Teatre de la Garriga-El Patronat
"Hi ha tres línies d'alta tensió que creuen la vida i obra de Carles Sindreu: el seu humorisme, un barcelonisme com a localisme ben entès i l'avantguardisme". I aquestes tres grans línies són les que va desgranar i en les quals va aprofundir l'historiador Albert Benzekry, director del Festival Primavera Poètica i dramaturg del muntatge “Match Ball Sindreu”, en la conferència que va oferir sobre Sindreu, dimarts passat.
Benzekry va repassar, amb àmplia documentació i sense escatimar detalls, la vida i trajectòria del poeta, periodista i publicista, bo i incidint en com va començar en el món de les lletres, i donant, també, la mesura del caràcter polifacètic que va caracteritzar Sindreu. L'endinsament en les lletres va ser a través del periodisme, i “en concret, de la crònica esportiva”, on va “esmolar aquest estil fi i irònic que li és marca de la casa”. Aquí, segons va remarcar Benzekry, Sindreu introdueix una forma d'avantguarda com és el cal·ligrama, fórmula que va utilitzar repetidament a L'Esport Català per parlar, sobretot, del món del tennis.
El seu compromís amb l'avantguarda “es va concretar amb un primer llibre, Radiacions i poemes, que va tenir molt bones crítiques, de les quals va oferir alguns exemples. Després van venir Darrera el vidre i La klàxon i el camí, llibre que “dóna una visió del món molt particular” i que, segons va recordar Benzekry, Acontravent ha reeditat recentment. De les “radiacions” o abaloris que formen part de La klàxon i el camí, en va llegir alguns exemples, que, una vegada més, i malgrat les gairebé vuit dècades passades, seguien fent somriure el públic aplegat al Teatre del Patronat de
Benzekry va parlar de Sindreu com d'un “home que fa país fent poble”, un escriptor que “no és un avantguardista arrauxat” sinó, en tot cas, un “superrealista, que transforma la realitat, hi afegeix una altra capa”, que deixa “un llegat de revolució estètica contra el pas del temps” que és “un correlat biogràfic d'ell mateix”. Després de la guerra, va indicar, Sindreu va patir, com tants d'altres, un “doble exili interior”.
Per al final, Benzekry es reserva dos autèntics regals sindreuencs. L'ún, la mostra de les il·lustracions que li va dedicar el seu gran amic, el dissenyador Amador Garrell i Soto. L'altra, l'enregistrament sonor de Sindreu recitant uns divertits rodolins a uns amics per les rodalies d'un Nadal de l'any 1968? “Raja Tió”, repetia constantment Sindreu en aquest enregistrament que no s'havia escoltat mai en públic, que va sorprendre i commoure els assistents. Sindreu es féu més present que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada