La beneïda pluja inoportuna no va deslluir l'acte, ben al contrari. Una quarantena bona de persones es van aplegar al Termes La Garriga, en una de les sales interiors, a sobre del menjador, reconvertida, improvisadament, en la sala d'estar de casa -sofà, televisió...-. La vetllada va acollir dos dels poetes importants de la literatura catalana: Feliu Formosa, de categoria veterans, gran reserva; Àlex Susanna, il·lustre sènior, criança en roure.
Ambdós poetes oferiren al públic un recorregut comentat per la seva poètica, destacant les línies de força que subjecten la seva escriptura, sovint amb traces paral·leles però amb punts d'origen diferents. Obrí foc Feliu Formosa ("així després et podré escoltar tranquil·lament"), qui destacà el progressiu depurament dels seus poemes, alliberant-los de tot allò accessori i superflu. El mateix Susanna, posteriorment, en destacà la gestió dels "propis silencis", això és, dir només "quan s'ha de dir". Certament, els poemes de Formosa no busquen respostes, més aviat plantegen interrogants i defugen conclusions. La seva imatgeria és interior, el punt de partença és reflexiu, i com bé assenyala Enric Sòria al pròleg de Darrere el vidre. Poesia 1972-2002, "la de Formosa és qua poesia feta de contradiccions, o més aviat una poesia dialèctica, que resol els oposats en la síntesi precària del poema. Síntesi que, molt sovint, no conclou en res, només assenyala, en passant, l'escletxa del dubte o la incertesa". El poema que dóna títol al recull és ben explícit:
Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris
També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat
Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermellesDe la terrassa immersa
En un silenci gris
Com al menjador de casa una nit de plujaAl seu torn, Àlex Susanna inicià la seva intervenció amb una declaració de principis sobre el paper de la poesia, amb el convenciment que malgrat el tragí diari "hi té un espai i un paper a jugar". Molt sovint, la poesia de Susanna és una meditació sobre el mateix fet poètic i la "manera com ens hi podem relacionar", amb el benentès que és "el camí més eficaç per tornar a nosaltres mateixos". El punt de partença de Susanna, doncs, difereix del de Formosa en el fet que l'estímul desencadenant del poema és l'observació d'alguna perplexitat exterior, filtrada a través del record, que a vegades provoca el que anomenà "poemes d'efecte retardat", aparentment anodins abans de desenvolupar el pòsit. Aquest procés de la creació del poema neix de l'experiència conscient del poeta -de qualsevol persona-, però amb la particularitat -o tràgic revers- que la vida no deixa anar el sentit d'aquestes experiències.
Susanna afirmà, amb sornegueria, que aquest sentit només s'entreveu quan la vida "té la guàrdia baixa" i no sospita de l'escriptura d'un poema. Aquesta vinculació amb la realitat referencial és el que ha inscrit, per part de la crítica, la poesia d'Àlex Susanna dins el corrent anomenat de poesia de l'experiència, etiqueta que el poeta tampoc defuig. Bàsicament, transcendir la realitat del poema en la veu de l'autor per a convertir la realitat del poema en experiència reconeixible pel lector. Una de les particularitats de la poesia de Susanna és la referència constant al món de l'art plàstic -pintura, escultura- i la música com a punts de partida per a la construcció del poema. És el cas, per exemple, del dedicat al compositor Xavier Montsalvatge -el qual, per cert, estigué casat amb Elena Pérez de Olaguer, de la família que havia estat propietària de la desapareguda Torre del Pedró de la Garriga, on el músic tan havia sovintejat.
Susanna afirmà, amb sornegueria, que aquest sentit només s'entreveu quan la vida "té la guàrdia baixa" i no sospita de l'escriptura d'un poema. Aquesta vinculació amb la realitat referencial és el que ha inscrit, per part de la crítica, la poesia d'Àlex Susanna dins el corrent anomenat de poesia de l'experiència, etiqueta que el poeta tampoc defuig. Bàsicament, transcendir la realitat del poema en la veu de l'autor per a convertir la realitat del poema en experiència reconeixible pel lector. Una de les particularitats de la poesia de Susanna és la referència constant al món de l'art plàstic -pintura, escultura- i la música com a punts de partida per a la construcció del poema. És el cas, per exemple, del dedicat al compositor Xavier Montsalvatge -el qual, per cert, estigué casat amb Elena Pérez de Olaguer, de la família que havia estat propietària de la desapareguda Torre del Pedró de la Garriga, on el músic tan havia sovintejat.Sortilegi
Tantes vegades com la vostra música
havia guarit ànimes malaltes
d'algun excés o mancança
-perquè aixó és el que fal'art més generosa:
acompanyar i escoltar,
per poder-nos tornar de sobte
allò que més necessitem
en cada precís moment-,
i en canvi avui res no ha impedit
que els vostres metalls, fustes i cordes
s'estremissin tots alhora
amb un acord immensament agut i greu:
tota la tessitura del dolor,
i l'agraïment pel qui va saber
aparellar-vos amb tanta gràcia
que ja mai més no serem els mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada