Cloenda del Festival

Com sempre, acabem el Festival amb el sopar de cloenda i aquest any amb la companyia del duet "U", amb la Coloma Bertran i en Marc del Pino, que ens van oferir el seu repertori de musiques tradicionals d'arreu i d'aquí. Us deixem amb unes quantes fotografies del sopar. Fins l'any que ve! Salut i versos!

Terròs! de terra i arròs

Divendres 5 de juny, Auditori de l'Escola de Música

Malgrat el títol, Terròs! no és un espectacle de secà, sinó de regadiu. I no només per l’aiguat i la pedregada que es va acarnissar amb l’Auditori mentre celebràvem el darrer concert del Festival, sinó per la temàtica eminentment fluvial de l’espectacle.

Andreu Rifé, Raül Lorenzo i Pau Romero

Terròs! és un treball preciosista d’orfebreria musical perpetrat per l’Artista cantactor Andreu Rifé a partir dels versos que, com granets d’arròs, David Monllau ha anat escrivint i acumulant, amb discreció, al llarg dels anys. La història d’aquest disc, editat el desembre de 2008, és emotiva i singular. Arran d’una estada de l’Artista en una de les barraques del delta de l’Ebre, on fugint del brogit metropolità hi trobaria un recer per composar noves cançons, Rifé entra casualment en contacte amb David Monllau, “homenot” ribereny i factòtum decisiu i decisori a l’hora de recuperar l’arquitectura tradicional de les barraques, antigament destinades a vivenda i a magatzem de les tasques de la pesca i el camp, i avui reconvertides, moltes, en allotjaments vacacionals.

La mútua simpatia que va néixer entre els dos aviat es transformaria en amistat i admiració. Havent de partir, l’Artista, com a mostra d’agraïment, va musicar el poema “Les mans” (“Què seria dels humans / si no tinguéssim les mans? / La qüestió és molt delicada / i està plena de paranys. / Les mans ens ajuden sempre / a fer tot el que sentim, / des de les coses més boniques / fins l’extorsió i el crim”, etc.), una gravació gairebé improvisada que de seguida va tenir el beneplàcit del poeta i l’èxit entre els qui en van fer còpies de còpies... Tant és així que diu l’Artista que la cançó fins va sonar repetidament en les ràdios municipals de la zona. I vet aquí que sorgí la idea de musicar altres poemes, propòsit que fou apadrinat –literalment i de manera entusiasta– per una colla de mecenes locals, alguns dels quals ben visibles a la caràtula del disc.

David Monllau no té obra publicada. De fet, ésser poeta no comporta tenir obra publicada. Deia Vinyoli, en el poema Manobre: “Ésser poeta: bastir/ sempre en el buit, sense fi,/ paraula a paraula una obra/ que es perd endins de l’espai;/ ser-ne tan sols un manobre/ i no sentir-se mai pobre,/ ni no desistir-ne mai.” Doncs això és el que és Monllau, un manobre de la paraula, un artesà en la construcció de les barraques. Tanmateix, ell ho diu d’una altra manera: “No sóc home de lletres,/ no escric mai per concursar,/ simplement dic el que penso/ del mode que em sé expressar.”

I Monllau expressa bé i de manera senzilla el que és la seva vida al Delta i el que el riu Ebre significa i ha significat en la conformació d’un dels paratges més singulars de Catalunya. Des d’evocacions rurals (“Lo Delta”, “Lo temor”, “Lo nostre riu”, “La barraca”) amb fuetades molt crítiques amb la construcció i especulació polítiques del territori, fins a la descripció costumista de tradicions gastronòmiques (“Arròs, col i fesols”, “La matança del porc”), passant per lirismes més introspectius (“Les mans”, “Poema d’amor”), juganers (“Els peus”) o purament biogràfics (“Seixanta-cinc anys i jo”, “Vaig néixer a l’any quaranta”, “Mon pare i ma mare”).

I, naturalment, la música i la veu de l’Andreu, que fan d’aquest treball una aproximació quasi antropològica a l’experiència de viure el Delta a través dels sons i les paraules, des de la distància, però amb tot l’esperit honest i autèntic que tenen les coses senzilles –i no és gens senzill de fer un disc com aquest– quan són fetes amb estima i devoció. I és això el que es percep a l’espectacle Terròs!, un alter ego de l’Andreu anomenat l’Artista que lliga les cançons a partir de les peripècies que les envolten i de la relació establerta amb el poeta. Un espectacle, doncs, que lliga poesia, música i cançó. Sensibilitat, qualitat i emotivitat. Una manera ben rodona de cloure el Festival Primavera Poètica. Moltes gràcies Andreu Rifé, moltes gràcies David Monllau! Llarga vida a Terròs!

Montserrat Abelló i Laia Noguera

Dissabte 30 de maig, Fundació Maurí

Oriol Izquierdo presentant l'acte

A la sala de la Fundació Maurí, agombolades pel sol radiant de primavera poètica i el dringar de l’aigua del jardinet, van fer cap dues amigues, dues activistes i dues generacions poètiques en confluència: Montserrat Abelló, de 91 anys, i Laia Noguera, de 26, van agafar-se de les mans, van agafar-nos de les mans per oferir un viatge poètic que creua un segle sencer. De cap a cap. De l’aplom, la robustesa de l’ànima de la veu física i poètica de la Montserrat a la capacitat de sorpresa i emotivitat de la Laia. En el recital que van oferir dissabte a la Fundació Maurí davant unes 40 persones, en el que era l’últim dels duets de poetes programat dins el festival, les dues convidades van oferir tres blocs de poemes cadascuna.
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, va presentar el recital. I es pot dir que en el seu parlament ja va avançar i resumir tot el que ens oferirien després la Montserrat i la Laia. “Les dues són poetes, activistes i traductores, no només han treballat per la seva pròpia obra, sinó també per l’obra dels altres”. I Izquierdo traçava més lligams entre les dues: “tot i la distància generacional, el que tenim aquí és la poesia catalana jove”. Va explicar el perquè de l’expressió i ho vam entendre perfectament, tot seguit, en constatar l’energia que escampa quan recita, quan s’explica, a tort i a dret, la Montserrat. “El fet que la Montserrat tingui 91 anys és anecdòtic, perquè és una persona enormement jovial, amb una gran capacitat per aplegar al seu voltant, amb discreció, poetes, persones de totes les edats”. És, va concloure Izquierdo, un autèntic “pont generacional”. I un darrer element encara uneix les dues poetes: “reciten molt bé, tenen una gran capacitat de comunicar”.

Va obrir foc la Laia –agraïment, primer de tot, “m’agrada molt recitar amb la Montserrat” – amb poemes del llibre No et puc dir res. Interpel·lant el públic sense por, va parlar de la por, de les coses esquifides i de la impossibilitat de dir res que no sapigueu. I ara li toca a la Montserrat, comença juganera –on són els 91 anys? – referint-se a la seva obra completa, Al cor de les paraules, i regraciant a Izquierdo que l’edités. “Jo us la recomano”. “Hi ha poemes de fa 50 anys”. I comença amb el que dóna títol al llibre, i li segueix “Voler dormir” i les vibracions que impregnen la seva veu es tornen encara més emotives quan recita el colpidor “Retorn”, que va escriure en retornar de l’exili. “...per això, com que sóc filla d’aquesta terra tan trepitjada, he sortit rebel...”, diu un vers. Aplaudiments espontanis. I després recitarà el que tanca el llibre, i tant sols haurem acabat un primer bloc exultant. N’hi seguiran, com una seda, dos més. Les dues poetes assumeixen un rol propi, autèntic, sense grinyols ni impostacions.

La Laia oferirà algunes reflexions a partir de les quals s’enlairen els poemes, identificarà ressonàncies de Vinyoli i de la pròpia Montserrat en els seus versos, ens explicarà la seva “història d’amor amb la sorra d’Empúries”, ens regalarà poemes pertanyents als llibres inèdits –primícia garriguenca! – de L’intrús i Parets, i ens farà variacions de triomfs. La Montserrat explicarà que troba una limitació titular els poemes, i que per això evita l’acció, “50 anys de fer poesia són bastants anys”, i bastants poemes d’un vitalisme a raig, i d’aquest llarg viatge triarà el poema dedicat al fill, farà un “elogi a la veritat de la poesia” a “No mitiga la duresa del capvespre”, “I aprenc a dir que no”, guardarà Memòria de tu i de mi, el llibre en record del seu marit, i oferirà poemes encara del seu últim llibre, publicat tot just el 2008 –algú deia 91 anys? – El fred íntim del silenci.
Abans de començar Izquierdo augurava que el públic sortiria de la Fundació Maurí amb ganes de rellegir el que havien dit les poetes. Doncs Montserrat, Laia, objectiu acomplert! Gràcies!

Gorka Knörr: ànima basca i catalana

Divendres 29 de maig, Auditori de l'Escola de Música

Escoltar L’estaca mig en català i mig en basc. Sentir les vibracions d’El setè cel d’en Sisa cantat amb un català basquitzat, i qui sap, potser un basc catalanitzat, i amb uns arranjaments que agombolen la peça i li donen una força nova. I encara un poema de Salvador Espriu, A la vora del mar, cantat en basc. I encara el Paraules d’amor d’en Serrat –i pell de gallina– en basc, i D’un temps, d’un país de Raimon, en català. Són alguns dels privilegis a què van assistir les més de 50 persones que divendres es van donar cita a l’auditori de l’escola de música. L’esquer poètic: el concert de Gorka Knörr, veu de referència de la cançó basca i de la cançó catalana i de la cançó, veu de referència de la cultura d’Euskadi, exvicepresident del Parlament basc i exeurodiputat, acompanyat del seu germà Natxo Knörr, incommensurable al piano.

Els germans Knörr van desgranar bona part de les peces del seu darrer disc, Arimaren Zubiak, Ponts de l’ànima, on conviuen català i basc, adaptacions de clàssics de la cançó catalana al basc, temes propis d’en Gorka elaborats i cantats en català i peces que són un a mig camí buscat i volgut, una simbiosi de les dues llengües i sentiments. Va ser un concert carregat de senzillesa i austeritat. I ens referim a aquella austeritat que neix de la pròpia creença en la força i en la veritat de les coses. Aquella austeritat que parteix del convenciment en allò que defensem i que ens uneix, en el poder supersònic de les paraules –quin gust el dring ferri i tenaç del basc– i en la fortalesa de la pròpia identitat. Tot això traspuava Gorka Knörr, sense necessitat de més justificacions ni florilegis verbals. “Com m’agrada aquesta manera de fer que tenen”, deia l’amic –i escriptor i editor– Josep-Francesc Delgado a l’acabar. Era un sentiment compartit. I la constatació empírica que els ponts de l’ànima havien estat estesos amb la més absoluta de les efectivitats.

De vegades només acompanyat del piano, d’altres piano i guitarra, i d’altres encara sumant-hi unes bases musicals, donant mostres d’una veu gruixuda i prodigiosa, Gorka Knörr va fer desfilar melodies de protesta, com L’estaca, una cançó que “mai perd la seva vigència, sobretot mirant les coses que passen”; d’altres de romàntiques o amoroses, com el Paraules d’amor o un esborrany de cançó –primícia garriguenca­– dedicades a la seva dona. Quan la lletra era en basc, ens en feia cinc cèntims en català. “Veieu com és fàcil, el basc?”. Una cançó deia una cosa així: “en aquesta petita illa que som nosaltres podem ser feliços”. I tant que sí! Eskerrikasko, Gorka i Natxo!