3 de maig 2008

El crit i el silenci

Impressions del recital de poesies de Montserrat Abelló i Antoni Clapés, amb Antoni Clapés i Dolors Udina. Fundació Maurí, divendres 2 de maig de 2008

Carme Badia presentant l'acte

“La veu que crida sóc jo”, va dir Montserrat Abelló (1918) en el recital d’ahir en veu de la traductora i amiga seva Dolors Udina. És un vers que sintetitza la seva obra: un rebel·lió constant contra les circumstàncies de la vida. En el seu cas, un doble exili (Londres i Xile) i el naixement del seu tercer fill, afectat de la síndrome de Down. Si no hagués nascut aquest fill, i si no hagués llegit les poetes nord-americanes Sylvia Plath i Adrienne Rich, potser mai no s’hauria posat a escriure. Ho va explicar Antoni Clapés, poeta i també amic de Montserrat Abelló, que no va poder ser a l’acte per motius de salut. L’última circumstància a la qual ha fet front la poeta és la mort del seu marit, Joan Bofill, amb qui va conviure més de seixanta anys. Publicada la seva obra completa el 2002, Al cor de les paraules, ha escrit dos poemaris més que reflexionen sobre la pèrdua del company i sobre la mort, “l’últim secret”.

Si Montserrat Abelló és la dona que crida, Antoni Clapés (1948) és l’home del silenci. “Déu no és ni en el silenci”, va dir Clapés en un poema d’homenatge a Ingmar Bergman. Una altra poesia seva, aquesta en memòria de Segimon Serrallonga, comença dient: “El poeta i el místic és u”, i explica per què: perquè somia els nostres somnis abans que els somiem nosaltres. Clapés és poeta de quietud, de deixar-se trasbalsar per la vida i destil·lar-la amb paraules. Els poemes que ahir va recitar, més breus i tot que els d’Abelló, els va precedir d’una sempre escoltadora explicació de les circumstàncies que els van inspirar. El poemari Alta Provença, per exemple, va néixer de la fascinació pel paisatge i la gent d’aquesta regió que també havia enamorat Albert Camus.

El col·loqui va portar a parlar de traduir poesia, el gènere més difícil per Dolors Udina però el més fàcil per Montserrat Abelló, per qui l’anglès és una segona llengua amb un gran parentiu musical amb el català. És ben segur Abelló no hauria estat d’acord amb la coneguda frase del poeta Robert Frost que Pere Ballart va recordar en la conferència de dimarts: “La poesia és allò que es perd quan es tradueix”. Clapés, tot i que no és traductor professional, també hi va dir la seva: “Va bé traduir per fer dits quan no estàs gaire fi”. Provem-ho?

Una trentena de persones van seguir atentament la lectura

1 comentari:

Anònim ha dit...

See Please Here