23 de maig 2011

Banys de poesia

Dissabte 21 de maig, 19,30h

Banys de poesia

Recital de Lluís Solà i Carles Miralles

Termes la Garriga


Carles Miralles i Lluís Solà. Fotografies de Dani Soler

Paraules en la claror groga

Dissabte a l’hora “minvant”, en un “moment únic de claror groga”, com va dir Lluís Solà, no van minvar les paraules. A quarts de vuit del vespre en un saló de les Termes la Garriga, ell i un altre poeta de la mateixa generació però d’estil i preocupacions altres, Carles Miralles, van dir la seva poesia. No havien recitat mai plegats, i van estar contents de l’oportunitat que els va oferir el festival Primavera Poètica.

Lluís Solà (Vic, 1940), capblanc però ben cellanegra, va començar amb un poema de primavera, un cant a l’arbre fruiter, a la pomera. “Al capdamunt de la branca reposen / les pomes clares, les pomes dorments”, aquests fruits que vénen “de les arrels del poc” i que són “els sucres del futur”. A continuació, la urgència de l’amor: “Més enllà de nosaltres ens besàrem, / lentament, voraçment, com si la boca / cerqués una altra boca dins la boca / i les mans altres mans dins de les mans.”

Després van venir versos més aspres: “en el ritual de l’aigua no hi ha set sense turment”. Un vers que ja aniria de bracet amb el vers amb què es va presentar Carles Miralles (Barcelona, 1944), manllevat d’un poeta grec del segle XX, Nikos Engonopoulos: “És pesant a causa del dolor el món”. Tocat per la desgràcia i les guerres, per les notícies que “demà seran les mateixes de sempre”, Miralles va dir poesies de dolor i desesperança extretes del poemari L’ombra dels dies roja. Versos que queden: “No hi ha cisternes i la pluja es perd”; “s’ha fet de pedra la vida s’ha fet de pedra”. I tanmateix, com va reflexionar Miralles, “podem ser feliços i ho devem a la mort”.

Entre els dos poetes, un inevitable punt de trobada: l’elogi de la llengua, de la nostra. “Les nostres paraules vénen de tan lluny! Encara són les d’aquells mariners que van travessar la Mediterrània... Pertanyem a les paraules o ens pertanyen?”, va dir, pensant en veu alta, Solà. Miralles, recitant el poema El nostre pa de mots de cada dia, ja havia dit: “Les paraules, / persevera a estimar-les: són divines / i diuen sempre el que és”.

No hi va haver col·loqui, sols aplaudiments perquè els poetes encara no ens deixessin. A fora la claror reculava fort i ja no era groga.

Carme Badia i Puig