15 de juny 2008

Fi del Festival a ritme de garrotins

Dissabte 14 de juny, auditori de l'escola de música


El garrotín el garrotan
de la Vera Vera de Sant Joan

Se’ns acaben les paraules,
se’ns acaba el festival,
les taules són ben parades
fem una festa com cal.

Tot són plates d’amanides,
d’embotits i bons porrons
de converses compartides
n’hi ha hagut a borbotons.

I en Marçal i en Joan,
mestre Guida i en Michele,
van tocant acordions,
no ho veureu pas a la tele.


El garrotín el garrotan
de la Vera Vera de Sant Joan

En Panxito i la Marta
i la Guida i en Guillem,
canten versos a la carta
mentre a taula sols bevem.

Nyacres, nyicris i corrandes
i els excelsos garrotins,
van passant de banda a banda
van trenant uns versos fins.

Ara jo te la ben foto,
te la retorno i te l’endinyo,
això és un canvi de cromos
fet amb conya i amb carinyo.


El garrotín el garrotan
de la Vera Vera de Sant Joan

De què voleu que es parli?
aquí ho podem rimar tot:
trens, sequera, biomassa...
(jo en sé d'un que ha fet un bot!)

Hi ha espontanis que s’animen
a cantar alguns versets,
se’ls apunten per si rimen
n’hi ha per treure’s el barret.

Aquesta colla tenen corda,
toquen, rimen i no callen
però ara és tard i no vol ploure,
allí hi ha un avi que badalla.


El garrotín el garrotan
de la Vera Vera de Sant Joan

I acabem aquesta festa
agraïts i ben cansats
que no ha estat pas com la resta
n’hem quedat molt encantats!

Han sigut molts els poetes
que han passat per la Garriga
i ara ens calen més pessetes
que no volem pas fotre figa!

Gràcies públic i poetes,
gentils patrocinadors,
tant de bo cada any tornéssiu
augmentats de dos en dos.

Així doncs matem-ho ara,
anem sortint cap al carrer
on continua la gatzara
i seguirà fins l’any que ve!

El garrotín el garrotan
de la Vera Vera de Sant Joan

14 de juny 2008

Pagant Sampere canta...

Pagant Sampere canta, divendres 13 de juny, auditori de l'escola de música

...i si no, com a mínim recita, perquè així es va acabar l'espectacle homònim, amb el poeta homenatjat llegint alguns poemes del seu darrer llibre, Ens trobarem a fora. I van ser una trentena les persones que ens vam aplegar per veure aquest suggerent espectacle que combina el recitat emfàtic, però pausat, de Jordi Condal, les vídeoprojeccions de Kippelboy i el violí elèctric i electritzant de Manel Salas.

Al llarg de 24 poemes seleccionats de Màrius Sampere -que té una obra, recordava, de més de vint títols- el recital és una antologia dels motius que impulsen una de les poètiques més originals de la poesia catalana actual. Perquè la poesia de Màrius Sampere té una dimensió transcendent en la mesura que no s'acontenta amb el fet de partir del detall ínfim, quotidà, sinó que l'embolcalla en un context que es pregunta pel sentit de la vida, de la mort, de l'existència mateixa d'una vida que permet experimentar mulitplicitat de sensacions. En aquest sentit, les referències a Déu no són gratuïtes, però no es tracta, tampoc, d'un Déu confessional, identificable amb un credo i dogma ("Déu no és omniscient: fa zàping. / I no té nom. O bé tants noms / com tots els difunts plegats. O bé / un nom podria ser jo, / tu, ell."); més aviat es tracta d'un Déu en si mateix panteista, personificat com la vida i la mort ("I a taula, / d'hora, ben d'hora, / transfigurat en pa, / li dic a la Mort: té, menja, menja!"), resum d'una experiència vital intensa i laberíntica ("Qualsevol entrada dóna a dins, /però l'interior no té sortida, té l'entrada / d'un nou passadís que dóna a fora, d'on / se surt cap a dins per retornar / de bell nou, i sempre aquest traüll i sempre / serem a mig camí").


La poesia de Màrius Sampere, doncs, si és radical ho és perquè busca incessant l'orígen ocult de la raó darrera del crit de Munch, del desesper i l'ànsia de viure. A la "Confidència" del seu últim llibre llegim, contundent: "No vull aclarir ni justificar res: la poesia es revela autosuficient; allò que diu és dogmàtic. (...) Abans, doncs, de cap aventura, cal preguntar-nos si vivim per dins o per fora. Superat el tràmit dialèctic, ens queda això tan senzill: la sospita que la vida consisteix en una mera oganització gelatinosa, cel·lular, que s'afanya incessantment per gaudir de si mateixa i perpetuar-se. No té cap més voluntat ni finalitat."

Màrius Sampere recitant poemes del seu darrer llibre

L'espectacle Pagant Sampere canta, doncs, escruta a través de la imatge, música i paraules tot aquest imaginari reblert de sensacions, potenciades, sobretot, pel vídeomuntatge precís -preciós- de Kippelboy, un correlat de cadascun dels 24 poemes que configuren el muntatge. A la fi, un Màrius Sampere sorprès, emocionat -només havia vist la performance una de les primeres vegades que es va fer (porten vuit representacions)-, va confessar haver-se sentit, per moments, estrany -al muntatge hi surten imatges seves llegint-se- i algun cop, fins i tot, allunyat dels seus propis versos. Sampere va llegir tres poemes de "Ens trobarem a fora", llibre amablement cedit per la Biblioteca de la Garriga ja que, segons el poeta, "no m'havien avisat que hauria de llegir!". Tot fos tan fàcil d'arreglar com això. La Biblioteca, a més a més, ha guanyat un exemplar signat pel poeta.

Gràcies Manel, Kippelboy, Màrius, Jordi!!

13 de juny 2008

S'acaba el Festival Primavera Poètica de la Garriga

Avui divendres i demà dissabte hi ha la rematada final del Festival Primavera Poètica. Avui tindrem la sorpresa -bé, ara ja no perquè ho anunciem- de tenir entre nosaltres el poeta Màrius Sampere, gràcies a l'amic Jordi Condal, qui juntament amb Manel Salas i Kippelboy actuaran en la performance "Pagant Sampere canta", que tindrà lloc a les 22h a l'Auditori de l'Escola de Música.

Es tracta, segons en Jordi, d'un "espectacle sorprenent que crea addicció produït per Ramat de Pedres en homenatge a Màrius Sampere, el poeta més guardonat, més reconegut a nivell de la crítica, de la Universitat i entre la professió. Es tracta d’una performance amb videoimatges, bases musicals pregrabades, violí en directe amb pedals d’efectes i veu. En aquest espectacle es recita una selecció antològica de 24 poemes de l’estimat Màrius, dos dels quals els recita el propi poeta que estarà present a l’acte. Hi ha tres mostres d’aquesta acció poètica penjades al You Tube. No s’ha produït un esforç d’aquesta magnitud, a l’empara de les noves tecnologies, en català per cap altre poeta."

I demà, bé..., demà, si no plou... (i si plou ens ho celebrem a cobert de l'Auditori, a la mateixa plaça del Silenci), tindrà lloc la traca final, el sopar a la fresca que cada posa en punt i final al Festival. Com sempre, pa amb tomàquet amb embotit de l'Oliveras, porrons, amanides i postres de músic. Aquí teniu el programa d'actes. Podeu comprar els tiquets al bar La Calma (al Passeig, el bar del Teatre) o al bar L'Illot, a la placeta que hi ha al darrere de la Biblioteca.
Com sempre, la festa està assegurada. Tothom hi és convidat!

11 de juny 2008

Anna Ballbona guanya el premi Amadeu Oller

La nostra col·laboradora i amiga Anna Ballbona ha guanyat el 44è premi Amadeu Oller de poesia per a poetes inèdits en llengua catalana. El jurat, format per David Castillo, Carles Miralles, Lluïsa Julià, Antoni Pladevall Arumí, Pius Morera, Maria Isabel Pijoan i Joan Maluquer, ha considerat que el llibre "La mare que et renyava era un robot" era el que tenia més aptituds literàries d'entre els que enguany optaven al premi.
El llibre, editat per Galerada, es va presentar ahir dimarts a la llibreria Proa Espais de Barcelona i el premi li fou atorgat ahir al vespre en el transcurs d'un acte celebrat a la parròquia de Sant Medir del barri de Sants.
L'1 de juliol, Anna Ballbona, que treballa de periodista a El Punt de Barcelona, llegirà alguns dels seus poemes durant la lectura i el sopar a la fresca que amb el nom de "Menja't una cama" organitzen cada any, conjuntament, la llibreria Gralla de Granollers i el restaurant La Gamba. Recentment, alguns poemes d'Anna Ballbona s'han publicat en el recull "Quàntiques. Poesia jove en diferencial femení", coordinat per Anna Aguilar-Amat i editat per la UAB.
Per molts anys, Anna!

Links
1.- A Sants
2.- Opinió a l'Avui. David Castillo
3.- Notícia a l'Avui

8 de juny 2008

Ivette Nadal + Joan Vinuesa = Auto-Ritmes

Dissabte 7 de juny, bar L'illot

Un dels exercicis més interessants en el món de l'art, en general, és comprovar els sistemes de tranmissió generacionals. Veure com determinades tradicions són assumides pels més joves i com en la mesura de la desvergonya i impetuositat pròpia de l'edat subverteixen o no aquesta tradició resseguint una continuïtat estètica i de discurs. Amb els matissos i excepcions de cada cas, això és una mica el que va passar en la trobada entre Ivette Nadal i Joan Vinuesa, en el primer concert programat al bar de L'illot, que va resultar ser un marc idoni per a un espectacle de petit format com aquest, amb un rodatge de ja més d'un any per diverses sales i petits teatres. La barreja de públic també fou interessant, ja que a part del públic seguidor de les activitats del Festival s'hi ajuntaren aquells espectadors ocasionals habituals del local sorpresos per una oferta fins avui inexistent.

Ivette Nadal, de Granollers, va aprofitar per presentar algunes de les cançons del seu primer disc, "Guerres dolcíssimes", acompanyant-se només de la seva guitarra. Unes cançons de to intimista, que guanyen calidesa en una interpretació nua, desprovista de les bases instrumentals d'un disc produït per Toni Xuclà, de bellíssima factura. La versatilitat d'Ivette Nadal dalt de l'escenari (i és un dir perquè s'actuava a peu pla) -malgrat els seus vint anys escassos duu una bona colla de recitals al currículum- va quedar palesa en el recitat dels seus poemes, amb una dicció força personal i emfàtica, que donava contundència al text. Pels qui encara no conegueu aquesta jove artista, us anunciem que aquest estiu actuarà dins el cicle Trobadors i Joglars de Granollers, fent duet amb Gerard Quintana.

Per la seva part, Joan Vinuesa és tot un veterà dels circuits alternatius i de contracultura de la ciutat de Barcelona. Bregat en els moviments llibertaris de finals dels setanta i dels vuitanta, Vinuesa ha encarrilat la seva trajectòria artística en la pintura, en la música i en la poesia. Com a poeta, va llegir textos dels seus cinc llibres autoeditats, poemes que reivindiquen la llibertat com a virtut suprema de l'ésser humà. En el seu vessant de cantautor, Vinuesa, a part de musicar poemes propis, també va interpretar poemes musicats de Joan Teixidor, Jordi Pope, Allen Ginsberg, Joan Vinyoli i un esplèndid "És quan dormo que hi veig clar", de J.V. Foix. "Una barreja de Bob Dylan i de la Nova Cançó", va deixar anar, i que cadascú ho prengui com vulgui. Gràcies Ivette, gràcies Joan, gràcies Pere de L'illot!

7 de juny 2008

Delgado i Garriga: de llunes, peixos i bambús

Divendres 6 de juny, cafeteria La Mila

Josep Francesc Delgado i Francesc Garriga

A vegades, dues poètiques diferents et poden arruinar una trobada, fer que la lectura s'encalli i que els vasos comunicants entre els poetes siguin mínims, o nuls, o, en el pitjor dels casos, manifestament contradictoris. Quan això ocorre cal demanar disculpes, primer als poetes, i després al públic, perquè si l'acte, que té per objectiu descobrir-ne l'estètica i esperonar-ne la lectura, no funciona, ja em diràs. Bé, no va ser el cas de divendres, per si algú intuïa morbositats.
Tot i partir d'estímuls prou diferents, Delgado i Garriga van descobrir-se mútuament la passió pel sincretisme de la poesia xinesa i japonesa, per la capacitat de dir molt amb el mínim de recursos. La depuració formal, en aquest sentit, molt més evident en els poemes de Francesc Garriga, el duu a assajar formes breus que cerquen l'impacte a través d'imatges metafòriques, sovint quasi oníriques, que deixen marge al lector -a l'oient- per reconstruir-ne el sentit.

Tanmateix, Garriga advertia que ell era incapaç d'usar en els seus versos paraules com "alegria", "amor", "felicitat"... que preferia parlar d'aquests conceptes per altres viaranys, talment, afegim, mostrant la imatge a través del seu negatiu fotogràfic. Del cert, i el poeta ho advertia, la seva no és una poesia alegre o vitalista, és, més, un plany del temps perdut -a voltes un plany amb acidesa, d'altres amb escepticisme, sempre amb un rerefons de desengany i soledat que es vol redimir a través de les paraules. Potser per aquest mateix motiu, Garriga -que en tot moment va exhibir un sentit de l'humor molt particular-, demanava al públic no ser pres massa seriosament: "No em facin cas", advertia.

Delgado es va mostrar més explícit -en el sentit de menys sintètic- a l'hora de mostrar la seva poètica a partir de composicions d'una estructura més narrativa, amb un recurs del llenguatge més referencial que no pas Garriga. Poemes que igualment palesen el pas del temps a través de la creixença dels fills o dels records familiars i les morts que es succeeixen. Acompanyat d'un ordinador que al final li féu la guitza i no el deixà projectar les imatges que duia preparades, el poeta, establert a la Garriga des de fa una colla d'anys, també va llegir poemes referits al poble, en un exercici interessant per transformar literàriament paratges en paisatges, provatura ja assolida i reeixida en el volum col·lectiu "La Garriga submergida" -i que amb una mateixa intencionalitat reuneix poemes de Núria Albó. El canvi d'impressions i el diàleg entre ambdós poetes fou constant, aspecte que va enriquir una trobada que reuní unes vint-i-cinc persones a La Mila en una altra nit plujosa de Festival.

5 de juny 2008

Agenda 6 i 7 de juny. Penúltim cap de setmana!

Recordeu que ja són a la venda els tiquets pel sopar festa de cloenda del Festival al bar La Calma (Passeig, 42) i al bar L'illot (darrera de la Biblioteca).


Divendres 6 de juny

Recital poètic

Josep Francesc Delgado + Francesc Garriga

Lloc: Cafeteria la Mila

Hora: 22h


Josep-Francesc Delgado (Barcelona, 1960) és poeta, contista i novel·lista. Ha guanyat diversos premis, com ara el Joaquim Ruyra (1988) per la novel·la Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent; el Segon Premi Internacional Europa (1992) per Nima, el xerpa; el Premi Nacional de Literatura (1994) per Sota el signe de Durga, i el premi Recull de Blanes de novel·la Breu (2002) per El concertista d'ocells, entre molts d'altres. El fil conductor de la seva obra ha estat tot sovint el viatge i el contrast de pensament que suposa, així com la fascinació pel coneixement d'altres cultures diferents de l'occidental. Com a poeta, vessant amb què s'inicià en el món literari, ha publicat Autopista púrpura (El Mall, 1988), El temps dels poderosos (Columna, 1998) i El fum que tot ho enterboleix (Brosquil Edicions, 2003). Enguany ha guanyat el premi Ciutat d'Elx de poesia amb el llibre Arrel de foc (Tres i Quatre). Dedicat a l'ensenyament, en l'actualitat concentra energies en la iniciativa editorial El Roure de can Roca.


Francesc Garriga (Sabadell, 1932) és poeta i ha guanyat els premis Vila de Vallirana-Josep M. López Picó per Setembre (1991) i l'Engalantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (2004) amb La nit dels peixos, el seu darrer llibre publicat el 2005. Francesc Garriga va editar quatre títols entre 1959 i 1973, Entre el neguit i el silenci, Foc nostre, somni, Paraules i Paraules cap al tard. No tornà a publicar fins el 1990, amb Els colors de la nit, i seguiren Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003) i La nit dels peixos (2005). Garriga ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació (RAC1, Catalunya Cultura, el programa de televisió Avisa'ns quan arribi el 2000) i en publicacions com Revista de Catalunya o L'Esquirol. La poesia de Francesc Garriga medita sobre les conseqüències que el pas del temps té en la nostra vida, sobre la pèrdua de la innocència i els paradisos, amb un deix d'escepticisme sobre el que la poesia –necessària tanmateix per a explicar-los la perplexitat– pot aportar al respecte.


Dissabte 7 de juny

Auto-Rimes. Poesia i música amb

Ivette Nadal + Joan Vinuesa

Lloc: L'illot

Hora: 22,30h


Ivette Nadal (Granollers, 1988) forma part de la darrera generació de poetes i cantautors catalans. Acaba de publicar el seu primer disc, Guerres dolcíssimes, produït pel guitarrista Toni Xuclà, un disc on posa veu i música a les seves composicions poètiques. Alguns dels seus poemes han estat recentment seleccionats en el recull Quàntiques! 10 poetes joves en diferencial femení (Servei de Publicacions de la UAB) i Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (Pèl Capell, 2008).


Joan Vinuesa (Barcelona, 1952) és un artista multidisciplinar. Pintor, poeta i cantautor… Creador i agitador cultural, ha participat i organitzat nombrosos recitals de polipoesia i exposicions en molts locals barcelonins. La seva obra inclou cinc llibres, dos CDs i una dilatada producció de pintures i dibuixos. Part de la seva obra es pot consultar al seu web. És autor dels llibres El camí del llamp (1991), Feristela del bec i les falòrnies del radi (1995), El tercer llibre (1997), L'arrel quadrada de Déu (2000) i Llom del sol (2003).


"Joan Vinuesa i Ivette Nadal es presenten com a l'auto i la rima. Amb la suma de les dues personalitats pretenen encendre un motor de foc que va per la línia de l'aire, concordant fonemes a partir de cada una de les seves històries explicades, d'amor, revolució, traïció, i passió. A l'auto-rimes hi trobem, la visió de la substància desmuntada, la raó dels sords, llums de bengales, l'idea d'Empèdocles, la terra sagrada, l'escala ponedora, una gallina salvatge, una trampa paral·lela, i sobretot, l'amor de dos amics escrivint el llibre de la clau trobada."


1 de juny 2008

Salem Zenia: impacte humà i poètic

Divendres 30 de juny, auditori de l'Escola de Música

Salem Zenia, Glòria Font i Martí Porter

“M’he amorrat a una font
i bec sense parar.
El meu cor ha embogit
i jo xucla que xucla, com una sangonera
quin desafiament
quan em diu que en vol més."

És l’inici del poema “M’he amorrat a una font”, de Salem Zenia, que es troba dins el llibre “Sol cec. Poemes d’amor i de lluita”, que, editat per Accent Editorial, recull 26 poemes d’aquest autor que prové de la regió de la Cabília algeriana. Divendres el vam tenir a la Garriga, el vam sentir recitar en amazic, explicar-se en francès i una mica en català, gesticular, comunicar, relatar la situació de la llengua, de la regió de la Cabília... Va ser un gran gust, un plaer compartit amb unes 40 persones, poder acostar-nos a la història d’en Salem, escriptor refugiat acollit pel PEN Català, i a la seva poesia. I deixar-nos sorprendre: aquest fragment del poema citat és d’un marcat to eròtic, com molts dels que formen la segona part del llibre. Però en realitat són, també, poemes de lluita: “aquest gènere de poesia és molt reservat, comença a desaparèixer; i aquesta poesia és també una forma de lluita contra la nostra societat, que és molt arcaica i religiosa”, afirmava en Salem, mentre en Martí Porter traduïa les seves explicacions. En Salem recitava en amazic –que divertit delectar-se amb la sonoritat d’una llengua totalment desconeguda- i en Martí, juntament amb la Glòria Font, el recitaven en català.

El director del Festival, Albert Benzekry, presentant l'acte

El fantàstic volum que ha editat Accent Editorial permet aquestes virgueries: és, com deia el seu editor, Oriol Ponsatí, un volum “rigorosament bilingüe”, portada i solapa inclosos, que, a més, conté un disc on es pot escoltar en Salem recitant en amazic, i en Josep Pedrals, en català. “És un llibre que en volen ser dos”, comentava, i l’aportació del disc, en amazic, permet posar-lo a l’abast de la població marroquina instal.lada a Catalunya que té com a llengua l’amazic, encara que amb un altre alfabet.


Abans de l’inici del recital, Raffaela Salierno, coordinadora del Comitè d'Escriptors Empresonats, i Carme Arenas, secretària general del PEN Català, van explicar el projecte del PEN per acollir escriptors perseguits com en Salem, que va arribar a Catalunya el maig del 2007. L’objectiu: “donar veu a aquests escriptors que en el seu país no poden expressar-se”, segons indicava la Raffaela.

Raffaela Salierno va explicar la tasca del Comitè d'Escriptors Empresonats

A l’acabar el recital, molts dels assistents es van animar a fer preguntes a en Salem, que, sol.lícit i comunicatiu, va propiciar que es formés una agradable conversa. Com deia al final el director del festival, l’Albert Benzekry: "Salem, esperem que la teva estada a Catalunya sigui curta, perquè això voldrà dir que has pogut tornar al teu país; però que alhora sigui literàriament fructífera per tu, i que si l’estada és llarga, sigui per la teva pròpia voluntat, perquè voldrà dir que t’has sentit ben acollit a Catalunya."
I ara, el final de “M’he amorrat a una font”, que es va llegir divendres.

“Els llavis a la vora,
després la petonejo
i entre tremolors
em fibla com el glaç.
Em diu: “Tinc set d’amor.
Beu-te’m fins a assaciar-nos”.

M’hi he amorrat de ple
i no sé com posar-m’hi.
Estic xop de suor,
el cor s’ha revoltat,
la mà palpa l’esquena
i el peu desficiat penetra ben endins.”

"Poetastrum est": poesia llatina a tocar de la pell

Dissabte 31 de maig, Termes la Garriga. Amb Albert Vilar i Txus Martínez


El balneari Termes la Garriga va acollir els versos d’amor, satírics, de passió, enamorament i desencís, i tristor i enyor que canten alguns dels millors poetes clàssics de l’època romana. En un lloc tan apropiat com aquest, Catul, Horaci, Ovidi, Marcial, Tibul i Properci van començar la “gira”: “Poetrastrum est”, un muntatge de producció pròpia del Festival i que feia la seva estrena mundial dissabte, va permetre acostar al públic del segle XXI els ressons de la poesia llatina d’època clàssica, dels segles I aC a l’I dC. Núria Gómez Llauger, llicenciada en Filologia Clàssica i professora a la UAB, que va fer la selecció poètica per al muntatge, convidava els assistents -més de setanta persones entre a dins i a fora- a oblidar la distància temporal respecte aquests textos. I certament, la força sorprenent d’alguns dels poemes i el plantejament juganer que tenia el muntatge van ser capaços de trencar les fronteres dels segles.


Els déus es van posar d’acord per donar-nos un temps amenaçant, i per aquest motiu el recital es va haver de fer a l’interior del Termes, i no als jardins. Sigui com sigui, els dos actors, fantàstics, l’Albert Vilar i la Txus Martínez, van saber treure profit de l’imprevist, per capgirar-lo i donar, fins i tot, un nou aire al muntatge. Vestits amb barnussos –havien acabat de prendre un bany-, explicaven el que hagueren fet els dos personatges llatins que encarnaven si es trobessin als jardins. No hi eren, però això, que de primer semblava un inconvenient, es convertia en un ham més per captar l’atenció del públic, que en més d’una i de dues i de tres ocasions reia davant les situacions còmiques que recreaven.


L’Albert i la Txus van tramar un joc còmic, un fil conductor on apareixien les tortuositats de l’amor, a través dels versos dels poetes clàssics en gira: els poemes s’enllaçaven amb naturalitat, formaven noves escenes, i els dos actors regalaven, amb gestos i paraules, picades d’ullet constants amb situacions dels nostres temps, i fins i tot, algunes referències contemporànies divertides. “Com deia en Capri, l’amor se’n va, però ella es queda”, recordava, en un moment del recital, la Txus. I entremig de Catul, Horaci, Ovidi, Marcial... desfilaven les cançons de Paolo Conte, Franco Battiato, Lucio Battisti, Gino Paoli, per dir-ne alguns: el disjòquei Txaff va fer una selecció de música italiana per acompanyar l’espectacle. Al final, Bacus va oferir un regal per culminar la vetllada: una copa de vi per a tothom a la terrassa que dóna als jardins. Llarga vida a “Poetastrum est”! A tots, Albert, Txus, Núria, Termes, Bacus i els poetes convidats, moltes gràcies!