Andreu Galan - Qui no sap riure no sap viure!

Un espectacle polipoètic apte per a públic de 6 a 106 anys!

www.pissiganya.cat

Andreu Galan i Martí (Alboraia, l’horta de València, 1980) Andreu Galan és valencià, de l’horta de València. Malgrat això, ell sempre defensa amb convenciment que habita el Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll. En l’actualitat treballa de mestre a Barcelona i arrodoneix la seva diplomatura en Magisteri (especialitat musical) per la Universitat de València amb la llicenciatura en Filologia Catalana. Malgrat la seva joventut, té molt clars quins són els seus objectius: tenir fills, escriure, com a mínim, un bon llibre de poemes i despertar un exèrcit de poetes mitjançant la seva tasca docent, perquè la seva edat li permet creure, encara, que l’escola és el lloc ideal per despertar la inquietud per la poesia en els infants. Seguint aquest objectiu ha posat en marxa, juntament amb la poetessa Martina Escoda, Pissiganya. Revista de poesia per a xiquets de 0 a 100 anys (www.pissiganya.cat), que és un web dirigit a infants, pares i educadors i que té la funció d’estimular la creació poètica infantil i mostrar les creacions poètiques fetes per i per a xiquets. (Font: La Breu Edicions).

                                                                    Fotografia de Dani Soler

Pere Vilanova - Una magrana d'astres

La poesia és com una magrana, l'obres i n'obtens el fruit.

http://www.enderrock.cat/disc/863/magrana/astres/poemes/carles/duarte

                                                          Fotografia de Dani soler

Cercatasques poètic

Llegiu aquí la crònica verídica del que s'esdevingué el proppassat divendres 4 de maig a la Garriga.

http://www.nuvol.com/noticies/poetes-de-hamelin/

Intel·lectuals i gamberros

Albert Forns + Max Besora

Diumenge 29 d'abril, 12h

Pati de can Raspall

Llegiu aquí la crònica del poeta Misael Alerm.

Nura

Nura, de Guiem Soldevila

27 d'abril, 22h

Auditori de l'Escola de Música

Nura és un dels millors llibres de Ponç Pons. Ponç Pons és un dels millors poetes de la literatura catalana contemporània. I Nura és també un dels millors concerts que ha acollit el Festival Primavera Poètica al llarg dels seus vuit anys. Un disc excel·lent, dels que honoren una cultura.

La delicadesa i la qualitat de les composicions van quedar paleses en un concert de bellesa íntima, d’escenografia mínima i màxim lirisme –només la instrumentació del piano, violí i contrabaix– i on paraula i música assoliren un rar equilibri que el públic va saber copsar agraït immers en la penombra que possibilitava unes suggerents projeccions de pintura i paisatges.

Els poemes de Pons escruten l’ànima illenca menorquina (“Lloc efímer de pas i vacances d’estiu / molts no saben ni entenen què és ser menorquí”) i s’esbalcen, contundents, contra tot allò que n’atempta la integritat. “Sense més heretat patrimoni o pervindre que la llengua on perdura el record d’una terra que estim fins la mort que vull plena de vida”. La integritat de l’illa, però també la dignitat humana, sigui a Rwanda o Sarajevo. Només des d’un arrelament profund és possible projectar-se enllà dels versos (“Cal fer versos que ens obrin als altres i al món. No es pot viure tancat dins l’espai d’un poema.”). Nura és un llibre compacte, d’ètica granítica, on Pons “escriviu” intensament la seva manera de ser i veure el món des del reialme ventat i solar de Macaret. La transposició musical dels dodecasíl·labs, executada en partitures orfebres per Guiem Soldevila, és una aposta sincera perquè els versos flueixin enllà del llibre perfets en cançons que vessen maig mediterrani a l’horabaixa. Res hi és impostat, els versos s’han entès. Les cadències musicals i literàries són un mateix onatge d’esperança, denúncia, reivindicació i melangia destrament dosificades. L’esnobisme hi és paper mullat. Enrere els cretins. Enrere. “Tot allò que perdura ho funda l’Esperit / Un poema no pot salvar gent de la fam / ni evitar les matances que estigmen la història / Sense trencs fronterers que curtonin cap mapa / fundarem llibertaris la pàtria dels llibres.”

Dissabte 4 de juny, 21h

Sopar festa de cloenda

Amb l’actuació d’Amics del Jazz de la Garriga

Plaça del Silenci

La pluja no va ser excusa per reunir-nos, un any més, a l'auditori de l'Escola de Música i celebrar la cloenda del VII Festival Primavera Poètica. En aquesta ocasió, els convidats van ser membres de l'associació Amics del Jazz de la Garriga, que, després de sopar, ens van oferir part del seu repertori. Entre tema i tema, el públic va poder llegir poemes d'entre una selecció bibliogràfica: Margarit, Carner, Màrius Sampere...

Fotografies de Dani Soler

Actuació dels Amics del Jazz

Joan Brossa dels Ventalls

Divendres 3 de juny, 22h

Joan Brossa dels Ventalls

Amb Carme Callol. Direcció de Moisès Maicas. Dramatúrgia de Glòria Bordons

Auditori Escola de Música

Fotografies de Dani Soler. Glòria Bordons presentant l'acte.

Joan Brossa era un gran intuïtiu però no nasqué del no res. L’any 1941, acabat d’arribar del servei militar a Salamanca i delerós de demanar consell per a l’aventura poètica que havia tot just iniciat tingué la sort de topar amb els puntals de l’art d’avantguarda català: J. V. Foix, Joan Miró, Joan Prats, Sebastià Gasch, Josep Llorens Artigas, Josep Lluís Sert, Carles Sindreu, Josep Carbonell, etc.
Joan Brossa dels ventalls és un recital que vol fer memòria de la relació que Brossa establí amb la generació anterior i de la consideració en què els tenia. Des de l’evocació global d’aquells pioners i del record pel que significà Salvat-Papasseit, diverses proses, poemes i una acció ens mostraran les diferents cares d’aquests personatges.

Joan Brossa ens hi acompanyarà personalment explicant-nos anècdotes i records sobre Foix, Miró i Prats. Amb els seus ventalls i paraules revifarem el missatge d’aquells autors cabdals per a la Catalunya del segle XX: “Obriu totes les finestres a ple sol de l’homenatge! Pinteu les taules! Renoveu l’aire clos!” A més, en moments puntuals de l'espectacle, és Brossa mateix qui ens parla dels seus gustos, dels seus amics, de les seves influències. Les imatges, projectades a la paret, són extretes del programa Stromboli, enregistrat per Tv3 el 1994.

Ruta poètico-modernista (II)

Diumenge 29 de maig, 11,30h

Ruta poètico-modernista (II)

Versos entre pedres, forjats, vitralls i trencadís

Plaça del Silenci

Col·labora Fundació Fornells Pla-Conxa Sisquella i Amics del Jazz de la Garriga

Conduïts per l'arquitecte Lluís Cuspinera, i amb les lectures d'Albert Vilar i els comentaris d'Oriol Ramon, la segona ruta ens va portar fins la Ronda del Carril, via paral·lela al ferrocarril i on es concentren bona part de les primeres torres que es construïren a la Garriga a finals del segle XIX. Es va fer parada i fonda a l'antiga torre Suñol, també coneguda per can Cottet -sí, els de l'òptica-, avui seu de la Fundació Privada Congost Autisme i que acull a persones afectades d'autisme.

Fotografies de Dani Soler. Interior de can Cottet

La torre, d'estil modernista, va ser la residència d'Ildefons Suñol, prohom de la Lliga Regionalista i president de l'Ateneu, el qual estiuejava amb la seva família a la Garriga. Durant el primer quart del segle XX la Garriga fou un nucli important de l'estiueig burgès barceloní. El termalisme fou un pol d'atracció per a les classes benestants i moltes famílies s'hi construïren segones residències.

Al Balneari Blancafort, potser el de major anomenada, hi feren, també personalitats i literats diversos, entre els quals Josep Carner. Carner era amic de Suñol, i es deixà seduir pel paisatge de la Garriga i també de l'Ametlla -l'Atenes del Vallès, com l'anomenava- i també per les seves noies. El jove Carner, de vint-i-pocs anys, composà alguns poemes durant les seves estades a la Garriga, un dels quals, "Cançó d'un doble amor", fa referència a dues noies, Teresa Bartomeu Granell "Tissy" i Pilar Sunyol Musterós, una de les tres filles d'Ildefons Suñol -poema que Guillermina Motta musicà als anys setanta. És el següent:

Cançó d’un doble amor

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Estimo l’una, oh gai atzar!

Estimo l’altra, oh meravella!

Bella com l’una no m’apar,

fora de l’altra, cap donzella.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Ho fan l’airet o la claror:

estenc els braços per ma via:

va cadascuna pel seu cantó,

du cadascun qui jo volia.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi

i ja mos dits les agombolen,

sota les túniques de lli

hi ha dues vides que tremolen.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

La ruta es va acabar a la plaça del Silenci, amb un vermut i un concert de jazz ofert pels Amics del Jazz de la Garriga.

Juguem amb els poetes

Dissabte 28 de maig, 12h

Juguem amb els poetes

Activitat infantil amb Rosa Fité

Biblioteca Núria Albó

Fotografies de Dani Soler

Dissabte al matí, a la Biblioteca, Rosa Fité proposa una activitat per als més menuts a partir de jocs de paraules i de poemes de diversos autors, com Miquel Martí i Pol o Olga Xirinacs. Es tracta de descobrir la màgia de les paraules i d’estimular la imaginació amb la descoberta de la poesia.

Pàgines de poesia

Divendres 27 de maig, 19,30h

Pàgines de poesia

Lectures de Miquel-Lluís Muntané i Jordi Pàmias

Llibreria Àgora

Fotografies de Dani Soler

Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) és poeta, novel·lista i assagista. El 1980, amb un grup de joves companys, funda la revista Saba Poètica, de la qual fou editor i director al llarg dels dotze anys que la publicació va existir. Col·labora, des de fa anys, als mitjans de comunicació, entre els quals, Cultura, Catalònia, Avui, El 9 Nou, El Temps, Revista de Catalunya, Serra d'Or i Caràcters, i les emissores Ràdio Nacional d'Espanya a Barcelona, Catalunya Cultura i Onda Rambla. Muntané ha estat president de la Federació Catalana d'Associacions UNESCO, i en l'actualitat ho és de l'Associació de Crítics i Comentaristes Musicals en Llengua Catalana. Així mateix, és vicepresident de la Penya Literària Joan Santamaria, patró de la Fundació Miquel Arimany i membre del Consell de la Cultura de Barcelona.

Té una vintena de títols publicats. Els seus darrers llibres de poemes són Migdia a l’obrador (2003) i El tomb de les batalles (2009).

Jordi Pàmias (Guissona, 1938) és un poeta de llarga i consolidada trajectòria. És Creu de Sant Jordi i entre d’altres ha obtingut els premis Carles Riba (1978), Jocs Florals de Barcelona (1984), Vicent Andrés Estellés (1985), Ciutat de Palma (1991), Miquel de Palol (2001) o el Crítica Serra d’Or (2005).

La qualitat i la constància de la seva escriptura l'han convertit en una de les veus més representatives de la seva generació, i en un referent per als nous autors. Tant és així que l'any 2002 va guanyar el premi Josep Ma. Llompart al millor llibre de l'any, pel seu recull de poemes Narcís i l'altre.

També ha conreat, fruit de la seva recerca contínua i de la seva curiositat literària, altres gèneres, com ara el teatre (Camí de mort, 1979) i l'assaig (Quadern de tres estius, 1986). Durant trenta anys va exercir com a professor de Llengua i Literatura a l'Institut Màrius Torres de Lleida. Actualment està editant la seva obra completa.

Banys de poesia

Dissabte 21 de maig, 19,30h

Banys de poesia

Recital de Lluís Solà i Carles Miralles

Termes la Garriga

Carles Miralles i Lluís Solà. Fotografies de Dani Soler

Paraules en la claror groga

Dissabte a l’hora “minvant”, en un “moment únic de claror groga”, com va dir Lluís Solà, no van minvar les paraules. A quarts de vuit del vespre en un saló de les Termes la Garriga, ell i un altre poeta de la mateixa generació però d’estil i preocupacions altres, Carles Miralles, van dir la seva poesia. No havien recitat mai plegats, i van estar contents de l’oportunitat que els va oferir el festival Primavera Poètica.

Lluís Solà (Vic, 1940), capblanc però ben cellanegra, va començar amb un poema de primavera, un cant a l’arbre fruiter, a la pomera. “Al capdamunt de la branca reposen / les pomes clares, les pomes dorments”, aquests fruits que vénen “de les arrels del poc” i que són “els sucres del futur”. A continuació, la urgència de l’amor: “Més enllà de nosaltres ens besàrem, / lentament, voraçment, com si la boca / cerqués una altra boca dins la boca / i les mans altres mans dins de les mans.”

Després van venir versos més aspres: “en el ritual de l’aigua no hi ha set sense turment”. Un vers que ja aniria de bracet amb el vers amb què es va presentar Carles Miralles (Barcelona, 1944), manllevat d’un poeta grec del segle XX, Nikos Engonopoulos: “És pesant a causa del dolor el món”. Tocat per la desgràcia i les guerres, per les notícies que “demà seran les mateixes de sempre”, Miralles va dir poesies de dolor i desesperança extretes del poemari L’ombra dels dies roja. Versos que queden: “No hi ha cisternes i la pluja es perd”; “s’ha fet de pedra la vida s’ha fet de pedra”. I tanmateix, com va reflexionar Miralles, “podem ser feliços i ho devem a la mort”.

Entre els dos poetes, un inevitable punt de trobada: l’elogi de la llengua, de la nostra. “Les nostres paraules vénen de tan lluny! Encara són les d’aquells mariners que van travessar la Mediterrània... Pertanyem a les paraules o ens pertanyen?”, va dir, pensant en veu alta, Solà. Miralles, recitant el poema El nostre pa de mots de cada dia, ja havia dit: “Les paraules, / persevera a estimar-les: són divines / i diuen sempre el que és”.

No hi va haver col·loqui, sols aplaudiments perquè els poetes encara no ens deixessin. A fora la claror reculava fort i ja no era groga.

Carme Badia i Puig

Triplet mortal poètic

Divendres 20 de maig, 22h

Triplet mortal poètic

Pau Gener, Jordi Garcia, Misael Alerm

Bar la Calma

Coorganitzat amb la Bordalla

Fotografies de Dani Soler

Darrer dels recitals coorganitzats amb l'Assemblea de Joves la Bordalla.
Després de la l'aparició dels poetes Pau Gener Galin, Misael Alerm i Jordi Garcia al programa de televisió Poemes al pentagrama, de VOTV, els tres autors es van reunir en un recital conjunt per a donar a conèixer la seva poesia.

Jordi Garcia, de Granollers, amorosament transplantat al Maresme, poeta de destil·lació lenta, de lirismes quotidians. Escriu quan té coses a dir, i té a dir coses que encara calla. Va retre homenatge a la desapareguda poeta de Granollers Gavina Sastre. Bàlsam i ganivet.

Misael Alerm, de la Garriga. La imatgeria al poder, la narració poètica, la textura que guanya pes i cos en cada vers. Entre el somni i la realitat. Entre l'abans i el després de la poesia. De saber què és la poesia. D'escriure-la a poc a poc i de pensar-la cada dia.

Pau Gener Galin, del Baix Montseny santceloní. És en Jep o en Fidel? La complicitat juganera amb el públic, la carretada de recitals a l'esquena, activista de la poesia. Històries d'amor perdut, d'amor guanyat, d'existència individual i col·lectiva.

Les bones companyies

Dimarts 17 de maig, 18,30h
Les bones companyies
Un itinerari poètic amb l’editor i poeta Jordi Cornudella
Cinema Alhambra
En col·laboració amb l’AUA

Fotografies de Dani Soler

Jordi Cornudella (Barcelona, 1962) és poeta i editor. Ha publicat “Felí encès” (1985) i “El germà de Catul i més coses” (1997), amb el qual va guanyar el Premi Nacional de la Crítica. També és premi Cavall Verd-Rafael Jaume de traducció poètica per la coordinació del volum “Maleïdes les guerres” i Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre 2010 amb el llibre “Les bones companyies”. És coautor de l’“Àlbum Ferrater” (1992) i ha fet estudis literaris sobre Carner.

“Les bones companyies” és una invitació a un itinerari poètic a través d’autors i poemes que han seduït Jordi Cornudella. Es fixa en la manera com la tradició afecta tant els poemes mateixos com els lectors que els llegeixen, de vegades a una distància de molts segles. Ens convida a llegir des dels lírics grecs arcaics i els poetes romans (amb Horaci al capdavant) fins als poetes catalans del vint (Carner, Riba, Ferrater), passant pels medievals (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March) i per alguns dels grans noms de la poesia internacional (Petrarca, Goethe, Byron, Baudelaire o Frost).

Cornudella comparteix amb els lectors la seva experiència poètica i lectora a través d’una mirada atenta i rigorosa sobre els versos.

El cor de les paraules - Núria Albó

Diumenge 15 de maig, 19h

El cor de les paraules

Recital d’homenatge a Núria Albó

Reciten Antoni Pardo, Neus Vilaró, Glòria Font i Anna Crusats. Acompanyament musical de Pere Mateu, Oriol Garcia i Eduard Acedo. Amb la col·laboració de Viqui Amador.

Can Raspall

Acte programat dins l’Any Núria Albó

Fotografies de Dani Soler

Núria Albó (La Garriga, 1930) és poeta i novel·lista. Va guanyar el seu primer premi al certamen de Cantonigròs el 1958, amb la narració "Perquè veuran Déu". Després va escriure poesia: “La mà pel front” (1961), “Díptic” (1972) i “L'encenedor verd” (1980). Va ser cap a la dècada dels vuitanta que comença la seva època decisiva com a narradora. Novel·les com “Fes-te repicar” (1979), “Agapi mou” (1980), “Desencís” (1980) o “Quan xiula el tren” (1997), van ser saludades per crítics i lectors per la seva sensibilitat i per la precisió del seu llenguatge. Noms com Ma. Àngels Anglada o Josep Faulí destacaren de seguida l'aparició de la nova novel·lista.

També ha excel·lit en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, amb més de deu títols publicats, entre els quals destaquen “El fantasma Santiago” (1979), “Tanit” (1984) o “M’ho ha dit el vent” (2001).

Es va dedicar a l’ensenyament durant molts anys, fins que va guanyar les eleccions municipals de La Garriga. La seva etapa com alcaldessa va durar vuit anys. Després va ser diputada provincial i va escriure alguns assaigs, com ara “Les dones i la política” (1989), a més de conrear una altra de les seves passions, la música, un art que, segons explica sempre, li ha donat grans satisfaccions. Destaquen en aquest camp les seves Cantates, musicades per Antoni Ros-Marbà o Manuel Oltra, entre altres.

L’any 2010 la biblioteca municipal va ser batejada amb el seu nom. La seva obra poètica ha inspirat l’exposició col·lectiva “Bosc de mots”, de la qual se n’han celebrat dues edicions, ambdues presentades dins el Festival Primavera Poètica.

De Ponent, poesia o vent

Dissabte 14 de maig, 19,30h

De Ponent, poesia o vent

Recital de Jaume Pont i Pere Pena

Fundació Maurí

Jaume Pont (Lleida, 1974) és poeta i professor de literatura a l’Estudi General de Lleida. La seva activitat assagística gira també al voltant de la poesia. El 1976 publica el primer llibre, “Límits”. El 1990 recull la seva poesia al volum “Raó d’atzar. Poesia 1974-1989”, Premi Crítica Serra d’Or. Més tard, amb “Vol de cendres” (1997), també Premi Crítica Serra d’Or, assoleix un dels reculls més intensos de la literatura catalana. El 2000 edita una antologia de poetes apòcrifs aràbigo-lleidatans, “El llibre de la frontera”, que torna a guanyar el Crítica Serra d’Or, i el 2007 el poemari “Enlloc”, amb el qual va obtenir el premi Carles Riba. Jaume Pont també és autor de l’assaig “La nova poesia catalana: estudi i antologia” (1980) i d’un estudi sobre l’obra del poeta Guillem Viladot (1986). La seva poesia ha estat traduïda, entre d’altres, a l’alemany, anglès, castellà, francès, basc, portugès, italià i rus.

Pere Pena i Jové (Seròs, 1962) és poeta i assagista, doctor en Filologia i professor de llengua i literatura a l'institut Màrius Torres (Lleida). Com a poeta ha publicat “Plom a les ales” (premi Vicent Andrés Estellés, 2002), “Fragments del discurs” (premi Joan Teixidor, 2005) i “Digueu el meu nom” (2008). També és seva l'antologia sobre la poesia de José Agustín Goytisolo, “Poeta en Barcelona” (1997), l’assaig “Generació L. Els fills de la reforma educativa” (2005) i el llibret d’òpera “La gàbia daurada”. Presideix el col·lectiu El Temps de les Cireres, moviment literari que comença a Seròs, territori de l’Aiguabarreig, amb l’objectiu de dinamitzar la cultura de l’entorn rural del baix Segre i baix Cinca. El Temps de les Cireres genera, promou i fomenta la literatura catalana, i focalitza la major part de les accions vers la jove creació. Gira al voltant de dos eixos bàsics: El Premi El Temps de les Cireres i la Trobada d’escriptors a l’Aiguabarreig.