Jordi Llavina i Jaume Subirana van oferir un autèntic duet poètic: juganer, àgil, atractiu, divertit i interactiu, carregat de sintonia, de picades d’ullet líriques entre l’un i l’altre, farcit de bon gust i amb ganes de passar-ho bé i de fer-ho passar millor. En la primera part del recital hi va haver una tanda de lectura: obria foc en Llavina, que va regalar poemes inèdits, d’altres del seu darrer llibre “Diari d’un setembrista” i també de l’anterior, “La corda del gronxador”. Van començar a desfilar elements quotidians com l’estenedor, una postal d’estiu, els polls dels fills...Concrecions properes amb les quals vesteix els seus poemes. I en Subirana es va agafar a aquestes concrecions per seguir-li la veta i llegir poemes amb motius similars als d’enLlavina, a través de poemes pertanyents sobretot a “Rapala” i “En altres coses”: d’aquesta manera, entaulaven paral.lelismes, connexions subterrànies entre una poesia i l’altra, i de pas, desvetllaven encara més l’atenció de la concurrència, prop de 40 persones. 
A la segona part, l’un i l’altre van interrogar-se, es burxaven animosament sobre la tria dels motius, el caràcter real o no d’aquests, la polidesa de la forma... Així també regalaven les seves visions de la poesia: “en els meus llibres intento recollir la tradició d’on vinc, d’allà on bec”, deia Subirana. “Valoro molt la poesia amb imatges molt concretes”, afirmava en Llavina. I en Subirana afegia: “el joc amb els pretextos –aquestes concrecions– per mi no són coses menors”. “Fins a quin punt els motius són sempre reals?”, li demanava en Subirana a en Llavina. I aquest li responia invitant-lo a que llegís un poema seu sobre una mudança, i tot seguit, amb l’aclariment lúcid: “m’és igual si has fet mudances, però aquest poema transmet una emoció”.
El joc va donar per molt i va endinsar el públic amb total naturalitat i profunditat en la poesia dels dos autors. Ambdós coincidiren a dir que feien “poesia del record”, amb “estratègies diferents”: metafòricament, en Llavina l’assimilava a la “cuina del record” que faria l’enfadat cuiner Santi Santamaria, enfront de la “cuina de la sensació” corresponent als avantguardistes Adrià i companyia. Fins i tot hi va haver trucs de màgia poètica: ara la granota d’un poema d’en Subirana apareixia sobtadament en un fragment de narrativa del “Ningú ha escombrat les fulles” d’en Llavina. Jordi Subirana i Jaume Llavina. Un duet poètic dels que es recorden. Dels que es recordaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada