18 de maig 2009

El Calders més màgic

"La màgia d'en Calders", divendres 15 de maig, Auditori de l'Escola de Música

Contes que parteixen de pretextos quotidians i concrets, enlairats a través d’una prosa d’aparent senzillesa però d’una finor i ironia perfectament calculades i eficients. L’autoria d’aquestes característiques literàries és Pere Calders (1912-1994), un dels grans referents de l’humor afuat de la generació d’abans de la guerra, i divendres al vespre, la seixantena de persones que es van acostar a l’escola de música van poder comprovar la fortalesa, la vigència i la poètica –aquest darrer element el reivindicava el director del festival, l’Albert Benzekry– dels contes de Calders. Però és clar, com acostar Calders al públic, en forma de recital, i no perdre ni un cèntim del seu magnetisme? Doncs la resposta la té Imma Colomer (pels ventdelplanians, la Dora), actriu de trajectòria dilatadíssima, que divendres va oferir el muntatge “La màgia d’en Calders”. Agafant el màxim sentit de l’acció de relatar, de contar, va explicar-nos quinze contes de Calders. Una delícia.

Acompanyada de la Dioni Chico, a l’acordió, Colomer va traslladar-nos la literatura de Calders gairebé amb la seva mateixa recepta, aplicada a l’escenari: senzillesa –cap micròfon, cap amplificador–, ironia i una proximitat natural a l’hora de narrar, entonant, en cada moment, el gir necessari, surrealista o inusitat, per causar l’efecte desitjat. Per completar-ho, una enorme presència escènica i anys i anys de teatre que feien que ens hagués pogut tenir una llarga estona escoltant-la i escoltant a Calders. Els contes, pertanyents als llibres Cròniques de la veritat oculta i L’honor a la deriva, sortien de sota el paraigües imaginari instal·lat a l’escenari i voleiaven per tot l’auditori fins arribar a tots els racons de la sala. Rialles entre la concurrència, que va gaudir amb l’home a qui li neix un arbre al menjador de casa, amb el japonès que ningú diria que fos japonès o el lloro de Cadaqués que va acabar a l’Orient. Gràcies, Imma i Dioni! Gràcies, Pere!

Fotografies de Dani Soler