19 de maig 2010

Larkin, Philip Larkin

Divendres 14 de maig, 22h
Vins i Caves Merlot


Segurament com en cap altra ocasió un poeta absent s’havia fet tan present. El traductor, editor i poeta Marcel Riera va presentar la persona i obra de Philip Larkin (Coventry, 1922 – Hull, 1985) a través del llibre Finestrals, traduït per ell mateix i publicat el 2009 per Labreu Edicions. El públic assistent no només va poder degustar els vins de la casa, sinó també la poesia de Larkin dita pel mateix poeta. Riera va anar introduint la seva poesia a través d’anècdotes biogràfiques que posaven en context (cultural i polític) el personatge i la seva obra.
Larkin, que treballà de bibliotecari a la petita localitat de Hull, va trobar en aquest racó del nord de la Gran Bretanya un espai propi fet a mida. Aviat va deixar la novel·la perquè, segons deia, és un gènere que parla dels altres, i es refugià en la poesia perquè “els poemes són sobre un mateix”. Bevedor –sobretot gintònics– i bon conservador, Larkin trencà l’estètica canònica del moment –Elliot– amb una poesia rasa, col·loquial i fins i tot cínica que va sacsejar la generació que havia superat els estralls de la segona guerra mundial.


El jazz americà –temàtica inèdita fins aleshores i que Riera va dosificar amb algunes audicions–, la soledat, fer-se gran o la infelicitat són temes recurrents de la seva poètica. En l’entrevista que reprodueix el llibre diu el següent: “(...) és la infelicitat allò que provoca el poema. Ser feliç no el provoca. És molt difícil escriure sobre ser feliç. És molt fàcil escriure sobre ser desgraciat. I penso que haver escrit sobre la infelicitat és probablement la causa de la meva popularitat, si és que en tinc.” I en tenia i en té, perquè alguns dels seus poemes són objecte d’estudi a les aules i ell mateix va ser, inicialment, objecte de tesis els autors de les quals van desistir en no poder contactar amb ell. “M’encanten tots aquests americans que agafen el tren a King’s Cross pensant que vindran a empipar-me i aleshores donen un cop d’ull als enllaços i decideixen anar a Newcastle i molestar en Basil Bunting. Dificulta que la gent et trobi. Em sembla que és assenyat no deixar que la gent sàpiga com ets.” Per sort dels seus lectors, això no és així, i per sort dels privilegiats que un divendres plujós de maig –un divendres Philip Larkin– es van acostar al Merlot, encara més. La biografia de molts poetes és la seva obra. La de Larkin, amb només cinc llibres de poemes –però amb milers de pàgines escrites d’assaig i articles– va prendre veu i cos gràcies a una sessió memorable de bona poesia.