Xulio Ricardo Trigo llegint els seus poemes
Tarda agradable, marc immillorable i incomparable i poesia i presència profunda i de tons suaus, bressoladors i emotius, la que ens van oferir dissabte passat Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo, en el recital a la terrassa del balneari Termes la Garriga. Els dos últims anys, els actes programats al Termes s'havien hagut de fer a l'interior per la pluja inoportuna, i aquest dissabte vam poder retornar a l’aire lliure, relaxant i calmós que combina aquesta terrassa, on s'hi van aplegar una quarantena de persones. Primer va començar Vicenç Llorca, que va regalar un recorregut a través dels poemes dels seus dos últims llibres, De les criatures més belles i L'últim nord. Un recorregut que s'endinsava en els camins de "l'amor com a força de donació", i directament entroncat amb aquest leitmotiv, en la "poesia de la paternitat", com a "fet vital amb repercussions humanes i sentimentals". El pretext a partir del qual es descabdellaven bona part dels seus versos era l'adopció d'un infant rus. Llorca ens va mostrar diàlegs poètics amb els avantpassats i també interpel·lacions amb els que ara hi són i amb els que vindran.
Entre algun cant d'ocell primaveral que acompanyava les copes de vi blanc i els ecos d'un concert de música dins la festa del barri de Santa Rita, al carrer de sota, va prendre la paraula Xulio Ricardo Trigo que, de manera original, va regalar un bon grapat de poemes inèdits: eren poemes que formaven part del llibre D'arbre o terra, que encara no ha vist la llum (primícia garriguenca!). Poemes cosits amb un mateix fil, el de traçar un "homenatge a la poesia anglesa". El viatge poètic d'en Xulio ens va menar, des d'"un lloc fronterer, entre la magnitud del mar i la intimitat dels boscos", com és la seva Galícia natal, amb històries de l'àvia i la seva descoberta del món dels llibres, fins a d'altres viaranys que ens feien sentir el cant de l'alosa (ara poèticament) o ens feien fer parada en diverses badies. Va tancar la seva intervenció amb un poema del seu llibre La vida fosca –aquest sí, ja publicat–, que va recitar, a dues veus, amb la seva dona. Dues veus poètiques sòlides i amigues, de llarga trajectòria, i amb un profund bagatge –i equipatge– poètic que emergia a l’instant dels mateixos versos. Un privilegi. Gràcies, Vicenç. Gràcies, Xulio. I gràcies al Termes per acollir-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada