En una magnífica conferència –esplèndida classe magistral– davant un centenar de persones, el professor de Teoria de la Literatura a la UAB, Pere Ballart, autor d’assajos imprescindibles per als amants i neòfits de la poesia com ara “El contorn del poema” o “El riure de la màscara”, va desglossar, a partir de la lectura de diferents poemes, alguns dels aspectes més destacables per a comprendre el gènere.
Va enumerar, d’entrada, aquells aspectes que poden generar prevenció a qui no s’hagi acostat mai a un poema: la brevetat (enfront de la narrativitat o la premsa ràpida); una veu desconeguda, descontextualitzada, que ens parla per si mateixa; l’absència d’acció o conflicte en contrast amb la novel·la (o la inutilitat de preguntar com acaba un poema); la disposició del text tipogràfic (ja ho deia Brossa: després d’escriure el poema, els límits de la pàgina ja no són on va ser tallat el paper); o la musicalitat i ritme estètics del text en ser llegit en veu alta, una actitud diferent a l’hora d’encarar la lectura d’una altra tipologia de text.
Enfront dels qui assenyalen la inutilitat de la poesia, el professor Ballart va contraposar i reivindicar la seva “perfecció diamantina” a l’hora de buscar les cotes més altes d’expressivitat i l’esforç invertit pels poetes en aquesta tasca. Una tasca, va reiterar, que en situacions de risc personal o col·lectiu, en contextos bèl·lics o en altres situacions de xoc, ha esdevingut altament simbòlica a través de cançons, himnes i poemes popularitzats a bastament. També va assenyalar que el poema invita a una reflexió amb un mateix –tasca no sempre grata d’assumir–, posant sovint al descobert intimitats que a vegades no són fàcils d’encarar o de reconèixer.
Acte seguit, a partir del comentari dels nou poemes repartits a mode de guia de lectura entre el públic, el professor Ballart va desgranar, poema a poema, algunes de les particularitats del gènere. Per exemple, que malgrat la incomprensió aparent apel·la al nostre sentit de la realitat i requereix una “cooperació imaginativa” sobre el llenguatge que projecta –també va recordar que existeixen diccionaris– i que hom té la llibertat de construir un significat simbòlic per compartir l’experiència que transporta el poema. També va remarcar que és el lector qui ha de reconstruir el context del poema, ja que la poesia és un gènere el·líptic amb molts sobreentesos.
En el terreny del llenguatge va assenyalar que el poema intenta exhaurir-ne els sentits (els mots “comptes”, “contes” i “compte” en el poema “Desengany” de Jordi Julià) i crear metàfores per a distanciar-se de la realitat referencial, en una forma de correlat o narració paral·lela en la qual l’experiència del jo (narratiu) poètic és reconeixible per tercers encara que no l’hagin viscut personalment (poema “Runa”, de Joan Vinyoli, sobre la vellesa). Però el llenguatge, va prosseguir, no només crea realitats paral·leles sinó també noves realitats, a vegades metafísiques (poema “Gràcia”, de Màrius Sampere, sobre el final de la vida) i també construeix imatges a través de les quals el lector veu reflectida una realitat incòmode (poema “El glaç”, de Jordi Llavina, sobre la fredor en una parella). El recurs a la ironia, per part de la poesia, com a distanciament d’una realitat problemàtica (poema “Vindrà la mort, i jo no seré al llit”, de V. A. Estellés) és, precisament, un dels temes que Ballart desenvolupa al llibre “El riure de la màscara”. A la fi, Pere Ballart va assenyalar la capacitat del poema per a transportar emocions, o més ben dit, per a generar emocions en el lector (poema “Piscina”, de Joan Margarit) a través d’un gir inesperat en el poema o en la descripció d’una experiència individual que vol ser col·lectiva (poema “Nét”, de Txema Martínez, sobre fills, pares i néts).
És aquesta, afegim, la dimensió solidària de la poesia, el “quan dic jo, vull dir nosaltres”, cita extreta per Ballart d’un fragment de Víctor Hugo. La capacitat de la poesia per a parlar-nos de nosaltres mateixos sense que quasi ni ens n’adonem d’aquest adonar-nos-en, sense que necessàriament calgui haver experimentat l’emoció que ens duu el poema. Moltes gràcies per les teves reflexions, Pere Ballart!
PISCINA
No tenia por de l’aigua, sinó de tu,
era la teva por que em feia por,
i el lloc fondo on no es veien les rajoles.
M’hi vas arrossegar, recordo encara
la força dels teus braços obligant-me
mentre intentava abraçar-me a tu.
Vaig aprendre a nedar, però més tard,
i molt de temps vaig oblidar aquell dia.
Ara que ja no nedaràs mai més,
veig l’aigua blava immòbil davant meu.
I comprenc que eres tu el qui t’abraçaves
a mi per intentar creuar aquells dies.
Joan Margarit, Estació de França (1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada