Agenda 15-16-17 de maig

Dijous 15 de maig
La Poesia, un estat de lectura
Lectura de l’obra de diversos poetes, a càrrec de Ramon Sellarès, amb la col·laboració de Big Mama.
Lloc: Biblioteca Municipal
Hora: 20,30h

Divendres 16 de maig
Recital de poesia
Jaume Subirana + Jordi Llavina
Lloc: Auditori de l’Escola de Música
Hora: 22h

Recital amb dues veus més fermes de la poesia catalana actual, que presenten llibre nou de poesia publicat en aquest darrer any: Jordi Llavina amb Diari d’un setembrista (Edicions Bromera); i Jaume Subirana amb Rapala (Edicions 62).

Jaume Subirana (Barcelona, 1963)
El seu darrer llibre, Rapala, pren el nom d’un pescador finlandès que fa pràcticament un segle va inventar un ham que ha acabat rebent el seu nom. El llibre estableix un vincle entre l’art de la pesca i la poesia, i al voltant d’aquest nucli s’articulen aquests poemes. En una crítica literària signada pel propi Llavina sobre Rapala, aquest en destacava: “cada poema parteix, almenys, d’una imatge poderosa”, “cada poema és construït des del rigor màxim, amb una clara preferència pel vers menor i per la rima subtil”, “cada poema sap encapsular de manera molt sàvia una emoció, de vegades una reflexió”.
Gran especialista de l’obra i figura de Josep Carner (va publicar l’estudi literari “Josep Carner: l’exili del mite”, i ofereix el blog Carneriana, “josepcarner.blogspot.com), té cinc llibres de poesia publicats: En altres coses (Edicions 62-Empúries, 2002), El rastre de l’animal més lliure (Proa, 1994), Final de festa (Premi Carles Riba, Proa, 1989) i Pel viure extrem (Proa, 1985). També ha publicat quatre llibres de narrativa i una colla de llibres sobre literatura catalana i treballs d’investigació i divulgació, a banda d’algunes traduccions.
Professor de literatura catalana als Estudis de Llengües i Cultures de la UOC, Subirana ha estat director de l’espai virtual de literatura catalana Lletra durant quatre anys (www.uoc.edu), i director de la Institució de les Lletres Catalanes del 2004 al 2006. Ha col.laborat de manera regular en diversos mitjans de comunicació (Avui, Catalunya Ràdio, El País), i ara escriu de manera habitual una columna a El Periódico. Manté una intensa activitat blocaire: a banda del Carneriana, se li pot seguir la petja a Flux (jaumesubirana.blogspot.com) i al “cosesderapala.blogspot.com”.

Jordi Llavina (Gelida, 1968) arriba a la Primavera Poètica amb el Premi Serra d’Or a la butxaca, que ha premiat precisament el seu darrer poemari, Diari d’un setembrista, publicat per Edicions Bromera, com el millor poemari de 2007. Després de La corda del gronxador, aquest és el seu segon llibre de poemes, on combina temes clàssics, com l’amor o el pas del temps, amb d’altres de gran modernitat literària, com la quotidianitat com a pretext poètic.
A parer del crític Sam Abrams, Diari d’un setembrista “és ple a vessar de maduresa, d’humanitat, de saviesa, de sensibilitat i de mestratge artístic”, en definitiva, “un exercici extraordinari que ens dóna una lliçó de gran valor sobre la potència de la vida sense pretensions”. Té tres novel.les publicades i tres llibres de narrativa, el darrer “Ningú ha escombrat les fulles”, editat aquest mateix any per Amsterdam.
Llavina ja va estar l’any passat al festival. En aquella ocasió va oferir una conferència sobre la figura de Joan Vinyoli. Llicenciat en Filologia Catalana, crític literari i presentador de ràdio i televisió, actualment copresenta l’espai televisiu de llibres El book insígnia, i col.labora en diversos mitjans de comunicació, entre els quals figuren Catalunya Ràdio (al programa “L’ofici de viure”), TV3, El 3 de vuit, El Punt i La Vanguardia.

Dissabte 17 de maig
Labatzuca diu Bartra
Concert homenatge a Agustí Bartra en el centenari del seu naixement
Lloc: Auditori de l’Escola de Música
Hora: 22h

De Barcelona a Mèxic i de Mèxic a Terrassa en l’obra d’Agustí Bartra (Barcelona, 1908 – Terrassa, 1982) és present de forma constant el seu entorn i les experiències que li toquen de viure. Ja siguin textos amb referència a la seva estada al camp de concentració d’Argelers, al seu exili a Mèxic o als últims anys de retorn a Catalunya, la seva poesia gira entorn de la redempció i realització humana. La importància dels mites, des dels mediterranis als asteques, surt de l’arrelament en la terra que trepitja Bartra en cada moment de la seva existència. Utilitza aquests mites per a aproximar-se a l’home total, un home reconciliador, agraït, humà i conscient, doncs la seva és una poesia amb compromís, amb funció social, i la seva és una revolta basada en la lúcida acceptació del caràcter tràgic de l'existència humana i en el retorn a les concepcions miticosimbòliques tradicionals.

Labatzuca: poesia, música i visuals, interpreta poemes d’Agustí Bartra. Xavi Grimau diu el poeta, recollint la tradició de l’spoken word, i en el viatge a través de l’obra poètica de Bartra la música crea textures sonores per servir de fons a la veu, o pren el protagonisme en moments de melodia tradicional. El fons visual complementa la intenció poètica de l’espectacle. Ototoi, labatzuca diu Bartra vol bastir un viatge a través de l’obra d’Agustí Bartra on la instrumentació amb sonoritats tradicionals i contemporanis realci la força poètica del text. Alhora que la viola de roda i el sac de gemecs creen un so tradicional, el baix, la guitarra i les programacions actualitzen la proposta, sempre el servei de la melodia. El repertori es basa tant en arranjaments de
melodies populars com en creacions pròpies. L’objectiu és crear un espectacle total i subjectiu al voltant de l’obra d’aquest poeta, obra encara massa poc coneguda tot i la importància que té en la literatura del nostre país.
No es tracta en cap moment d’una antologia cronològica de la seva obra poètica, sinó d’un recull totalment personal de textos que comparteixen una coherència interna a l’hora de tractar el tema de l’ésser humà i de la seva relació amb el món. I és precisament ara, quan es compleixen els 25 anys de la mort d’Agustí Bartra i es commemora el centenari del seu naixement, que l’espectacle esdevé encara més adient i necessari per recuperar una figura –una veu- moltes vegades oblidada.

COMPONENTS
Xavi Grimau, veu
Marc Torrent, viola de Roda
Ricard Oliva, sac de gemecs
Roger Pineda, guitarra elèctrica i programacions
Josep Oriol Oliva, baix elèctric
Cristina Brossa, visuals
Laia Pampalona, visuals

Poesia pels menuts

Biblioteca de la Garriga, 14 de maig, 12 hores

Gerard Agustín i Xavier Vilaró a l'Hora del Conte

La Biblioteca de la Garriga va oferir dissabte passat una Hora del Conte especialment dedicada a la poesia en el marc del Festival Primavera Poètica de la Garriga.
La sessió es va titular “Hem de fer riure al sol” (conte optimista farcit de de poesia) i va anar a càrrec de Gerard Agustín (mestre de primària i contacontes) amb acompanyament musical amb guitarra a càrrec de Xavier Vilaró.
En Gerard va explicar la història que va passar un dia quan el sol estava trist i no sabia per què. Els seus amics, molt preocupats, buscaven la manera de fer-lo feliç. Per començar li van cantar una cançó que els assistents també van cantar. A mesura que la història avançava, i amb la col·laboració dels assistents, es van crear uns rodolins que havien de servir per fer content al sol. A més, els rodolins creats tenen la virtut de ser bons consells per a una vida més sana i més plena:
- Sol solet tingues un amiguet. (Cal tenir amics per ser feliç)
- Astre bonic tingues un bon profit. (Cal menjar bé)
- Sol solet fes molt esportet.
- Si cantes els teus mals espantes.
- Si llegeixes una mica t’ho passaràs pipa.
- Si vius sol faràs cara de mussol.
Hi van assistir unes 70 persones, sobretot nens i nenes que s’ho van passar molt bé escoltant (i cantant!) aquesta història ben amanida amb rodolins fets entre tots.

En/Doll desendollat

Teatre de la Garriga-El Patronat, dissabte 10 de maig

No sabem si celebrar el dubtós privilegi de veure que un espectacle com En/Doll és desendollat definitivament a la Garriga o lamentar no poder-lo tornar a veure a qualsevol altre lloc. Un mateix riu, sempre diferent. Això ha estat En/Doll, un espectacle inclassificable només deutor de la rauxa lúdica dels seus creadors, el músic Pau Guillamet i el poeta Josep Pedrals. Un concert que es trasforma ell mateix, un espectacle mutant a cada cita de les vint-i-nou que li han estat concedides. "Vam començar a Granollers i acabem a la Garriga", va dir en Pedrals, "al capdavall no ens hem mogut tant...!". Home, van arribar fins a Frankfurt, on l'únic que van saber dir en alemany fou "el passadís és fosc" (no hi busqueu massa explicacions).
Fil conductor? No massa. Ritmes trepidants de música electrònica sobre bases pregravades i lletres fotetes, juganeres, parauleres, amb un teló de fons entre oníric, sardònic i surrealista: "No em surt res de seriós, no hi puc fer res". La ballaruga rapejada -física i verbal- és una constant en l'espectacle i com a mostra el parell de fotografies. També certa improvisació, més generosa en aquest darrer concert, fins al punt de compartir amb el públic -una trentena d'atrevits- una ampolla de cava que es va perdre entre les fileres d'un teatre fred i desangelat malgrat l'ímpetu dels artistes i el convenciment i complicitat d'un selecte respectable.


La ment inquieta, de cul d'en Jaumet però en realitat d'en Pep Pedrals, no para de fer bullir l'olla. De fet, no en té prou amb ser un dels poetes-rapsodes que més gira arreu sinó que reinventa el diguem-ne gènere del recital donant-li un format diferent, proper al monòleg cantat i musicat. I és així que ben aviat -de fet ja està en rodatge- gravarà algunes cançons del seu proper xou particular amb amb la banda Els Nens Eutròfics (d'en Pedrals). Tot sigui per continuar gaudint de la inventiva verbal i de l'esperit lúdic de la poesia que en el verb i ploma d'aquest poeta assoleix cotes inversemblants d'hilaritat, humorisme i efectisme sonor.

Feliu Formosa i Àlex Susanna

Termes La Garriga, dissabte 9 de maig

Àlex Susanna i Feliu Formosa al Termes La Garriga

La beneïda pluja inoportuna no va deslluir l'acte, ben al contrari. Una quarantena bona de persones es van aplegar al Termes La Garriga, en una de les sales interiors, a sobre del menjador, reconvertida, improvisadament, en la sala d'estar de casa -sofà, televisió...-. La vetllada va acollir dos dels poetes importants de la literatura catalana: Feliu Formosa, de categoria veterans, gran reserva; Àlex Susanna, il·lustre sènior, criança en roure.

Ambdós poetes oferiren al públic un recorregut comentat per la seva poètica, destacant les línies de força que subjecten la seva escriptura, sovint amb traces paral·leles però amb punts d'origen diferents. Obrí foc Feliu Formosa ("així després et podré escoltar tranquil·lament"), qui destacà el progressiu depurament dels seus poemes, alliberant-los de tot allò accessori i superflu. El mateix Susanna, posteriorment, en destacà la gestió dels "propis silencis", això és, dir només "quan s'ha de dir". Certament, els poemes de Formosa no busquen respostes, més aviat plantegen interrogants i defugen conclusions. La seva imatgeria és interior, el punt de partença és reflexiu, i com bé assenyala Enric Sòria al pròleg de Darrere el vidre. Poesia 1972-2002, "la de Formosa és qua poesia feta de contradiccions, o més aviat una poesia dialèctica, que resol els oposats en la síntesi precària del poema. Síntesi que, molt sovint, no conclou en res, només assenyala, en passant, l'escletxa del dubte o la incertesa". El poema que dóna títol al recull és ben explícit:

Darrere el vidre veig

Com de sobte s'imposa

El gotejar incessant

De la pluja damunt

Les rajoles vermelles

De la terrassa immersa

En un silenci gris

També cessa de sobte

El torturat repàs

Mental de tot allò

Que crec tenir pendent

I que vol ser ordenat

Dintre meu amb aquest

Sentiment prou sabut

Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens

El lleu so de la pluja

Que va caient damunt

Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

Com al menjador de casa una nit de pluja

Al seu torn, Àlex Susanna inicià la seva intervenció amb una declaració de principis sobre el paper de la poesia, amb el convenciment que malgrat el tragí diari "hi té un espai i un paper a jugar". Molt sovint, la poesia de Susanna és una meditació sobre el mateix fet poètic i la "manera com ens hi podem relacionar", amb el benentès que és "el camí més eficaç per tornar a nosaltres mateixos". El punt de partença de Susanna, doncs, difereix del de Formosa en el fet que l'estímul desencadenant del poema és l'observació d'alguna perplexitat exterior, filtrada a través del record, que a vegades provoca el que anomenà "poemes d'efecte retardat", aparentment anodins abans de desenvolupar el pòsit. Aquest procés de la creació del poema neix de l'experiència conscient del poeta -de qualsevol persona-, però amb la particularitat -o tràgic revers- que la vida no deixa anar el sentit d'aquestes experiències.
Susanna afirmà, amb sornegueria, que aquest sentit només s'entreveu quan la vida "té la guàrdia baixa" i no sospita de l'escriptura d'un poema. Aquesta vinculació amb la realitat referencial és el que ha inscrit, per part de la crítica, la poesia d'Àlex Susanna dins el corrent anomenat de poesia de l'experiència, etiqueta que el poeta tampoc defuig. Bàsicament, transcendir la realitat del poema en la veu de l'autor per a convertir la realitat del poema en experiència reconeixible pel lector. Una de les particularitats de la poesia de Susanna és la referència constant al món de l'art plàstic -pintura, escultura- i la música com a punts de partida per a la construcció del poema. És el cas, per exemple, del dedicat al compositor Xavier Montsalvatge -el qual, per cert, estigué casat amb Elena Pérez de Olaguer, de la família que havia estat propietària de la desapareguda Torre del Pedró de la Garriga, on el músic tan havia sovintejat.

Sortilegi

Tantes vegades com la vostra música

havia guarit ànimes malaltes

d'algun excés o mancança

-perquè aixó és el que fa

l'art més generosa:

acompanyar i escoltar,

per poder-nos tornar de sobte

allò que més necessitem

en cada precís moment-,

i en canvi avui res no ha impedit

que els vostres metalls, fustes i cordes

s'estremissin tots alhora

amb un acord immensament agut i greu:

tota la tessitura del dolor,

i l'agraïment pel qui va saber

aparellar-vos amb tanta gràcia

que ja mai més no serem els mateixos.

Parlen de nosaltres, parlem de nosaltres

Revista GAR, número 119

El 9 Nou, edició del 5 de maig
Alguns links:

• Jaume Subirana, al bloc on promociona el seu darrer llibre de poemes, Rapala
• Rafael Vallbona, al bloc on recull els articles periodístics
• Cabaret Elèctric, programa cultural d'IcatFm, on s'entrevista el director del Festival, l'Albert Benzekry, emès la nit dia 9 de maig (escolteu la segona hora del programa a partir del minut 16), just quan acabava l'esplèndida lectura de Feliu Formosa i Àlex Susanna a la suite particular del Termes La Garriga. Aviat vindrà la crònica.

Agenda 9-10 de maig

FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA – LA GARRIGA 2008

Divendres 9 de maig

Recital poètic
Feliu Formosa + Àlex Susanna
Lloc: Jardí de les Termes la Garriga (Banys, 23; entrada per darrera, c/ St. Lluís)
Hora: 22h
(En cas de pluja l’acte es celebrarà a les sales interiors de les Termes. L'entrada serà pel carrer Banys)

Feliu Formosa (Sabadell, Vallès Occidental, 1934) és un escriptor prolífic i polifacètic: poeta, traductor, dramaturg, assagista, actor i director escènic. Ha traduït obres de poesia, novel·la i teatre, sobretot de l’alemany, però també de l’anglès, francès, rus, suec o noruec (George Trakl, Thomas Mann, Bertold Brecht, Anton Txèkhov, Henrik Ibsen...), en un total que sobrepassa els seixanta títols. Ha publicat la primera part del seu diari El present vulnerable. Diaris I (1973-1978) i l'any 1980 va aplegar la producció poètica i traduccions a Si tot és dintre.

L’any 2002, per la seva dedicació a l’escena catalana li va ser atorgat el premi Nacional de Cultura de teatre. A partir d’aleshores es dedicà a enllestir la publicació de la seva obra poètica reunida en el volum Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (Edicions 62/Empúries, 2004). Més recent encara és la continuació dels seus diaris, A contratemps (Perifèric Edicions, 2005), fet que ha posat de nou l’autor entre els prosistes més destacats de la literatura catalana.

Entre els guardons per la seva obra, destaquen la Creu de Sant Jordi (1988), atorgada per la Generalitat de Catalunya, el premi Carles Riba, el premi Ciutat de Barcelona, el premi d'honor de l'Institut o el premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2005). Per la seva dedicació a la traducció de textos literaris ha rebut diverses distincions, entre elles el premi nacional de traducció del Ministeri de Cultura. Feliu Formosa ha estat degà de la Institució de les Lletres Catalanes.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) és un escriptor de diversos fronts. Va cursar els estudis de Filologia Catalana i actualment ocupa el càrrec de director de l'Àrea de Cultura de la Fundació Caixa Catalunya.

Ha estat professor a la Universitat Rovira i Virgili i editor a Columna Edicions. També ha traduït i ha fet de crític literari, crític pictòric i articulista en diferents mitjans (El Mundo, Avui). Va dirigir el Festival Internacional de Poesia de Barcelona (que ell mateix havia fundat l'any 1984) fins l’any 2000, així com també el departament de cultura de l'Institut Ramon Llull. Ha estat fundador i director literari de l’editorial Columna, on va crear el segell Columna Música. La seva tasca ha estat reconeguda amb diferents premis, com el Carles Riba de poesia (Les anelles dels anys, ...)o el Josep Pla de narrativa. Part de la seva obra ha estat traduïda al castellà, francès, portuguès, anglès, italià, croata, grec, hebreu, àrab, xinès i rus.

De la seva poesia, aplegada en dotze títols, hom n’ha destacat la qualitat que el defineix com un autor que opta per un estil perspicaç i subtil, amb constants canvis de ritme i certs contrastos, amb un tractament sensual de l'amor, dels fets quotidians, buscant el sentit recòndit de l'existència sensorial i literària per mitjà d'experiències aparentment intranscendents. Angles morts, el seu darrer llibre de poemes, n’és un bon exemple. Alhora, Susanna ha cultivat l’assaig artístic i el dietarisme, amb quatre volums des del 1988, l’últim, Quadern dels marges (2006).

Dissabte 10 de maig

Contes amanits de poesia
Activitat infantil dins “L’hora del conte”
A càrrec de Gerard Agustín (mestre de primària i contacontes) i Xavier Vilaró (guitarra).
Biblioteca Municipal, 12h (c/ Centre, 49)

El contacontes particular de la Biblioteca aproparà els més menuts –i no tan menuts– a la poesia a través de la seva habilitat especial a l’hora d’explicar les històries més curioses, inversemblants i divertides. Activitat familiar apte per a tots els públics. No se n’han descrit contraindicacions.

En/doll
Guillamino + Pedrals
Hora: 22 h
Lloc: Teatre de la Garriga - el Patronat (el Passeig, 42)
Preu: 8€ Taquilles del Teatre i Tel-Entrada

Tenim, a la Garriga, una de les darreres oportunitats per veure aquest espectacle de pirotècnia verbal i musical, enginyat per dos joves artistes inquiets i iconoclastes: a la dreta, el púgil Guillamino (Pau Guillamet), cantant, dj, home orquestra del segle XXI, amb l’ordinador abillat de farbalans, creador de músiques electròniques i autor dels treballs 1 dia i Somnis de llop (BankRobber, 2005); a l’esquerra, el púgil Josep Pedrals, vell conegut del Festival, poeta (ha perpetrat els llibres Escola italiana i El furgatori) i rapsode bregat en deu mil tres-centes cinquanta-vuit batalles pel cap baix, mantenidor del cicle poètic al bar Horiginal, a la capital del Barcelonès, i darrerament llençat als lleons de les llistes d’èxit pop amb el seu nou experiment: Els Nens Eutròfics (d’en Pedrals).

L'espectacle “En/doll” proposa un hip-hop juganer, fresc i espontani, nascut entre l’Eixample i el Carmel, molt tocat per la marinada. És una sonora bufetada a l'ortodòxia de la poesia i del rap –al forn o a la planxa–. El títol de l’espectacle és un enunciat doble que remet a la cultura de l’endoll (enrampeu-vos-hi com vulgueu) i a la incontinència verbal i insubordinada que és pròpia de MAC’s i poetes de vida llicenciosa i dissoluta.

En fi, un espectacle trencador on la paraula és el vehicle i les bases electròniques la benzina. Divertit, irreverent i surrealista. Com si els Monthy Pyton fessin hip-hop, vaja. Doncs que no t’ho expliquin. Vine i gronxa’t.

Ordinador i veu: Pau Guillamet
Veu: Josep Pedrals
Cors: Raquel Salazar i Mar Abella

Recordant Palau i Fabre (i II)

Oriol Izquierdo dirigint unes paraules als assistents

Acabada la intervenció dels sis ponents, va venir el privilegi d’escoltar Palau, en pròpia veu, recitar els seus poemes. Va ser a través de la projecció del documental “L’alquimista”, de Pere Vilà, que mostrava imatges del poeta a Guifreu, al mar nedant –tant com li agradava-, a Barcelona o a la Fundació Palau de Caldetes, durant l’execució de les obres i el dia de la inauguració. La veu de Palau, segura, impertorbable, arribava a estremir.
Entre el públic, ens acompanyava el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, que va obrir l'acte amb unes paraules i que ja abans havia sopat amb tota la colla de participants. “El director” ofereix les seves impressions de la nit en el seu bloc recentment estrenat. Moltes gràcies! I gràcies també al director de la Fundació Palau, Josep Sampera, que amb la seva presència donava suport a l'acte.

PS.- Quan ja érem a punt de tancar l'auditori de l’escola de música, a fora quedàvem quatre gats, i Oriol Ponsatí-Murlà, pres de la rauxa gironina, es va enfilar en un dels bancals de ciment que hi ha i va recitar “La rosa”. Petita reivindació del Palau més estripat i fosc que calia anotar. “...Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!”

Recordant Palau i Fabre (I)

Dissabte 3 de maig, auditori de l'escola de música

D'esquerra a dreta, a la taula, Broch, Ponsatí-Murlà,

Pi de Cabanyes, Nofre, Costa-Gramunt i Solà

L’interès per la figura de Palau i Fabre es va imposar, deixeu-nos dir per golejada, al cap de setmana de pont. I dissabte a la la nit una setantena de persones es van acostar a l’acte d’homenatge al gran alquimista de la literatura catalana, a l’auditori de l’escola de música. L’acte aplegava, en una mateixa taula, sis persones que l’han conegut, estudiat, analitzat i editat. Cadascú va oferir un esbós de la seva visió de Palau i Fabre o d’algun aspecte destacat, i en va llegir algunes peces.
Amb recitar solemne, el poeta i dramaturg Lluís Solà, l’encarregat d’obrir el foc, va recalcar la defensa de "la nostra paraula" que significa la literatura de Palau: es va referir al pròleg dels Poemes de l’Alquimista, al "text excepcional" del Cant Espiritual i també va llegir algun fragment teatral. La poeta Teresa Costa-Gramunt va destacar "la influència de la poesia oriental" en l’obra del poeta per dibuixar el pas "de la física a la metafísica".

L'homenatge a Palau va aplegar una setantena de persones

El binomi genial Picasso-Palau és el que va explicar Tomàs Nofre, vicepresident de la Fundació Palau, que va llegir i comentar alguns fragments del Vides de Picasso. "Per Palau, Picasso és el vèrtex on va a parar tot", concloïa. Va continuar l'escriptor i periodista Oriol Pi de Cabanyes, amb tot d’anècdotes al voltant de l’escriptor: va parlar de la seva "devoció per Greta Garbo", de "la psicologia de la seducció" que impregnava cada moviment del poeta o de la seva "obsessió per fer salut".
Oriol Ponsatí-Murlà, editor de La claredat d’Heràclit (Accent Editorial), va proposar "revisitar l’obra de Palau" des del prisma de la influència del filòsof presocràtic, que hi ressona en més d’una ocasió i de diferents maneres. Entre un i l’altre, els paral.lelismes que es poden establir són nombrosos i sovint Palau entaula un joc de contraris respecte Heràclit, segons va comentar. El darrer en intervenir va ser Àlex Broch, que va exposar els principals trets dels cinc llibres que integren Poemes de l’alquimista: L’aprenent de poeta és "l’erotisme blanc, no torturat"; L’alienat és "la recerca de l’altre, del doble, l’operació de desdoblament"; Càncer suposa "el poemari aturmentat, d’un erotisme negre, pervers", Laberint, "la recerca del camí de sortida"; i finalment, Atzucac, "l’afirmació pública de tancament de l’escriptura poètic". Precisament pertanyents a Laberint, i per culminar l’explicació de Broch, Charo Martínez va llegir la versió en francès de "L’étranger" (Baudelaire) i "Sénsation" (Rimbaud), i tot seguit la versió catalana que en va fer Palau.

Àlex Broch: la voluntat de justícia poètica

Llibreria Àgora, dissabte 3 de maig

És una de les veus més respectades en l’anàlisi i la crítica de la literatura catalana. Ha treballat per a les principals editorials del país (Edicions de la Magrana, Edicions 62 i Proa, i ara, Enciclopèdia Catalana), i també s’ha desdoblat en la tasca docent. Tenir Àlex Broch dissabte a la tarda, a la Garriga, va ser un pur privilegi. En l’hora generosa de xerrada que va oferir per presentar el seu llibre "Sobre poesia catalana" (Proa), a la llibreria Àgora, va ser capaç de condensar i apropar idees i pensaments sobre la poesia de Palau i Fabre, el paper implicadíssim del crític literari i la centralitat que otorga a la generació d’escriptors dels 70.
"Sobre poesia catalana", recentment guardonat amb el premi Cadaqués a Quima Jaume a obra publicada, condensa materials de 33 anys de crítica literària, de procedència diferent, des de les "crítiques d’urgència" (els articles de "crítica militant" publicats al Correo Catalán i l’Avui) fins a textos més llargs i d’anàlisi sobre autors de la generació dels 70, Palau i Fabre o les antologies poètiques. Tot plegat, tal com va explicar Broch, amb una intenció molt clara: "posar ordre", marcar "un itinerari". "Mai he entès la crítica de manera passavolant, el crític ha de fer diana el màxim de vegades possibles".

Broch, amb la periodista Anna Ballbona, que el va presentar

La defensa del crític que va fer com a "creador", constructor d’un discurs que transmeti interpretacions, amb la voluntat d’oferir obra cridava especialment l’atenció. Per això, per aquest fort sentit crític del crític, s’entén que Broch hagi volgut incloure en el llibre noms de referència en la poesia catalana actual i d’altres que no. Ho deia ell mateix, parlant de la generació dels 70, a la qual pertany i a la qual ha explicat: "hi ha autors que no tenen la presència dels altres, perquè han vingut després i no han tingut els focus mediàtic". Ras i curt, el crític ha de tenir "voluntat de justícia poètica". Ell la té, com també una capacitat ingent, incansable d’anàlisi i didàctica. A l’Àgora ho va demostrar amb escreix. Gràcies!

PS.- En propers apunts, rebreu comentaris sobre l’acte d’homenatge a Palau i Fabre, dissabte passat a la nit.

Aparador poètic

Arribem a la llibreria Àgora per presentar "Sobre poesia catalana", d’Àlex Broch, i ens trobem un regal a l’aparador: un aparador poètic. Hi ha, ben posats, lluïnt, diversos volums d’alguns dels autors que desfilaran per la Primavera Poètica d’una manera o una altra. Tots posant per la foto. A tots els disfrutarem fins a mitjans de juny.

El crit i el silenci

Impressions del recital de poesies de Montserrat Abelló i Antoni Clapés, amb Antoni Clapés i Dolors Udina. Fundació Maurí, divendres 2 de maig de 2008

Carme Badia presentant l'acte

“La veu que crida sóc jo”, va dir Montserrat Abelló (1918) en el recital d’ahir en veu de la traductora i amiga seva Dolors Udina. És un vers que sintetitza la seva obra: un rebel·lió constant contra les circumstàncies de la vida. En el seu cas, un doble exili (Londres i Xile) i el naixement del seu tercer fill, afectat de la síndrome de Down. Si no hagués nascut aquest fill, i si no hagués llegit les poetes nord-americanes Sylvia Plath i Adrienne Rich, potser mai no s’hauria posat a escriure. Ho va explicar Antoni Clapés, poeta i també amic de Montserrat Abelló, que no va poder ser a l’acte per motius de salut. L’última circumstància a la qual ha fet front la poeta és la mort del seu marit, Joan Bofill, amb qui va conviure més de seixanta anys. Publicada la seva obra completa el 2002, Al cor de les paraules, ha escrit dos poemaris més que reflexionen sobre la pèrdua del company i sobre la mort, “l’últim secret”.

Si Montserrat Abelló és la dona que crida, Antoni Clapés (1948) és l’home del silenci. “Déu no és ni en el silenci”, va dir Clapés en un poema d’homenatge a Ingmar Bergman. Una altra poesia seva, aquesta en memòria de Segimon Serrallonga, comença dient: “El poeta i el místic és u”, i explica per què: perquè somia els nostres somnis abans que els somiem nosaltres. Clapés és poeta de quietud, de deixar-se trasbalsar per la vida i destil·lar-la amb paraules. Els poemes que ahir va recitar, més breus i tot que els d’Abelló, els va precedir d’una sempre escoltadora explicació de les circumstàncies que els van inspirar. El poemari Alta Provença, per exemple, va néixer de la fascinació pel paisatge i la gent d’aquesta regió que també havia enamorat Albert Camus.

El col·loqui va portar a parlar de traduir poesia, el gènere més difícil per Dolors Udina però el més fàcil per Montserrat Abelló, per qui l’anglès és una segona llengua amb un gran parentiu musical amb el català. És ben segur Abelló no hauria estat d’acord amb la coneguda frase del poeta Robert Frost que Pere Ballart va recordar en la conferència de dimarts: “La poesia és allò que es perd quan es tradueix”. Clapés, tot i que no és traductor professional, també hi va dir la seva: “Va bé traduir per fer dits quan no estàs gaire fi”. Provem-ho?

Una trentena de persones van seguir atentament la lectura

Lliçó de poesia: "Quan dic jo, vull dir nosaltres"

Conferència del professor Pere Ballart, 29-4-2008

En una magnífica conferència –esplèndida classe magistral– davant un centenar de persones, el professor de Teoria de la Literatura a la UAB, Pere Ballart, autor d’assajos imprescindibles per als amants i neòfits de la poesia com ara “El contorn del poema” o “El riure de la màscara”, va desglossar, a partir de la lectura de diferents poemes, alguns dels aspectes més destacables per a comprendre el gènere.

Va enumerar, d’entrada, aquells aspectes que poden generar prevenció a qui no s’hagi acostat mai a un poema: la brevetat (enfront de la narrativitat o la premsa ràpida); una veu desconeguda, descontextualitzada, que ens parla per si mateixa; l’absència d’acció o conflicte en contrast amb la novel·la (o la inutilitat de preguntar com acaba un poema); la disposició del text tipogràfic (ja ho deia Brossa: després d’escriure el poema, els límits de la pàgina ja no són on va ser tallat el paper); o la musicalitat i ritme estètics del text en ser llegit en veu alta, una actitud diferent a l’hora d’encarar la lectura d’una altra tipologia de text.

Enfront dels qui assenyalen la inutilitat de la poesia, el professor Ballart va contraposar i reivindicar la seva “perfecció diamantina” a l’hora de buscar les cotes més altes d’expressivitat i l’esforç invertit pels poetes en aquesta tasca. Una tasca, va reiterar, que en situacions de risc personal o col·lectiu, en contextos bèl·lics o en altres situacions de xoc, ha esdevingut altament simbòlica a través de cançons, himnes i poemes popularitzats a bastament. També va assenyalar que el poema invita a una reflexió amb un mateix –tasca no sempre grata d’assumir–, posant sovint al descobert intimitats que a vegades no són fàcils d’encarar o de reconèixer.

Acte seguit, a partir del comentari dels nou poemes repartits a mode de guia de lectura entre el públic, el professor Ballart va desgranar, poema a poema, algunes de les particularitats del gènere. Per exemple, que malgrat la incomprensió aparent apel·la al nostre sentit de la realitat i requereix una “cooperació imaginativa” sobre el llenguatge que projecta –també va recordar que existeixen diccionaris– i que hom té la llibertat de construir un significat simbòlic per compartir l’experiència que transporta el poema. També va remarcar que és el lector qui ha de reconstruir el context del poema, ja que la poesia és un gènere el·líptic amb molts sobreentesos.

En el terreny del llenguatge va assenyalar que el poema intenta exhaurir-ne els sentits (els mots “comptes”, “contes” i “compte” en el poema “Desengany” de Jordi Julià) i crear metàfores per a distanciar-se de la realitat referencial, en una forma de correlat o narració paral·lela en la qual l’experiència del jo (narratiu) poètic és reconeixible per tercers encara que no l’hagin viscut personalment (poema “Runa”, de Joan Vinyoli, sobre la vellesa). Però el llenguatge, va prosseguir, no només crea realitats paral·leles sinó també noves realitats, a vegades metafísiques (poema “Gràcia”, de Màrius Sampere, sobre el final de la vida) i també construeix imatges a través de les quals el lector veu reflectida una realitat incòmode (poema “El glaç”, de Jordi Llavina, sobre la fredor en una parella). El recurs a la ironia, per part de la poesia, com a distanciament d’una realitat problemàtica (poema “Vindrà la mort, i jo no seré al llit”, de V. A. Estellés) és, precisament, un dels temes que Ballart desenvolupa al llibre “El riure de la màscara”. A la fi, Pere Ballart va assenyalar la capacitat del poema per a transportar emocions, o més ben dit, per a generar emocions en el lector (poema “Piscina”, de Joan Margarit) a través d’un gir inesperat en el poema o en la descripció d’una experiència individual que vol ser col·lectiva (poema “Nét”, de Txema Martínez, sobre fills, pares i néts).

És aquesta, afegim, la dimensió solidària de la poesia, el “quan dic jo, vull dir nosaltres”, cita extreta per Ballart d’un fragment de Víctor Hugo. La capacitat de la poesia per a parlar-nos de nosaltres mateixos sense que quasi ni ens n’adonem d’aquest adonar-nos-en, sense que necessàriament calgui haver experimentat l’emoció que ens duu el poema. Moltes gràcies per les teves reflexions, Pere Ballart!

PISCINA

No tenia por de l’aigua, sinó de tu,
era la teva por que em feia por,
i el lloc fondo on no es veien les rajoles.
M’hi vas arrossegar, recordo encara
la força dels teus braços obligant-me
mentre intentava abraçar-me a tu.
Vaig aprendre a nedar, però més tard,
i molt de temps vaig oblidar aquell dia.
Ara que ja no nedaràs mai més,
veig l’aigua blava immòbil davant meu.
I comprenc que eres tu el qui t’abraçaves
a mi per intentar creuar aquells dies.

Joan Margarit, Estació de França (1999)

Sarabandajant la poesia

Sarabandajant la poesia

Cor Sarabanda
Cinta Massip - rapsode
Tona Comas - piano
Mariona Castelar - direcció

PROGRAMA

1-Cançó del fruiter – Josep Vila / Miquel Desclot
2-L’arrel de l’aigua – Mariona Castelar / Montserrat Abelló
3-Diuen: la mar és trista – Jorge Sarraute / Marià Manent
4-Eugènia – Mariona Castelar / Carles Riba
5-Cançó de faroner - Josep Vila / Miquel Desclot
6-Fregall d’espart – Mariona Castelar / Maria-Mercè Marçal
7-Capvespre – Mariona Castelar / Anna Boldú
8-Tres acuarelas aragonesas – Antón García Abril / Magdalena Lasala
9-Sermó – Mariona Castelar / Enric Casasses
10-Cançó de bressol – Toti Soler / Cinta Massip
11-Passa Vent - Xavier Riba / Clementina Arderiu
12-Cançó del pescador de llunes – Josep Vila / Miquel Desclot
13-For us – Javier Busto

Tradicionalment el cant coral ha servit per a popularitzar poemes d’allò més variats quant a autors i tendències. A casa nostra ho sabem bé, i més a la Garriga, on actualment comptem amb set agrupacions corals. L’espectacle del cor Sarabanda, ahir a la nit, en va ser una bona mostra durant l’obertura de la quarta edició del Festival Primavera Poètica. Davant de les més de cent-cinquanta persones que es van aplegar a l’Auditori de l’Escola de Música –portes obertes i gent a fora– el cor va demostrar unes sorprenents i creatives coreografies, senzilles i efectistes, gens forçades, que es traduïen, en cada cançó, en moviments d’espai i cos, fins i tot del mateix piano. La delicadesa de l’espectacle, però, no hagués estat el mateix sense la intervenció de la rapsode Cinta Massip –devessall de somriures i energia–, que introduïa, recitant-lo, cada poema, i participava, amb el seu moviment o la manipulació d’objectes –una llanterna a Cançó del faroner o un mirall a Cançó del pescador de llunes– de les coreografies generals.

El cor interpretant el poema Fregall d'espart, de M. Mercè Marçal.

Cançó del faroner, de M. Desclot.

Cal ressenyar, també, que la majoria de les cançons que ahir es van escoltar van ser estrenes mundials absolutes (2, 3, 4, 6, 7, 9, 10 i 11), moltes d’elles composades per la directora del cor, Mariona Castelar, i responsable, en darrer terme, del conjunt d’un espectacle excel·lent de cant coral, que trenca tòpics enquistats per l’ortodòxia i que suposa una posada en escena d’una frescor absoluta, agraïdíssima, d’altra banda, en una vesprada calorosa com la d’ahir.
L’espectacle, que durà menys d’una hora, sovint va ser interromput pels indecisos aplaudiments del públic, ja que la successió de peces i moviments no acabava de deixar cap buit visible a un respectable que es va poder esplaiar al final del concert amb generosos i merescuts aplaudiments.
Sarabandajant la poesia és el segon espectacle que el Festival organitza en col·laboració amb una entitat cultural local -el primer va ser l'any passat, amb un tast de poesia àrab amb membres de l'Associació Cultural Asilah-La Garriga-, un precedent, sens dubte, esperançador quant a futures col·laboracions amb aquest i d’altres cors o entitats.
Felicitats i gràcies, sarabandes!!

Agraïment del nombrós públic assistent.

El cor Sarabanda agraïnt la presència dels compositors Jorge Sarraute i Xavier Riba.

Escalfant motors

A partir del 23 d'abril i fins el 14 de juny la Garriga es convertirà, novament i per quart any consecutiu, en un privilegiat focus d'atenció cultural per als amants de la literatura en general i de la poesia en particular. El Festival Primavera Poètica –coorganitzat per Òmnium Cultural, l'Ajuntament de la Garriga i la Institució de les Lletres Catalanes–, amb més de vint propostes repartides en vuit escenaris, ens torna a posar a l'abast la veu de poetes que vindran a oferir-nos un tast dels seus versos (Montserrat Abelló, Antoni Clapés, Feliu Formosa, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Jaume Subirana, Josep Pedrals, Joan Vinuesa, Xavier d’Edimburg, Ivette Nadal, Francesc Garriga, Josep Francesc Delgado...), i d'altres propostes que a partir de diferents formats –lectures dramatitzades, concerts, performance o recitals– ens acostaran als universos de Montserrat Roig, Agustí Bartra, Pere Quart o Màrius Sampere.

Aquest any, però, volem destacar el fet que el Festival ha encarregat tres espectacles per a l'ocasió. El primer serà el concert del Cor Sarabanda, amb una original proposta coral que suposarà la rigorosa estrena de diferents poemes cantats (Abelló, Riba, Cassases, Marçal...) i musicats (la majoria per Mariona Castelar), amb la col·laboració especial de la poeta i rapsode Cinta Massip. En segon lloc, l'actriu Mariona Casanovas ens dramatitzarà uns fragments periodístics de l'escriptora Montserrat Roig, en un tast del que encara és un treball en curs. Finalment, tindrem ocasió d'endinsar-nos en la poesia llatina (Horaci, Ovidi, Catul...) de la mà i veu d'Albert Vilar i Txus Martínez a partir d'una selecció feta per la filòloga Núria Gómez Llauger. En l’endemig, podrem escoltar la poesia sensual de l'algerià Salem Zenia, poeta refugiat a Barcelona i acollit pel PEN Català, en una lectura bilingüe, amazic i català; recordarem, de nou, a Josep Palau i Fabre a partir de lectures personals, escollides i comentades per amics i autors que l’han tractat i estudiat, o descobrirem, durant la festa de cloenda, les gloses i els cants improvisats típics d’arreu de la geografia de parla catalana.

Altres actes, en fi, acabaran de completar un cartell que durant un mes i mig situarà la Garriga com a capital poètica catalana, amb l’objectiu darrer d’acostar i descobrir la poesia en distints formats i propostes, reivindicant, en definitiva, “contra la mediocritat i l’estultícia, l’excel·lència del so feta paraula.”

Invitació

Amb l’edició d’enguany, el Festival arriba a la seva quarta edició. El que va començar com un experiment ha anat consolidant el seu camí malgrat les dificultats que comporta organitzar, durant un mes i mig, més d’una vintena d’activitats relacionades amb la poesia.

Una bona dosi d’il·lusió i certa perseverança semblarien, d’entrada, bastar, però també calen certes voluntats i complicitats. Voluntats polítiques –tant de l’Ajuntament com de la Institució de les Lletres Catalanes– que passen per continuar donant suport a una iniciativa que situa la Garriga en una posició privilegiada dins el mapa cultural català; complicitats d’entitats locals i patrocinadors privats que amb la seva aportació altruista fan possible la celebració el Festival. Actituds, totes, que donen continuïtat a una sòlida tradició de manifestacions culturals concretades en el teatre –les desaparegudes i modernistes Festes del Bosc–, en el cant coral –actualment amb set formacions–, en la música –de Sancho Marraco o Manuel Blancafort a la rumba i fusió actuals– o amb un Corpus cada volta més lluït i amb més empenta.

El creixement de la Garriga ha comportat la multiplicació d’entitats i iniciatives, totes amb el denominador comú de seguir essent mostra de com n’és d’actiu el teixit social garriguenc, obert a diferents inquietuds i tendències. El Festival Primavera Poètica participa d’aquesta agitació, d’aquest procés, d’aquest progrés. Del 23 d’abril al 14 de juny, en vuit escenaris diferents, el Festival hi aporta el valor de la paraula dita en boca dels seus poetes, en forma de recordatori i homenatge als qui ens han salvat els mots, de veus que ens recorden d’on venim, de veus que ens avisen que no a tot arreu la paraula és lliure, de veus que, en definitiva, aposten per una radicalitat individual inserida en una determinada tradició i compromís.

En un temps en què el sentit les paraules sembla erosionar-se, quan no corrompre’s, reivindiquem, “contra la mediocritat i l’estultícia, l’excel·lència del so feta paraula”. Des de la Garriga, oberts a la comarca i al país, us convidem a participar-hi.