Poesia russa

Dissabte 24 d'abril

Fundació Maurí, 19,30h
Helena Vidal i Xènia Dyakonova

Allò important és el resultat de la traducció. Aquesta és la conclusió que compartiren Helena Vidal, traductora, i Xènia Dyakonova, poeta, el dissabte passat a la Fundació Maurí davant d’una quarantena de persones.
Totes dues van repassar breument la biografia de cinc veus clàssiques del segle XX rus: Anna Akhmàtova (1889-1960), Marina Tsvetàieva (1892-1941), Ossip Mandelstam (1891-1938), Boris Pasternak (1890-1960) i Joseph Brodsky (1940-1996). Amb l’excepció d’aquest darrer, l’obra literària de tots ells va estar profundament marcada per la revolució de 1917. I no només l’obra, sinó també la vida, com van assenyalar Vidal i Dyakonova, ja que en tots els casos van ser perseguits per les seves idees contràries o poc fidels als principis de la revolució comunista. Mendelstam, per exemple, va morir en un camp de concentració i Tsvetàieva es va suïcidar. L’obra de Mandelstam -la seva vídua la va memoritzar per preservar-la-, va començar a ser coneguda entre nosaltres a partir dels anys seixanta. Tsvetàieva va emigrar a Praga i a partir del 39 volgué tornar. La seva lírica és una visió tràgica de la vida expressada amb un apassionament i un virtuosisme lingüístic.
Brodsky, l’únic dels ressenyats que va néixer després del 1917 també fou depurat i empresonat en diverses ocasions, fins que emigrà als Estats Units i mai més no tornà a Rússia. El 1986 va obtenir el premi Nobel. També Pasternak hauria d’haver rebut el Nobel el 1958, però les pressions del govern rus ho van impedir. Adscrit en un principi a l’avantguarda, el seu estil es va anar depurant i es distancià aviat de la revolució.
La lectura dels seus poemes –traduïts per Jaume Creus, Monika Zgustová, Maria Mercè Marçal, Ricard San Vicente, Júlia Ferrer, Helena Vidal, Xènia Dyakonova, Esteve Miralles, Guillem Nadal, Joan Cornudella i Oriol Prat-, tot i evidenciar unes vicissituds complexes i, en el pitjor dels casos, irresolubles, va deixar entre el públic una vivíssima impressió.
Recentment s’ha editat la poesia completa d’Akhmàtova (Edicions de 1984), traduïda per Jaume Creus, i una antologia de Mandelstam (Quaderns Crema) seleccionada i traduïda per Helena Vidal.

Helena Vidal i Xènia Dyakonova. Fotografies de Dani Soler.

Al final de l’acte, a mode d’epíleg distès, Vidal va llegir alguns poemes de poetes russos contemporanis, dedicats als infants, i Dyakonova va llegir poemes propis corresponents als llibres “La meva vida sense mi” (2003), “Vacances” (2007) i d’altres d’inèdits que conformaran un nou volum.

Exposició plàstica per homenatjar Núria Albó o un “acte de justícia poètica”

Divendres 23 d'abril
Sala Municipal d'exposicions, 20h

Totes les fotografies són de Dani Soler

L’Any Núria Albó, una programació que celebrarà el 80è aniversari de l’escriptora de la Garriga, es va encetar divendres, amb un acte inclòs dins del Festival Primavera Poètica. Onze artistes es donen cita en l’exposició “Bosc de mots”, que es va inaugurar divendres a la sala Municipal d’Exposicions, ben plena. Marta Castelar, Bàrbara Partegàs, Ester Partegàs, Jaime Moroldo, Sílvia Navarri, Miquel Sebastià, Stefano Puddu, Rosa Iglesias, Bruno Fournée, Jordi Musquera i Jaume Guardis han creat una peça plàstica a partir d’un poema de Núria Albó. De fet, Francesc Viñas, portaveu de la comissió ciutadana que impulsa els actes per festejar el 80è aniversari de l’autora, va destacar que l’Any Albó vol posar el focus sobre el seu aspecte “més creatiu i literari”.

La mostra “Bosc de mots”, organitzada conjuntament per la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella i el Festival Primavera Poètica, de la mà de la comissió ciutadana de l’Any Albó, tindrà continuïtat l’any que ve, amb una segona exposició que seguirà el mateix fil conductor d’aquesta primera. Aleshores, s’editarà el catàleg de les dues exposicions. Núria Albó, emocionada, va tenir paraules d’agraïment: “no hi ha res més bonic per una persona que sentir-se estimada”. “Estic molt satisfeta que la meva obra inspiri d’altres arts”, afegia. “És un moment que m’omplirà de claror tota la vida”. Això sí, va deixar una escletxa per l’humor, en donar les gràcies “perquè feu això abans no sigui morta”.

Núria Albó, asseguda, escoltant les presentacions

Va tancar l’acte l’actuació del Cor Sarabanda, que va interpretar una adaptació musical d’un poema de Núria Albó. L’exposició dóna l’oportunitat d’arribar a una petita mostra de la producció poètica d’Albó, i també de veure les interpretacions i inspiracions més diverses que n’han fet i tret els artistes participants a l’exposició. En aquest sentit, i com va dir el director del Festival Primavera Poètica, Albert Benzekry, l’acte era també “un acte de justícia poètica” vers Albó i la seva obra, la major part de la qual ara resulta introbable. Per això el portaveu de la comissió de l’Any Albó, Francesc Viñas, va demanar a l’alcaldessa de la Garriga, Neus Bulbena, la reedició de l’obra de l’escriptora. L’alcaldessa va respondre-hi que ho estudiaran.

Núria Albó, al centre, amb alguns dels artistes

Aquest no és l’únic acte de l’Any Albó dins la Primavera Poètica. El 8 de maig es farà una taula rodona al voltant de l’obra literària d’Albó. Mentrestant, us transcrivim alguns poemes d’Albó, inclosos en l’exposició i que han servit per inspirar els artistes. Per veure’n els resultats pictòrics, haureu d’anar a la Sala Municipal d’Exposicions. Teniu de temps fins al 16 de maig!

“La meva nit” (dins de Díptic, 1972)

Em sentiràs ardent
com terra assedegada,
però abraça’m ben fort
i encén-te amb el meu foc.

No veuràs el meu fons
de mar que res no calma,
però solca’m ardit
i encén la meva nit.

“Tu eres el món” (dins de Díptic, 1972)

Tu eres el món. A cada punxa esvelta
hi volava el teu nom.
Cada glopada fresca del vent i de la pluja
era la teva mà llarga i suau.
Tu eres la gran rialla dels camins sempre oberts
que menaven de dret fins al cor de la vida.
I ara que has arrencat uns quants fulls del teu llibre
d’una sola grapada m’has fet buida la terra.


“Aigua secreta” (inèdit)

Mirall abandonat,
aigua secreta.
Regal inesperat
d’una tempesta.
Vindrà un rupit meravellat
a envermellir el bassal il·luminat
i, tot voltant, l’ombrejarà
el xiscle agut d’una oreneta.
Goig d’un instant. El sol se t’endurà
xuclant cap al cel clar.


“El mateix camí”
(dins de M’ho ha dit el vent, El Roure de Can Roca, 2009. Poemes il·lustrats per a infants)
Cada dia faig
el mateix camí.
Passant pels jardins
sento cantar ocells
que han de sentir un nom
però no sé quin.
Quan plou hi ha bassals
per ficar-hi els peus.
Però no plou gaire.
El meu poble és sec.
Més aviat fa sol
i un airet que talla.
Hi ha sauló als camins
dels boscos de pins
i tot de records
penjats a les branques.


“Cosa viva” (dins de La mà pel front, 1962)

Com que no ens ha fet por estimar la gent
Ara que estem tan sols hem sofert una mica
Però el dolor és joiós com un infantament
Perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril.

Tots els que hem estimat ara passen de llarg
I corren pels camins sense voler-nos veure
Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls
Nosaltres somriurem.
Tornarem a donar les mans i el cor
a cada nou amic que ens ho demani
sense escoltar la por d’un nou esqueixament
i de trobar-nos sols altra vegada.

Perquè a cada racó ens hi espera un record
d’alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida.
Perquè a cada revolt caminarem més buits
i sentirem l’olor de cosa viva
que deixem al darrere.

Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem
i hem descobert que viure és el gran goig
i aquest petit dolor ens farà adonarque encara no som morts

Màrius Torres

Dimarts 20 d'abril

Teatre de la Garriga-El Patronat, 18,30h

Centenari Màrius Torres. Conferència recital

Amb Antoni Clapés, poeta, i Montserrat Vellvehí, actriu.

.

En el centenari del naixement de Màrius Torres el Festival se n’ha volgut fer ressò. Dins les activitats que setmanalment organitza l’Aula de la Universitat a l’Abast, el dimarts passat el poeta Antoni Clapés i la rapsode Montserrat Vellvehí van escenificar una conferència recital sobre l’obra del poeta. A partir d’un repàs biogràfic de la seva vida, la conferència va anar intercalant fragments de textos de Torres –poemes, fragments de dietari i cartes (a Joan Sales, Carles Riba o Mercè Figueres).
En paraules de Margarita Prats (curadora de la recent edició de Poesies de Màrius Torres), la seva obra poètica "es constitueix a partir d'una constant indagació en la pròpia vida emocional i moral. Segurament Torres és el poeta català modern que s'ha pres a si mateix com a objecte de poesia d'una manera més constant, intensa i lúcida. En la seva obra poètica la farga humana –sofriments, desigs no acomplerts, passions construïdes en somnis, sentiments tendrament viscuts, esperança de sobreviure a l'absurd, al caos i a l'anorreament com a individu i com a membre d'una nació– ens és presentada en una disposició artística que revela un profund domini del llenguatge literari.” Els poemes mostren una obra poètica que es nodrí de farga humana deslligada de referents particulars i, simultàniament, revelen la traça de qui ha fet seus aquells trets de la tradició literària que, més enllà de modes i d'ismes, s'adiuen amb el propòsit dels seus poemes.”
Màrius Torres va néixer el 1910 a Lleida i va morir a Puig d’Olena el 29 de desembre de 1942, després de 7 anys de malaltia i d’estar internat. “La poesia de Màrius Torres és indestriable de les circumstàncies –personals i col·lectives- que la veuen néixer. I, tanmateix, en un cert sentit, cap poesia no és tan intemporal.” Són paraules de Pere Gimferrer al pròleg de Poesies (Ariel, 1977). Les circumstàncies personals es redueixen a una: la tuberculosi a partir de finals del 1935, que l’obliga a l’internament. Màrius Torres, ja aleshores amb fortes inquietuds artístiques i literàries, es refugia en la poesia i escriu la major part de la seva obra a Puig d’Olena. La guerra trenca els llaços familiars i la família s’exilia a Ossejà, Lió i Montpeller. La casa de Barcelona és expropiada. En Màrius escriu i tradueix (Verlaine, Ronsard, Shelley, Keats, Burns...) i alhora comença un dietari arran de la partida del seu germà Víctor: “Hi anotaré els meus sentiments mentre durarà aquesta guerra. Així, quan tornaràs, si Déu vol que tornis, podràs tenir una idea de la meva campanya”. I va tornar, però no es van poder veure. Després d’una agonia de 48 hores, amb diverses crisis cardíaques, Màrius moria a l’edat de trenta-dos anys. El 30 de desembre de 1942 el seu cos va ser enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental), nínxol 54.

.

Més sobre Màrius Torres

-http://www.escriptors.com/autors/torresm/index.php

-http://lletra.uoc.edu/ca/autor/marius-torres

-http://www.endrets.cat/autor/85/torres-marius.html

Espriu i Fina Rius camaleònics

Dissabte 17 d'abril
Teatre de la Garriga-El Patronat, 21h
Amor hermètic
Amb Fina Rius. Direcció de Teresa Vilardell. Selecció de textos de Rosa Delor

"Amor hermètic" és un monòleg teatral a partir d’una acurada tria de textos de Salvador Espriu. I és aquest relat xocant de diverses vies de viure amors punyents, tancats a pany i clau i que s’obrien mentre els descabdellava l’actriu Fina Rius, el que es va poder veure dissabte passat a El Patronat de la Garriga. "Amor hermètic" va donar el tret de sortida al sisè Festival Primavera Poètica mostrant, amb la tria de textos de Rosa Delor i la direcció de Teresa Vilardell, cinc miralls ben diferents de l’amor en l’univers d’Espriu. Un amor punxegut com les puntes del triangle pitagòric que una Fina Rius més que camaleònica anava dibuixant sobre l’escenari. Un triangle i un escenari que l’actriu va saber omplir i situar-s’hi just al bell mig, al centre.
Dissabte passat, com a alternativa al gasiu matx Espanyol Barça, els espectadors que es van acostar al Patronat i fins i tot hi van entrar –una trentena– van poder degustar un Espriu intel·ligible i cru (fora, d’una vegada, tots els mites al voltant d’aquest autor cabdal de la literatura catalana) i van poder apreciar una actriu que es llevava la pell, com les serps i com volia, per ser ara Letízia, ara Laia, ara Fedra o ara Carlota. Per colpir i per fer arribar Espriu.

.

(Més informació aquí)

Primavera que ja ve

Ja tenim a punt una nova edició del Festival, la sisena, plena de sorpreses, de poemes, música, teatre, cançó... Com sempre, tot plegat ho podreu anar consultant a través d'aquest bloc, on penjarem fotografies i cròniques dels actes. De moment -i no és pas poc-, us deixem amb el nou cartell, obra del nostre col·laborador i artista internacional Jordi Musquera, que, com sempre, sap recollir -i mai millor dit en aquest cas- l'esperit del Festival. Esperem que us agradi, tant el cartell com la programació. Fins d'aquí a una estona.

www.primaverapoetica.com

Cloenda del Festival

Com sempre, acabem el Festival amb el sopar de cloenda i aquest any amb la companyia del duet "U", amb la Coloma Bertran i en Marc del Pino, que ens van oferir el seu repertori de musiques tradicionals d'arreu i d'aquí. Us deixem amb unes quantes fotografies del sopar. Fins l'any que ve! Salut i versos!

Terròs! de terra i arròs

Divendres 5 de juny, Auditori de l'Escola de Música

Malgrat el títol, Terròs! no és un espectacle de secà, sinó de regadiu. I no només per l’aiguat i la pedregada que es va acarnissar amb l’Auditori mentre celebràvem el darrer concert del Festival, sinó per la temàtica eminentment fluvial de l’espectacle.

Andreu Rifé, Raül Lorenzo i Pau Romero

Terròs! és un treball preciosista d’orfebreria musical perpetrat per l’Artista cantactor Andreu Rifé a partir dels versos que, com granets d’arròs, David Monllau ha anat escrivint i acumulant, amb discreció, al llarg dels anys. La història d’aquest disc, editat el desembre de 2008, és emotiva i singular. Arran d’una estada de l’Artista en una de les barraques del delta de l’Ebre, on fugint del brogit metropolità hi trobaria un recer per composar noves cançons, Rifé entra casualment en contacte amb David Monllau, “homenot” ribereny i factòtum decisiu i decisori a l’hora de recuperar l’arquitectura tradicional de les barraques, antigament destinades a vivenda i a magatzem de les tasques de la pesca i el camp, i avui reconvertides, moltes, en allotjaments vacacionals.

La mútua simpatia que va néixer entre els dos aviat es transformaria en amistat i admiració. Havent de partir, l’Artista, com a mostra d’agraïment, va musicar el poema “Les mans” (“Què seria dels humans / si no tinguéssim les mans? / La qüestió és molt delicada / i està plena de paranys. / Les mans ens ajuden sempre / a fer tot el que sentim, / des de les coses més boniques / fins l’extorsió i el crim”, etc.), una gravació gairebé improvisada que de seguida va tenir el beneplàcit del poeta i l’èxit entre els qui en van fer còpies de còpies... Tant és així que diu l’Artista que la cançó fins va sonar repetidament en les ràdios municipals de la zona. I vet aquí que sorgí la idea de musicar altres poemes, propòsit que fou apadrinat –literalment i de manera entusiasta– per una colla de mecenes locals, alguns dels quals ben visibles a la caràtula del disc.

David Monllau no té obra publicada. De fet, ésser poeta no comporta tenir obra publicada. Deia Vinyoli, en el poema Manobre: “Ésser poeta: bastir/ sempre en el buit, sense fi,/ paraula a paraula una obra/ que es perd endins de l’espai;/ ser-ne tan sols un manobre/ i no sentir-se mai pobre,/ ni no desistir-ne mai.” Doncs això és el que és Monllau, un manobre de la paraula, un artesà en la construcció de les barraques. Tanmateix, ell ho diu d’una altra manera: “No sóc home de lletres,/ no escric mai per concursar,/ simplement dic el que penso/ del mode que em sé expressar.”

I Monllau expressa bé i de manera senzilla el que és la seva vida al Delta i el que el riu Ebre significa i ha significat en la conformació d’un dels paratges més singulars de Catalunya. Des d’evocacions rurals (“Lo Delta”, “Lo temor”, “Lo nostre riu”, “La barraca”) amb fuetades molt crítiques amb la construcció i especulació polítiques del territori, fins a la descripció costumista de tradicions gastronòmiques (“Arròs, col i fesols”, “La matança del porc”), passant per lirismes més introspectius (“Les mans”, “Poema d’amor”), juganers (“Els peus”) o purament biogràfics (“Seixanta-cinc anys i jo”, “Vaig néixer a l’any quaranta”, “Mon pare i ma mare”).

I, naturalment, la música i la veu de l’Andreu, que fan d’aquest treball una aproximació quasi antropològica a l’experiència de viure el Delta a través dels sons i les paraules, des de la distància, però amb tot l’esperit honest i autèntic que tenen les coses senzilles –i no és gens senzill de fer un disc com aquest– quan són fetes amb estima i devoció. I és això el que es percep a l’espectacle Terròs!, un alter ego de l’Andreu anomenat l’Artista que lliga les cançons a partir de les peripècies que les envolten i de la relació establerta amb el poeta. Un espectacle, doncs, que lliga poesia, música i cançó. Sensibilitat, qualitat i emotivitat. Una manera ben rodona de cloure el Festival Primavera Poètica. Moltes gràcies Andreu Rifé, moltes gràcies David Monllau! Llarga vida a Terròs!

Montserrat Abelló i Laia Noguera

Dissabte 30 de maig, Fundació Maurí

Oriol Izquierdo presentant l'acte

A la sala de la Fundació Maurí, agombolades pel sol radiant de primavera poètica i el dringar de l’aigua del jardinet, van fer cap dues amigues, dues activistes i dues generacions poètiques en confluència: Montserrat Abelló, de 91 anys, i Laia Noguera, de 26, van agafar-se de les mans, van agafar-nos de les mans per oferir un viatge poètic que creua un segle sencer. De cap a cap. De l’aplom, la robustesa de l’ànima de la veu física i poètica de la Montserrat a la capacitat de sorpresa i emotivitat de la Laia. En el recital que van oferir dissabte a la Fundació Maurí davant unes 40 persones, en el que era l’últim dels duets de poetes programat dins el festival, les dues convidades van oferir tres blocs de poemes cadascuna.
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, va presentar el recital. I es pot dir que en el seu parlament ja va avançar i resumir tot el que ens oferirien després la Montserrat i la Laia. “Les dues són poetes, activistes i traductores, no només han treballat per la seva pròpia obra, sinó també per l’obra dels altres”. I Izquierdo traçava més lligams entre les dues: “tot i la distància generacional, el que tenim aquí és la poesia catalana jove”. Va explicar el perquè de l’expressió i ho vam entendre perfectament, tot seguit, en constatar l’energia que escampa quan recita, quan s’explica, a tort i a dret, la Montserrat. “El fet que la Montserrat tingui 91 anys és anecdòtic, perquè és una persona enormement jovial, amb una gran capacitat per aplegar al seu voltant, amb discreció, poetes, persones de totes les edats”. És, va concloure Izquierdo, un autèntic “pont generacional”. I un darrer element encara uneix les dues poetes: “reciten molt bé, tenen una gran capacitat de comunicar”.

Va obrir foc la Laia –agraïment, primer de tot, “m’agrada molt recitar amb la Montserrat” – amb poemes del llibre No et puc dir res. Interpel·lant el públic sense por, va parlar de la por, de les coses esquifides i de la impossibilitat de dir res que no sapigueu. I ara li toca a la Montserrat, comença juganera –on són els 91 anys? – referint-se a la seva obra completa, Al cor de les paraules, i regraciant a Izquierdo que l’edités. “Jo us la recomano”. “Hi ha poemes de fa 50 anys”. I comença amb el que dóna títol al llibre, i li segueix “Voler dormir” i les vibracions que impregnen la seva veu es tornen encara més emotives quan recita el colpidor “Retorn”, que va escriure en retornar de l’exili. “...per això, com que sóc filla d’aquesta terra tan trepitjada, he sortit rebel...”, diu un vers. Aplaudiments espontanis. I després recitarà el que tanca el llibre, i tant sols haurem acabat un primer bloc exultant. N’hi seguiran, com una seda, dos més. Les dues poetes assumeixen un rol propi, autèntic, sense grinyols ni impostacions.

La Laia oferirà algunes reflexions a partir de les quals s’enlairen els poemes, identificarà ressonàncies de Vinyoli i de la pròpia Montserrat en els seus versos, ens explicarà la seva “història d’amor amb la sorra d’Empúries”, ens regalarà poemes pertanyents als llibres inèdits –primícia garriguenca! – de L’intrús i Parets, i ens farà variacions de triomfs. La Montserrat explicarà que troba una limitació titular els poemes, i que per això evita l’acció, “50 anys de fer poesia són bastants anys”, i bastants poemes d’un vitalisme a raig, i d’aquest llarg viatge triarà el poema dedicat al fill, farà un “elogi a la veritat de la poesia” a “No mitiga la duresa del capvespre”, “I aprenc a dir que no”, guardarà Memòria de tu i de mi, el llibre en record del seu marit, i oferirà poemes encara del seu últim llibre, publicat tot just el 2008 –algú deia 91 anys? – El fred íntim del silenci.
Abans de començar Izquierdo augurava que el públic sortiria de la Fundació Maurí amb ganes de rellegir el que havien dit les poetes. Doncs Montserrat, Laia, objectiu acomplert! Gràcies!

Gorka Knörr: ànima basca i catalana

Divendres 29 de maig, Auditori de l'Escola de Música

Escoltar L’estaca mig en català i mig en basc. Sentir les vibracions d’El setè cel d’en Sisa cantat amb un català basquitzat, i qui sap, potser un basc catalanitzat, i amb uns arranjaments que agombolen la peça i li donen una força nova. I encara un poema de Salvador Espriu, A la vora del mar, cantat en basc. I encara el Paraules d’amor d’en Serrat –i pell de gallina– en basc, i D’un temps, d’un país de Raimon, en català. Són alguns dels privilegis a què van assistir les més de 50 persones que divendres es van donar cita a l’auditori de l’escola de música. L’esquer poètic: el concert de Gorka Knörr, veu de referència de la cançó basca i de la cançó catalana i de la cançó, veu de referència de la cultura d’Euskadi, exvicepresident del Parlament basc i exeurodiputat, acompanyat del seu germà Natxo Knörr, incommensurable al piano.

Els germans Knörr van desgranar bona part de les peces del seu darrer disc, Arimaren Zubiak, Ponts de l’ànima, on conviuen català i basc, adaptacions de clàssics de la cançó catalana al basc, temes propis d’en Gorka elaborats i cantats en català i peces que són un a mig camí buscat i volgut, una simbiosi de les dues llengües i sentiments. Va ser un concert carregat de senzillesa i austeritat. I ens referim a aquella austeritat que neix de la pròpia creença en la força i en la veritat de les coses. Aquella austeritat que parteix del convenciment en allò que defensem i que ens uneix, en el poder supersònic de les paraules –quin gust el dring ferri i tenaç del basc– i en la fortalesa de la pròpia identitat. Tot això traspuava Gorka Knörr, sense necessitat de més justificacions ni florilegis verbals. “Com m’agrada aquesta manera de fer que tenen”, deia l’amic –i escriptor i editor– Josep-Francesc Delgado a l’acabar. Era un sentiment compartit. I la constatació empírica que els ponts de l’ànima havien estat estesos amb la més absoluta de les efectivitats.

De vegades només acompanyat del piano, d’altres piano i guitarra, i d’altres encara sumant-hi unes bases musicals, donant mostres d’una veu gruixuda i prodigiosa, Gorka Knörr va fer desfilar melodies de protesta, com L’estaca, una cançó que “mai perd la seva vigència, sobretot mirant les coses que passen”; d’altres de romàntiques o amoroses, com el Paraules d’amor o un esborrany de cançó –primícia garriguenca­– dedicades a la seva dona. Quan la lletra era en basc, ens en feia cinc cèntims en català. “Veieu com és fàcil, el basc?”. Una cançó deia una cosa així: “en aquesta petita illa que som nosaltres podem ser feliços”. I tant que sí! Eskerrikasko, Gorka i Natxo!

Cafè i poesia

Josep Checa i Cèlia Sànchez-Mústich. Diumenge 24 de maig, cafeteria La Mila

Com en altres ocasions anteriors, la cafeteria la Mila es suma al Festival acollint algun dels actes. El local, situat al barri de can Illa, organitza amb regularitat activitats culturals com ara exposicions, xerrades i concerts.

El recital va ser presentat per Miquel-Lluís Muntané, poeta amic de Checa i Sànchez-Mústich, el qual va glossar algunes afinitats entre els dos. Així, Muntané va destacar que compartien una “poètica de pacte amb la vida” a través d’uns poemes que conviden a la reflexió moral i que suggereixen més que no expliciten. Tanmateix, es tracta, segons Muntané, de dues veus que no defugen els aspectes durs de la realitat, com ara el pas del temps, la pèrdua o la mort, sinó que el plantejament poètic és vital i bandeja les desolacions. Des de l’àmbit més simbòlic i tendint a la metàfora –en el cas de Checa- o des d’un despullament més essencial –en el cas de Sànchez Mústich–, Muntané incidí en l’acurat treball amb la llengua dels dos poetes, fet que es corroborà amb la lectura. En qualsevol cas, però, el seu discurs poètic no és hermètic ni críptic, com es va comprovar, sinó que es basa en elements molt quotidians, sovint naturals, com en el cas de Checa, que va basar la seva lectura en un itinerari personal a partir dels llibres publicats (“Tots els teus noms”, “Què vols que et porti”, o el darrer “30 orquídies”). Checa, que també és organitzador del cicle Versos Bisaura que té lloc cada any a Sant Quirze de Besora, entre finals d’agost i principis de setembre, presenta una poesia neta d’artificis, centrada sobretot en la temàtica amorosa però també amb constants referències al món natural –la feina i la geografia impregnen els seus poemes. En aquest sentir, recorda, a vegades, l’obra de Josep Riera, el poeta d’Oristà.

La poesia de Cèlia Sànchez-Mústich, en canvi, és més burgesa perquè l’àmbit domèstic –la diguem-ne urbanitat– hi és més present. La seva lectura es va centrar en poemes inèdits del seu proper llibre, “A la taula del mig”, que publicarà l’editorial Moll, centrats, precisament, en les converses d’un cafè. Sànchez-Mústich, instigadora de la Festa de la Poesia de Sitges, va reivindicar el gènere com a correlat d’una vida on les paraules prenen un sentit diferent al col·loquial. Poemes com el que evocava el Carnaval a través de la contemplació d’una processó de Dijous Sant o el de “La trampa”, d’un matís clarament metaliterari, en són exemples, però potser cap com el que us transcrivim a continuació, del llibre inèdit “A la taula del mig”:

Casa meva és petita però confortant. Portes de faig,

terra de gres català... La sala és ambientada

per un oli que figura una tassa fumejant de cafè,

i al sostre hi ha bigues de fusta que sempre em

recorden les vies del tren. Hi ha un gat

de mentida –fet a consciència, perquè tothom

hi caigui– sobre un bagul al rebedor. La cuina

és funcional i alegre, i dóna a un pati que algun dia

–ho tinc pensat– serà andalús. I la terrassa amb

barana de pedra té unes vistes al mar que et poden

fondre del gust si descorres la cortina com qui

esquinça cel·lofanes d’un regal.

De tots els que ens hi estem, alguns som vius,

d’altres no.

De tot el que he descrit, hi ha coses que són certes,

n’hi ha que no.

És així, casa meva.

Poesia bressoladora a les Termes

Dissabte 23 de maig, Termes la Garriga. Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo

Xulio Ricardo Trigo llegint els seus poemes

Tarda agradable, marc immillorable i incomparable i poesia i presència profunda i de tons suaus, bressoladors i emotius, la que ens van oferir dissabte passat Vicenç Llorca i Xulio Ricardo Trigo, en el recital a la terrassa del balneari Termes la Garriga. Els dos últims anys, els actes programats al Termes s'havien hagut de fer a l'interior per la pluja inoportuna, i aquest dissabte vam poder retornar a l’aire lliure, relaxant i calmós que combina aquesta terrassa, on s'hi van aplegar una quarantena de persones. Primer va començar Vicenç Llorca, que va regalar un recorregut a través dels poemes dels seus dos últims llibres, De les criatures més belles i L'últim nord. Un recorregut que s'endinsava en els camins de "l'amor com a força de donació", i directament entroncat amb aquest leitmotiv, en la "poesia de la paternitat", com a "fet vital amb repercussions humanes i sentimentals". El pretext a partir del qual es descabdellaven bona part dels seus versos era l'adopció d'un infant rus. Llorca ens va mostrar diàlegs poètics amb els avantpassats i també interpel·lacions amb els que ara hi són i amb els que vindran.

Entre algun cant d'ocell primaveral que acompanyava les copes de vi blanc i els ecos d'un concert de música dins la festa del barri de Santa Rita, al carrer de sota, va prendre la paraula Xulio Ricardo Trigo que, de manera original, va regalar un bon grapat de poemes inèdits: eren poemes que formaven part del llibre D'arbre o terra, que encara no ha vist la llum (primícia garriguenca!). Poemes cosits amb un mateix fil, el de traçar un "homenatge a la poesia anglesa". El viatge poètic d'en Xulio ens va menar, des d'"un lloc fronterer, entre la magnitud del mar i la intimitat dels boscos", com és la seva Galícia natal, amb històries de l'àvia i la seva descoberta del món dels llibres, fins a d'altres viaranys que ens feien sentir el cant de l'alosa (ara poèticament) o ens feien fer parada en diverses badies. Va tancar la seva intervenció amb un poema del seu llibre La vida fosca –aquest sí, ja publicat–, que va recitar, a dues veus, amb la seva dona. Dues veus poètiques sòlides i amigues, de llarga trajectòria, i amb un profund bagatge –i equipatge– poètic que emergia a l’instant dels mateixos versos. Un privilegi. Gràcies, Vicenç. Gràcies, Xulio. I gràcies al Termes per acollir-nos.