Ruta poètico-modernista (II)

Diumenge 29 de maig, 11,30h

Ruta poètico-modernista (II)

Versos entre pedres, forjats, vitralls i trencadís

Plaça del Silenci

Col·labora Fundació Fornells Pla-Conxa Sisquella i Amics del Jazz de la Garriga

Conduïts per l'arquitecte Lluís Cuspinera, i amb les lectures d'Albert Vilar i els comentaris d'Oriol Ramon, la segona ruta ens va portar fins la Ronda del Carril, via paral·lela al ferrocarril i on es concentren bona part de les primeres torres que es construïren a la Garriga a finals del segle XIX. Es va fer parada i fonda a l'antiga torre Suñol, també coneguda per can Cottet -sí, els de l'òptica-, avui seu de la Fundació Privada Congost Autisme i que acull a persones afectades d'autisme.

Fotografies de Dani Soler. Interior de can Cottet

La torre, d'estil modernista, va ser la residència d'Ildefons Suñol, prohom de la Lliga Regionalista i president de l'Ateneu, el qual estiuejava amb la seva família a la Garriga. Durant el primer quart del segle XX la Garriga fou un nucli important de l'estiueig burgès barceloní. El termalisme fou un pol d'atracció per a les classes benestants i moltes famílies s'hi construïren segones residències.

Al Balneari Blancafort, potser el de major anomenada, hi feren, també personalitats i literats diversos, entre els quals Josep Carner. Carner era amic de Suñol, i es deixà seduir pel paisatge de la Garriga i també de l'Ametlla -l'Atenes del Vallès, com l'anomenava- i també per les seves noies. El jove Carner, de vint-i-pocs anys, composà alguns poemes durant les seves estades a la Garriga, un dels quals, "Cançó d'un doble amor", fa referència a dues noies, Teresa Bartomeu Granell "Tissy" i Pilar Sunyol Musterós, una de les tres filles d'Ildefons Suñol -poema que Guillermina Motta musicà als anys setanta. És el següent:

Cançó d’un doble amor

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Estimo l’una, oh gai atzar!

Estimo l’altra, oh meravella!

Bella com l’una no m’apar,

fora de l’altra, cap donzella.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Ho fan l’airet o la claror:

estenc els braços per ma via:

va cadascuna pel seu cantó,

du cadascun qui jo volia.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi

i ja mos dits les agombolen,

sota les túniques de lli

hi ha dues vides que tremolen.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

La ruta es va acabar a la plaça del Silenci, amb un vermut i un concert de jazz ofert pels Amics del Jazz de la Garriga.