Dirigit per Enric Juste –és el seu primer documental– es proposa “mostrar una imatge completa i equànime del poeta, lingüista, traductor, crític d'art i literatura i professor universitari, Gabriel Ferrater. Atès l’interès indiscutible de la seva poesia i la relativa deformació amb què algunes anècdotes poden haver malmès la recepció de la seva tasca intel·lectual i artística, el documental consta d’una vintena d’entrevistes i inclou tant les persones més rellevants que el van conèixer com els principals estudiosos de la seva producció pluridisciplinar.”
Fundació Maurí, 19,30h
Fotografies de Dani Soler
Enric Boluda (1978) és de Granollers però viu a Lleida. Gabriel Pena (1980) és de Seròs però viu a la Garriga. Els dos poetes es coneixen des de fa cinc anys, quan els dos són guardonats en el Premi de Poesia Joan Duch. D’allà neix una amistat que els porta a recórrer camins paral·lels, també poèticament, i a compartir una complicitat que va farcir d’amenitat el recital que van oferir. Era el primer duet poètic de la programació d’enguany, i, amb el títol de “Duel poètic”, en alguns moments va tenir tints de divertit combat, i en d’altres, de diàleg conjuntat i ben travat. Davant la quarantena de persones que omplien la Fundació Maurí, Boluda i Pena van plantejar un diàleg dividit en dues parts, que repassava, a través dels seus poemes, temes com les relacions familiars, intergeneracionals i d’amistat, la infantesa i l’adolescència –i els “dolescents”, com batejava Boluda “els que pateixen”–, l’amor i la mort. Tot plegat, descabdellat d’una manera molt propera: Boluda amb poemes d’un caràcter més conceptual, Pena servint-se de l’anècdota i la imatge potents per enlairar els poemes.
Els dos poetes –vallesans, d’anada o de tornada– van fer circular davant del públic “la olor de 16 anys”, un “diumenge a Hèlsinki”, un “amor breu”, un dia de Pasqua o les bambes Victòria foradades de la tieta (Pena) i també una “catàstrofe” que no ho és del tot, una “cançó de bressol una mica postmoderna”, una “natura morta”, una “nina bonica” o l’“àvia, dona, mare” que “ens has viscut perquè siguem” (Boluda). Entre els poemes que es van escoltar, n’hi havia dels seus últims llibres: en el cas de Pena, Ancoratges de baix cost (Premi Les Talúries) i La revolució del bon gust (Premi Màrius Torres); i en el cas de Boluda, de Com d’una casa (Premi Les Talúries).
Divendres 30 d'abril
Auditori de l’Escola de Música, 22h
Vicent Andrés Estellés (1924-1993) és un poeta enciclopèdic. De les moltes antologies possibles, el col·lectiu Ramat de Pedres (bloc) en va presentar una selecció que recollia les diverses temàtiques que travessen de cap a cap la seva poesia: l’amor arrauxat, el país, València, les relacions humanes, la lluminositat mediterrània...
Amb una escenografia teatralitzada –tres músics van encoixinar la banda sonora– que incloïa uns panells amb pintures i fotografies –amb milicians i el cartell Aixafem el feixisme, de Pere Català Pic–, a més d’un bodegó amb fruita, evident evocació de l’horta valenciana i de les alqueries, el recital va anar enllaçant poemes i música. A més de Jordi Condal i Jaume Sobrevals, el pintor i poeta Misael Alerm s’afegí al recital mentre pintava un quadre –gris blau elèctric a cops i pinzellades de bruc–.
Estellés és considerat un dels més grans lírics de la poesia catalana contemporània. Joan Fuster assenyalava que des d’Ausiàs March no hi havia hagut un poeta que tractés l’amor amb tant d’arravatament. El públic –una cinquantena de persones que quasi omplien l’Auditori– va escoltar atentament alguns poemes clàssics d’Estellés (“No hi havia a València dos amants com nosaltres...”, “Assumiràs la veu d’un poble...”) i d’altres que configuren un dels imaginaris més potents de la poesia catalana del segle XX.
Estellés, que patí com d’altres autors valencians –Sanchis Guarner, Enric Valor, Ovidi Montllor...– la persecució franquista i blavera, dedicà la seva vida professional al periodisme i durant molts anys treballà al diari Las Provincias, fins que el 1978 en fou apartat aprofitant una de les moltes convalescències arran d’una malaltia. Per desig exprés, fou enterrat amb les seves ulleres, però les miopies culturals i polítiques han perviscut a la intempèrie fins avui. El 2007 es van donar les condicions per crear la Fundació Vicent Andrés Estellés a Burjassot, el seu poble. La seva obra completa es pot trobar editada, en diversos volums de butxaca, a l’Editorial 3 i 4. Per iniciativa de la seva filla Isabel, s’edità l’antologia Mort i Pam (Carena Editors, 2004).
Helena Vidal i Xènia Dyakonova. Fotografies de Dani Soler.
Al final de l’acte, a mode d’epíleg distès, Vidal va llegir alguns poemes de poetes russos contemporanis, dedicats als infants, i Dyakonova va llegir poemes propis corresponents als llibres “La meva vida sense mi” (2003), “Vacances” (2007) i d’altres d’inèdits que conformaran un nou volum.
Totes les fotografies són de Dani Soler
La mostra “Bosc de mots”, organitzada conjuntament per la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella i el Festival Primavera Poètica, de la mà de la comissió ciutadana de l’Any Albó, tindrà continuïtat l’any que ve, amb una segona exposició que seguirà el mateix fil conductor d’aquesta primera. Aleshores, s’editarà el catàleg de les dues exposicions. Núria Albó, emocionada, va tenir paraules d’agraïment: “no hi ha res més bonic per una persona que sentir-se estimada”. “Estic molt satisfeta que la meva obra inspiri d’altres arts”, afegia. “És un moment que m’omplirà de claror tota la vida”. Això sí, va deixar una escletxa per l’humor, en donar les gràcies “perquè feu això abans no sigui morta”.
Núria Albó, asseguda, escoltant les presentacions
Núria Albó, al centre, amb alguns dels artistes
Malgrat el títol, Terròs! no és un espectacle de secà, sinó de regadiu. I no només per l’aiguat i la pedregada que es va acarnissar amb l’Auditori mentre celebràvem el darrer concert del Festival, sinó per la temàtica eminentment fluvial de l’espectacle.
Andreu Rifé, Raül Lorenzo i Pau Romero
Terròs! és un treball preciosista d’orfebreria musical perpetrat per l’Artista cantactor Andreu Rifé a partir dels versos que, com granets d’arròs, David Monllau ha anat escrivint i acumulant, amb discreció, al llarg dels anys. La història d’aquest disc, editat el desembre de 2008, és emotiva i singular. Arran d’una estada de l’Artista en una de les barraques del delta de l’Ebre, on fugint del brogit metropolità hi trobaria un recer per composar noves cançons, Rifé entra casualment en contacte amb David Monllau, “homenot” ribereny i factòtum decisiu i decisori a l’hora de recuperar l’arquitectura tradicional de les barraques, antigament destinades a vivenda i a magatzem de les tasques de la pesca i el camp, i avui reconvertides, moltes, en allotjaments vacacionals.
La mútua simpatia que va néixer entre els dos aviat es transformaria en amistat i admiració. Havent de partir, l’Artista, com a mostra d’agraïment, va musicar el poema “Les mans” (“Què seria dels humans / si no tinguéssim les mans? / La qüestió és molt delicada / i està plena de paranys. / Les mans ens ajuden sempre / a fer tot el que sentim, / des de les coses més boniques / fins l’extorsió i el crim”, etc.), una gravació gairebé improvisada que de seguida va tenir el beneplàcit del poeta i l’èxit entre els qui en van fer còpies de còpies... Tant és així que diu l’Artista que la cançó fins va sonar repetidament en les ràdios municipals de la zona. I vet aquí que sorgí la idea de musicar altres poemes, propòsit que fou apadrinat –literalment i de manera entusiasta– per una colla de mecenes locals, alguns dels quals ben visibles a la caràtula del disc.
David Monllau no té obra publicada. De fet, ésser poeta no comporta tenir obra publicada. Deia Vinyoli, en el poema Manobre: “Ésser poeta: bastir/ sempre en el buit, sense fi,/ paraula a paraula una obra/ que es perd endins de l’espai;/ ser-ne tan sols un manobre/ i no sentir-se mai pobre,/ ni no desistir-ne mai.” Doncs això és el que és Monllau, un manobre de la paraula, un artesà en la construcció de les barraques. Tanmateix, ell ho diu d’una altra manera: “No sóc home de lletres,/ no escric mai per concursar,/ simplement dic el que penso/ del mode que em sé expressar.”
I Monllau expressa bé i de manera senzilla el que és la seva vida al Delta i el que el riu Ebre significa i ha significat en la conformació d’un dels paratges més singulars de Catalunya. Des d’evocacions rurals (“Lo Delta”, “Lo temor”, “Lo nostre riu”, “La barraca”) amb fuetades molt crítiques amb la construcció i especulació polítiques del territori, fins a la descripció costumista de tradicions gastronòmiques (“Arròs, col i fesols”, “La matança del porc”), passant per lirismes més introspectius (“Les mans”, “Poema d’amor”), juganers (“Els peus”) o purament biogràfics (“Seixanta-cinc anys i jo”, “Vaig néixer a l’any quaranta”, “Mon pare i ma mare”).
I, naturalment, la música i la veu de l’Andreu, que fan d’aquest treball una aproximació quasi antropològica a l’experiència de viure el Delta a través dels sons i les paraules, des de la distància, però amb tot l’esperit honest i autèntic que tenen les coses senzilles –i no és gens senzill de fer un disc com aquest– quan són fetes amb estima i devoció. I és això el que es percep a l’espectacle Terròs!, un alter ego de l’Andreu anomenat l’Artista que lliga les cançons a partir de les peripècies que les envolten i de la relació establerta amb el poeta. Un espectacle, doncs, que lliga poesia, música i cançó. Sensibilitat, qualitat i emotivitat. Una manera ben rodona de cloure el Festival Primavera Poètica. Moltes gràcies Andreu Rifé, moltes gràcies David Monllau! Llarga vida a Terròs!
Oriol Izquierdo presentant l'acte
Va obrir foc la Laia –agraïment, primer de tot, “m’agrada molt recitar amb la Montserrat” – amb poemes del llibre No et puc dir res. Interpel·lant el públic sense por, va parlar de la por, de les coses esquifides i de la impossibilitat de dir res que no sapigueu. I ara li toca a la Montserrat, comença juganera –on són els 91 anys? – referint-se a la seva obra completa, Al cor de les paraules, i regraciant a Izquierdo que l’edités. “Jo us la recomano”. “Hi ha poemes de fa 50 anys”. I comença amb el que dóna títol al llibre, i li segueix “Voler dormir” i les vibracions que impregnen la seva veu es tornen encara més emotives quan recita el colpidor “Retorn”, que va escriure en retornar de l’exili. “...per això, com que sóc filla d’aquesta terra tan trepitjada, he sortit rebel...”, diu un vers. Aplaudiments espontanis. I després recitarà el que tanca el llibre, i tant sols haurem acabat un primer bloc exultant. N’hi seguiran, com una seda, dos més. Les dues poetes assumeixen un rol propi, autèntic, sense grinyols ni impostacions.
De vegades només acompanyat del piano, d’altres piano i guitarra, i d’altres encara sumant-hi unes bases musicals, donant mostres d’una veu gruixuda i prodigiosa, Gorka Knörr va fer desfilar melodies de protesta, com L’estaca, una cançó que “mai perd la seva vigència, sobretot mirant les coses que passen”; d’altres de romàntiques o amoroses, com el Paraules d’amor o un esborrany de cançó –primícia garriguenca– dedicades a la seva dona. Quan la lletra era en basc, ens en feia cinc cèntims en català. “Veieu com és fàcil, el basc?”. Una cançó deia una cosa així: “en aquesta petita illa que som nosaltres podem ser feliços”. I tant que sí! Eskerrikasko, Gorka i Natxo!
