Dimarts 20 d'abril
Teatre de la Garriga-El Patronat, 18,30h
Centenari Màrius Torres. Conferència recital
Amb Antoni Clapés, poeta, i Montserrat Vellvehí, actriu.
.
En el centenari del naixement de Màrius Torres el Festival se n’ha volgut fer ressò. Dins les activitats que setmanalment organitza l’Aula de la Universitat a l’Abast, el dimarts passat el poeta Antoni Clapés i la rapsode Montserrat Vellvehí van escenificar una conferència recital sobre l’obra del poeta. A partir d’un repàs biogràfic de la seva vida, la conferència va anar intercalant fragments de textos de Torres –poemes, fragments de dietari i cartes (a Joan Sales, Carles Riba o Mercè Figueres).
En paraules de Margarita Prats (curadora de la recent edició de Poesies de Màrius Torres), la seva obra poètica "es constitueix a partir d'una constant indagació en la pròpia vida emocional i moral. Segurament Torres és el poeta català modern que s'ha pres a si mateix com a objecte de poesia d'una manera més constant, intensa i lúcida. En la seva obra poètica la farga humana –sofriments, desigs no acomplerts, passions construïdes en somnis, sentiments tendrament viscuts, esperança de sobreviure a l'absurd, al caos i a l'anorreament com a individu i com a membre d'una nació– ens és presentada en una disposició artística que revela un profund domini del llenguatge literari.” Els poemes mostren una obra poètica que es nodrí de farga humana deslligada de referents particulars i, simultàniament, revelen la traça de qui ha fet seus aquells trets de la tradició literària que, més enllà de modes i d'ismes, s'adiuen amb el propòsit dels seus poemes.”
Màrius Torres va néixer el 1910 a Lleida i va morir a Puig d’Olena el 29 de desembre de 1942, després de 7 anys de malaltia i d’estar internat. “La poesia de Màrius Torres és indestriable de les circumstàncies –personals i col·lectives- que la veuen néixer. I, tanmateix, en un cert sentit, cap poesia no és tan intemporal.” Són paraules de Pere Gimferrer al pròleg de Poesies (Ariel, 1977). Les circumstàncies personals es redueixen a una: la tuberculosi a partir de finals del 1935, que l’obliga a l’internament. Màrius Torres, ja aleshores amb fortes inquietuds artístiques i literàries, es refugia en la poesia i escriu la major part de la seva obra a Puig d’Olena. La guerra trenca els llaços familiars i la família s’exilia a Ossejà, Lió i Montpeller. La casa de Barcelona és expropiada. En Màrius escriu i tradueix (Verlaine, Ronsard, Shelley, Keats, Burns...) i alhora comença un dietari arran de la partida del seu germà Víctor: “Hi anotaré els meus sentiments mentre durarà aquesta guerra. Així, quan tornaràs, si Déu vol que tornis, podràs tenir una idea de la meva campanya”. I va tornar, però no es van poder veure. Després d’una agonia de 48 hores, amb diverses crisis cardíaques, Màrius moria a l’edat de trenta-dos anys. El 30 de desembre de 1942 el seu cos va ser enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental), nínxol 54.
En paraules de Margarita Prats (curadora de la recent edició de Poesies de Màrius Torres), la seva obra poètica "es constitueix a partir d'una constant indagació en la pròpia vida emocional i moral. Segurament Torres és el poeta català modern que s'ha pres a si mateix com a objecte de poesia d'una manera més constant, intensa i lúcida. En la seva obra poètica la farga humana –sofriments, desigs no acomplerts, passions construïdes en somnis, sentiments tendrament viscuts, esperança de sobreviure a l'absurd, al caos i a l'anorreament com a individu i com a membre d'una nació– ens és presentada en una disposició artística que revela un profund domini del llenguatge literari.” Els poemes mostren una obra poètica que es nodrí de farga humana deslligada de referents particulars i, simultàniament, revelen la traça de qui ha fet seus aquells trets de la tradició literària que, més enllà de modes i d'ismes, s'adiuen amb el propòsit dels seus poemes.”
Màrius Torres va néixer el 1910 a Lleida i va morir a Puig d’Olena el 29 de desembre de 1942, després de 7 anys de malaltia i d’estar internat. “La poesia de Màrius Torres és indestriable de les circumstàncies –personals i col·lectives- que la veuen néixer. I, tanmateix, en un cert sentit, cap poesia no és tan intemporal.” Són paraules de Pere Gimferrer al pròleg de Poesies (Ariel, 1977). Les circumstàncies personals es redueixen a una: la tuberculosi a partir de finals del 1935, que l’obliga a l’internament. Màrius Torres, ja aleshores amb fortes inquietuds artístiques i literàries, es refugia en la poesia i escriu la major part de la seva obra a Puig d’Olena. La guerra trenca els llaços familiars i la família s’exilia a Ossejà, Lió i Montpeller. La casa de Barcelona és expropiada. En Màrius escriu i tradueix (Verlaine, Ronsard, Shelley, Keats, Burns...) i alhora comença un dietari arran de la partida del seu germà Víctor: “Hi anotaré els meus sentiments mentre durarà aquesta guerra. Així, quan tornaràs, si Déu vol que tornis, podràs tenir una idea de la meva campanya”. I va tornar, però no es van poder veure. Després d’una agonia de 48 hores, amb diverses crisis cardíaques, Màrius moria a l’edat de trenta-dos anys. El 30 de desembre de 1942 el seu cos va ser enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental), nínxol 54.
.
Més sobre Màrius Torres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada