i que ha produït una gran quantitat de treballs discrogràfics i col·laborat amb el bo i millor del panorama musical català. Posant-hi una veu perfectament domada per oferir tots els matisos possibles, una bèstia d'escena que es belluga com vol i canta i es mou amb una naturalitat i capacitat comunicativa immenses, Jordi Vidal. Xuclà i Vidal, sota la direcció de Jordi Prat, van oferir divendres a l’Auditori de l'Escola de Música el "Senzillament, coses de l'Ovidi" que, sota la pàtina d’una aparent senzillesa, però amb unes aclaparadores dots de virtuosisme, van entusiasmar les prop de 60 persones que formaven el públic. Diem entusiasmar i encara ens quedem curts, de debò. Amb una empremta pròpia però alhora captant tota l'essència d'Ovidi, van oferir cançons de l'Ovidi, poemes que ell havia musicat i també poemes que havia recitat: des de temes més coneguts, com La fera ferotge, Perquè vull o Homenatge a Teresa, fantàsticament interpretats, fins a poemes de Joan Salvat-Papasseit i Josep Maria de Sagarra, que van deixar el públic garratibat. Cançons i poemes que demostren la vigència del repertori de l'Ovidi Montllor, que manté la força intacte, i el vendaval artístic que són Xuclà i Vidal. No exagerem. Més d'una hora, i amb visos generosos, de cançó i poesia. Aquest muntatge fa quatre anys que gira. I no ens estranya. Que segueixi rodant: Ovidi i tots nosaltres els ho agrairem. Gràcies Jordis, gràcies Toni, gràcies Ovidi!

Fotografies de Dani Soler

Entre Catalunya i Sardenya, el Mediterrani

D'esquerra a dreta, Joan Armangué, director de l'Arxiu de Tradicions de l'Alguer, August Bover, Mariagrazia Dessì, Carles Duarte i Stefano Puddu.

Les illes: poesia sarda, italiana i catalana, dissabte 2 de maig, Fundació Maurí

Les emocions, la síntesi del pensament metafísic i el control de la mètrica van fluir aquest dissabte en un recorregut per la poesia sarda, italiana i catalana. La poetessa sarda Mariagrazia Dessi i els poetes catalans Carles Duarte i August Bover van brindar un passeig poètic per les illes del Mediterrani. Un recorregut en què els assistents van tenir l’oportunitat d’assaborir les sonoritats d’un recital trilingüe que va dibuixar la realitat lingüística sarda i algueresa. Les illes. Moments de poesia italo-catalana va comptar amb la col·laboració del sard i garriguenc Stefano Puddu, que va acostar l’accent italià al públic i va traduir els versos de Mariagrazia Dessi al català. L’acte, dins el marc del Festival de la Primavera Poètica, també va comptar amb el filòleg, escriptor i traductor Joan Armangué, que va conduir la sessió poètica.

Carles Duarte va presentar la traducció del llibre El Silenci (2004) en versió italiana, un llibre inspirat en Plotí i un autèntic refugi dels paisatges i de les referències culturals del Mediterrani. Entre els poemes d’El Silenci, Duarte va oferir “Deso als ulls la tendresa”. El rapsode també va regalar versos del llibre Els Immortals, i en aquest cas, va recitar un poema inspirat amb el mite de l’Au Fènix.

El poeta August Bover va llegir versos de l’antologia Vicino al mare, entre els quals va donar a conèixer poemes com “Cala Llonga”, inspirat amb records d’Eivissa, o “Mohabi”, un haikú nascut de les sensacions del desert de Califòrnia. Bover també va recitar la tanka “Terres de Llicorella”, o un poema independent a l’antologia titulat “Fòssils”. A més, August Bover va avançar algun vers d’un llibre inèdit de poesia experimental que, jugant amb els sons, retorna el lector a l’illa de Menorca.

Mariagrazia Dessi va incorporar el sard al recital del Festival de la Primavera Poètica ho va fer amb poemes de “Torra immoi”, un recull de poesies en llengua sarda. Mariagrazia Dessi també va oferir versos del seu segon llibre, “A perda furriada”.

(Crònica d'Helena Masó per al diari El9Nou)

La sessió va omplir completament la sala d'actes de la Fundació Maurí.

Viatge poètic a la perifèria. Lluís Calvo i Jordi Valls

Anna Ballbona presentant Lluís Calvo i Jordi Valls

Última Oda a Barcelona, dissabte 25 de maig, Fundació Maurí

El Fondo, Sant Cosme, Torre Baró, la presó Model, Can Tunis, Mercabarna, el cementiri de Montjuïc, Ciutat Meridiana. Tots indrets estellosos, difícils, durs, cruents, intrincats, d'humanitat forçada, tots indrets que vam recórrer, agafats de la mà de Jordi Valls i Lluís Calvo, a través d'una poesia veloç i profunda alhora, d'un dring fresc i esmolat, en el recital que van oferir dissabte a la Fundació Maurí. Van protagonitzar el primer duet poètic d'aquesta cinquena edició del festival, i van exercir, en el ple sentit de la paraula, de duet, presentant el llibre que han fet a quatre mans: Última oda a Barcelona (La Garúa). Es tracta d'un volum que, tal i com van explicar, sorgeix de les llargues caminades plegats per diferents escenaris de la metròpoli barcelonina, sovint oblidats, sovint denostats. I ens els van presentar convertits en poesia, sense caure amb cap pretensió social de baixa volada, sinó oferint uns poemes que trien aquest teló de fons realista però que s’enlairen i s'aguanten per ells mateixos. Dissabte ho van demostrar, i a més a més, van completar la recitació alternada amb comentaris d'anècdotes i curiositats sobre com van sorgir determinats elements que apareixen en els textos: des d'una Jessi plenament real fins a l'aparició espectral, en un castell de Torre Baró que imaginen encantat, del mestre Ricard Salvat, mort recentment. Valls i Calvo van relatar que a Salvat li havia encantat aquesta aparició espectral en el llibre. Amb ell, després, va néixer una relació d'amistat, i els poetes fins i tot van explicar que Salvat els havia reconegut que el seu únic teatre era el de Torre Baró. Ironies teatrals i literàries. Moments de poètica entranyable, propera, que Valls i Calvo -dos premis Jocs Florals a la Garriga, amb una tirallonga de llibres a les seves esquenes- van completar recitant poemes espigolats d'altres llibres propis ja publicats o d'altres que veuran la llum properament. Estarem atents. Valls, llibreter del centre de Barcelona, venia de la feinada de Sant Jordi. Calvo arribava de participar en unes jornades a Cracòvia. No paren, i a la Garriga van donar mostres del seu vigor poètic. Gràcies Lluís i Jordi, i endavant.

De Klimt a Mafada. Albert Jordà i Sònia Carmona

De Klimt a Mafada, divendres 24 de maig, Auditori de l'Escola de Música

De Klimt a Mafada va ser un concert intimista i intens. Sònia Carmona i Albert Jordà van regalar al públic una vetllada emotiva a través d’un grapat de bons versos i bones cançons. Servint-se, només, de la guitarra, piano i uns xilòfons de joguina, els dos artistes van saber crear un clima de complicitat amb el públic. De Klimt a Mafada parteix de l’excel·lent llibre-disc de Sònia Carmona El bes a Klimt, basat en el quadre “El bes”, de Gustav Klimt. En el quadre “el pintor austríac va immortalitzar la unió de dues essències des de la nuesa de la llibertat; cada una d’elles, tot i fusionar-se amb l’Altre, manté intensament la seva independència. Amb aquest punt de partida”, diu Carmona, “vaig voler experimentar com es podia traduir aquesta evocació filosòfica utilitzant altres llenguatges (la poesia i la música). Cada un dels poemes creats intenta ser una quadre en què dues veus s’uneixen en un mateix bes (en un mateix tema universal) i, alhora, se separen una de l’altra a través de punts de vista oposats.” Alguns dels poemes, originalment musicats i cantats per diferents artistes (Xavi Lloses, Cris Juanico, Helena Miquel, Xavier Baró, Javier Álvarez, Nil Torres, Cabo San Roque, Gorka Benítez i Carme Canela...) són presents en l’espectacle, que també incorpora cançons d’Albert Jordà. De fet, Mafada és una cançó onírica d’Albert Jordà, la cançó que tanca el viatge i el cercle del recital, però durant l’espectacle també vam poder gaudir d’altres magnífiques cançons, algunes corresponents a discos anteriors amb el grup Papa:Noes i d’altres que formaran part de la gravació en solitari del proper disc que farà abans de l’estiu.

La calidesa i timbre d’ambdues veus fan De Klimt a Mafada un concert de gran qualitat. Els dos artistes van començar a col·laborar arran de la descoberta mútua a través del Myspace i de comprovar la sintonia estètica dels seus treballs i el seu concepte de creació musical i poètica. El resultat s’ha traduït en aquesta exitosa col·laboració amb vocació de continuïtat. Tots dos tenen previst composar noves cançons que consolidaran el duet i el projecte artístic que han endegat amb la denominació d’Asterisc (www.myspace.com/asteriscalbertsonia).

Gràcies, Albert i Sònia!

Inauguració

La Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella de la Garriga té el goig de presentar, en el marc del Festival Primavera Poètica 2009, una exposició fruit de la selecció d’obres del pintor i poeta Albert Ràfols Casamada, produïda per la Fundació Palau de Caldes d’Estrac.

Les obres de l’exposició “EL TRAÇ I LA PARAULA” es mostren al costat de textos poètics de l’autor per evocar la profunda relació entre pintura i escriptura en les seves creacions. "No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d’un mateix i únic espai: el fons del jo, un lloc on el desig d’expressió s’activa fins a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa " [del llibre D’un mateix traç, 1994]

La regidora de Cultura, Meritxell Rochina, el president de la Fundació Fornells Pla, Jaume Guardis, i el director del Festival, Albert Benzekry. (Fotografies de Dani Soler.)

Juntament amb les pintures i textos poètics també s’exposen les litografies que Ràfols Casamada va fer pel llibre Tao-Te-King editat al 1965, en col.laboració amb Josep Palau i Fabre, amb textos de Lao Tze.

Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923) va iniciar els estudis d’arquitectura però els abandonà per dedicar-se de ple a les arts plàstiques. Una primera exposició el 1946 i la seva adscipció al grup “Els Vuit”, marquen aquests anys. L’any 1950 s’instal·la a París fins el 1954 amb la seva esposa, la també pintora Maria Girona. La seva obra pictòrica, després d’uns inicis d’influència postimpressionista va derivar aviat cap a l’abstracció, amb una clara tendència a poetitzar els objectes de la vida quotidiana.

Els pintors Albert Ràfols Casamada i la seva esposa Maria Girona, pertanyen a la mateixa generació que Francesc Fornells-Pla i Conxa Sisquella, també pintors i parella. Tot i no formar part del mateix grup d’artistes els trobem coincidint en les exposicions dels Salons d’Octubre o al Cercle Maillol de l’Institut Francès a la Barcelona dels anys de postguerra. Ambdues parelles de creadors són un exemple del canvi d’actitud que va viure la pintura catalana a partir dels anys setanta.

Aquesta selecció d'obres comprèn peces des de la meitat dels anys seixanta fins a la dècada dels noranta. En totes elles, l’encant es troba en el propi procés de creació, línia, color i collage convoquen poesia i pintura en un espai únic.

La passió d’Albert Ràfols Casamada pels llibres l’ha dut, així mateix, a una intensa activitat com a il·lustrador de textos clàssics i a realitzar nombroses col·laboracions en edicions. La Fundació Palau presenta, en motiu d’aquesta exposició, un llibre fruit de la col·laboració entre Albert Ràfols Casamada i Josep Palau i Fabre. Es tracta de l’edició del llibre Tao-Te-King de Lao Tze, de l’any 1965, del qual Josep Palau i Fabre va realitzar la selecció i les versions catalanes dels textos, acompanyades cadascuna d’elles per una litografia d’Albert Ràfols Casamada en què s’utilitza com a motiu de la composició l’ideograma inicial de cada poema.

L'exposició es podrà visitar fins el proper 17 de maig a la Sala Municipal d'Exposicions de la plaça de can Dachs.